La lluna la pruna vestida de dol

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

ACTE PRIMER

Mare i tres nens petits que un dia seran adults, estirats a la gespa del jardí mirant la lluna. Edat dels nens: 5, 3, 3. Edat de la mare a la Terra: 38. Edat de la mare a la Lluna: 12. Edat de la mare a K-PAX: 15

ESCENA PRIMERA 

MARE:   Silenci tothom! La sentiu?
M.:   Qui?
MARE:   La lluna.
M. (sorpresa):   La lluna parla?
MARE:   És clar, jo sóc bruixa, jo parlo amb la lluna i les estrelles, els arbres i les flors.
O. (Interessat):   I què et diu, la lluna?
MARE:   Diu que té ganes de veure-us.
E. (traient-se el xumet de la boca, emocionada):   A nosaltres?
MARE:   Sí, diu que com que la vostra mare és bruixa, vosaltres sou fills de bruixa, uns nens molt especials. I que els fills de bruixes poden anar a veure la lluna.
M. (nerviosa):   I com hi anirem?
O.:   Amb coet!
MARE:   No… Diu la lluna que el dia que hi hagi lluna plena intentarà acostar-se a la terra al màxim, i que quan estigui molt a prop, tirarà un raig de llum perquè puguem pujar-hi.
M.:   I com hi pujarem, al raig de llum?
MARE:   Serà un raig de llum de lluna. Anirà a parar al nostre jardí, i nosaltres estarem esperant. Pujarem sobre el raig de llum i anirem caminant fins la lluna.
E.:   Al raig de llum no hi ha baranes?
MARE:   No, haurem de caminar en filera.
E. (abraça la mare):   Jo tinc por.
O. (agafant-li la mà):   No tinguis por, E., jo et donaré la mà.
M.:   Haurem de portar sabates especials per anar a la lluna?
MARE.:   No caldrà, podrem anar descalços.
O.:   I si ens cremem els peus?
MARE:   És impossible, el raig de lluna és fred, no crema.
M. (s’incorpora):   I què hi haurà a la lluna?
O. (gesticula amb els braços, com si estigués recitant un poema):   Coses meravelloses!
E. (s’incorpora també, mirant la mare):   Quines coses meravelloses?
MARE:  Cràters gegants plens de petons i abraçades de sucre que es poden beure amb un got. Llaminadures. Tobogans i gronxadors. Persones que caminen somrient com ximples. Poemes i versos. Cançons amb guitarra. Mallots de ballet. Pilotes de platja. Iogurts de fruites del bosc. Gespa acabada de tallar. Follets, papallones i fades.
O. (amb cara de dolent):   I pirates!
E. (poc convençuda):   I pintallavis?
O. (deixa de fer cara de dolent per tranquil▪litzar-la):   Claaar! I arbres de tots els colors. I albercocs.
E.:   Hi ha arbres lila? Jo vull arbres lila.
O.:   Sí. I de color groc també, seguríssim.
M. (es torna a estirar i mira meravellada el cel):   I la lluna, també hi és? Jo vull veure la lluna. Podrem parlar amb ella?
MARE:   És clar! La lluna és la que fa que tot sigui meravellós.
E. (s’estira de nou a la gespa, emocionada):   Ai, no sé si li agradaré a la lluna. S’enfadarà amb mi si em veu amb la pipa?
O.:   Què dius? La lluna és bona. Estima els fills de les bruixes. Ho ha dit la mama.
M.:   Quan hi anirem, quan hi anirem? En tinc moltíssimes ganes! Li puc dir a les meves amigues de l’escola que vinguin?
MARE:   Aviat. La lluna m’ha dit que m’avisarà. Però només poden venir els fills de les bruixes.
O. (es torna a estirar, preocupat):   I si quan t’avisa estem amb el papa?
MARE:   Tranquils, la lluna ja ho sap. Ens avisarà un dia que estigueu amb mi.
E. (mira el seu germà):   Tinc molta por de caure del raig de lluna.
O. (li agafa la mà):   Jo t’agafaré de la mà, ja t’ho he dit, no pateixis!
M.:   Hem de portar vestits especials? Jo vull portar el vestit de papallones.
MARE:   Els més bonics que tinguem.
O.:   Puc portar la samarreta de pirata?
MARE:   Perfecte! Segur que a la lluna li encanta.
E.:   Podré portar el nino de dormir?
M. (mira la seva germana horroritzada):   I si et cau pel raig de llum què? Millor que no el portis.
E.:   D’acord… Mama, i podràs fer-me una trena i pintar-me les ungles?
MARE:   Anirem més guapos que mai. 

(Tots quatre estirats a la gespa, altra vegada, mirant la lluna. Deu segons de silenci total.) 

E. (sospira):   M’encanta la lluna…
O.:   I a mi…
M.:   I a mi…
O. (impacient, es posa dret):   Quan anirem a la lluna, quan?
E. (es posa dreta, també):   Sí, quan?
M. (s’aixeca de terra i estira el braç de la mare):   Mama, quan, digues quan?
MARE (amb el cor encongit de tendresa, i una tristesa infinita per la nena que ja no és i que, d’altra banda, mai va ser, agafa els nens de la mà i els acompanya a dins de casa):   Aviat, molt aviat. Ara, anem a dormir. 

(Tres nens que un dia seran adults s’adormen somrient, i somien que van, caminant per un raig de llum, cap a la lluna, agafats de la mà de la mare.)

Res no omple aquest buit

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Res no omple aquest buit.
Ni la sang d’aquest cor ple d’espines
que esgarrinxen el dèbil fil groc que em sosté.
Ni tres incipients ànimes humanes
en el doblec d’un úter suau, com llençols a trenc d’alba.
Ni el tèrbol poema llunyà
que ensutja miralls que em retornen l’imatge.
Ni el meu cos reflectit, estranger,
lleuger i transparent, un miratge.
Ni la meva tortura, i la ràbia, i el càstig punyent.
Ni les mans enllaçades,
i ell, dintre meu, mirada suspesa, silent,
dubtant si m’estima. Ni el somriure sincer.
Ni l’evidència terrible que no sóc la dona
que hauria de ser.

Souvenirs de la vida

~ Núria Busquet Molist ~ 1 comentari

Bec per la casa devastada
pel dolor de la meva vida 

Anna Akhmàtova (1889-1966), “L’últim brindis” 

Si tingués més llàgrimes, ploraria. El problema és que ja no me’n queden, i les poques que resten me les guardo per mi, de record. Si em permets. Si en tingués més, però, per tu, ploraria. Suposo que és que t’estimo, ja ho saps. També sé que m’estimes, ja ho sé. T’ho dic per si ho dubtes, algun dia.  

Però la pena. La pena que tens no és la meva, la que tu bé coneixes, que va i ve com marea de lluna, i em permet avançar amb alegria. 

La teva és més singular. Protegida entre cotó fluix en un potet tot de vidre, com una mongeta. Mulles i tanques el tap, l’alimentes fidel mentre proves, en va, d’oblidar-la. I ara vinc i obro el tap, ben podrit, ben pudent. La mongeta no hi és, ho has vist ara? Sents l’aroma de vida que penetra pels porus? Potser et sembla un miracle, somia! Recorda bé el que et dic: farà mal, algun dia, quan entri, aquest aire tan pur. T’ho anuncio. L’has de fer circular per dins teu, a la sang, ha de ser part de tu, sense ser-ne l’essència.  

La pena meva ja és sang aclarida. Un racó, al llagrimall, el mantinc, souvenir de la vida. Ja en tinc poques, de llàgrimes, ara. Però si en tingués més, per tu, per tu sí, ploraria.

Una simple deessa

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Forta.

Un roure.
Un brau.
Una euga.
Una lloba.
Una fera.
Una puta.
Un home:
plorar tota sola, amb vergonya,
i fer veure que no passa res.

Dèbil.

Un núvol
fugaç.
Una eruga
poruga
xiuxiuejant.
Una nena.
Una ombra:
Immòbil i digna filla del pare.
Un silenci trencat, un cor enllaunat.

Màrtir.

Víctima
sacrifici
que reclama
el meu sexe.
Admirada.
Una mare.
Un mirall:
Un dolç despertar de tendresa,
reflex impacient d’altres vides.

Sóc una tija que es vincla i revincla.
Una lloba, una eruga poruga
Enfarfegada amb la pròpia feblesa.
Una nena, una fera, una mare, una puta.
Un dolç despertar de tendresa.
Una humana mortal. Una fada, una bruixa.
Una simple deessa.

La bèstia dins meu

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

“The beast in me is caged by frail and fragile bars.” 

Johnny Cash (1932-2003), The beast in me. 

La bèstia dins meu està tancada en una presó de barrots febles i fràgils. Delicats, com espelmes en una tempesta. Trencadissos, com un vas de cristall en un parc infantil. Els barrots que empresonen la bèstia s’esberlen al menor esbufec. El món és hostil si ets sensible, la tendresa et fa dèbil i acabes desconfiat, acuitant-te a preservar les pròpies carns, tan flonges antany, tan dures després de la lluita.  

Tinc por, com tothom. Aquell terror tan humà de sentir-me llunyana dels altres. Cerquem tots plegats, amb tristesa, una part que ens completi. Ignorem la vulgar rodonesa de la nostra individualitat. 

Alguns contemplaran impassibles el món que els envolta, per temença de fer-ho amb ulls més humans i esdevenir, llavors, fràgils. Sentint, arrelat, ben profund, l’absurd de la seva existència. Sabent que té un límit, i que no està fixat. 

Altres, com jo, som una insensata formigueta buscant instants memorables, una fugaç llambregada de perpetuïtat.  Ésser informe d’ànima feble. Titella esclau d’un cor maltractat.  Un infant amb cos flàccid avançant amb coratge. Contenint la cruel bèstia dins meu amb barrots d’extraordinària fragilitat.

Inspirar

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari


Arrossegar el carro fins a l’aparcament. Descarregar l’aigua, la llet i les bosses. Inspirar, expirar. Conduir fins a casa escoltant una cançó trista a la ràdio. Desviar a la força els pensaments i mirar el Montseny, mostrant-me els seus plecs amb el cel del dia clar. Inspirar, expirar. Descarregar la compra del cotxe, desar-la a la nevera, als armaris. Inspirar, expirar. Posar-se la roba de córrer i calçar-se les sabatilles, auriculars. Prémer “play.” Córrer. Inspirar, expirar. Trepitjar la terra seca, sentir l’olor de l’alzina, de fems, de fang. Observar el blat groc, pensar que ve el temps de segar. Inspirar, expirar. Tombar pel camí de l’esquerra. Parar a la cruïlla. Pensar. Inspirar. Inspirar. Inspirar, expirar.
Tornar. Obrir la porta, treure’s la roba i les bambes. Observar-me el cos nu i suat al mirall. Descansar. Inspirar, expirar. Mesclar el soroll de l’aigua amb el de la guitarra. Sabó de civada, eixugar-se, pentinar-se, rentar-se les dents. Somriure al mirall. Inspirar, expirar. Vestir-se ben curta, maquillar-se, calçar-se els talons, pintar-se les ungles de vermell. Coloret, arracades, anell. Inspirar, expirar. Anar fins al bar i trobar-te amb un amic. Beure cervesa, parlar. Sopar. Beure cervesa, somriure, parlar. Beure cervesa, riure, parlar. Beure cervesa, riallades sonores, parlar. Inspirar, expirar. Tornar a casa i treure’s la roba, crema a la cara. Pastilla. Mirar-se al mirall. Tocar-se el cos amb tendresa. Inspirar, expirar, expirar. Engegar l’ordinador i escriure una estona el que et ve al cap. Inspirar, expirar, expirar.
Tancar el llum. Tancar els ulls. Tapar-se amb la manta. Estirar el braç cap al cantó buit del llit. Inspirar. Inspirar. Inspirar. Inspirar.

La plongée

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Xap! Aigua congelada.
Tortura d’agulles
que perfora, de nou, la pell.
Balanceig de l’onada.
Algues verdoses
entremig dels cabells.

Digues, què faig, m’ofego!

Tranquil.la. Treu el cap i respira.
I ara recorda, recorda, què fer.

Nedar, respirar, nedar.

Molt bé!
No t’ofegaràs, avança.
Sents com despunten les ales?

Encara no volo.
És igual, avança!

Sí, ja ho recordo, ja ho sé.
Aviat volaré.

La pàgina en blanc que parla d’amor

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Avui m’he begut una ampolla (sencera) de vi. I aquí, asseguda, amb els ulls pesant figues, la pàgina blanca, immaculada, només podria parlar sobre gent que jo sé, i que ells saben. Amics, coneguts, i aquell home que vaig estimar i que n’estima una altra, i aquell home que no estimo i m’estima, i aquell altre que estimo, que voldria estimar-me i no pot, i aquell que jo sé que m’estima i no ho diu. I aquell que començo a estimar i desitjo, anhelo, desespero, perquè sigui el que sembla i ell també m’estimi a mi. I sí, d’aquells tants per qui sóc especial, com ells diuen, i que em tenen allà, en un racó. Gairebé invisible. Quan la vida els fa mal, em convoquen a la festa. I la resta del temps sóc un fons d’armari més que rodó.
Fes-me teva, t’ho prego. I quines ganes que en tinc, demà vine. I com trigues a contestar els meus missatges i quina barra que tens, amb tant de temps que no trines. I va home va, no fotis, que no m’has dit res en tres mesos. Que t’enyoro, que em fascines. Què m’estàs explicant, que porto temps esperant-te. I què fas avui? Nens. I avui? Un amic. Un amic? Que s’aguanti. Que no. Que sí. Que no cola. T’esperes. Cinema. L’amiga. L’amic. És un nou. I t’agrada? És clar. I fes-me teva. Fes-te meva. No et fa il∙lusió? Però jo estic a l’armari i espero que aquell que començo a estimar em converteixi, per fi, en vestit de primera comunió.
Una pàgina en blanc, amb una ampolla sencera, t’inspira. Et convida a l’acció. Però en definitiva, és ben fàcil. La pàgina en blanc, si us hi fixeu, parlaria, i parla, del que parlem tots. De lligams invisibles, de sexe. D’éssers fràgils intentant superar el dolor. De soledat. De persones. D’amor.

Tardor, hivern. Primavera. Estiu

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

En un temps, un moment, diguem la tardor,
el teu xiulet fort afuava la bèstia.
L’escorça ofegada batent el parany del deliri
Buidava la casa de tota claror.
I jo entrava en la nit fent tentines
Pasturant assedegada d’espasa ben tendra
Les finestres gastades per la salabror.

L’engreix perseguia el so agut del porticó.
I el paràsit xuclador de persiana batent
Cenyia el ventre plàcid rebuscant,
mossegant, un bri d’inspiració.
El brunzit baladrer no era audible
per éssers poc febles i menys vulnerables
a l’embruix dolç i tènue de l’imprescindible dolor.

Fent punta al llapis traçaves la teva raó
Les fulles queien dels arbres, infectes.
La destral llampegava i es fonia, subtil, invisible,
Com davalla la llum a l’albir de la tardor.
Va ser hivern, i després primavera,
I encara ara, llunyana, distant, em reclames.
Sospites, sospito, l’arrel que ara omple la meva buidor.

Cerca de lluna perpètua, dosi constant de claror.
No sóc jo qui tu vols, que és la meva germana
El mirall que paleso, tatuada, vesteix una casa.
Perceps l’averany infecte que cisellarà, finalment, la raó.
Tinc fred encara: l’escomesa flaqueja, novella,
S’esfuma i traspunta segons l’alenada.
Condemnant l’evidència de sang de la comunió.

És estiu. Fa calor. He sortit al balcó.
La nafra,  agombolada amb pa tou, fa temps que no sagna.
El teu cant ressona tendre, blau, groc, vermell, rosa,
però ja no intueixo, punyent, la fredor.
Es dreça la casa en l’ombra de fang plena d’arbre,
de portes, d’espasa, d’arrel imponent, que ara ja m’acompanya.
M’abraça la lluna: t’aviso. I em fa molta nosa la teva escalfor.

Une prison d’amour

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
Et je t’ai trahie pour
Une prison d’amour
Et sa belle geôlière
 
Georges Moustaki, “Ma liberté”
 
Espereu que m’adormi. En silenci, entreu. Tapeu-me el cos nu abans de portar-me a la gàbia on em tancareu. I allà, turmenteu-me amb l’idea que no el veuré més. Que m’ignora, m’evita, que existia, fa poc, una vida sense ell.
 
He triat ser captiva. Ratllaré les parets de la cel▪la, si m’obligueu, perquè cregueu que el que vull és ser lliure. Però us revelo que, de grat, accepto el flagel. Em rendeixo. Cedeixo. Si ningú ho impedeix, ja no lluito, ni un pèl. M’abandono a la corrent riscosa dels meus sentiments. Esdevinc una esclava fidel. Castigueu-me, tortureu-me! Vergonya! Em disposo a tornar a plantar les arrels.
 

Testimonis atònits del vol de la fada: no reclamo favors, ja ho sabeu. Però us ho prego, salveu-me! Heu fet tard a impedir la ignomínia: m’he deixat seduir pel cant del corifeu. Tinc les cames xopes i estèrils, atrapades en l’enganxosa mel. Sufoqueu aquest foc que ara crema, em fa por que no pugui apagar-lo ni el gel.

Em tallo les ales. Aterro. Dic adéu a la fada! La terra és dura i polsosa, però creieu-me: amb amor, brilla tant com el cel.

La dona que crema

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

“L’única gent que m’interessa són els bojos, els que estan bojos per viure, bojos per parlar, bojos per ser salvats, que ho desitgen tot a la vegada, aquells que mai badallen o diuen coses normals i corrents, sinó que cremen, cremen, cremen com magnífiques bengales que esclaten com aranyes entre les estrelles.”
Jack Kerouac(1922-1969), “A la carretera”
Sóc jo, la dona que crema. La boja, sonada, aquella que fa el que li dóna la gana. La bruixa, la que balla, sota la pluja, mullada, i recita poemes d’amor i de mort, vestida de fada. La que escriu sense filtre, rajant mots dels dits. La que et trobes dormint a l’albada, havent lliurat l’ànima de regal amb el cos. Inspirant mots esparsos d’amor per calmar una existència abrandada. La que estima i no pensa, reclama. La que sent, molt profunda, la flama, la que no podrà mai apagar-la.
Crema cada capítol de la història que ja m’havien escrit i ja estava pactada, d’antuvi.  Aflama cada llumí, i s’apaga, deixant al meu pas un rastre de cendra, una escalfor delicada, que em llança, de nou cap al foc, o la brasa. Cremo jo tota, de desig per la vida, abrusadorament lliure, que m’obliga a fer foc de Sant Joan, amb el cos, amb el cor, amb la ment delicada. M’acompanyen aquells amb solitud volguda i tendresa demanada.
Cada alè em comforta amb el vaivé de l’onada brusent. Glopades de foc que empasso amb delit, com faquir que reclama benzina. Mostrant làmines vermelles, i grogues, i blaves a aquells que, admirats, reconeixen en mi allò que tots som. Éssers lliures, vides estranyes, superba amalgama de casualitats que ens van fer el que som ara. La meravella de cada minut que se’ns ha concedit.
Sí, sóc jo, la dona que crema. La boja, sonada, aquella que fa el que li dóna la gana. La que té molta pressa, amb la vida bullent que prem l’interior, incendiant les entranyes. La que sent, molt profunda, com crema la flama.

Ràpid fàcil

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Fem-ho ràpid, fem-ho fàcil. Què vols, tu?
No ho sé.
He dit ràpid.
Has dit fàcil.
He dit ràpid i he dit fàcil. Tu, què vols?
Que no ho sé!

Ràpid, fàcil, saps què vols?
Sexe.
Sexe? Sexe ràpid? Sexe fàcil?
No ho sé.
No, no vols sexe.
Sexe, vull. Ràpid, fàcil.

Fem-ho ràpid, fem-ho fàcil. Què vols, tu?
Que no ho sé!
Saps què vols?
No, no ho sé.
Sí, que ho saps. Vols amor.
No, no vull!
Ràpid? Fàcil? Vols amor.
No, no ho sé.

Ràpid, fàcil, saps què vols?
Vull amor?
Fem-ho ràpid, fem-ho fàcil. Què vols, tu?
Sexe! No, amor! Sexe! Amor! Amor! Vull amor. Vull amor.
Ràpid. Fàcil.

Avui és dilluns, sabeu?

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

 
Sabeu? Avui és dilluns, l’endemà de diumenge, que va ser l’endemà de dissabte. I estic una mica, una mica, cansada. Però somric. I quan em canso, jo penso. I pensava. I somreia. Somreia, pensant-hi, aquest matí, al meu llit. Dissabte. Diumenge. Dilluns. 

 

Pensava que no crec en déus, ni destins, ni titellaires que mouen uns fils invisibles que deslliguen i lliguen les ànimes. Que existeixen, és clar, però que movem nosaltres, segur. Però és que jo, sabeu?, tinc una deessa que m’acompanya. Té noms complicats per descriure la cosa: l’atzar, la ventura, la sort. La casualitat.  Jo l’estimo, la meva deessa, i jo sé que m’estima, també. La deixo que corri, que balli, que salti, és com més feliç és. Sabeu? No la lligo, no l’obligo a estar quieta, callada. És que ja no imagino una vida ben recta, rodada, sense ella. L’enyoraria, moltíssim. Simplement: no és possible. I si ho fos, quina mandra! Per bonica que fos.  
 
Doncs retorno al principi, que em perdo. Avui és dilluns, sabeu? I jo encara porto la boca badada, pensant en tot allò que em va portar, que ens va portar, fins aquí, fins avui, fins ahir, fins dissabte. Diran que el destí. O demanaran a la musa que canti, que expliqui que uns déus, somrient sorneguers, van moure un dia unes fitxes que porten les nostres inicials gravades. 
 

Però, sabeu? Jo no sé res. Només que avui, és dilluns. I que ahir era diumenge, l’endemà de dissabte.