Ell obre la porta. Primera mirada. Somriuen. S’agraden. Es nota. D’abans. Ni un minut per sentir-se còmodes amb el rostre que fa joc amb la ment que ja els és familiar, com és ara tan diàfan el so de la veu, les olors, el fulgor dels ulls, la grandària del somriure. Aprenen amb pressa el tacte anhelat, glatint amb cada moviment dels llavis. El gust de les boques unides, palpant una llengua tendra, molla, molt desitjada. Resseguint el contorn de les orelles, palpant la suavitat dels cabells. I s’estan molta estona subjectes, deixant-se portar per l’afany que sentien. El cos els reclama, després de massa dies dedicats a la ment, coneixent-se, sembrant llavors de frisança a sota el melic.