Crac catacrac

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

(Al meu amic Jordi, cric-crac catacrac)

Prou enrenou, cagumlou!
Ets un crac,
Cric. Crac.
Catacrac.
Sembles boig cua-roig,
I ets sorrut i tossut
Un xic alacaigut
Ensopit, abaltit,
Això sí, eixorivit.

Prou enrenou, cagumlou!
Ets un crac,
Cric. Crac.
Catacrac.

Obre els ulls, tu, mussol
No estàs sol.
Fes xip-xap, amb el cap.
I amb el cor
Com qui troba un tresor.

Prou enrenou, cagumlou!
Ets un crac,
Cric. Crac.
Catacrac.

T’has fet gran,
Tot ballant el cancan.
Ets ben bo, de debò
I el que sent, és valent.
Un prodigi de ment.
Això sí, ben calent.

Prou enrenou, cagumlou!
Ets un crac,
Cric. Crac.
Catacrac.

Al calaix les buidors
Les tristors, les grisors.
Si avui ets aquí
Amb els altres, desastres,
I amb mi.
És perquè ets de colors.

Prou enrenou, cagumlou!
Ets un crac,
Cric. Crac.
Catacrac.

Un lloc tou on aterrar

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

As I’m crashing through the clouds I used to walk on
Reaching out for unfamiliar hands.

Mary Gauthier, “Soft place to land.”
He volat tant de temps! Tant de temps i tan lluny que ja no recordo què feia, on era, quan vaig alçar el vol. Aleshores, segur, la llum tota ella era blanca, lluent, però el vol era fràgil, dubtós, principiant que jo era. Les ales, polsoses, pesaven, i el cos era lleu, quasi líquid. Els ulls només veien la meva foscor, la que s’allunyava però encara em llastava.
He volat molt de temps i potser crec encara, que és el destí que em pertoca. La veritat és aquesta: les ales ja no em pesen gens, la pols ha marxat i tothom les admira. I el cos, el cos tendre, llueix una pàtina opaca, impregnada d’un ferro lleuger que em fa d’escut i m’amaga les ales quan el vent bufa fort. Els ulls tot ho veuen, llum i foscor, i els colors de les ales que em fan de plomatge i espurnegen quan creuen reconèixer-ne un altre com jo, volador que sacseja les ales. Diguem, en resum, que ja en sé, i que m’agrada.
Temo no saber ja reposar amb calma una estona, amb les ales plegades. Tinc por de sentir, d’immediat, el desig burxador de tornar-me a envolar.  Però he volat massa temps i em sento cansada. I seria agradable trobar un lloc tou on aterrar.

Bukowski reloaded

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Tinc gana sovint.
Però cuino de pressa, malament,
Sense ganes. Però amb gana.
I fa fred a l’hivern.
I a l’estiu, fa calor.
I entremig, no fa fred ni calor.
De tot una mica.

I també tinc set. Però de vi.
O de coca-cola.
De cervesa.
Moritz. Estrella. O aquella
del Montseny que li agrada a en Jordi.
Però no d’aigua. Aigua no. Que m’ofega.
I hi neden els peixos. I infla l’estómac.

I tinc ganes de sexe, sovint. Cada dia.
I ho faig amb ganes, és clar.
Ja no ho faig mai de pressa. Això, ja no ho toco.
Malament, tampoc.
Un pim pam, de vegades.
Però que valgui la pena.
Ni fred ni calor, ni parlar-ne.
Ja tinc una edat.
Ja conec com funcionen les coses.

I fa fred a l’hivern.
I a l’estiu, fa calor.
I fa fred a l’estiu,
I a l’hivern, fa calor.

Tan poca cosa

~ Núria Busquet Molist ~ 1 comentari

                                            
Som molt bona parella, no ens barallem mai, ho diem sempre. Em diu que m’estima i que m’ha de protegir. Sense ell, no sabria sortir-me’n.  Jo escolto el que diu, perquè ell és molt llest. Treballador, responsable. Diu que els altres són ximples, ho repeteix constantment. Ell diu que no sé de què parlo, quan parlo. I té raó. Suposo, vaja. No en sé prou, jo, de les coses, sóc molt beneita. Sóc tan poca cosa! I segur que té raó, perquè els altres no entenen que jo l’estimi tant. Diuen que no em deixa fer coses i que des que estic amb ell semblo un peix sense espina. Però és que ells, no sé per què, no veuen que jo sóc molt poca cosa.

Ells no entenen que ell m’estima molt, tot i que sóc tan poca cosa, tan insignificant. Tinc molta sort, de tenir-lo. Jo només vull fer-lo feliç. Perquè ell treballa moltíssim, i sempre està molt cansat. I quan arriba a casa, de la feina, s’atabala amb la canalla, i s’enfada i em crida, pobret. Jo també estic sovint molt cansada, però jo ho puc suportar, jo puc amb tot, és com sóc jo. Procuro que no el molestin, silenci nens, no feu soroll. Em fa por que s’enfadi amb mi, o amb ells, i deixi d’estimar-me, d’estimar-nos. Sobretot, tot ben net, tot al seu lloc. La roba neta. El plat a taula. Sóc molt poca cosa, si ell em deixés jo què faria? Jo què seria?
Diu que no em centro, que sóc dispersa, dèbil i burra, que no em sé fer valer, massa natura, poc racional. Que pensi una mica abans de parlar. Que no cridi tant. Que planifiqui. Que no entenc res. Que que difícil és la seva vida i que cansat que està per culpa nostra. I que què faig perdent el temps, escrivint coses, que m’organitzi, que em doni temps de fer el sopar i quan tots dormin, llavors escriu. I té raó, sóc poca cosa, sóc poca cosa i no l’entenc. I el full en blanc em fa molt pànic, perquè no en sé. Camino per la vida de puntetes, per no molestar-lo amb la meva existència. No el contradic, dirà que sóc una histèrica i que no m’escolta. Que no em suporta. Imbècil, calla. Deixa’m en pau, no em molestis.
Fa molts anys, quan em volia, em deia “ets tan lliure i alegre, ets tota vida.” Jo me’n recordo, però no estic segura que fos real. Perquè llavors ho fèiem sempre, aquí i allà i a tot arreu. I ara no em vol, que diu que no li agrado, que no em desitja. I jo suplico i em diu que no. Però no sé, en algun moment dels darrers anys vaig deixar d’insistir-hi, i ja no dic res. I no he escrit més. I no respiro fins al final, perquè em fa por que em faci mal. I ja no visc. Sóc com una ombra que intenta passar per la vida, en silenci perquè no em vegi. Que no es desperti el monstre amagat, de qui intueixo la fesomia,  però que no és ell, és clar que no, no és el mateix que m’abraça a les nits i em diu que m’estima, tot i que sóc tan poca cosa. I que jo estimo, perquè en sóc l’ombra, i sense ell, jo no existeixo. Jo no existeixo.
I aquella angoixa que em tenalla, em frena i em té esclava. I aquell plorar, ben sola, al llit, aquelles nits. I aquell somriure davant la gent i aquell “quina sort tenir un home així” i aquell “sou tan feliços que feu enveja.”  Sóc poca cosa. Tan poca cosa! Que ni tan sols sóc. Existeixo, només. Conto pastilles, un dia. I plego la roba, després.

Tu i jo, i gintònics, retorn al passat i la carretera

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

El poema em crida, aquesta nit, a la fosca amb llums de colors. Furgo el desig de ser jo en la follia aliena. M’emmirallo com una madrastra. Qui sóc jo? On ets tu? I el passat, verinós, encanteri de poma, em retorna el mirall un paisatge. Un concert. La música. Dos gintònics. Tres cerveses. El cervell donant voltes. Ell mira el mar. El paisatge. Ell. I ella. Ell, que m’estima. M’enyora. Jo miro la terra. El cel. Jo. Jo mateixa. Somric. És feliç. Jo sóc l’altra. Ell, l’altre, m’espera.

Retorno, avui, amb alcohol, al passat. Jo. Jo mateixa. I el dubte que balla. I ballen titelles de luxe, al voltant del meu dubte. Somriuen al titellaire. Tots sols. I els gintònics. I els seus sexes barats que m’observen les cames. L’espai entre els pits. Sóc aquí. I no em veuen. Jo. Jo mateixa. El meu dubte. Que no balla, que es gronxa. I el mar. D’ella i d’ell. I la terra. I el cel. Les estrelles. I aranyes.

Que no pari la festa. Dos, tres gintònics. Tres, quatre cerveses. Ballen Jack, Neal, Allen, William. A la carretera. Qui ets? Què vols, mirallet? Sóc jo. Ets tu, jo mateixa. Que no em reconeixes? Dins l’aigua. Tu i jo. Dins la closca de la garota. Ancorem la cuirassa. Aranyes, aranyes, entre les estrelles. Retorn al passat. Jim. París. Gemecs. Suor. Sego amb plaer teranyines gastades de vides passades. Tres gemecs. I respiro. Jo. Jo mateixa. Tu i jo. I ell, l’altre. Dormint al costat. Que avui ja és demà. I ahir, va ser ahir. Dins nostre, la fosca. I el mar. I la terra. I jo. Jo mateixa. I la carretera.

El molt capullo

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Diu que ha patit molt, el capullo. I que sap de què va, tot això de la vida. I ho diu amb la consola a la mà, la barbeta més amunt de les espatlles, com si no tingués ulls a la cara, com si els ulls estiguessin al bell mig dels mugrons. El molt capullo. Diu que sap què els agrada a les dones i que elles sempre gaudeixen amb ell, perquè en sap molt, el capullo.
Diu que no m’ha de fer cas, quan li dic que no m’agrada el que em fa, perquè sóc una dona, i les dones “ja se sap”… Que vol dir que pots fer amb elles el que vols, perquè el que elles diuen no té cap valor. Això diu, el capullo. O això vol dir, en realitat. Que les dones, “ja se sap”, diu, somrient, el capullo. I demà es llevarà com si no hagués dit res.
Diu el capullo que jo estic molt bona, i que tinc un bon cul. I per això, suposa, es pensa, que no necessito tendresa, ni amor. Tenint un bon cul, no cal tenir cor. Pensa que sóc un objecte que pot admirar i penetrar, a pèl, a la brava, sense obrir la cuirassa. A la força. No cal pas, ell ja sap de què va la vida. Pot opinar sobre la meva, que desconeix i menysprea, i dir-me què fer i què no fer, perquè ell ho sap tot. Sí senyor, el capullo és molt llest.
I tot és opinable, fins i tot allò que ignora, i manipula el que dic fins a fer-me creure que no he dit el que he dit, el molt capullo. No en sé jo, de volar d’aquesta manera. Ja el conec, el capullo, el sé veure de lluny. Se m’acosta enlluernat, tan bé com volo, bonica i delicada. I amb el caçapapallones a la mà, somrient, es mostra sensible, i amable, i tot és impostura, em menysté, perquè sóc, al seu cap, menys humana. Perquè sóc una dona. Això pensa, el capullo. Ho pensa, i no ho sap.
Dirà que l’han tractat malament, el capullo. Que ha tingut mala sort amb les dones. Que no hi ha dret, tan bo com és ell. Que som totes iguals. Potser algú, com jo he fet, li hauria d’haver dit, ja fa temps, que hi ha homes tendres i dolços, que estimen les dones. Que les acaronen quan fan sexe amb elles, que les respecten, les escolten, les entenen, les valoren. Bons companys de viatge que no estan jutjant constantment. Potser algú li hauria d’haver dit, al capullo, que si està sol, és perquè és un capullo. Prepotent. Dir-li això, simplement.

Regals de la vida

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Una guitarra. Un escampall de roba a terra, prop del llit,
amb olor de desig.
Oh sí, un arbre, un arbre verd. Una alzina molt gran?
Una estrella que és un planeta. El número Pi?
Una posta de sol. Un somriure a la foto.
Un do. Un re. Un mi? Una abraçada tendra, després.
L’alegria. El paper. Les pedres planes del riu.
Un paisatge desert. Un abisme insondable.
Un amic que t’abraça?
Ja ho sé, ja ho sé: despertar-te un dissabte creient que és dilluns.
L’alegria d’escriure. Venjança de la mà mortal.
Una nova ciutat al fons de l’ànima. Cinema amb butaques gastades.
La imperfecció de les emocions. Uns budells que reclamen.
El camí ple de pols que et porta a l’ermita?
Un silenci sobtat, cara a cara amb ulls absents de cuirassa.
L’estàtua de sal que podria haver estat i no sóc.
La inspiració, capriciosa. Vi. Cafè. Boris Vian.
Les tres dimensions. Un riu. Un far. La sopa de ceba?
El meu cos que obedient, imparable, esplèndid, replè de vida
va respondre un dia als dictats de la natura que el governarà sempre.
Un somriure. Esclafit amb llàgrimes? El retorn. Un orgasme. Un petó.
L’olor del mar. El so de la onada! La vidriera.
Szymborska, Marçal, Akhmàtova.
El tacte. La zebra. L’enyor? L’Ilíada. La pastilla.

L’amor.
El record de l’amor.
El dolor del record de l’amor.
La cicatriu del dolor del record de l’amor.
Un dit recorrent la cicatriu del dolor del record de l’amor.
Un somriure alleujat amb un dit recorrent la cicatriu del dolor del record de l’amor.
Regals de la vida.

Fantàstic

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Estira’t a l’herba. Relaxa’t. Mira amunt. Tanca els ulls i concentra’t. Fantàstic. Respira fons. Inspira pel nas, expira per la boca. Fes-ho cinc cops. Ara obre els ulls. Mira els núvols. De quin color són? Blancs. En què et fan pensar? En cotó fluix i xaiets de pessebre. Fantàstic. Tanca els ulls altre cop. Sent l’herba, sota el teu cos. Què sents? És freda. I el cos? Em pesa. No obris els ulls, encara, sent l’aire que et toca la pell. Em fa pessigolles. Fantàstic. No t’oblidis de respirar fons. Inspira. Expira. Sí, sí, ho estic fent. Ara atura’t i mantén l’aire dins els pulmons. I el deixes anar a poc a poc, sense pressa, com si et desinflessis. Em marejo. Torna-hi una altra vegada. Fantàstic. Notes les mans? Sí. Et pesen? Moltíssim. Prem els punys ben fort i deixa’ls anar. Notes com es relaxen? Sí, és clar.Ara fes el mateix amb les cames. I la cara, la cara. Fantàstic. Aixeca i abaixa les celles. Obre i tanca la boca. Mou els narius. Fantàstic. Ara el sexe. Prem els músculs endins. Relaxa’ls. M’agrada.Una altra vegada? Sí. Fantàstic. Ara obre els ulls. Mira els núvols. De quin color són? Fúcsia. En què et fan pensar? En aquell que estimo i enyoro. Fantàstic. Tanca els ulls altre cop.

La bruixa. La pluja.

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Una nit d’estiu, en plena tempesta, ja de matinada, una bruixa petita de cabells rinxolats va obrir la porta de casa i va sortir al jardí. Es va despullar poc a poc, peça a peça, primer els pantalons curts, la samarreta de tirants i finalment les calcetes. I es va estirar a la gespa ben nua, deixant que la pluja d’estiu penetrés el seu cos. Amb la boca badada va beure’s l’aigua que queia, a glopades. Era freda, gelada, tot i la xafogor que havia acompanyat aquell dia estiuenc. Amb l’energia del fred, la bruixa es va entregar a l’aigua del cel, en connexió amb la natura. I allà estirada, de matinada, en ple temporal, va sentir la pluja dins seu. I li va entrar tan endins, que va tenir un orgasme.
L’amant va visitar la bruixa tres cops, aquell mes, i totes tres vegades va sortir a la gespa excitada, es va estirar despullada, i es vaig deixar posseir per la força de la tempesta, com si d’un amant es tractés. Totes tres vegades es va escórrer, totes tres vegades van fer l’amor amb l’ànima, comunicant amb la pell la profunditat del seu ésser. Va ser amor, intens, tendre i potent. La bruixa petita dels rínxols no va veure’s amb ningú altre, el sexe amb humans ja no li va interessar. El seu amor reclamava fidelitat absoluta.
A finals de setembre, una punxada sorda, profunda, a la panxa. La regla no va arribar. Un embrió ocupava el seu úter. Embarassada. No va aconseguir recordar cap amant amb qui hagués estat aquells mesos. Només un: la tempesta. El cor li va fer un salt d’alegria: la pluja l’havia impregnat.
El ventre humà va acollir de bon grat la tempesta menuda, freda i delicada, tintinejant el dedins amb ritme constant. La nit del seu naixement, el pare de la criatura bramulava ferotge, incapaç de donar-li la mà a la seva estimada. La bruixa, estirada amb les cames obertes, un dolor punyent travessant-li les entranyes i esqueixant-li la carn, va fixar la mirada a la finestra i li va semblar, per un moment, veure uns ulls ben humans, regalimant una llàgrima blava quan el fill de la pluja va deixar anar el seu primer vagit. A fora, just en el mateix moment, un llamp i un tro tots dos alhora, anunciaven al món el seu naixement.

Nit de gossos salvatges

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
 
 

Com la dalla afilada que cisella amb sadisme obstinat la pell adés tendra.
Nits de combat contra els gossos salvatges. Fumeja encara la cendra.
Com el mossec subtil del destí que em mena vers l’ombra esquiva
Cants de sirena i vaixells fal∙laços encalçant albatros. A la deriva.
Com la substància viscosa i feliç que amara els meus solcs amables.
Clapoteig de subjectes subtils en camps de cargols. Somrient, el diable.
Com tu, com jo, bategant improbables palps de tendresa en cossos estranys
Buscant-nos en nits de desig entre lletres, i textos.
I tots aquells altres enganys.

Mil (i una)

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Disculpa si no sóc exactament com t’esperaves. Sent tan fràgil com ets, deus creure que sóc perillosa. És normal. Les persones com jo, tan lliures, tan fortes, tan delicades, no som fàcils de  classificar, d’ubicar en aquest món que t’has fet a mida al teu cap, on tries un bàndol entre indis i vaquers i mai fumes la pipa de la pau, si portes barret. No, jo no sóc una dona com totes aquelles que tu has conegut. Milers, que dius tu. Iguals totes, pastades. O almenys això és el que creus, aquella certesa que et permet circular per la vida amb seguretats impostades.

Però d’acord, tens raó, jo sóc massa, massa diferent. No n’havies vist mai cap d’iguaI, ja fa temps que porto dins meu l’estigma de bruixa empestada. Homes i dones ho saben. A alguns, algunes, els encanta. Però a aquells que, com tu, veuen la vida com una tria entre el blanc i el negre, el meu fúcsia els insulta, desafia les regles marcades. I a més, sóc profunda. I, a més, et faig por.
Planteja’t que potser algú com jo, tan lleugera, tan rodona, tan ben decorada, pot fer trontollar tot allò en què tu creies. I desfer un món tan bell, de bons i dolents, de monstres i fades, de prínceps protectors i princeses que són el repòs del guerrer, és deixar de ser tu. Em sap greu. Disculpa si no sóc exactament com t’esperaves. Disculpa si no sóc com tota l’altra gent, normal i corrent. Disculpa per fer-te veure que de mil que en coneixies, la que fa mil i una, que sóc jo, ves per on, és la que és diferent.