Tardoreja. He tret les mitges de l’armari. Ja no puc portar el vestit sense mànigues i les sandàlies (ai, les sandàlies!) ja es retiren a les seves capses. Pensava, quan les desava ben netes i arrenglerades, que quan les torni a veure, d’aquí a uns quants mesos, potser no seré com ara, no sé si m’entens. Pensava que quan torni a pintar-me les ungles de vermell i torni a portar el vestit sense mànigues ja no sentiré aquest dolor dins el pit. I se’m fa estrany. M’he acostumat tant a patir que serà sorprenent no fer-ho.

I pensava que en realitat la vida no és una línia recta, com ens han fet creure. Són cercles tancats, diferents vides. Ep, parlo per experiència. En aparença sóc jo, la de sempre. Però per dintre, per dintre he estat moltes. Fa por imaginar-ho, és cert. Però a la vegada és magnífic: pots viure les vides que vulguis sent sempre tu mateixa, però no. La contrapartida és que, probablement, no escolliràs tu el moment en què passaràs a ser una altra. I que, de vegades, la metamorfosi serà insuportablement dolorosa. Va, reconeguem-ho: tenien raó quan et deien que la vida és cruel, sí. Però esplèndida en la seva crueltat. Ferotge en la seva esplendor. Extraordinària.