Petita mort que escalfes
les mitges i les calces
esperant la nit.
Petita mort que escalfes
Apunts sobre un albatros
Rei de les altures,
oh, tu, poeta:
No temis la vida
que et crema per dins.
No l’apaguis: encén-te!
No temis les ales
que et destorben el pas.
No caminis: enlaira’t!
No temis l’amor
que et desperta per fi.
No ho pensis: estima!
No temis!
Ets fràgil, t’esberles,
però ets lliure.
Tens la força de la poesia.
I també tens la mà que t’estreny.
Ara sí, ja la tens.
Rentadora assassina, el thriller
Tinc el sexe obturat, aturat, per causa d’un problema mecànic. M’obceca. Camino per casa mirant-los, amb recel, esperant el moment en què un d’ells explotarà al meu costat. Des de fa una setmana, els meus electrodomèstics em fan molta por. Teníem una relació cordial des de sempre, de respecte mutu. Però ara, ara tinc un problema mecànic. Una rentadora que no conec, de la qual ni tan sols sé la marca, em té mania. Ja està, ja ho he dit. S’espatlla.
El que em temo és que sent passió sexual pel seu amo, i sap que quan ell em té a mi, ella ja no existeix, perquè per molta imaginació que puguis posar-hi, hi ha coses per les que una rentadora no està preparada. I això molesta, ja ho sé, i per això m’odia. Ho noto. Sóc molt perceptiva. Ho fa amb premeditació, seguríssim, perquè les peces que fallen són essencials. El tècnic, que està conxorxat amb la màquina, sempre va a reparar-la el dia i l’hora que jo he quedat amb el noi. Mitja hora abans, mitja hora després. Amb tot el que costa trobar un dia per veure’ns! No em digueu que no és sospitós…
Estic molt enfadada per dues raons: la primera, perquè ell sempre la prefereix a ella, mai no em defensa. I això, em fa mal. La segona, perquè no m’agrada estar a males amb altres, em dóna mal cos i les vibracions assassines, quan són elèctriques, fan molt de iuiu. M’odia, ja ho sé. Sospita la veritat: sap que barrejo foscos amb clars. Això ho noten a distància, les rentadores. Sap que abuso de la meva, i que no rento mai a mà. Haig de dir a favor meu que duc les ungles pintades.
He pensat que a la rentadora en qüestió li deu passar com a algunes humanes: de tant rentar calçotets a un home els agafen afecte, de l’afecte a l’amor hi va poc i de l’amor a l’obsessió encara menys. Si tingués una cara, seria Glenn Close. Temo que algun dia parli amb la meva i em doni problemes. Temo trobar un conill mort dins el tambor quan vagi a fer la bugada. Les rentadores fan pinya entre elles, són molt sectàries, es comuniquen per ones inaudibles a l’oïda humana, del pal dofí en llibertat. Tinc por, molta por, de posar-me calenta d’aquella manera que la sang no arriba al cervell i per accident fer sexe damunt l’aparell, amb el perill evident de morir electrocutada, la qual cosa seria molt trista: si m’haig de morir, ho vull fer, almenys, pentinada i ben digna, vestida, a poder ser, que quan vinguin els de les ambulàncies diguin tan morta i tan guapa. Tan guapa.
El meu problema no té solució. L’amant, que sóc jo, sempre té les de perdre. La seva relació és massa estreta, massa estable, i ella és molt necessària. Ell sap que duc les ungles pintades i que mai, mai, sota cap concepte, li rentaré els calçotets. I jo no vull viure aterrada. Més val que em busqui un amant amb una rentadora menys complicada.
Blue valentine
Serà blau el capvespre,
Serà roja l’albada
Seràs groc i carbassa
Seré rosa i morada
Pintaré, rabiosa,
airada,
armada
amb tots els colors,
la grisor
per la força imposada.
Un poema petit
Un poema petit,
esquifit, desnerit,
escanyolit
que faig un dissabte a la nit
perquè faci companyia,
arrupit al meu pit,
al meu esperit estordit,
malparit i atrevit,
quan entri, aixapeït
al meu dolç, suau, tendre i fragant llit.
Montseny
La son que em manté captiva em permet generosa baixar les escales, amb el fred fent-se lloc entre el cos nu i la bata de pelfa. Els matins són encara de gel. Un xerric molest desperta l’estança en obrir la persiana, descobrint melangiosa un Montseny clar amb les puntes nevades, que es lleva majestuós, en la incipient claror de l’albada. Preparo un cafè i me’l prenc, observant-lo, escoltant en silenci les sis del matí d’un nou dia.
Veig l’escala que porta al jardí i em ve al cap una dona que recordo, borrosa. Trista, abatuda. Minúscula, delicada i fugaç com la llum d’un llumí en la tenebra més absoluta, maldant per il.luminar-la amb una llumeneta tènue i estèril. Em ve al cap una primavera amb dolor, esquinçant-me la pell amb un acarnissament insuportable. Asseguda al costat de l’arbre, observant el Montseny. El cos inclinat endavant, els ulls encetats del plor constant de setmanes, un mocador informe a la mà. Cara blanca, cos magre, cabells sense forma recollits sense gràcia. Una ombra, no un ésser. Una bola enorme d’angoixa oprimint-li el pit, que li impedeix respirar. La menta i l’espígol fent-la adonar que encara no ha mort. No encara. No encara.
Ben dreta, amb la tassa calenta a les mans, ressegueixo les puntes nevades, pensant en el dia de feina, en el sopar de dissabte. En l’últim amant que va resseguir-me el cos amb els dits, amb els llavis, la llengua. Consulto el correu, preparo la roba dels nens. Em dutxo, em maquillo. Els llevo i els faig un petó. Em poso faldilla ben curta, sabates de taló. Em pinto les ungles. Escric un poema. Envio un missatge a l’amiga que m’ha dit de quedar aquesta nit. Tradueixo un conte d’Anaïs Nin. Escric sobre sexe amb amor i persones felices que corren pel bosc. Que s’estimen, s’odien, comparteixen la vida o comparteixen el cos. Es fereixen, es perdonen, s’insulten, es mostren tendresa infinita, o immesurable desdeny.
Inspiro profundament, fins al fons. Amb un sol testimoni: el Montseny.
Aquest cos meu
Aquest cos meu, que tant estimo.
Aquest cap meu, que, a cops, sublimo.
Aquest cor meu, que n’és el jou.
Aquest cos meu!
Aquest cos meu!
Mai no en té prou.
Aquell dia d’abril
Aquell dia d’abril quan t’adones que, un cop més, el cicle comença, i tu encara hi ets. Aquell dia d’abril que l’olor de mimosa et desperta l’olfacte, la natura reneix. Aquell dia d’abril que, de sobte, apareix verd i groc en els camps que t’observen. En què sents, després d’un hivern llarg i fosc, l’aire tebi amb la gola, i l’empasses d’un glop. Aquell dia d’abril de llibres i roses, i parelles felices, alienes al seu inexorable destí. Desafiant amb el seu amor la vida que potser un dia, amb sadisme, els obligarà a sofrir.
Res comparable a l’abril, no sap apreciar la bellesa qui digui el contrari. Cada mes, cada dia, és, per si, extraordinari. Però l’abril, és un símbol. De la roda que gira, que comença i acaba. Del cicle que s’inicia cada vegada. D’una vida nova de trinca, cada any. És un néixer i morir, néixer i morir, fins al final. Que arribarà, ja ho sabem, a aquestes alçades, per molt que xiulem per les cantonades. No sabem si serà primavera, no sabem si tardor. Ni tan sols si veurem, altre cop, un abril. Amb sort, novament cauran les fulles, es glaçaran els arbres, quedaran quasi morts, veurem com petits brots feréstecs despunten, com reneixen les flors.
I aquell dia d’abril, quan el cicle comença, un cop més. I, el regal de la vida, impensat i superb, d’adonar-te, feliç, que tu encara hi ets. I regalar un llibre, i rebre una rosa, afigurant-te, xiulant, que no saps què passarà, després.
Entra al temple un buda
Entra al temple un buda
Reverencia la fada
I la deixa espremuda.
Érem ahir el que avui som
Érem ahir el que avui som.
Menys el que érem que ja no som.
Som avui el que ahir érem.
Menys el que vam deixar de ser, ahir,
més el que hem esdevingut, avui.
No érem ahir el que avui som.
No som avui el que ahir érem.
Avui som el que ahir érem
Més el que som avui.
Som avui. No som ahir.
Demà, avui serà ahir.
Parella estable
– Cari, tens pressa?
– No, per?
– No, és que volia dir-te una cosa.
– Digues, amor, t’escolto.
– Però segur que no tens pressa?
– Que no, reina, digues què vols.
– És que no sé com dir-t’ho.
– Tal qual, preciosa, no t’ho pensis, digues-ho ja, dispara.
– Doncs a veure, com t’ho diria… És que ja fa temps que pensava que potser t’ho havia de dir.
– Doncs ara és el moment. T’escolto amb molta atenció.
– El que et vull dir és una cosa que porto temps volent dir-te, però que no t’ho havia dit abans perquè no sabia com fer-ho.
– Entenc, entenc. Doncs va, digues-ho.
– Doncs que potser hauries de saber què penso sobre una cosa.
– Aha.
– Una cosa que em té molt preocupada i que no em deixa estar tranquil.la.
– Aha.
– Voldria que sabessis que el que t’haig de dir no vull que faci que ens enfadem, perquè tu saps que ets molt important per mi.
– I és clar, i tu per mi, però és que si no em dius el què no sabré què em vols dir, i és difícil dir-te si el que em vols dir farà que m’enfadi o no.
– Sí, és clar, ja t’entenc. Però voldria estar-ne segura.
– Doncs no en pots estar.
– Doncs no sé si dir-te el que penso, és que si no estic segura, que no t’enfadaràs, potser millor no dir-t’ho.
– Però tu entens que jo no et puc assegurar que no m’enfadaré si no sé què em vols dir? Què et costa tant d’entendre?
– Ei nen, no em tractis d’idiota que ja ens coneixem.
– No et tracto d’idiota i no siguis susceptible, t’estic dient que no et puc dir que no m’enfadaré per una cosa que no sé què és.
– Hosti collons, sembles tonto, només m’has de dir que no i t’ho dic.
– Però no puc! Què et passa? Va, digues el que m’has de dir que faig tard.
– No m’has dit que no tenies pressa?
– Això era abans de passar vint minuts decidint si ho deies o no.
– O sigui que el temps amb mi se’t fa llarg? Que sóc una pesada?
– Jo no he dit això, què t’empatolles? Que estàs sonada?
– Tio, para d’insultar-me o me’n vaig.
– No t’insulto, és que no sé què et passa, sembla que t’hagis vist el cul avui.
– Mira, rei, més val que calli i no digui el que penso, que ens les tindrem.
– Ah no, digues-ho, digues-ho, ja seria hora que diguessis alguna cosa, portem així tota la tarda.
– Que no, que passo, que no vull parlar amb tu.
– Quins collons que tens, noia. Doncs si no vols no m’ho expliquis, escolta.
– Vés-te’n a prendre pel cul, capullo.
– I la tia després em diu que no la insulti.
– No em facis brometes que no fa cap gràcia, cabró.
– Però es pot saber què et passa? Que tens la regla o què?
– Ja està, ja ha sortit el tema de les hormones, ja tardaves, clar com que les dones som tan inestables, com que som tan emocionals… Ets un sexista covard.
– És que jo flipo, de veritat. Però què dius? Saps què et dic? Que passo d’enfadar-me perquè estàs com una cabra, vaig a fer un volt.
– Ja està, fugint, evitant la confrontació, com sempre.
– Però quina confrontació? Si no sé ni per què estem discutint! Què vol dir com sempre?
– Mira maco, si vols, ja m’entens. És que tens tela, tu, tens molta tela.
– Doncs escolta, si et semblo tan dolent no sé què fas amb mi… Busca-te’n un altre.
– Això és el que tu voldries, per poder tirar-te la veïna de sota.
– La Merche? Però si és lesbiana i és més lletja que un nap!
– Et penses que no sé com te la mires quan te la creues per l’escala? Això de ser lesbiana et posa, ja ho veig…
– No em crec el que sento, estàs fatal tia, fatal.
– Doncs tallem i ja està, mira que fàcil.
– Doncs molt bé, tallem i tot resolt.
– A veure, reina, vine aquí.
– Deixa’m! No em toquis! T’odio!
– Vine, que t’abraço una mica.
– Que no! Imbècil!
– Acosta’t. Així. Un petó.
– Burro.
– Estàs més tranquil.la, ara? Jo t’estimo només a tu, més que res en el món, que no ho saps?
– De veritat?
– És clar, tonta. I què em volies dir abans?
– Que no et queden gens bé aquests calçotets.
La fada despullada
Obre la porta. Mira-li els pits. Acosta-t’hi, si tu vols. En sents l’olor? Sensual. No! No la miris als ulls. Les ales serien de sal, i no alçarien el vol. Mira-li els pits, tan se val, no necessites control, però és important, el que et dic, els ulls no els miris. No cal.
Llengua amb llengua enllaçada, avançareu trampejant pel passadís tenebrós. Tu, somrient, respirant, diràs com n’és, de bonic, tot el seu cos, i ella t’anirà indicant, amb les mans, que el concepte s’ha entès. Et somriurà i et dirà que ja sabia, fa dos, tres dies, que ho entendries. Mira-li els pits altre cop, ara els té nus, no et distreguis. Del llit estant, mentre descus el nus difús, et demana que la maseguis. Sents l’escalfor de pell preciosa que, amb raó, manté llustrosa. Toca-la bé, fes-li petons, reconeix sons que t’embriaguen. Però els ulls no els miris, no pas encara.
I no era abans, sinó que és ara, en un moment imprecís, quan l’essència del que tu ets és reclamada. Desclou les portes del sagrat temple i et permet, d’una vegada, entrar rabent, una alenada, ben d’improvís, buscant qui ets i fent-te feble. Dins el seu ventre. Mira-li els pits, altra vegada, mira el teu cos, dins el seu cos, i tots dos cossos amb un sol centre. La dispersió unificada, en un instant, culminada. Però no entris tu, que ella t’aculli. Postra’t dins seu, i fes diana, que l’energia pertot circuli. Que el déu que reses vegi el nirvana.
Mira-li els ulls. Ara sí.
Ales de seda entre foscor, on fosses pútrides, que fan pudor, sotgen cadàvers de vides fredes. Brutal sofrença. Grans esperances. Reflecteix l’amor les dolces danses que en el mirall, sense recances, faran estralls. Dolça elecció: compassió.
I generosa, la fada. Tal com jo sóc. Ben alada, repartint joia. I despullada.
I generosa, la fada. Tal com jo sóc. Ben alada, repartint joia. I despullada.
Llibertat
(desitjos de fada sonada per la vida de princeses, pirates i indis)
Tendresa, alegria,
sexe (sí, sexe, és clar!)
amor, poesia.
Passió. Utopia.
Sensibilitat.
Profunditat.
Gaudir de la vida
que els he regalat.
Saber bé qui són.
Que s’empassin,
sense rosegar-lo,
cada minut,
cada segon.
Que les envestides de l’onatge
els mostrin que neden.
Valor i coratge.
Dansar descalços sota la pols de fada
que, generosament reparteix
la seva mare.
Boja, sonada.
Creativitat.
I per sobre de tot: llibertat.
Llibertat.
Gripau blau
Gripau que deslliga
El fil blau que tiba.
intriga.
El gran secret: un somriure
La meva venjança és cruel, despietada: cada dia, somric.
La filla de puta insisteix. Intenta, arrogant i superba, fer que em rendeixi als seus peus. Mira quina merda de vida. Mira com pateix tothom. Mira al teu voltant i plora. I no em dóna la gana. Persisteixo. M’obligo. Em miro al mirall i poc a poc, inclinant llavis enlaire, mostro les dents i somric. I dins meu, mentre ho faig, sento una veu que diu “ara et fots.”
Camino pel prat, verd i groc de primavera, i somric. Veig els ulls dels meus fills que em busquen en la matinada, respirant infanteses de colors tendres i sorollosos, i somric. Allargo la mà i bec l’aire del cel a glopades, em menjo les hores i els dies que se’m concedeixen amb forquilla i ganivet. Amb el cos i amb l’ànima, empasso felicitats alienes, i entrego la meva. Entro en cases desconegudes llençant pols de fada. Faig cercles amb la vareta i ballo sota la pluja. Estimo cada ésser que s’ha creuat en la meva existència. Somric, somric molt, quan hi penso.
Aleno música en cada exhalació. Fingeixo seriositat quan la vacuïtat s’imposa i amb cara de ximple trampejo les profunditats idiotes d’aquells que desconeixen el meu pla maquiavèlic. La meva venjança. Somric a la vida i ella es regira furiosa, intentant mostrar-me els horrors de la nostra existència. I té molts sequaços, la porca, n’hi ha molts que han caigut a la trampa. Jo no. Jo la miro fixament als ulls, complaent, i li regalo flors, i li llegeixo poemes. De vegades s’enfada, no entén la raó de la meva joia impulsiva. Corro, salto, visc com si fos el primer dia, o el darrer, millor dit. Volo amunt molt sovint, sense por, desvergonyida. Se me’n fot tot, i no amago qui sóc, ni què faig. Ningú em jutja més del que ho faig jo mateixa. Em somric al mirall amb insolent alegria, res ni ningú tapa el sol que, tot ell, m’il.lumina.
Cada dia, en llevar-me, em venjo de la vida. La meva venjança és cruel, despietada. Pèrfida, infame, maligna, dolenta, obstinada.
Jo sé vèncer la mort, que és la por de viure. El gran secret: un somriure.
Anit
Escorxa de bosc, bandit atrevit.
Furgaves clovelles salvatges
de dringueig aguerrit.
Closca tova mandreja
En sopor resclosit.
Alaferit agraït.
Confit del neguit. Ardit.
Amb rauxa, disbauxa.
Menja maduixa roja.
Erudit malferit,
Calabruix deslluït
Fent anar la manxa.
Marranxa amb
caputxó esllanguit.
Cucurutxo ensopit.
Cerca de fetitxe farcit.
Escletxa estèril i erma.
Esclafit malnodrit.
Bixa boixa borratxa.
I acabar, com una bardaixa
sola i moixa sota el cobrellit.
T’estimo, encara
Només ho sospitàvem. Semblava recíproc. Les paraules exactes no havien estat proferides. El rebedor, la taula, el llit van ser muts testimonis de tendresa engolida amb desfici. Ens importàvem i ho sabíem des del primer dia. Glatia en l’aire que tots dos respiràvem. Cobejàvem en llits solitaris els llavis obrint-se, exhalant un “t’estimo” entre dents, la propera vegada. La e neutra, la o àtona, centrals, perfectament pronunciades. Sentides a dins, molt profundes, com el sexe que les convocava. Carícies dels ulls amb els ulls en l’anunci. Delicadesa en el tacte, cerimònia de pell contra pell. Un deix clar, fort, segur.
Sensible, indefens, vulnerable, quan estimes un altre. Dependència de l’afecte d’algú. Pertinença. Amor doncs, en silenci, i fluixet, com un àngel, ens repetíem el nom. Amb sospirs abraçant-nos després de l’amor. Un sentiment ocult que ofega una vida. I cercàvem, tu i jo, maneres, així, sense dir-ho: m’importes. Tinc ganes de veure’t. M’agrada estar amb tu. T’enyoro. Et vull. Et desitjo. I uns ulls suplicants, unes mans tremoloses, un cos ardent expressant allò que el cervell no ens deixava, covard, com nosaltres.
Cap paraula sagrada, cap mot colossal per la nostra intimitat tan buscada, minvats per la por de no ser correspostos. No dir res, no fos cas. No fos cas que prorrompe la superficialitat de l’instant amb pregoneses indegudes el fes menys profund. No fos cas que, per deixar massa clares les coses, haguéssiu de deixar, una nit, de ser un. I per aquest motiu i cap altre va semblar que no érem. Que ningú va estimar mai ningú.
Però jo t’estimava. T’estimo, encara. I ara que ens enyorem tant, només ara, jo sóc capaç de dir-ho. Com tu.
La dona que fa la truita de patates més bona del món
La dona que, de vegades, fa la truita de patates més bona del món porta un davantal amb gira-sols grocs i verds, aquesta tarda d’estiu. Viu en una masia perduda, al mig del no res. Té quaranta anys de fa poc i en fa vint que dorm, cada nit, amb un home que, havent pesat vuitanta quilos, avui en pesa cent vint. Ella pesa el mateix que sempre, però ara, a la cara, hi té algunes arrugues. Cada nit, abans de dormir, s’aplica amb parsimònia i paciència la crema, tocant una pell ja madura però tènue, volàtil, bonica encara. S’agrada. Mira l’home gras i sorrut que ni la intueix, entretingut com està amb la tele. Veu l’ombra d’aquell que, de nit, l’havia tocada.
La dona que veu l’ombra d’aquell que, de nit, l’havia tocada, té ganes de riure sovint. I quan se’n recorda, esbossa un somriure i deixa anar un sorollet, com un crit, i així va practicant, per quan li faci falta. Cuida gallines, vaques i porcs. Els parla de llaços de seda i cançons de bressol mentre els alimenta, i ells li parlen d’ous, de llet, de garrins cridaners. El seu home té les ungles molt brutes i les renta amb lleixiu abans d’asseure’s a taula. Mentre sopen, ella explica orgullosa que amb retalls que li ha deixat la Maria de Can Manelet s’ha fet un vestit de papallones roses per anar al bateig de la Cinta, a l’agost.
La dona que s’ha fet un vestit amb papallones roses per anar al bateig de la Cinta aprofita que està tota sola avui per espiar per la finestra l’estiu fugisser. Els ocellets la criden pel nom. Deixa el davantal de gira-sols sobre la taula de la cuina, i amb un vestit fresc molt lleuger, d’estrelles turquesa, s’endinsa als camps de blat, seguint els piulets. I camina tranquil∙la, l’aire càlid tocant les arrugues boniques, els tirabuixons negres fent-li pessigolles a les espatlles. Al mig del camp, verd encara, veu una clapa aixafada, com si algú s’hi hagués estirat. Decideix fer el mateix. Es treu el vestit i s’hi estira al damunt.
La dona que ha decidit estirar-se al mig del camp verd queda amagada per l’alçada del blat del voltant. Mira enlaire, al cel, núvols amb formes gracioses movent-se serenament, sense rumb clar però feliços, seguint amb joia el dictat del vent. Gira el cap a la dreta i allà, ben erectes, distingeix, entre el blat, tres margarides de colors diferents. Nota el sol tocant-li la pell. S’abaixa les calces. S’estima amb passió, alegrement. Les margarides li fan companyia i l’observen rient.
La dona feliç torna a casa, vestida. Quan es corda el davantal sent que l’atura l’ofec, molt pregon. Respira endins, fins al fons. Bat sis ous amb tota la ràbia. Avui farà, un altre cop, la truita de patates més bona del món.
Adjectiu nom
Obscurs miasmes
de pútid geni
acomboien
íntimes estances:
fragant gessamí,
mòrbids llençols.
acomboien
íntimes estances:
fragant gessamí,
mòrbids llençols.
Dolços vincles
encalcen
bleïdores vetlles
de fugaç sopor.
encalcen
bleïdores vetlles
de fugaç sopor.
Gràcil reflexió.
Live long and prosper
La nit passada no vaig dormir gens i no vaig tenir cap orgasme. Un malson. Una angoixa. Una angúnia d’aquelles que et frenen abans de deixar-te lliscar amb placidesa pel tobogan del son. Com si un nen malparit es plantés amb els braços plegats entre tu i la baixada, “contrasenya o no passes”, amb cara de ràbia quan ja estàs assegut ,agafant embranzida. I vinga provar-ho: houdini, milhomes, filigrana, esperpentu, picasoques i així, mitja nit.
En el somni en qüestió, un comitè de savis intentava salvar la galàxia. Asseguts a una taula allargada, amb finestres amb vistes al cosmos, a la nau estel.lar Enterprise. El capità Picard, mostrant interès, amb un te Earl Grey a les mans, escoltava. Cadascun d’ells, molt seriós (Humans, Klingons, Vulcanians, Rumolans, Betazoides i altres races, menys conegudes) buscaven maneres de frenar l’atac dels Borg i salvar l’univers en perill de destrucció total. Tot molt civilitzat, és a dir, sense alcohol.
El cas és que el que em doblegava l’estómac fent l’aire difícil de treure i posar als meus pulmons era l’evidència d’un fet catastròfic, un cataclisme, una desgràcia molt gran. La certesa irrebatible que l’aconseguiríem. Que seria nostra, al final. La independència. I aquesta seguretat que, a priori, com a independentista sense complexes que sóc i devota creient en la bondat de les espècies que compartim la galàxia, m’hauria fet adormir apuntant un somriure, aquesta nit passada, m’ha desvetllat. Quina por que m’ha fet. M’he ben trasbalsat. Tan propera que està. I tan poc preparats. Hosti tu, una mica d’empenta. Que la resistència és fútil, collons, que no paren de repetir-ho pels altaveus. Ja no sé ni com dir-ho. Serem assimilats, com imbècils, si no ens ho currem. Una mica de brio…
Jo ja sé que hi ha una pila d’experts que faran que tot rodi com una pilota. Gent de ciències, que fa números i conta dos més dos i li surt quatre sovint. Però és que encara, ningú, m’ha demanat l’opinió, i el temps passa molt ràpid. No costa res fer una consulta a l’experta. Jo hauria de formar part del comitè de savis que estan elaborant el mític full de ruta. Vull ser-hi present. No ho enteneu o què us passa? La bogeria, la superficialitat, el sexe, la passió, les ganes de riure, les grolleries i el desvergonyiment han de formar part, també, del país que estem construint. Jo en sóc Doctora Cum Laude.
I ara mateix, perdoneu-me, trobo que hi ha massa gent que s’ho pren tot massa a la valenta. A l’Enterprise hi ha massa silenci, tot és gris, amb uniformes barats molt horteres, i carotes passades de moda que no es creu ningú i que no colen com a races diferents. I, per favor, ja seria hora que entenguessin que no es pot viure una vida a base de suc de taronja, per molt que tinguis teletransportadors i tricòrders.
Si els savis reunits a l’Enterprise es prenguessin els problemes com jo em prenc les coses, ja fa trenta anys que voltaríem pel món mirant els veïns del costat amb cara de superioritat, no és per res. Potser consideren que no sóc molt sàvia, cosa que és relativa (però no tant, no fotem, que tinc un Cum Laude). En interestel.laritat sóc un coco. I el contacte entre races alienígenes el tinc per la mà. On vull anar a parar? , us preguntareu. Qui ho endevini, un pèsol. Doncs que la meva opinió (gens modesta) és propícia a pensar que el sexe és la clau. Fa que tots els temes seriosos siguin molt menys profunds (o molt més, segons la profunditat desitjada, no us sembla?)
Acceptaré el fet que el meu criteri no serà tingut en consideració en les discussions referents a la independència. No tinc prou cara de ràbia, i el somriure constant i l’alegria de viure, vulgues que no, et fa menys consultable, menys fiable, menys digna d’una tertúlia amb cara i ulls a la taula del capità Picard. Uno, dos,llamando a la Tierra (en castellà, que ho entengui tothom, els de cara de ranci i els Borg, sobretot): somrieu. Feu més sexe, si us plau, amb amor, si pot ser, i no cal que sigui amb les vostres parelles, tots ho agrairem igualment, fins i tot elles mateixes, potser. Llegiu una mica. Poesia, millor. Gaudiu de la vida. D’aquesta manera, quan sentiu les paraules “dret”, “a” i “decidir” totes juntes dins la mateixa frase no se us posarà aquesta cara de peix enrarit de fa dies. Entendreu, amb sort, ara que la sang del cos ja estarà repartida, el significat de la paraula “decidir.”
M’he despertat suada, cridant com un klingon “Heghlu’meH QaQ jajvam”. I ni tan sols havia tingut un orgasme. Desitjant-nos a tots, això, sí, llarga vida i prosperitat. Que ens fan falta.
Núria Busquet Molist 