Tot és igual: contra les finestres del menjador
Repica la neu compacta fent zigzag.
Sóc exactament la que era,    
Però ara, un home ha arribat.

 Anna Akhmàtova (1888-1966), “L’hoste”

Si viure fos fàcil com un matí de diumenge.

Si la lluna fos sempre plena, i les estrelles, perfectes, brillessin al cel sense cap núvol que les ombregés. Si les flors del jardí no perdessin els colors brillants per poc que jo les regués. Si la pluja fos sempre suau i agradable, asseguda al sofà amb un llibre a les mans. Si l’aire entrés als pulmons sense cap entrebanc, cada dia. Si no hagués d’escriure poemes que parlen de buits que em feriren.

Si cada música que escoltés es fes lloc al meu cor i l’obrís de bat a bat, com una magrana madura. Si cada cop que corro pel bosc sentís aquella inequívoca olor de pins i d’alzines que m’eixampla els narius. Si els petons dels meus fills tinguessin sempre l’olor de les nines, i no em fessin memòria d’uns dies que, encara ara, obren la cicatriu que em vigila.

Si fos robusta, i altiva, com un roure fort que es manté ferm al seu lloc i mai no es desvia. Si no fos un jonc tendre, que es vincla amb la força del vent i se sent impotent i té por de la vida. Si el joc consistís a enganxar en una cartolina, gomets vermells i rodons. Si l’aire entrés als pulmons sense cap entrebanc, cada dia. Si caminar pel fangar fos tan fàcil com una cançó d’Antònia Font.

Si no portés ales de plom, i em sentís orgullosa de mi, tenint la certesa que sóc com hauria de ser. Si l’única resposta a “t’estimo” fos sempre “jo també.”