La papallona que veus ufanosa

 

La papallona que veus ufanosa
frena sovint, en un marge, el seu vol.
Demana que la contemplin, formosa
aquells que en necessiten el consol.

Passa que, a voltes, algun concurrent
enlluernat per l’esplendor salvatge
es creu seva la papallona ardent
perquè n’ignora el sentit del viatge.

Una ànima enardint un cos calent
Un sexe magnífic sense grandesa
Un afecte tendre, dolç i valent.

Unes ales lliures mostrant nuesa
Un despertar amb un rostre somrient
Un vol pell amb pell que escampa tendresa.

Keep calm and kill yourself

Tots alhora, agermanats en la desgràcia, ens podríem suïcidar. Un suïcidi col·lectiu és millor que anar morint un a un, en soledat. Morir en companyia, això és, i acabar, ara sí, amb situacions econòmiques desastroses, primes de risc desbocades i altres desgràcies d’aquestes que ens treuen el son. Un suïcidi de masses és la millor solució a les tristes vides que ens esperen, segons diuen els experts en saber quines vides ens esperen. Deslliurar-nos de la càrrega que ens fa ser infeliços i anar tots a una cap a l’abisme. Tots a una. Si no, no s’hi val. Seria interessant saber quant trigaria tota la població mundial a exterminar-se a ella mateixa.
Jo crec que la iniciativa, ben explicada, podria tenir adeptes. La primera preocupació que tinc respecte a aquesta solució tan ben plantejada és que segur que hi hauria algun rajat. Sempre, facis el que facis, hi ha un rajat. Seria, això sí, el primer que hauria dit “anem tots a prendre pel sac”, i hauria ajudat a recollir les firmes necessàries per arribar a un acord mundial de suïcidi col·lectiu. Anys de manis pro-vida anti-avortament, i així, com si res, d’un dia per l’altre, decideix que té una causa per la qual lluitar: que morim tots. I hauria imposat la moda de posar de portada del facebook “Keep calm and kill yourself” i hauria fet campanya a twitter, i tant que sí: #collectivesuicide, trending topic seguríssim.
Però a l’hora de la veritat, veient que la cosa anava de debò, s’hauria acollonit. Peix al cove, hauria dit, més val estar viu, encara que sol. I els altres, els que s’havien sacrificat pel bé de la humanitat, haurien acabat morts amb les samarretes de “Keep calm...”. I ell xiulant, i fent veure que la desaparició de la raça humana no anava amb ell.
Però tots els que tenim una mica d’experiència vital sabem que aquest seria el llest. Imaginem, per exemple, que no és l’únic rajat, que també s’ha escaquejatuna noia de bon veure, una tia bona, vaja. Llavors ja poden repoblar la humanitat i amb més calma, on vas a parar, sense primes de risc ni bancs dolents ni fons monetaris ni torracollons de torn dient que tot se’n va a prendre pel cul. La seva única dedicació diària seria follar com cabrons i repoblar-ho tot. L’ideal seria, no només per ells, sinó per la perfectibilitat genòmica dels futurs humans, que s’hagués  escapat de la campanya suïcida una altra parella de calents. Entre els quatre podrien anar fent. Ara tu, ara jo, per afegir varietat a l’espècie i no avorrir-se de tant procrear. Per evitar síndromes de famílies reials. Ep! Que seria pel bé de tothom. L’operació de repoblament es podria anomenar Fucking for life, o un nom així molón, en anglès, que és més cool. I segur que triomfa molt més a la xarxa.
Podria donar-se el cas que ni l’un ni l’altre no fossin gaire guapos, que fossin lletjos, vaja. Tindrien l’obligació moral de fer-ho igualment, repoblar la humanitat vull dir (gran eufemisme per referir-se al coit). Però és clar, sempre tindrien l’opció de fer com la resta, és a dir, tornar al pla A, és a dir: palmar-la. Però no ens enganyem, l’un i l’altre haurien de ser horrorosos per arribar a aquest extrem. Sempre és millor viure i repoblar amb els ulls tancats que morir perquè sí, ara que els altres ja s’han emportat a la sepultura rescats, intervencions i banquers corruptes.
Segon tema que em preocupa: ordre i concert en el procediment mortal.  Perquè és clar, no et pots suïcidar de qualsevol manera, a la babalà. Hauria de ser un suïcidi col·lectiu seriós, ben preparat, una flash mob. Tots a una hora i un lloc. I tots igual. Si bossa, bossa, si pastilles, pastilles, si pistola, pistola. El de la pistola seria un tema complicat, perquè reconeguem-ho: qui no, abans de treure’s la vida, li fotria un tret al cap a aquell fill de puta que t’ha fet la vida impossible? I el que havia de ser un comiat de la vida amb classe i glamour es convertiria en una pel·lícula del Tarantino, i podria acabar fatal: un que no se sap d’on li ha vingut la bala, l’altre sense orella. Un desastre. I molt important: tot molt brut, ple de sang. Els quatre supervivents rajats haurien de passar la mopa un cop hagués acabat la fal·lera suïcida, anys i anys fregant, i la sang que no marxa així com així. La repoblació mundial en perill.
No em negareu que el millor seria, sens dubte, pastilles i alcohol (l’alcohol que no falti el dia del judici final, per favor). Anar empastillant-nos i emborratxant-nos fins que caiguem en rodó. Un mig pet imitant l’Eugenio, l’altre fotent-se de la prima de risc, els calents de torn al racó aprofitant la lascívia de les pastilles. Un putiferi ben divertit, la manera més feliç de morir.
Jo m’ho plantejaria, perquè posats a ser apocalíptics, siguem-ho del tot. Si igualment, com diuen els savis, tot se’n va a fer punyetes, acabem-ho tot ja, ells els primers. Començo ara mateix la recollida de signatures, que ho sapigueu. Si hi ha algun tio bo voluntari entre el públic, que m’acompanyi al cotxe a buscar les pastilles, mentre els altres es van matant. Feu, feu, ara tornem. 

Flirteig

Sotjant rostres somrients amb el recel que provoca el desconegut, anhelem impacientment l’esgarrap del destí. Mirem de trencar gels imaginaris glaçats per segles de sospita.  Amb escalfors supèrflues de vespres planyívols. Sospitem arestes en l’altre que són estelles als nostres topants. Furguem amb calma mots traçats abans per trobadors pretèrits entre escorrialles brusents en jardins apedaçats i esquerps. Molles de mitges veritats que voldríem senceres decoren la taula del nostre sopar. Xops de raons indignes papallonegem per obtenir un caramull de vides que no som. Obtenim, ens sembla, nueses esbadellades i espases en baina. Realment, som sols i llunes apamant les nostres penoses soledats.

Espiant una puta

L’eco dels seus talons ressonant pels carrers encara adormits. Traient la clau i obrint la porta del carrer. Evitant mirar-se al mirall de l’ascensor. Recolzant l’espatlla dreta a un cantoner mentre arriba el seu pis. Llençant la bossa al terra del rebedor, amb el lliscar de la cremallera de les botes com a soroll de fons. El fred de la rajola traspassant la fina i negra mitja. La planta sencera del peu tocant, per fi, a terra. Respirant profundament, esgotada.

Agafant-se els cabells llargs i encrespats en un monyo que descobreix un rostre bonic i ullerat. Posant l’aixeta de la dutxa en la posició més calenta. Enretirant amb cura les pintures de guerra que l’han encobert durant la nit. L’aigua bullint recorrent finalment el seu cos. Olor del sabó de civada escampant-se pels plecs de la pell. Tan fina, tan blanca, tan suau. Tan jove, encara. Observant-se les espatlles fines i rectes, els colzes de préssec, els pits rodons amb els mugrons trempats, i acaronant-se el ventre tendre, bla.

Palpant-se amb afecte els plecs de la vulva i sentint com encara, una mica, li cou. Recuperant amb dos dits memòries tendres de plaers reals. L’escalfor de l’aigua resseguint-li l’esquena. El front contra la paret. Abandonant-se a la voluptat del propi cos. Gaudint, ara sí, del sexe amb amor. 

Després d’assecar-se, delectant-se amb la flaire de crema untuosa escampada amb zel per tots els racons (pijama d’ànecs grocs, cara dolça, cabells pentinats cap enrere), el mirall retornant la imatge de la nena de vuit anys que hi ha a l’interior d’una dona de quaranta.  

Esfondrant-se al sofà amb un te calent a les mans. La bergamota omplint l’estança de pau.  

Agafant un llibre. Llegint: 

Ombres de tudons que canten,
però no mitiguen res.
 

Sonet d’en Jim

 
Mai no tindré aquell cadàver preciós
que somiava el que era poeta.
Sé que per arribar a la meta
el combat serà cruelment seriós.

 
Sé que si viu i respira aquest cos
no és pas per pràctica d’anacoreta
ni per la devoció a la Moreneta.
És per la tendresa del sexe a dos.

 
Temptejant les portes del meu cervell
que és ferotge tot i semblar mesell
va aclucar l’ullet, sinistra, la mort.

 
Sí, vaig plantar-li cara despullada
com una capitana descarada
que, sola, mena el vaixell cap al port.

Corre pel bosc

Corre pel bosc quan ja es fa de nit, guaitant de reüll el capvespre rogenc de tardor. Corre pel bosc amb música a les orelles que acompanya el ritme dels peus. Pensa en la vida que porta, superficial i vàcua, però és que ara viu el moment. Pensa que afronta el buit de la seva existència escrivint, i fent sexe, bevent, ballant i rient. Pensa que sovint se sent perduda. I molt sola. Pensa, sense cap dubte, que és una supervivent.  

Corre pel bosc amb la seguretat que dóna saber que mai més tornaràs a patir. Ni a voler-te morir. Ni a tenir aquella angoixa que et parteix l’ànima en dos. I això la fa sentir forta i seguir. I mantenir-se a redós. Pensa en la carcassa de ferro que l’envolta, que, quan la vida fa mal, deixa sortir.  

Corre pel bosc, ara ja de nit, i plora, perquè sap que el que pensa no és cert. Sap que l’armadura caurà un dia, i haurà de tornar a viure amb el seu cos, tendre i fràgil, al descobert. De fet, i per això plora, sap que ara ja, de vegades, petites punxades exactes arriben a tocar pell. Sap que la cuirassa poc a poc va caient, i que és ella mateixa qui la va deixant caure, de pur cansament. 

Corre pel bosc, esbufegant exhausta, en un inspirar i expirar que li sembla etern. Amb la vida circulant dins seu, llença per fi la cuirassa, i amb el delicat cos, ja lliure, corrent, sent l’aire fred a la cara, anunciant l’hivern. 

Corre pel bosc, i la música de les orelles acompanya el ritme, ara ja plàcid, dels peus.
 

Sabeu?

 
Sabeu?
Jo no crec en prínceps blaus
que em desperten d’un embruix
prometent-me amor etern.
Potser no sóc com penseu.

Sabeu?
Jo no porto corretja
ni em passegen pels carrers
amos amables i atents.
Potser no sóc com penseu.

Sabeu?
Jo no cuino pastissos
ni preparo canelons
ni faig mitja o punt de creu.
Potser no sóc com penseu.

Mireu:
Jo sóc la papallona
amb calcetes de setí
volant pels núvols del cel.
Potser no sóc com penseu, sabeu? 

Carta a Gonzalo

 
Tu nombre, Gonzalo, me traslada a la planície mesetaria que se expande por las tierras de Castilla. Desde las montañosas y fértiles tierras de Cataluña, que fueron los paisajes de mi infancia, mi amiga Q. me hizo partícipe de tu existencia, con la que llenas de gozo las noches y días de nuestra Ciudad Condal, Barcelona.
 
(No em crec a mi mateixa. Pfff, això sona més carca que la secció religiosa de l’ABC. Com puc escriure així en castellà, què em passa? Comencem de nou, a veure.)
 
Querido Gonzalo, no sé si llamarte “querido”, porque “querido” implica querer, quizás en castellano se dice “estimado”, pero “estimado” suena como muy formal, y aunque parece que eres un tío formal, seguro, nuestra relación todavía inexistente no tiene por qué serlo. Perdona que me enrolle tanto, però es que yo en castellano no escribo mucho que digamos, y seguro que se nota porque lo llamo castellano y no español, como lo llaman los que lo hablan así, de normal.
 
(Ai, que malament! Torno a començar. Em sortirà millor en català.)
 
Estimat Gonzalo, t’escric en català perquè em castellà no em surt, tot i que el parlo, i és una llengua que m’agrada, encara que m’agradaria més si no fos la llengua d’aquells que intenten que els meus fills, algun dia, no parlin la meva, de llengua.
 
(D’acord, d’acord, m’adono que no he començat gaire bé si vull caure bé a un tio de Madrid… Discursos pro-CUP per un altre dia, siusplau. Tornem-hi, a veure si ara em surt millor. )
 
Estimat Gonzalo, t’escric en català perquè en castellà em surt un xurro.
 
(Ara sí, molt millor. Continuem.)
 
La nostra amiga en comú, que anomenarem Q., i que em té en gran consideració (i jo la tinc a ella), porta ja una temporada intentant que et fixis en mi. I publicitant-te perquè jo em fixi en tu. Ella diu que ets un tio intel.ligent i culte, ben guapo i ben plantat, i que ets un home de possibles. Que tens pasta, vaja. Per si això no fos prou, sembla que ets sensible i educat. Jo no et conec, ni t’he vist, i no sé si és veritat això que diu ella, perquè reconeguem-ho, la seva tendència a l’exageració podria properament ser reconeguda com a patrimoni de la humanitat. Però no sé per què me la crec, suposo també perquè tinc ganes de creure que hi ha passejant-se per Barcelona (no per Londres, no per Nova York, no per Tòquio) un tio tan i tan interessant, i perquè no tinc cap motiu que em faci sospitar que no siguis com ella diu que ets.
 
No sé què t’haurà explicat ella de mi, però suposo que haurà fet també molta propaganda de les meves dots intel.lectuals, de la meva intel.ligència i simpatia , i sobretot (coneixent-la), dels meus pits, del meu cul, del meu sex appeal, i de com en sóc, de facilona. Doncs vull que sàpigues que té raó. Però també tinc altres coses que em fan extraordinària, que són, en aquest ordre exacte: m’agrada el fúcsia i el vermell (bé, no sé si això son qualitats que tu destacaries en una dona però per mi són qualitats que em fan única i especial). Porto talons i les ungles pintades. Tinc roba interior sexy de tots els colors. I m’agrada la sopa, el pernil i el formatge. I les olives. I el vi. I el cafè. I els xiclets de menta. Les banyes de diablessa i la capa de bruixa les utilitzo només d’atrezzo. Escric tot el que puc i més. La música em fa caure les llàgrimes, els escriptors russos m’entusiasmen, i llegeixo la poesia amb el cor, no amb el cap.
 
Sóc conscient que és possible que siguis un malparit, un psicòpata assassí o un tarat.  D’altra banda, podries ser un tio maco i normal, amb les teves manies i les teves històries, com tots. Que em fessis riure, em portessis a un japonès o ballessis salsa la mar de bé. Podria ser que fessis l’amor amb l’ànima i me la clavessis amb la profunditat exacta que demana el meu orgasme.
 
El que sí sé segur és que per molt que la pobra Q. s’esforci, tu no dius res, i jo començo a veure’t com un ésser fantàstic, com un follet o un mag que fa sortilegis, com anar amb helicòpter per Manhattan i coses així. I que podria ser que pensés que ets un tio tan i tan excepcional que em tallés el primer dia que quedés amb tu. I llavors ballaria salsa sense ganes i no et riuria les gràcies i semblaria que no sóc tan fantàstica com sóc.
 
Per tant, Gonzalo, estimado, querido o com es digui en el teu idioma, des d’aquí et demano que, pel bé de la nostra relació, et manifestis en el menor termini de temps possible. És fàcil, escolta: has d’aplicar-te a tu mateix la funció “pedir móvil de N. a Q.” (en castellà –español-, si vols) i ja em tens. Quedem per sopar. I llestos.  
 
Una catalana de las tierras peninsulares del Norte se despide de ti con el eco de tu nombre, Gonzalo, resonando por la planície del centro de la tierra hispánica.
 
O sigui, Adéu.
 
N.
 
PS: Me puedes hablar en castellano, que lo entiendo y lo hablo en la intimidad, nen…

I’m so free

 
Lou Reed toca al menjador de casa
Un matí càlid de tardor
Satellite of Love, li demano
I sona Heroin. I li dic:
Però què passa aquí? 

Aixeca el cap i somriu amable
I jo li torno a reclamar
Perfect day, siusplau,
Doncs, no: I’m so free.
Jo crec que no m’ha sentit. 

I segueix al seu rotllo:
Quan vull Heroin em toca
Berlin.
Ara no, ara tocava Ennui
Perfect day.
Però què fas, amic?

A veure, noi, aclareix-te,
Vols o no vols estar aquí?
M’encantes, Lou Reed, m’encantes
però, siusplau: toca una cançó per mi.
Et suplico que entonis Ecstasy. 

Ballaré la teva música, i ho saps,
Cantaré i tocaré la pandereta a la Nico
Fins que em cansi de tu,

I sigui jo qui toqui I’m so free.

I m’emporti la guitarra amb mi. 

Highway to hell. Amen.

 
No voldria que et pensessis que m’importes, que no és el cas. És fàstic, només. I reconec que el fet de dedicar-te un post al meu bloc potser deu voler dir que, d’alguna manera, estàs en els meus pensaments. Perquè diuen que l’odi enganxa més que l’amor, i que quan pots perdonar una persona és que ja ho has superat. Collonades. Hi ha hòsties, noieta, que portes dins teu fins que et mors, ho captes? Kaputt grr. T’asseguro que me la pela tot el que ets o el que eres, o el que seràs, ja posats a pelar-me-la. M’estimo molt més que a cap altre i ja no em fa mal el record. I no torno enrere ni borratxa, creu-me, i de fet, em vas fer un favor, ho entens?
 
Però, noia,  la teva existència em toca ben tocats els collons. De filles de puta n’hi ha moltes, però la meva, ets tu. The one. I encara ara, després de tant de temps, penso que t’hauria d’haver partit la mandíbula amb el puny tancat, ho saps? Però ara ja és tard, i sobretot, no tinc cap ganes de tornar-te a veure aquella cara de peix bullit o sentir aquelles raons d’actriu dolenta de segona amb ínfules d’estrella. Em fas fàstic, recordes? I avui que és tan tard i estic tan cansada, i tenia al davant una pàgina en blanc, em venia de gust, molt de gust, cagar-me en la puta imbècil que em va fer patir. Del pal hòstia simbòlica, ho pilles? I dir-te què penso quan penso en la cabrona que es passeja pel món fent cara de pena quan és ella la que em va apunyalar. Mirant-me als ulls. A parir mones, porca. A cagar-la. Que et donin. Pel sac.
 
Va, al gra que es fa tard: deixa que acabi dient-te que te’n vagis a prendre pel cul. Així, sense floritures, a pèl. Que t’aprofiti la vida que t’has merescut. Que et follin. Bye bye. Saionara. Agur.
 
Sobretot, no voldria que et pensessis que m’importes, que no és el cas. És fàstic, només. Però molt fàstic, de tu.
 
(I un avís per amics de sotanes i gent benpensant: se me’n refot si no vaig al cel per mala nena i em cremo a l’infern. Per poc cristiana, i per dir paraulotes, i per no tenir compassió dels que es martiritzen amb la culpa d’haver-me fet mal. A l’infern ja m’esperen amb la reserva feta, per xunga, capisce? Que jo jugo al pòquer amb el diable la nit de nadal amb un puro a la boca i un bourbon a la mà. Tranquils tots, que sóc de sucre, les flames em fan pessigolles, no mal.)

Del cap a la mà

 
Les paraules alades viatgen
Del cap a la mà
Perpetuant-ne la dansa eterna:
Literatura.
I escric. 

Les memòries fictícies em parlen
Del cap a la mà
Expulsant-ne el remot diable
Del temps i l’espai.
I escric. 

Les fades, ogres, follets i bruixes
Del cap a la mà
Deambulant tots amb confiança
Per la meva ment.
I escric. 

Els ulls closos, em lliuro sencera
Del cap a la mà
Percebent-ne el lligam salvatge
Del cap a la mà.
I escric.
I escric.
Escric.