Ara mateix pensava, callada
l’enteniment balmat per llargues (i etíliques)
nits d’escriptora obcecada,
que les nostres vides són, en el fons,
com els flocs trencadissos de la matinada.
Voletegen com fada obstinada
un cel que els acull amb desesma
i amb sorpresa calmada.
Palpant terra amb fràgil recança
Il•luminant la tenebra
com una angelada.
Sabem tots, com la neu,
que el tènue sol de l’albada
els haurà desfet abans del migdia.
La imatge nevada
dóna valor, no em digueu,
a la vida del floc.
Fràgil. Gelada.
Curta i inútil: una collonada.
Però fa bonic el paisatge…