Van anar-se’n al llit sense haver-se vist mai abans. I van gaudir-ne com bèsties, com havien de fer sempre després d’aquell dia. La dona ideal, li deia ell sovint. Sense pressió ni compromisos, tot just sexe brutal i calent. One in a million, somrient, assentint, lliure com era, feliç de ser així.

S’haurien hagut de conèixer, potser, en un concert de guitarra. Vestida, asseguda amb les cames creuades, el cabell pentinat, maquillatge decent. Potser ell hauria pensat que ella no era la que és ara al seu cap. Seria una dona culta i bonica. No una tia bona massa fàcil que es baixa les calces amb tothom qui pot. Fins i tot ell s’hauria pres la molèstia de saber com era, i després preparar-li un sopar amb espelmes per aconseguir dur-la al llit. Amb esforç.

Però el que va succeir va ser que, després de diverses sessions de sexe salvatge, es van acabar fent amics. Explicant-se les vides amb lleugeresa post-coital. I el seu cor es va obrir com una magrana madura i poc a poc, van anar desgranant-se per donar-se a conèixer com eren, realment. Sense necessitat de fluids per facilitar l’entrada, van fer-se un lloc, ben endins. Van començar a apreciar-se i llavors, llavors tot es va embolicar.

Perquè tots dos descobriren, amb estupor, que els respectius sexes que els donaven plaer formaven part d’una persona que respirava i sentia de veritat, i que, a part de follar, va a concerts de guitarra, i té una vida normal. I té el cor destrossat. Sempre és millor pensar que aquell que et ve al cap quan et masturbes és, només, un cos ben format.

I va resultar que van haver de deixar de veure’s, perquè tots dos, un bon dia, ja eren massa reals.