Com la dalla afilada que cisella amb sadisme obstinat la pell adés tendra.
Nits de combat contra els gossos salvatges. Fumeja encara la cendra.
Com el mossec subtil del destí que em mena vers l’ombra esquiva
Cants de sirena i vaixells fal∙laços encalçant albatros. A la deriva.
Com la substància viscosa i feliç que amara els meus solcs amables.
Clapoteig de subjectes subtils en camps de cargols. Somrient, el diable.
Com tu, com jo, bategant improbables palps de tendresa en cossos estranys
Buscant-nos en nits de desig entre lletres, i textos.
I tots aquells altres enganys.

Petita mort que escalfes
les mitges i les calces
esperant la nit.

Rei de les altures,
oh, tu, poeta:
No temis la vida
que et crema per dins.
No l’apaguis: encén-te!
No temis les ales
que et destorben el pas.
No caminis: enlaira’t!
No temis l’amor
que et desperta per fi.
No ho pensis: estima!

No temis!
Ets fràgil, t’esberles,
però ets lliure.
Tens la força de la poesia.
I també tens la mà que t’estreny.

Ara sí, ja la tens.

Serà blau el capvespre,
Serà roja l’albada
Seràs groc i carbassa
Seré rosa i morada
Pintaré, rabiosa,
airada,
armada
amb tots els colors,
la grisor
per la força imposada.

Un poema petit,
esquifit, desnerit,
escanyolit
que faig un dissabte a la nit
perquè faci companyia,
arrupit al meu pit,
al meu esperit estordit,
malparit i atrevit,
quan entri, aixapeït
al meu dolç, suau, tendre i fragant llit.

Aquest cos meu, que tant estimo.
Aquest cap meu, que, a cops, sublimo.
Aquest cor meu, que n’és el jou.
Aquest cos meu!
Aquest cos meu!
Mai no en té prou.

Entra al temple un buda
Reverencia la fada
I la deixa espremuda.

Érem ahir el que avui som.
Menys el que érem que ja no som.
Som avui el que ahir érem.
Menys el que vam deixar de ser, ahir,
més el que hem esdevingut, avui.

No érem ahir el que avui som.
No som avui el que ahir érem.
Avui som el que ahir érem
Més el que som avui.

Som avui. No som ahir.
Demà, avui serà ahir.

(desitjos de fada sonada per la vida de princeses, pirates i indis)

Tendresa, alegria,
sexe (sí, sexe, és clar!)
amor, poesia.
Passió. Utopia.

Sensibilitat.
Profunditat.
Gaudir de la vida
que els he regalat.

Saber bé qui són.
Que s’empassin,
sense rosegar-lo,
cada minut,
cada segon.

Que les envestides de l’onatge
els mostrin que neden.
Valor i coratge.

Dansar descalços sota la pols de fada
que, generosament reparteix
la seva mare.
Boja, sonada.

Creativitat.
I per sobre de tot: llibertat.
Llibertat.

Gripau que deslliga
El fil blau que tiba.
intriga.

Escorxa de bosc, bandit atrevit.
Furgaves clovelles salvatges
de dringueig aguerrit.

Closca tova mandreja
En sopor resclosit.
Alaferit agraït.

Confit del neguit. Ardit.
Amb rauxa, disbauxa.
Menja maduixa roja.

Erudit malferit,
Calabruix deslluït
Fent anar la manxa.

Marranxa amb
caputxó esllanguit.
Cucurutxo ensopit.

Cerca de fetitxe farcit.
Escletxa estèril i erma.
Esclafit malnodrit.

Bixa boixa borratxa.
I acabar, com una bardaixa
sola i moixa sota el cobrellit.

Arrambem amb pressa
els cossos contra la taula.
Riem, impacients.
Mengem-nos les boques amb desig.
Arrenquem-nos la roba.
Follem com animals en zel.
Escorrem-nos a crits.

Mirem-nos als ulls.
Besem-nos front,
nas i llavis.
Abracem-nos,
sentim-nos els cors bategant.
Que les nostres soledats,
tan tendres, tan tristes, tan òrfenes
es facin companyia,
mentrestant.

Jo sóc aquella
sense gps.
Sense retrovisor.
Però.
Jo sóc aquella
que s’asseu al volant.
Conduint.
Endavant.

Melanconia, sola i trista
del present
que sap
amb certesa indiscutible i lassa
que s’allargarà
ni més ni menys
el que trigui la vida
a tornar-te a sorprendre.

Què és poesia?
Dius mentre claves
en el forrellat
La clau abrandada.

Què és poesia?
I tu m’ho preguntes?

Tu no ets poesia
tot i el desig ardorós.
Jo no sóc poesia, creu-me,
tampoc.

Poesia és la porta travada
que obrim entre els dos.

Escolteu-me, humans que viviu tal com cal
jo sóc la mare de Barbanegra, el pirata
qui, somrient a la mort tot menjant una rata
coratjosament rebutja el costum patriarcal.

El pirata ferotge que jo estic educant
No té por de faldilles ni cants de sirenes
el temut vaixell seu acompanya taurons i balenes
Solcant la mar freda al tombar del foscant.

Barbanegra reclama petons i abraçades
Acostuma’t, li diuen, a l’ampolla de rom
però el seu llit, quan s’adorm, s’omple de bruixes i fades.

Voldria poder donar al meu corsari l’aplom
De pintar-se amb orgull les ungles de rosa
Viure, somriure o plorar. Amb rom o sense rom.

Fer a miques la llosa.

Trompa, flabiol, gralla, trombó
Trompeta, tuba, saxòfon, xiulet,
harmònica, flauta, oboè, brunzidor
cornamusa, orgue, fagot, clarinet
sac de gemecs, harmònium, acordió.

Flauta travessera, flauta de pan.

Trombó de colissa, clarí
trombó de pistons, bombardí.
Tenora, tible, corneta, botzina,
xeremia, tarota, ocarina.
Tarka, fiscorn, dolçaina, xofar.

Instruments de vent que no sé tocar.

Gemecs ofegats
d’angoixes humanes,
desperta
el matí.
Cisallen
remors de l’absurd
el seu cos.
Jove recança.
L’etern escrúpol
del goig culpable
flameja
dins seu.
S’entesta
a fruir
del camí
amb compulsiva frisança.
Espantar
la mort
acuitant
amb plaers vacus
l’inefable destí.

Entra, està oberta
La porta del vehicle
que em porta,
em transporta
pel camí que no està marcat.

Pots anar fins al fons,
no em fa mal.

Contempla el paisatge
gaudeix-ne.

Amb cura i respecte, és salvatge
però té bagatge i és delicat.

Quan entris dins,
busca’m.
Em trobaràs.

Només,
si has entrat
per la porta correcta.

Si ho fas,
no cal que dubtis, 
tu i jo sabrem
que tornaràs.