Deixa la porta entreoberta quan torni a venir. No pateixis, no trigaré gaire a pujar per l’ascensor. Després de prémer el botó del primer pis i mentre es tanquen les portes em trauré les calcetes, les negres, aquelles que no et mires mai perquè me les treus amb pressa. I pensaré el que m’espera, quan entri al teu cau. L’olor de desig sexual que s’hi respira.
Espera’m estirat al llit, a punt per rebre’m. Jo deixaré les coses al rebedor, com faig sempre, la bossa, l’abric. Em trauré les botes de camí a l’habitació, i res més. Les mitges a les cuixes, sense calcetes, faran fàcil l’entrada. No ens direm hola fins que no et tingui dins meu. Sobre teu, fins al fons, et miraré altre cop als ulls i et diré sense dir-te que et volia, més que res, des de fa dies, i que les ganes de tenir-te no em deixaven pensar en res més. Et trauré els cabells de la cara i te’ls passaré per darrera l’orella acostant-te els llavis a la boca buscant la teva llengua. Molla, tova, i per fi, meva.
Et començaràs a moure a poc a poc i seguiré el teu ritme pausat, desitjant cada entrada i cada sortida, fent-te lliscar amb facilitat pels racons més pregons del meu cos. Només llavors ens direm hola, amb plaer a la mirada i els cossos enllaçats. Serà fàcil treure’m el vestit, i tu desfaràs els lligams de la roba interior que em restava posada i et mostraré els meus pits, caient sobre el teu cos que em busca ansiós. I et sentiré dir el meu nom fluixet, suau, com només tu ho fas, i jo em perdré en el plaer de sentir-me completa. M’abraçaràs amb força amb els teus braços ferms, plens de pèl, i notarem, en tocar-nos, la calor de la pell de l’altre. La pressió intensa i ofegadora, la necessitat immensa i aclaparadorament viva de ser un.
Em diràs que no corri, que vagi a poc a poc, que gaudim d’aquell moment. I et faré cas, malgrat la urgència de l’anhel, la determinació de l’instint. I anirem fent lentament, durant molta estona, concentrats en el dedins, no en el dessota. I finalment, quan la inevitabilitat ens apressi, la cadència dels cossos movent-se alhora acreixerà. Una, dues, tres, sis, deu envestides fortes i la vida sortirà de tu per entrar a mi, calenta, espessa, volguda. I descansarem units, un cop més, observant en silenci, encuriosits i relaxats, com el que érem aleshores passa a ser el que som ara. Dos cossos units pel desig. El desig de dos cossos per la unió. La unitat del desig de dos cossos. I la nostra dualitat, enyorant-la.
Núria Busquet Molist 