Sotmesa

Som molt bona parella, no ens barallem mai, ho diem sempre. Em diu que m’estima i que m’ha de protegir. Sense ell, no sabria sortir-me’n. Jo escolto el que diu, perquè ell és molt llest. Treballador, responsable. Diu que els altres són ximples, ho repeteix constantment. Ell diu que no sé de què parlo, quan parlo. I té raó. Suposo, vaja. No en sé prou, jo, de les coses, sóc molt beneita. Sóc tan poca cosa! I segur que té raó, perquè els altres no entenen que jo l’estimi tant. Diuen que no em deixa fer coses i que des que estic amb ell semblo un peix sense espina. Però és que ells, no sé per què, no veuen que jo sóc molt poca cosa.

Ells no entenen que ell m’estima molt, tot i que sóc tan poca cosa, tan insignificant. Tinc molta sort, de tenir-lo. Jo només vull fer-lo feliç. Perquè ell treballa moltíssim, i sempre està molt cansat. I quan arriba a casa, de la feina, s’atabala amb la canalla, i s’enfada i em crida, pobret. Jo també estic sovint molt cansada, però jo ho puc suportar, jo puc amb tot, és com sóc jo. Procuro que no el molestin, silenci nens, no feu soroll. Em fa por que s’enfadi amb mi, o amb ells, i deixi d’estimar-me, d’estimar-nos. Sobretot, tot ben net, tot al seu lloc. La roba neta. El plat a taula. Sóc molt poca cosa, si ell em deixés jo què faria? Jo què seria?

Diu que no em centro, que sóc dispersa, dèbil i burra, que no em sé fer valer, massa natura, poc racional. Que pensi una mica abans de parlar. Que no cridi tant. Que planifiqui. Que no entenc res. Que que difícil és la seva vida i que cansat que està per culpa nostra. I que què faig perdent el temps, escrivint coses, que m’organitzi, que em doni temps de fer el sopar i quan tots dormin, llavors escriu. I té raó, sóc poca cosa, sóc poca cosa i no l’entenc. I el full en blanc em fa molt pànic, perquè no en sé. Camino per la vida de puntetes, per no molestar-lo amb la meva existència. No el contradic, dirà que sóc una histèrica i que no m’escolta. Que no em suporta. Imbècil, calla. Deixa’m en pau, no em molestis.

Fa molts anys, quan em volia, em deia “ets tan lliure i alegre, ets tota vida.” Jo me’n recordo, però no estic segura que fos real. Perquè llavors ho fèiem sempre, aquí i allà i a tot arreu. I ara no em vol, que diu que no li agrado, que no em desitja. I jo suplico i em diu que no. Però no sé, en algun moment dels darrers anys vaig deixar d’insistir-hi, i ja no dic res. I no he escrit més. I no respiro fins al final, perquè em fa por que em faci mal. I ja no visc. Sóc com una ombra que intenta passar per la vida, en silenci perquè no em vegi. Que no es desperti el monstre amagat, de qui intueixo la fesomia, però que no és ell, és clar que no, no és el mateix que m’abraça a les nits i em diu que m’estima, tot i que sóc tan poca cosa. I que jo estimo, perquè en sóc l’ombra, i sense ell, jo no existeixo. Jo no existeixo.

I aquella angoixa que em tenalla, em frena i em té esclava. I aquell plorar, ben sola, al llit, aquelles nits. I aquell somriure davant la gent i aquell “quina sort tenir un home així” i aquell “sou tan feliços que feu enveja.” Sóc poca cosa. Tan poca cosa! Que ni tan sols sóc. Existeixo, només. Conto pastilles, un dia. I plego la roba, després.

Les relacions amb un vampir són d’allò més excitants, al principi. No hi ha cap mortal capaç de fer-te sentir com ells. La connexió que estableixes amb un vampir és profunda i torturadora, però a la vegada extraordinàriament captivadora. El vampir et sotmet el cos i la ment. Deixar-te subjugar per un ésser així resulta excitant i irresistible. Aquesta necessitat animal d’una persona (si és que es pot anomenar així) t’obliga a admetre que no tens control sobre tu mateixa. Esdevens la seva presonera, però ho acceptes de bon grat, perquè el lligam que us uneix és més fort que cap altra cosa.

El problema dels vampirs és que s’alimenten de tu. Et necessiten per viure. I tu creus que la seva necessitat és amor, quan en realitat és pura supervivència. I com que no pots deixar de sotmetre’t, deixes que xuclin un dia rere l’altre la teva sang. Mai en tenen prou, mai s’acaba. Al principi, t’encanta aquest neguit per ser posseïda. Et deixes fer, creient erròniament que és meravellós que algú et vulgui tant. Però a mesura que passa el temps, el vampir et debilita més i més. Tu no pots deixar de servir-lo, estàs a les seves mans, ja no ets un ésser independent i lliure. Ets el seu aliment. Però convençuda de l’amor que creus que ell sent per tu, et lliures sempre, malgrat que les mossegades es fan més doloroses, i la teva feblesa augmenta i acabes tornant-te fosca, apagada, sense vida, exhausta.

Quan el vampir s’adona que la teva sang ja no l’alimenta com abans, com que no està unit a tu per un vincle d’amor, sinó de necessitat, busca una nova víctima. Plena de sang i plena de vida. I llavors, com que tu ja no li serveixes, prescindeix de tu, si pot ser, fent-te desaparèixer. Ell no pot matar-te sense convertir-te en una vampiressa i aquest fet podria ser perillós per ell, o sigui que t’afebleix cada cop més, absorveix amb avidesa la poca sang que et queda, però anant en compte de no matar-te. Espera que moris de feblesa. De dolor. De pura pena.

Si malgrat tot no mors, si no desapareixes, si tens prou força per fugir, el vampir entén que encara pot extreure de tu el que necessita, i busca la manera d’apoderar-se de l’alè de vida que t’esforces per mantenir. Vol fer-te saber que sempre seràs seva, que no tens escapatòria. I com que no pots fer altra cosa, després d’anys i anys als seus peus, et deixes. Sabent, com saps, que si li ho permets, si el deixes xuclar una vegada més, ni que sigui per sentir per darrer cop els seus ullals finíssims clavant-se a la pell buscant l’artèria caròtida, et dessagnaràs sense remei. Però t’abandones a ell, només per sentir el plaer de saber que la teva última gota de sang vital i calenta, per uns moments, haurà corregut per les seves venes fredes, plenes de mort.