Parella estable

– Cari, tens pressa?

– No, per?

– No, és que volia dir-te una cosa.

– Digues, amor, t’escolto.

– Però segur que no tens pressa?

– Que no, reina, digues què vols.

– És que no sé com dir-t’ho.

– Tal qual, preciosa, no t’ho pensis, digues-ho ja, dispara.

– Doncs a veure, com t’ho diria… És que ja fa temps que pensava que potser t’ho havia de dir.

– Doncs ara és el moment. T’escolto amb molta atenció.

– El que et vull dir és una cosa que porto temps volent dir-te, però que no t’ho havia dit abans perquè no sabia com fer-ho.

– Entenc, entenc. Doncs va, digues-ho.

– Doncs que potser hauries de saber què penso sobre una cosa.

– Aha.

– Una cosa que em té molt preocupada i que no em deixa estar tranquil.la.

– Aha.

– Voldria que sabessis que el que t’haig de dir no vull que faci que ens enfadem, perquè tu saps que ets molt important per mi.

– I és clar, i tu per mi, però és que si no em dius el què no sabré què em vols dir, i és difícil dir-te si el que em vols dir farà que m’enfadi o no.

– Sí, és clar, ja t’entenc. Però voldria estar-ne segura.

– Doncs no en pots estar.

– Doncs no sé si dir-te el que penso, és que si no estic segura, que no t’enfadaràs, potser millor no dir-t’ho.

– Però tu entens que jo no et puc assegurar que no m’enfadaré si no sé què em vols dir? Què et costa tant d’entendre?

– Ei nen, no em tractis d’idiota que ja ens coneixem.

– No et tracto d’idiota i no siguis susceptible, t’estic dient que no et puc dir que no m’enfadaré per una cosa que no sé què és.

– Hosti collons, sembles tonto, només m’has de dir que no i t’ho dic.

– Però no puc! Què et passa? Va, digues el que m’has de dir que faig tard.

– No m’has dit que no tenies pressa?

– Això era abans de passar vint minuts decidint si ho deies o no.

– O sigui que el temps amb mi se’t fa llarg? Que sóc una pesada?

– Jo no he dit això, què t’empatolles? Que estàs sonada?

– Tio, para d’insultar-me o me’n vaig.

– No t’insulto, és que no sé què et passa, sembla que t’hagis vist el cul avui.

– Mira, rei, més val que calli i no digui el que penso, que ens les tindrem.

– Ah no, digues-ho, digues-ho, ja seria hora que diguessis alguna cosa, portem així tota la tarda.

– Que no, que passo, que no vull parlar amb tu.

– Quins collons que tens, noia. Doncs si no vols no m’ho expliquis, escolta.

– Vés-te’n a prendre pel cul, capullo.

– I la tia després em diu que no la insulti.

– No em facis brometes que no fa cap gràcia, cabró.

– Però es pot saber què et passa? Que tens la regla o què?

– Ja està, ja ha sortit el tema de les hormones, ja tardaves, clar com que les dones som tan inestables, com que som tan emocionals… Ets un sexista covard.

– És que jo flipo, de veritat. Però què dius? Saps què et dic? Que passo d’enfadar-me perquè estàs com una cabra, vaig a fer un volt.

– Ja està, fugint, evitant la confrontació, com sempre.

– Però quina confrontació? Si no sé ni per què estem discutint! Què vol dir com sempre?

– Mira maco, si vols, ja m’entens. És que tens tela, tu, tens molta tela.

– Doncs escolta, si et semblo tan dolent no sé què fas amb mi… Busca-te’n un altre.

– Això és el que tu voldries, per poder tirar-te la veïna de sota.

– La Merche? Però si és lesbiana i és més lletja que un nap!

– Et penses que no sé com te la mires quan te la creues per l’escala? Això de ser lesbiana et posa, ja ho veig…

– No em crec el que sento, estàs fatal tia, fatal.

– Doncs tallem i ja està, mira que fàcil.

– Doncs molt bé, tallem i tot resolt.

– A veure, reina, vine aquí.