Petges de vides llunyanes
llumenetes de Nadals passats
famílies felices a l’establia
desafiant amb força la soledat.
Recança, enyorança: esperança.
I l’estel llunyà que anuncia
un futur de felicitat.
El primer Nadal
ESTRALLS EN TERRA PRÒPIA
Poesia
Algú va sembrar
Algú va sembrar, fa molt temps,
llavors de paraules dins meu.
Algú altre, no fa gaire, les va regar.
Floreixen per tot arreu.
llavors de paraules dins meu.
Algú altre, no fa gaire, les va regar.
Floreixen per tot arreu.
És o no és
És. O no és, però és.
Mandra de desxifrar-te.
Avui, ja no és.
Tanco els ulls, massa cansada.
Demà…
Sabeu?
Sabeu?
Jo no crec en prínceps blaus
que em desperten d’un embruix
prometent-me amor etern.
Potser no sóc com penseu.
Jo no crec en prínceps blaus
que em desperten d’un embruix
prometent-me amor etern.
Potser no sóc com penseu.
Sabeu?
Jo no porto corretja
ni em passegen pels carrers
amos amables i atents.
Potser no sóc com penseu.
Sabeu?
Jo no cuino pastissos
ni preparo canelons
ni faig mitja o punt de creu.
Potser no sóc com penseu.
Mireu:
Jo sóc la papallona
amb calcetes de setí
volant pels núvols del cel.
Potser no sóc com penseu, sabeu?
Una mica papallona
Una mica papallona,
una mica escurçó,
una mica mare,
una mica nena,
una mica puta.
Una dona.
Sóc jo.
una mica mare,
una mica nena,
una mica puta.
Una dona.
Sóc jo.
Practico haikus
Practico haikus
dits per donar i per vendre
sols una estrofa.
dits per donar i per vendre
sols una estrofa.
I’m so free
Lou Reed toca al menjador de casa
Un matí càlid de tardor
Satellite of Love, li demano
I sona Heroin. I li dic:
Però què passa aquí?
Aixeca el cap i somriu amable
I jo li torno a reclamar
Perfect day, siusplau,
Doncs, no: I’m so free.
Jo crec que no m’ha sentit.
I segueix al seu rotllo:
Quan vull Heroin em toca
Berlin.
Ara no, ara tocava Ennui…
Perfect day.
Però què fas, amic?
A veure, noi, aclareix-te,
Vols o no vols estar aquí?
M’encantes, Lou Reed, m’encantes
però, siusplau: toca una cançó per mi.
Et suplico que entonis Ecstasy.
Ballaré la teva música, i ho saps,
Cantaré i tocaré la pandereta a la Nico
Fins que em cansi de tu,
I sigui jo qui toqui I’m so free.
I m’emporti la guitarra amb mi.
Del cap a la mà
Les paraules alades viatgen
Del cap a la mà
Perpetuant-ne la dansa eterna:
Literatura.
I escric.
Les memòries fictícies em parlen
Del cap a la mà
Expulsant-ne el remot diable
Del temps i l’espai.
I escric.
Les fades, ogres, follets i bruixes
Del cap a la mà
Deambulant tots amb confiança
Per la meva ment.
I escric.
Els ulls closos, em lliuro sencera
Del cap a la mà
Percebent-ne el lligam salvatge
Del cap a la mà.
I escric.
I escric.
Escric.
Divertimento matinal
De genolls per un déu de fireta
M’atansa al tòtem superb pels cabells
Gola badada acceptant l’ofrena
Ventre buit paint escates i pell.
Emboiren la ment inhòspits éssers
Apetjant fidels amistats de fel
La ira i la ràbia remouen la femta
Sadollant la font d’enuig i recel.
Flors de vellut neixen de les restes
Acaronant-me el deler boig d’anhels
que mossega amb queixals, ullals i dents.
La deïtat penetra l’escletxa
Les flors floreixen, els fems són conreus
L’atea, conversa, venera déu.
Amb
Sense
el lligam que em tenalla.
Sense
la corda que m’ofega.
Sense, no.
Amb.
Amb
desig brandant
el cos.
Amb
tendresa esperonant
l’ànima.
el lligam que em tenalla.
Sense
la corda que m’ofega.
Sense, no.
Amb.
Amb
desig brandant
el cos.
Amb
tendresa esperonant
l’ànima.
Somiant partitures
Somiant partitures
em llevo suada.
Torna a fer fred,
al meu llit
aquest matí.
I és dilluns, encara.
em llevo suada.
Torna a fer fred,
al meu llit
aquest matí.
I és dilluns, encara.
No en sé res
Sé què sóc,
Sé qui sóc,
Sé d’on vinc,
Sé què vull,
Sé qui ets tu
I sé que no em fas por.
De la resta, no en sé res.
Culpable
Escletxes de persianes
alienes
En tornar de la tenebra.
Un cos tendre m’estreny.
L’acuso:
Culpable, com tots,
de no ser el teu.
alienes
En tornar de la tenebra.
Un cos tendre m’estreny.
L’acuso:
Culpable, com tots,
de no ser el teu.
Branques i arrels
Mirant enlaire
rabioses
vigoroses
les meves branques
que, ingènues,
un dia van ser arrels.
rabioses
vigoroses
les meves branques
que, ingènues,
un dia van ser arrels.
Núria Busquet Molist 