Arrambem amb pressa
els cossos contra la taula.
Riem, impacients.
Mengem-nos les boques amb desig.
Arrenquem-nos la roba.
Follem com animals en zel.
Escorrem-nos a crits.

Mirem-nos als ulls.
Besem-nos front,
nas i llavis.
Abracem-nos,
sentim-nos els cors bategant.
Que les nostres soledats,
tan tendres, tan tristes, tan òrfenes
es facin companyia,
mentrestant.

Jo sóc aquella
sense gps.
Sense retrovisor.
Però.
Jo sóc aquella
que s’asseu al volant.
Conduint.
Endavant.

Melanconia, sola i trista
del present
que sap
amb certesa indiscutible i lassa
que s’allargarà
ni més ni menys
el que trigui la vida
a tornar-te a sorprendre.

Què és poesia?
Dius mentre claves
en el forrellat
La clau abrandada.

Què és poesia?
I tu m’ho preguntes?

Tu no ets poesia
tot i el desig ardorós.
Jo no sóc poesia, creu-me,
tampoc.

Poesia és la porta travada
que obrim entre els dos.

Escolteu-me, humans que viviu tal com cal
jo sóc la mare de Barbanegra, el pirata
qui, somrient a la mort tot menjant una rata
coratjosament rebutja el costum patriarcal.

El pirata ferotge que jo estic educant
No té por de faldilles ni cants de sirenes
el temut vaixell seu acompanya taurons i balenes
Solcant la mar freda al tombar del foscant.

Barbanegra reclama petons i abraçades
Acostuma’t, li diuen, a l’ampolla de rom
però el seu llit, quan s’adorm, s’omple de bruixes i fades.

Voldria poder donar al meu corsari l’aplom
De pintar-se amb orgull les ungles de rosa
Viure, somriure o plorar. Amb rom o sense rom.

Fer a miques la llosa.

Trompa, flabiol, gralla, trombó
Trompeta, tuba, saxòfon, xiulet,
harmònica, flauta, oboè, brunzidor
cornamusa, orgue, fagot, clarinet
sac de gemecs, harmònium, acordió.

Flauta travessera, flauta de pan.

Trombó de colissa, clarí
trombó de pistons, bombardí.
Tenora, tible, corneta, botzina,
xeremia, tarota, ocarina.
Tarka, fiscorn, dolçaina, xofar.

Instruments de vent que no sé tocar.

Gemecs ofegats
d’angoixes humanes,
desperta
el matí.
Cisallen
remors de l’absurd
el seu cos.
Jove recança.
L’etern escrúpol
del goig culpable
flameja
dins seu.
S’entesta
a fruir
del camí
amb compulsiva frisança.
Espantar
la mort
acuitant
amb plaers vacus
l’inefable destí.

Entra, està oberta
La porta del vehicle
que em porta,
em transporta
pel camí que no està marcat.

Pots anar fins al fons,
no em fa mal.

Contempla el paisatge
gaudeix-ne.

Amb cura i respecte, és salvatge
però té bagatge i és delicat.

Quan entris dins,
busca’m.
Em trobaràs.

Només,
si has entrat
per la porta correcta.

Si ho fas,
no cal que dubtis, 
tu i jo sabrem
que tornaràs.

Ara mateix pensava, callada
l’enteniment balmat per llargues (i etíliques)
nits d’escriptora obcecada,
que les nostres vides són, en el fons,
com els flocs trencadissos de la matinada.
Voletegen com fada obstinada
un cel que els acull amb desesma
i amb sorpresa calmada.
Palpant terra amb fràgil recança
Il•luminant la tenebra
com una angelada.
Sabem tots, com la neu,
que el tènue sol de l’albada
els haurà desfet abans del migdia.
La imatge nevada
dóna valor, no em digueu,
a la vida del floc.
Fràgil. Gelada.
Curta i inútil: una collonada.
Però fa bonic el paisatge…

Sembla un estel en el cel
però es clava com una arrel.
La poesia.

A voltes fosquegen,
em subjuguen amb força
recòndits racons del meu cor.
Amb obstinada escorça
Pugno amb vigor
l’aranya,
que em menja l’entranya.
A l’orsa.
Amb foc.
Prevalc.
La llum: tot ho pot.

Sóc Penèlope al somni.
La mar és plana
i el rumb palès, nítid, clar.
Un vaixell amb tres veles,
Guiat per un capità.
Cap núvol ombrejant la quilla
Cap roca que ens faci aturar.

Desperta’t.

Hi ha onades, tempestes
Obstacles per superar.
Perilloses sirenes. Odisseus vagarosos.
Els embruixo, els sotmeto
i després, els deixo marxar.
Jo sóc Circe.

Esgotada, abaltida,
extenuada, rendida.
Confiada,
somrient. 
Espero tenaçment l’albada
en què jo seré jo reposant a l’obaga
d’un majestuós roure amb arrels ben travades.
Serena.
Feliç.

Espetec.
Devessall de corall
Al mirall de l’entrada.
Comencem junts el ball
Del mall i la vall
Al tall de la migdiada.
Amunt i avall del cavall
Que ha desfet el fermall
Del call on estava lligada.
El gall prem el raspall
i la sopa de ceba, o d’all,
esdevé xaragall a la font abeurada.
Implosió.

Uns subtils fils invisibles
que entrellacen les persones
m’han portat a tu.

Caus: t’aixeques
Plores: somrius
Dorms: despertes
Si sents que et mors, és que vius.

Foscant arribat, sempre trobes recer
en un llit badívol saturat d’història.
Recolzes perfumats rínxols sedosos
en plàcids coixins de delicat vellut.
Nua i ardent, reposes les mans, pacient.
El teu cos és tendre i rebel, però vençut,
i gràcilment encaixa els teus dits desclosos
xops de l’embat sexual de la memòria,
l’ànsia de sexe glatint, prorromp el plaer.

Tres són tres,
no dos.
Dues, sí. Més un.
Un una una,
una una un,
una un una.
Dues un,
un dues.
Tres.

La sopa de pollastre
i la sopa de ceba
escalfen igual.