Ara mateix pensava, callada
l’enteniment balmat per llargues (i etíliques)
nits d’escriptora obcecada,
que les nostres vides són, en el fons,
com els flocs trencadissos de la matinada.
Voletegen com fada obstinada
un cel que els acull amb desesma
i amb sorpresa calmada.
Palpant terra amb fràgil recança
Il•luminant la tenebra
com una angelada.
Sabem tots, com la neu,
que el tènue sol de l’albada
els haurà desfet abans del migdia.
La imatge nevada
dóna valor, no em digueu,
a la vida del floc.
Fràgil. Gelada.
Curta i inútil: una collonada.
Però fa bonic el paisatge…

Sembla un estel en el cel
però es clava com una arrel.
La poesia.

A voltes fosquegen,
em subjuguen amb força
recòndits racons del meu cor.
Amb obstinada escorça
Pugno amb vigor
l’aranya,
que em menja l’entranya.
A l’orsa.
Amb foc.
Prevalc.
La llum: tot ho pot.

Sóc Penèlope al somni.
La mar és plana
i el rumb palès, nítid, clar.
Un vaixell amb tres veles,
Guiat per un capità.
Cap núvol ombrejant la quilla
Cap roca que ens faci aturar.

Desperta’t.

Hi ha onades, tempestes
Obstacles per superar.
Perilloses sirenes. Odisseus vagarosos.
Els embruixo, els sotmeto
i després, els deixo marxar.
Jo sóc Circe.

Esgotada, abaltida,
extenuada, rendida.
Confiada,
somrient. 
Espero tenaçment l’albada
en què jo seré jo reposant a l’obaga
d’un majestuós roure amb arrels ben travades.
Serena.
Feliç.

Espetec.
Devessall de corall
Al mirall de l’entrada.
Comencem junts el ball
Del mall i la vall
Al tall de la migdiada.
Amunt i avall del cavall
Que ha desfet el fermall
Del call on estava lligada.
El gall prem el raspall
i la sopa de ceba, o d’all,
esdevé xaragall a la font abeurada.
Implosió.

Uns subtils fils invisibles
que entrellacen les persones
m’han portat a tu.

Caus: t’aixeques
Plores: somrius
Dorms: despertes
Si sents que et mors, és que vius.

Foscant arribat, sempre trobes recer
en un llit badívol saturat d’història.
Recolzes perfumats rínxols sedosos
en plàcids coixins de delicat vellut.
Nua i ardent, reposes les mans, pacient.
El teu cos és tendre i rebel, però vençut,
i gràcilment encaixa els teus dits desclosos
xops de l’embat sexual de la memòria,
l’ànsia de sexe glatint, prorromp el plaer.

Tres són tres,
no dos.
Dues, sí. Més un.
Un una una,
una una un,
una un una.
Dues un,
un dues.
Tres.

La sopa de pollastre
i la sopa de ceba
escalfen igual.

Suau com el teu to de veu
quan entres dins del meu feu
inspirant haikus.

Mare Natura va rebre un encàrrec molt sorprenent:
Fer brotar fulles a un arbre en la fredor del cru hivern.
Es lliura calenta i tendra i abraça el majestuós tronc
Ell primer, esquerp, la rebutja, però ella segueix insistint:
Mare Natura no deixa de ser fidel a l’instint.
Despunten fulles ben verdes que anuncien primavera.
L’arbre cita Mare Natura al seu cau.
I espera.

Cuina tota empantanegada,
joquines disseminades
pel menjador.
Roba demanant planxa,
llits desfets fàcilment que,
ara, demanen venjança.
Jo asseguda escrivint
davant de l’ordinador.
I me’n sento culpable?
Rotundament NO.
Una dona que escriu
suposen alguns que és això.

La papallona que veus ufanosa
frena sovint, en un marge, el seu vol.
Demana que la contemplin, formosa
aquells que en necessiten el consol.

Passa que, a voltes, algun concurrent
enlluernat per l’esplendor salvatge
es creu seva la papallona ardent
perquè n’ignora el sentit del viatge.

Una ànima enardint un cos calent
Un sexe magnífic sense grandesa
Un afecte tendre, dolç i valent.

Unes ales lliures mostrant nuesa
Un despertar amb un rostre somrient
Un vol pell amb pell que escampa tendresa.