Calisay

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
 
Parlem de poemes d’en Jim, el poeta que canta.
En un bar amb olor d’oli vell, de gent tendra i senzilla.
Com un set i mig amb cartes gastades.
Parlem de pobles que ja són ciutats
I de vides amarades d’intent de viure.
I riem, i cantem, i fumegem guitarres que no tenen ritme. 

No parlem de nosaltres.
Dels dolors que, sovint, ens encalcen les nits.
Ens vestim la cuirassa i fem una vida amb els descosits.
Amics meus, som l’onada que atrapa el capvespre
En un port plàcid de velers malferits.
Fuetegem cavalls maldestres que ens sotgen les nits. 

Fidels al ròssec suau de l’albada
Pensem en nosaltres, els altres, els que no alimentem
Les platges populars de crema, de para-sols i d’onades.
Els que mirem l’infinit amb desassossec
Amb l’encalç infinit del record de l’horror
De les existències tèbies per mor de l’amor. 

I parlem d’Oasis, i Doors i grups que ens capgiren l’estómac
Sense ser massa conscients de l’embat de la seva pròpia remor.
Nuem veles tènues, forçades, indignes
D’un capvespre pàl·lid d’hivern, amb ingrats fonaments.
I sortim a l’albada del bar estiuenc, amb el Calisay que ens sotja les pors.
I no et sabria dir si estem tristos
 o si, pel contrari, el que estem és contents. 

Núria Busquet Molist  (06/08/2013)

Coses que succeeixen abans de succeir

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

“Como começar pelo início, se as coisas acontecem antes de acontecer?” 

Clarice Lispector (1920-1977), “A hora da estrela” 

Estimada amiga, escolta atentament el que et dic: de vegades, el cel és d’un rosa bonic que fa mal al cor, per estrany i especial. Això no passa sovint, però aquell dia, ho sé del cert, el cel era rosa. I això és un senyal del destí. 

El dia que el cel va ser rosa feia encara aquell fred d’abril, i jo portava un jersei negre de coll cigne, que em marcava bé els pits, els pantalons que em fan el cul bonic, i l’anell de la sort. Tot per casualitat, tot poc premeditat. Vam prendre cervesa, vam riure, vaig dir bajanades per caure-li bé. I després, molt més tard, vaig sopar amb tu, estimada amiga, i t’ho vaig explicar. Que havia begut cervesa, que havia rigut. Que havia dit bajanades per caure-li bé.  

Que estava molt guapo. Que, ja llavors, era meu, perquè, en mirar-lo, el vaig veure: vaig veure el fil invisible, refulgint davant seu. Vas somriure aleshores, estimada amiga: no em vas creure, ja ho sé.  

Tens raó. La sort podria, efectivament, no existir. La màgia, tampoc. Estimada amiga, ho admeto: és possible que, en realitat, els reis siguin els pares. Que no es pugui anar a peu a la lluna per un raig de llum. I que jo no veiés cap fil invisible brillant, tenint, com tenia, aquell dia, al davant, aquell home amb el cor ben obert, per raó d’un atzar, que podríem titllar d’intestí. 

El que és innegable, i això no admet dubtes, és que aquell dia, el primer que el vaig veure, per fi, el cel era rosa. I això, no m’ho neguis: és o no és, estimada amiga, un senyal del destí?

L’hoste (un home ha arribat)

~ Núria Busquet Molist ~ 4 comentaris

Tot és igual: contra les finestres del menjador
Repica la neu compacta fent zigzag.
Sóc exactament la que era,    
Però ara, un home ha arribat.

 Anna Akhmàtova (1888-1966), “L’hoste”

Si viure fos fàcil com un matí de diumenge.

Si la lluna fos sempre plena, i les estrelles, perfectes, brillessin al cel sense cap núvol que les ombregés. Si les flors del jardí no perdessin els colors brillants per poc que jo les regués. Si la pluja fos sempre suau i agradable, asseguda al sofà amb un llibre a les mans. Si l’aire entrés als pulmons sense cap entrebanc, cada dia. Si no hagués d’escriure poemes que parlen de buits que em feriren.

Si cada música que escoltés es fes lloc al meu cor i l’obrís de bat a bat, com una magrana madura. Si cada cop que corro pel bosc sentís aquella inequívoca olor de pins i d’alzines que m’eixampla els narius. Si els petons dels meus fills tinguessin sempre l’olor de les nines, i no em fessin memòria d’uns dies que, encara ara, obren la cicatriu que em vigila.

Si fos robusta, i altiva, com un roure fort que es manté ferm al seu lloc i mai no es desvia. Si no fos un jonc tendre, que es vincla amb la força del vent i se sent impotent i té por de la vida. Si el joc consistís a enganxar en una cartolina, gomets vermells i rodons. Si l’aire entrés als pulmons sense cap entrebanc, cada dia. Si caminar pel fangar fos tan fàcil com una cançó d’Antònia Font.

Si no portés ales de plom, i em sentís orgullosa de mi, tenint la certesa que sóc com hauria de ser. Si l’única resposta a “t’estimo” fos sempre “jo també.”

La gota de pluja

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Busco una gota de pluja

que va caure al mar, no fa tant.
En el seu descens vertical
brillava més que les altres
car va ser l’única gota prou sàvia
per entendre
que, molt dolçament, en l’aigua salada,
quedaria, per sempre, oblidada. 
I ara busco en el mar,
explorant les ones atentes,
buscant per donar-me conhort

aquest fràgil record

que només el meu jo preserva.
Però, per molt que m’esforci
hi ha coses que ni tan sols Déu pot fer,
malgrat la seva bona fe,
i malgrat l’ajuda callada
del cel, de l’aire, i l’onada. 

Jules Supervielle (1884-1960)

(Traducció del francès: Núria Busquet Molist 24/07/2013)

Fumeja la lluna…

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
Fumeja la lluna amb desig d’hora blava.
Podria encendre el brogit
que n’enrareix l’ombra.
Amb escombra
que s’enlaira
en l’aire
li vaig demanar, ja en fa dotze,
la força que em mena fins a l’infinit. 

Jugo a les cartes amb el destí
I encalço vells pals mariners
de remota crinera.
Juganera,
em descalço
I vorejo el teu nom amb el dit,
amb la llengua. 

Alço el cap i t’observo,
amic meu, fill del poble,
finesa de tacte
mascle
amb braçades tendres
que buides el pap.
Desclava la falç del meu pit,
t’ho demano,
el meu prat ja és segat. 

Desdibuixa amb guix rosa
el seu amo
els senyals de l’espai
que subjuguen el fosc
requisit. 

Dins el pit,
la buidor de l’esglai.
Dins la panxa,
l’espasa del samurai. 

Sento el bel tendre
del xai
que talla, precís,
a rodanxes
cada brot de futur: remota remor. 
Desig, fetge, vagina,

Ferotge respir, moviment

dolç de salvatgina:
clamor
de l’amor.
 
Núria Busquet Molist (21/07/2013)

Come slowly

~ Núria Busquet Molist ~ 1 comentari


Come slowly, Eden!
lips unused to thee,
Bashful, sip thy jasmines,
As the fainting bee,

Reaching late his flower,
Round her chamber hums,
Counts his nectars –enters,
And is lost in balms! 

Emily Dickinson (1830-1886)
 
El desig de tu és tan gran que a la nit, si no hi ets, si estic sola al llit, m’acompanya.  

Amb ulls closos em deixo portar per l’estómac, pel sexe, sentint les mans destres resseguint-me el cos nu, després de deixar, reposant, delicades, el cap sobre el llit, els rínxols fragants escampats pel coixí. Una fulla que cau lentament, plàcida, de l’arbre que la sostenia. Acostant els teus llavis als meus, sentint l’alè càlid recorrent orelles, espatlles, clatell. Les llengües que es troben i fugen, es troben i fugen, en un embat manyac de tendresa infinita. Et sento la pell. Juganera, fixada al meu ventre com un vel de luxúria que escorcolla el dedins. El nervi. L’anhel. El buit que em limita. 

Amb la boca als meus pits, els mugrons excitats, convoques la fada. El sexe, mullat, que s’atura de cop per rebre el teu bes, sensible, profund, inflamat. Acarones el melic, suau, les mans enllaçades. I després em masturbes, amb la boca, amb la llengua, amb les dents. M’allibero i et guio l’impuls, dolçament, amb els dits als cabells. Xopa del tot, gemegant silenciosa, em rendeixo, impotent. Em desfaig als teus llavis, sense cap més remei. 

I després, distensió, i blanesa, i el teu tacte viril a dins meu. Amb l’arrel que em fa terra, recomença el sospir. Compàs ràpid, avidesa, de tu, del teu sexe, tornar a casa, per fi, de l’infern. La vida s’aplaca. Llençols nets, gessamí, llum i calma. Els fills pròdigs que adoren, de nou, el seu déu.   

No és el cos qui et desitja, és l’ànima. La meva ànima et desitja, amor meu.

Sé per què canta l’ocell engabiat

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Un ocell lliure saltironeja darrera del vent
i sura riu avall fins on la corrent s’acaba
i en els raigs taronges del sol capbussa l’ala i gosa reivindicar el cel.
 
Però un ocell que sotja de reüll la seva estreta gàbia
pot veure poc a través dels barrots de la ràbia
té les ales sotmeses i els peus lligats, perxò obre la gola per cantar.
 
L’ocell engabiat canta amb un refilet espantat
Sobre coses que ignora però sempre ha anhelat
I se sent la seva cançó, a la llunyania,
Perquè l’ocell engabiat canta sobre la llibertat.
 
L’ocell lliure pensa en noves brises
I el balanceig suau del vent entre arbres que sospiren
I cucs grassos que esperen fidels en un prat que les postes de sol il.luminen,
I es creu mestre del cel.
 
Però l’ocell engabiat està aturat a la tomba del son
Crida fort la seva ombra, en l’esgarip del malson
té les ales sotmeses i els peus lligats, perxò obre la gola per cantar.
 
L’ocell engabiat canta amb un refilet espantat
Sobre coses que ignora però sempre ha anhelat
I se sent la seva cançó, a la llunyania,
Perquè l’ocell engabiat canta sobre la llibertat.
 
Maya Angelou (1928-2014)

(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist 22/07/2013)

Maria Pla i Vila, convergent de tota la vida

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Maria Pla i Vila, convergent de tota la vida, i molt del Barça, es va casar l’any setanta amb el bo de l’Isidre Fonoll i Cosí, també fill del poble, també convergent, també molt del Barça. Venen bates a la botiga que havia estat dels seus pares, al carrer Major, al costat de l’estanc. En Jordi i en Jaume, els seus fills ja casats, tots dos tenen carrera. I ja té tres nétes. Quan ho diu no amaga un somriure orgullós. 

Maria Pla i Vila fa vint anys que, cada dijous, es fa metxes rosses que li il·luminen la cara. Fa catequesi i sardanes, i no es perd cap concert dels Montgrins a la Festa Major. Dissabte va a missa perquè és més animada, i els diumenges família, o ella i l’Isidre van al restaurant a fer un arrosset. Quan està molt animada, fa un xarrup d’aromes de Montserrat, es posa graciosa, i l’Isidre, llavors, sembla veure la noia de qui es va enamorar, fa quaranta-sis anys. Li agafa la mà. I ella el mira i somriu, satisfeta. 

Maria Pla i Vila últimament se sent enrarida.  Com un cuc de seda a dins del capoll, que sap que ja toca sortir. L’Isidre mira el Telenotícies i diu “tot això de la consulta acabarà fatal, ja ho veuràs.” Ella el mira i somriu, indolent. S’ha fet vell. Es veu jove i bonica, “estupenda”, que diu.  

I és que Maria Pla i Vila, convergent de tota la vida, té un secret amagat: va portar, aquell dia, la papereta de casa. Al vespre, asseguts al sofà, tot mirant TV3, l’Isidre va dir “aquests de la CUP qui cony són, com pot ser que algú els hagi votat?” Ella el va mirar i va somriure, tot prenent-se el segon xarrup d’aromes de Montserrat.

L’escletxa de llum

~ Núria Busquet Molist ~ 1 comentari


Imagina no haver estimat mai ningú realment. Haver caminat poc a poc, al mig del camí, sense arrambar-se massa a la vora del camp. Haver vist els prats verds transformar-se en or, i les bales de palla que ocupen, un dia, el seu lloc. Sense haver-hi posat mai els peus. Sense haver-se estirat mai a la clariana, i baixar-se les calces, i mirar-se les flors. Imagina la vida tranquil∙la d’aquell que mai ha patit per amor, fins a treure les entranyes per la boca, amb el dolor del punyal clavant-se al bell mig, entre les costelles. Imagina que no sap què és aquella bola d’angoixa, de goma ben negra, ben grossa, oprimint-li els pulmons. 

Imagina no haver anat a dormir mirant el coixí del costat, ablanit, preguntant-se per què jo, i tancant el llum i suposant que una forma humana n’ocupa el buit. Imagina no haver cregut que moria, un bon dia. No haver tancat els ulls una nit, i llevar-se al matí desitjant seguir adormida. Una vida de dies i nits tèbies, plàcides. Tranquil.la. Una insulsa seqüència de felicitats petites, precises, a l’abast de la mà. Un cor que batega a un ritme constant. Imagina no haver sentit aquella necessitat tan humana de no respirar. Imagina no haver hagut d’acceptar la derrota, de saber que res era com li havia semblat. 

Però quan la llum de les escletxes la desperta, imagina, amb esglai, que tot el que la va fer patir podria no haver passat mai.

Una dona, decent

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

“I disregard the proportions, the measures, the tempo of the ordinary world. I refuse to live in the ordinary world as ordinary women. To enter ordinary relationships. I want ecstasy. I am a neurotic — in the sense that I live in my world. I will not adjust myself to the world. I am adjusted to myself.” 

Anaïs Nin (1903-1977) 

Em diuen que pensi amb el cap, no amb el cor, com si això fos possible.

Que el cor està boig, que no li he de fer cas, que m’enganya. Em diuen que estic esverada, que la metxa que tinc és petita, que cremo massa fàcilment. Que puc caure de ben amunt, que em puc fer molt mal, que mira la vida que has tingut, observa bé el teu patiment. Em diuen que m’assegui i que pensi, abans d’actuar, que sóc la natura salvatge, que tinc l’instint desbocat. Que viure amb el cor a la vista és dolor assegurat. 

Em diuen que reflexioni, que em calmi, que no cal dir el que penso, que pretengui que sóc diferent. Em diuen que expliqui només el que els altres volen sentir, que els faci contents. Que conti fins a tres abans d’enfadar-me. Que sigui seriosa, i que pensi en el futur. Que n’aprengui, abans d’escriure res més. Que vagi pel món ben arreglada però decent, sobretot, ben decent, res d’escots, res de cames, i molt poc maquillada.

Em proposen, de molt bona fe, que sigui un maniquí que camini ben recte, centrada. Que no digui res, que no senti res, que vegi la vida passar i jo, somrient, em quedi a l’andana. 

Em diuen que estimi amb el cap, no amb el cor, com si això fos possible.  

Pobres ingenus! Gent inconscient! Tossuderia obstinada! Pretendre que sóc una dona, decent, en lloc d’una fada!