Sospir angoixós amarat d’imminència.
Alè de respir en tic tac.
L’espera es transforma en un atzucac.
Un vespre. Una nit. La paciència.

En un temps, un moment, diguem la tardor,
el teu xiulet fort afuava la bèstia.
L’escorça ofegada batent el parany del deliri
Buidava la casa de tota claror.
I jo entrava en la nit fent tentines
Pasturant assedegada d’espasa ben tendra
Les finestres gastades per la salabror.

L’engreix perseguia el so agut del porticó.
I el paràsit xuclador de persiana batent
Cenyia el ventre plàcid rebuscant,
mossegant, un bri d’inspiració.
El brunzit baladrer no era audible
per éssers poc febles i menys vulnerables
a l’embruix dolç i tènue de l’imprescindible dolor.

Fent punta al llapis traçaves la teva raó
Les fulles queien dels arbres, infectes.
La destral llampegava i es fonia, subtil, invisible,
Com davalla la llum a l’albir de la tardor.
Va ser hivern, i després primavera,
I encara ara, llunyana, distant, em reclames.
Sospites, sospito, l’arrel que ara omple la meva buidor.

Cerca de lluna perpètua, dosi constant de claror.
No sóc jo qui tu vols, que és la meva germana
El mirall que paleso, tatuada, vesteix una casa.
Perceps l’averany infecte que cisellarà, finalment, la raó.
Tinc fred encara: l’escomesa flaqueja, novella,
S’esfuma i traspunta segons l’alenada.
Condemnant l’evidència de sang de la comunió.

És estiu. Fa calor. He sortit al balcó.
La nafra,  agombolada amb pa tou, fa temps que no sagna.
El teu cant ressona tendre, blau, groc, vermell, rosa,
però ja no intueixo, punyent, la fredor.
Es dreça la casa en l’ombra de fang plena d’arbre,
de portes, d’espasa, d’arrel imponent, que ara ja m’acompanya.
M’abraça la lluna: t’aviso. I em fa molta nosa la teva escalfor.

Fem-ho ràpid, fem-ho fàcil. Què vols, tu?
No ho sé.
He dit ràpid.
Has dit fàcil.
He dit ràpid i he dit fàcil. Tu, què vols?
Que no ho sé!

Ràpid, fàcil, saps què vols?
Sexe.
Sexe? Sexe ràpid? Sexe fàcil?
No ho sé.
No, no vols sexe.
Sexe, vull. Ràpid, fàcil.

Fem-ho ràpid, fem-ho fàcil. Què vols, tu?
Que no ho sé!
Saps què vols?
No, no ho sé.
Sí, que ho saps. Vols amor.
No, no vull!
Ràpid? Fàcil? Vols amor.
No, no ho sé.

Ràpid, fàcil, saps què vols?
Vull amor?
Fem-ho ràpid, fem-ho fàcil. Què vols, tu?
Sexe! No, amor! Sexe! Amor! Amor! Vull amor. Vull amor.
Ràpid. Fàcil.

(Al meu amic Jordi, cric-crac catacrac)

Prou enrenou, cagumlou!
Ets un crac,
Cric. Crac.
Catacrac.
Sembles boig cua-roig,
I ets sorrut i tossut
Un xic alacaigut
Ensopit, abaltit,
Això sí, eixorivit.

Prou enrenou, cagumlou!
Ets un crac,
Cric. Crac.
Catacrac.

Obre els ulls, tu, mussol
No estàs sol.
Fes xip-xap, amb el cap.
I amb el cor
Com qui troba un tresor.

Prou enrenou, cagumlou!
Ets un crac,
Cric. Crac.
Catacrac.

T’has fet gran,
Tot ballant el cancan.
Ets ben bo, de debò
I el que sent, és valent.
Un prodigi de ment.
Això sí, ben calent.

Prou enrenou, cagumlou!
Ets un crac,
Cric. Crac.
Catacrac.

Al calaix les buidors
Les tristors, les grisors.
Si avui ets aquí
Amb els altres, desastres,
I amb mi.
És perquè ets de colors.

Prou enrenou, cagumlou!
Ets un crac,
Cric. Crac.
Catacrac.

Arrapat a unes ulleres.
Oh! L’home quadrat l’endinya.
S’obre l’escopinya.

Tinc gana sovint.
Però cuino de pressa, malament,
Sense ganes. Però amb gana.
I fa fred a l’hivern.
I a l’estiu, fa calor.
I entremig, no fa fred ni calor.
De tot una mica.

I també tinc set. Però de vi.
O de coca-cola.
De cervesa.
Moritz. Estrella. O aquella
del Montseny que li agrada a en Jordi.
Però no d’aigua. Aigua no. Que m’ofega.
I hi neden els peixos. I infla l’estómac.

I tinc ganes de sexe, sovint. Cada dia.
I ho faig amb ganes, és clar.
Ja no ho faig mai de pressa. Això, ja no ho toco.
Malament, tampoc.
Un pim pam, de vegades.
Però que valgui la pena.
Ni fred ni calor, ni parlar-ne.
Ja tinc una edat.
Ja conec com funcionen les coses.

I fa fred a l’hivern.
I a l’estiu, fa calor.
I fa fred a l’estiu,
I a l’hivern, fa calor.

Aquell bigotut
Que ens cau malament
No té substitut.
No balla, no calla,
Ni toca la gralla.
Expresident:
deixa tranquil.la la gent.
Porquets sigueu forts,
Prepareu l’oli bullent.
Que l’enterramorts
Ja està somrient.

Una guitarra. Un escampall de roba a terra, prop del llit,
amb olor de desig.
Oh sí, un arbre, un arbre verd. Una alzina molt gran?
Una estrella que és un planeta. El número Pi?
Una posta de sol. Un somriure a la foto.
Un do. Un re. Un mi? Una abraçada tendra, després.
L’alegria. El paper. Les pedres planes del riu.
Un paisatge desert. Un abisme insondable.
Un amic que t’abraça?
Ja ho sé, ja ho sé: despertar-te un dissabte creient que és dilluns.
L’alegria d’escriure. Venjança de la mà mortal.
Una nova ciutat al fons de l’ànima. Cinema amb butaques gastades.
La imperfecció de les emocions. Uns budells que reclamen.
El camí ple de pols que et porta a l’ermita?
Un silenci sobtat, cara a cara amb ulls absents de cuirassa.
L’estàtua de sal que podria haver estat i no sóc.
La inspiració, capriciosa. Vi. Cafè. Boris Vian.
Les tres dimensions. Un riu. Un far. La sopa de ceba?
El meu cos que obedient, imparable, esplèndid, replè de vida
va respondre un dia als dictats de la natura que el governarà sempre.
Un somriure. Esclafit amb llàgrimes? El retorn. Un orgasme. Un petó.
L’olor del mar. El so de la onada! La vidriera.
Szymborska, Marçal, Akhmàtova.
El tacte. La zebra. L’enyor? L’Ilíada. La pastilla.

L’amor.
El record de l’amor.
El dolor del record de l’amor.
La cicatriu del dolor del record de l’amor.
Un dit recorrent la cicatriu del dolor del record de l’amor.
Un somriure alleujat amb un dit recorrent la cicatriu del dolor del record de l’amor.
Regals de la vida.

Com la dalla afilada que cisella amb sadisme obstinat la pell adés tendra.
Nits de combat contra els gossos salvatges. Fumeja encara la cendra.
Com el mossec subtil del destí que em mena vers l’ombra esquiva
Cants de sirena i vaixells fal∙laços encalçant albatros. A la deriva.
Com la substància viscosa i feliç que amara els meus solcs amables.
Clapoteig de subjectes subtils en camps de cargols. Somrient, el diable.
Com tu, com jo, bategant improbables palps de tendresa en cossos estranys
Buscant-nos en nits de desig entre lletres, i textos.
I tots aquells altres enganys.

Petita mort que escalfes
les mitges i les calces
esperant la nit.

Rei de les altures,
oh, tu, poeta:
No temis la vida
que et crema per dins.
No l’apaguis: encén-te!
No temis les ales
que et destorben el pas.
No caminis: enlaira’t!
No temis l’amor
que et desperta per fi.
No ho pensis: estima!

No temis!
Ets fràgil, t’esberles,
però ets lliure.
Tens la força de la poesia.
I també tens la mà que t’estreny.

Ara sí, ja la tens.

Serà blau el capvespre,
Serà roja l’albada
Seràs groc i carbassa
Seré rosa i morada
Pintaré, rabiosa,
airada,
armada
amb tots els colors,
la grisor
per la força imposada.

Un poema petit,
esquifit, desnerit,
escanyolit
que faig un dissabte a la nit
perquè faci companyia,
arrupit al meu pit,
al meu esperit estordit,
malparit i atrevit,
quan entri, aixapeït
al meu dolç, suau, tendre i fragant llit.

Aquest cos meu, que tant estimo.
Aquest cap meu, que, a cops, sublimo.
Aquest cor meu, que n’és el jou.
Aquest cos meu!
Aquest cos meu!
Mai no en té prou.

Entra al temple un buda
Reverencia la fada
I la deixa espremuda.

Érem ahir el que avui som.
Menys el que érem que ja no som.
Som avui el que ahir érem.
Menys el que vam deixar de ser, ahir,
més el que hem esdevingut, avui.

No érem ahir el que avui som.
No som avui el que ahir érem.
Avui som el que ahir érem
Més el que som avui.

Som avui. No som ahir.
Demà, avui serà ahir.

(desitjos de fada sonada per la vida de princeses, pirates i indis)

Tendresa, alegria,
sexe (sí, sexe, és clar!)
amor, poesia.
Passió. Utopia.

Sensibilitat.
Profunditat.
Gaudir de la vida
que els he regalat.

Saber bé qui són.
Que s’empassin,
sense rosegar-lo,
cada minut,
cada segon.

Que les envestides de l’onatge
els mostrin que neden.
Valor i coratge.

Dansar descalços sota la pols de fada
que, generosament reparteix
la seva mare.
Boja, sonada.

Creativitat.
I per sobre de tot: llibertat.
Llibertat.

Gripau que deslliga
El fil blau que tiba.
intriga.

Escorxa de bosc, bandit atrevit.
Furgaves clovelles salvatges
de dringueig aguerrit.

Closca tova mandreja
En sopor resclosit.
Alaferit agraït.

Confit del neguit. Ardit.
Amb rauxa, disbauxa.
Menja maduixa roja.

Erudit malferit,
Calabruix deslluït
Fent anar la manxa.

Marranxa amb
caputxó esllanguit.
Cucurutxo ensopit.

Cerca de fetitxe farcit.
Escletxa estèril i erma.
Esclafit malnodrit.

Bixa boixa borratxa.
I acabar, com una bardaixa
sola i moixa sota el cobrellit.