La mare. La filla. El sentit de la vida.

La mare, orgullosa, agombola en braços els furiosos crits del nadó. Exhala un sospir llarg sorgit del fons de les seves entranyes. Feliç. Ja la volia abans que ella existís, com tots els infants desitjats. El desig el sentia dins seu, però l’exterior del seu cos, amb l’esforç d’un part llarg, el va fer real. En posar-li els llavis al front per primera vegada, la seva pell fosca desprèn una equívoca olor de sabó. Ressalten els ulls, tan vius i tan blancs, en aquell petit rostre tan magre. Un cos esquifit en braços d’una dona tan ampla. La mare.  

Mare, per fi, amb el dolor incorporat de saber que no pots estimar més algú. Petita, desvalguda, aparentment trencadissa, un ésser humà diminut que s’aferra amb força a la vida. En un país com aquell, en el qual ha nascut, viure no és una evidència. És un regal. Desconeix encara que, allà on va, l’existència reclama de més: un sentit. El sentit de la vida d’un nen, allà on visqui: respirar, menjar, algú que t’estimi, algú a qui estimar. El sentit de la vida de tots. 

Amb la mà enorme i aspra, pren la mà de ditets minúsculs i tendres, i situant el palmell descolorit cap amunt, la tanca suaument. L’estreny contra el pit. Mirant-se una a l’altra es reconeixen. La filla somriu.

Sóc Penèlope, al somni

 

Sóc Penèlope al somni.
La mar és plana
i el rumb palès, nítid, clar.
Un vaixell amb tres veles,
Guiat per un capità.
Cap núvol ombrejant la quilla
Cap roca que ens faci aturar.

Desperta’t.

Hi ha onades, tempestes
Obstacles per superar.
Perilloses sirenes. Odisseus vagarosos.
Els embruixo, els sotmeto
i després, els deixo marxar.
Jo sóc Circe.

Amb tots vosaltres, la dona perfecta

 

Alguns direu que sóc mala mare, ja ho sé. I mala mestressa de casa, i us diria més: sóc una dona de tot, menys exemplar. (Què vaaaaaa!)Escolteu, ho admeto: no m’agrada escombrar, ni plegar la roba. M’horroritza planxar i el que és pitjor: no suporto comprar o haver de preparar el menjar. (Noooooo!!!)Prefereixo mil vegades anar a córrer, escriure, llegir. Pintar-me les ungles, follar, nois follar, on vas a parar! (Grrrrr! Ahhhh!) 

Els meus fills no mengen mai coques, ni sopes, ni plats casolans. Ni tenen pastissos artesans el dia del seu aniversari (Ostreeeees! Que fooort!) Només sé bullir, fer a la planxa o fregir. La seva roba porta sovint taques que no han marxat a la primera rentada, perquè ni m’he esforçat a posar-la en remull. Barrejo roba blanca i de color. (Pèls de punta entre el públic…) De vegades m’oblido de posar-los la fruita a la bossa de l’esmorzar. No tinc ni idea de quants cops mengen peix a la setmana. (Pobreeeets!) Frego el terra només quan el veig brut i no sempre, i no trec la pols si no veig que es reflexa als armaris. Cuso la roba quan ja cau a trossos. (Una dona s’ha tapat els ulls)  Freqüentment menjo dreta a la cuina o davant l’ordinador.  

Hi ha dies que no faig els llits! (Ai mareeee!) Hi ha dies que vaig a dormir quan falten tres hores perquè toqui el despertador! (Crits d’espant) Hi ha dies que, al vespre, bec més de tres copes de vi, i llavors escric com una sonada i em crec escriptora de les que guanyen premis i tothom admira. (Ohhhhhhh!!!) Em gasto diners en roba interior sexy de tots els colors i mitges de seda (Xiulets varis i plors entre el públic masculí) I tinc algun amic amb qui fem més coses que parlar, creieu-me… (Aighhh! -Algun home intentant evitar la mirada de la seva dona-) Dic paraulotes, em poso faldilles molt curtes i jerseis ajustats, o amb escots, em pinto els llavis i els ulls. (Xiulets) Tinc converses sortides amb nois ben trempats i explico el que faig a les meves amigues mentre bevem cervesa i ballem provocativament. (Una senyora ja gran s’ha tapat les orelles) 

No sóc, ho asseguro, la dona ideal que voldríeu que fos, i no em fa vergonya de dir-ho. No sortiré a les revistes, ni falta que em fa. (Aplaudiments) Sóc jo, tal com sóc, preciosa i perfecta. (Aclamació) I m’agrado tantíssim que no em fa por confessar que hi ha dies que per celebrar-ho, m’haig de tocar. (Ovació, claca, xiulets, gent dempeus i crits de Bravo! entre l’audiència).

Primera cita

Ell obre la porta. Primera mirada. Somriuen. S’agraden. Es nota. D’abans. Ni un minut per sentir-se còmodes amb el rostre que fa joc amb la ment que ja els és familiar, com és ara tan diàfan el so de la veu, les olors, el fulgor dels ulls, la grandària del somriure. Aprenen amb pressa el tacte anhelat, glatint amb cada moviment dels llavis. El gust de les boques unides, palpant una llengua tendra, molla, molt desitjada. Resseguint el contorn de les orelles, palpant la suavitat dels cabells. I s’estan molta estona subjectes, deixant-se portar per l’afany que sentien. El cos els reclama, després de massa dies dedicats a la ment, coneixent-se, sembrant llavors de frisança a sota el melic.  

Besades humides i mans cercadores. Roba que llisca suaument per dos cossos calents i va a parar a terra, en un desordre estèticament eròtic. Samarretes, faldilles, pantalons, mitjons. Roba interior masculina. Calces. Tot fora. Sostenidors i mitges posats, fent més bonica la imatge. Cauen a pes sobre el llit, amb les boques unides encara.  

Penetraran finalment fins al fons del que són. Descobriran els crits que fan quan arriba l’orgasme. Quins moviment els fa el cos, estirat, dret, a sobre, a sota, d’esquena. Quan estan l’un dins de l’altre. Suaran. Es cansaran. Es rendiran a la crida salvatge del cos que els convoca. Gemegaran. S’abraçaran, esgotats, embriagats de plaer. Xerraran ximpleries. Riuran. Hi tornaran, una altra vegada, segur. Descobriran si allò que semblava fantàstic, ho és tant. Quan ella torni a casa, cansada, i tornin a ser un de sol altra vegada, ho sabran.

L’olor de comí

“Cherish all your happy moments: they make a fine cushion for old age.”
Christopher Morley (1890-1957) 

Dels meus cinc sentits, l’olfacte és, de llarg, el més inútil. Avui, però, una olor familiar furga entre els meus records: el comí em penetra els narius, transportant-me a casa, a l’altra riba d’aquell mateix mar.
A Sabunku Hani, més enllà del basar de les espècies, hi ha una botiga de catifes que es diu Fehmi. La porta és antiga amb un vidre tan fi, de semblança tan fràgil, que fa l’efecte d’haver-se de trencar amb un simple cop de la porta que empenyo amb finesa quirúrgica, per aquest motiu i cap altre. La campaneta que en penja ressona per tota la botiga, i fa tombar el cap del turc gegantí que, amb el front bru tot suat, la camisa xopa i assegut d’esquena, prenia el te en un vas sanefat de fulles.
Preguntat per la Sila, sense articular un sol mot, m’indica amb el cap el fons de la botiga. Un teşekkürler dubtós serveix d’agraïment tot caminant insegura cap al lloc indicat, amb la mirada del turc resseguint-me les formes.  Obro, sense trucar, una porta petita i estreta que descobreixo amagada entre catifes penjades. Una dona gran, no vella, de cabells curts i blancs, està asseguda a una taula rodona, minúscula, amb un cobretaula vermell i daurat. En turc, em demana que segui. L’entenc. M’agafa la mà dreta abans que pugui dir res. Observo el palmell reposant enlaire, amb el silenci del descregut que és fet partícip d’un ritual sagrat.
Un cartell en anglès sobre el cap de la dona diu el següent: “I read the past.” Llegeixo el passat. És evident que el cartell està malament, i li ho vull fer notar, però quan obro la boca, la dona em silencia fent “xxxxt.” Callo de cop, sentint-me una nena petita que, avergonyida, a classe, és increpada pel professor davant de tothom. Espero doncs, fixant la vista al nazar boncuğu, que presideix l’entrada amb el seu ull de cobalt.
Satisfeta, com si hagués descobert allò que tant buscava, la dona em diu aquests mots: “mutlu, üzücü, üzücü, mutlu.” Feliç, trista, trista, feliç. Ho entenc i no ho entenc, i quan em disposo a parlar, amb el dit sobre els llavis, em fa “xxxxt” i para la mà. Obro la bossa, en trec el moneder, li dono 25 lires, m’aixeco i me’n vaig.
Baixant el carrer cap al basar de les espècies, el sol m’enlluerna. Els seus colors vius i alegres ambienten l’escena, que retinc amb deliberat esforç. Aquest dia, aquesta hora, aquest lloc, aquesta que sóc ara: jove encara, sola, feliç. Un coixí tou per la vellesa. Tanco els ulls. Oloro. Un altre cop, l’olor de comí.

Onanisme

 

Foscant arribat, sempre trobes recer
en un llit badívol saturat d’història.
Recolzes perfumats rínxols sedosos
en plàcids coixins de delicat vellut.
Nua i ardent, reposes les mans, pacient.
El teu cos és tendre i rebel, però vençut,
i gràcilment encaixa els teus dits desclosos
xops de l’embat sexual de la memòria,
l’ànsia de sexe glatint, prorromp el plaer.

Au fènix

Observant amb suspicàcia vianants acuitats encreuant-se al teu pas, avances satisfeta pel mig del carrer. Aparentment. Sembles, a ulls d’altres, una dona feliç. L’angoixa sorda ressona, com sempre, fent eco en el teu interior. La ignores, com sempre també, creient-la un engany de la ment.

El no res, de sobte, t’etziba un cop sord i duríssim al cap, i caus desplomada al terra, mirant enlaire, enmig d’un estètic bassal de sang. Viscosa. Vermella. Estrident. Segons, minuts, hores, no ho pots concretar, estesa al mig d’una vorera bruta amb llambordes trencades, envoltada de gent. Atuïda pel dolor. No et pots despertar. Esdevenint poc a poc conscient del succés, és probable que vulguis, encara una estona, seguir a terra amb els ulls tancats. Semblar que estàs morta, però respirant.


Entre sospirs alleujats dels transeünts que t’envolten, obres les parpelles i, estabornida encara, mires amunt. La resplendor del sol t’enlluerna i no perceps res més que llum i sofriment. Recolzada en braços amables, incorpores el tronc. T’alces de terra i camines. Apàticament. Les passes, primer vacil·lants, es tornen punyents. El teu caminar dubtós esdevé cada cop més convincent. El culpable, covard, ja no té un lloc entre els teus pensaments. El trau ja no sagna, la sang, s’ha assecat.
I és llavors quan t’adones, perplexa, que l’angoixa sorda, com l’aigua de pluja, s’ha evaporat.

Una habitació amb vistes

Una gran vidriera amb vistes al mar. Repica la pluja. Obre els ulls, deixondits. De fons, sorolls inequívocs al bany: ell entra a la dutxa. Somriu. L’imagina sense roba, el seu membre, en repòs. Pessigolles manyagues descentren els seus pensaments. El pèl suau del gat negre li acarona els braços.
Tomba el cap mandrós cap a la paret de vidre. La tènue llum d’un matí inclement importuna el sopor dels seus ulls. Li ve al cap una imatge que invoca amb lascívia: és ella mateixa, a les fosques, envestida amb força contra el vidre gèlid. Llumetes dòcils de fons. Tota nua, empesa amb vigor carnal pel darrere, cap al mar somort.  Les mans tenses, immòbils, per la força del mascle. Els pits oprimits contra el mur transparent. El cul cap enfora fent el cop més intens. Crits, grunys, la vols, m’encanta, envestides, més fort, no paris, fins al fons, ja m’escorro, ho sents?
S’aixeca del llit cobrint-se les espatlles amb els llençols que, fa poc, embolcallaven la vida amb la ficció joiosa d’un somni profund. S’atansa a la vidriera i endevina la fredor de l’hivern reflectida en el mar. Anhela volar per sobre les cases, fins arribar a l’aigua glaçada i reposar, agombolada per les onades. Situa la mà sobre l’empremta de la nit precedent. No troba que el vidre sigui ara tan fred com ahir, però el seu cos, llavors tòrrid, ara malda per trobar un caliu suficient. Vaixells de calamars s’alineen a la costa. Arrenglerant-se un al costat de l’altre, parsimoniosament, en una dansa calmosa. Li arriba un missatge que ella entén així: la vida té un ordre que s’ha de seguir.
L’olor de pell neta acompanya el cos que la pren per l’esquena. La tomba amb tendresa i els llençols cauen a terra, vençuts. Un petó llarg, íntim, profund.

Una casa no és una cosa

 

Quatre parets, cinc habitacions, tres lavabos, un garatge, un traster, un safareig que també fa de rebost, una cuina equipada, un menjador gran, un jardí petit, una terrassa. Coses. Va i em dius que et sap greu perdre la casa. I jo, que me la vull vendre, et responc que una casa és, només, una cosa.  

Però tothom sap que no és cert. Se m’acut que potser el que volies dir-me és que et costa desprendre’t del que va ser aquesta cosa, un dia: un avet amb llumets de Nadal, uns estius de terrassa amb lectura a la fresca i nens corrent i rient al nostre voltant, esmorzars de diumenge a la cuina, un despatx ple de llibres que era el teu regne, fades i ocells i elefants omplint somnis d’infants, un llit gran on em vas abraçar tantes nits, abans d’adormir-te. Un que feliços que som, un t’estimaré sempre. Un racó on viure junts fent-nos grans. Una llar.  

És això, m’afiguro, del que et sap greu desprendre’t. De tu. De nosaltres. De mi. El que em sap més greu de tot és haver de ser jo qui et digui que tot això del que et costa tant desprendre’t ja fa temps, molt de temps, va deixar d’existir.

Mare Natura va rebre…

 

Mare Natura va rebre un encàrrec molt sorprenent:
Fer brotar fulles a un arbre en la fredor del cru hivern.
Es lliura calenta i tendra i abraça el majestuós tronc
Ell primer, esquerp, la rebutja, però ella segueix insistint:
Mare Natura no deixa de ser fidel a l’instint.
Despunten fulles ben verdes que anuncien primavera.
L’arbre cita Mare Natura al seu cau.
I espera.

Déu és un home, també

Notícia d’última hora per alguns homes (sortosament, pocs) que volten pel món: no sou Déu. Ja sé que us sentiu importants, i això no és dolent, perquè estimar-se un mateix és la base d’una bona autoestima. Però creure’s el centre del món, així, perquè sí, ha de ser una altra cosa, per força. No us ho voldria haver de dir jo, pobreta de mi, però ja que insistiu, sapigueu que el fet que les vostres mares us hagin permès qualsevol cosa no fa que hagi de ser així amb tota altra dona. Les dones som dones, no mares. I les mares són dones, també.

El fet que siguem físicament més dèbils i us hagueu educat amb contes de cavallers que salven princeses no vol dir que necessitem de la vostra protecció, ni que siguem incapaces de prendre cap decisió sense els vostres savis consells. Les dones som dones, no nenes. I les nenes són dones, també.

El fet que hagueu desenvolupat la vostra sexualitat al voltant de la pornografia no vol dir que  estiguem disposades a renunciar al nostre plaer amb tal de fer posturetes ridícules per fer-vos contents. Les dones som dones, no actrius porno. I les actrius porno són dones, també.

El fet que siguem sexualment actives no fa que haguem d’acceptar qualsevol menyspreu per part vostra com faria una puta, per pura necessitat. Fem sexe perquè volem, i si no volem, no en fem. Les dones som dones, no putes. I les putes són dones, també.

El fet que us cregueu superiors a nosaltres no us fa superiors, us fa menys homes, perquè un home de veritat no necessita ser condescendent, ni agressiu, ni menysprear una dona, per ser un home real. Un home de veritat està tan segur de ser home com una dona ho està de ser dona. Entesos? Vosaltres sou homes, no Déu. Però per si ho dubtàveu, diuen aquells que el coneixen que Déu és un home, també.

Je t’aime, moi non plus

On aime une femme pour ce qu’elle n’est pas, on la quitte pour ce qu’elle est.”
Serge Gainsbourg (1928-1991) 



Van anar-se’n al llit sense haver-se vist mai abans. I van gaudir-ne com bèsties, com havien de fer sempre després d’aquell dia. La dona ideal, li deia ell sovint. Sense pressió ni compromisos, tot just sexe brutal i calent. One in a million, somrient, assentint, lliure com era, feliç de ser així.
S’haurien hagut de conèixer, potser, en un concert de guitarra. Vestida, asseguda amb les cames creuades, el cabell pentinat, maquillatge decent. Potser ell hauria pensat que ella no era la que és ara al seu cap. Seria una dona culta i bonica. No una tia bona massa fàcil que es baixa les calces amb tothom qui pot. Fins i tot ell s’hauria pres la molèstia de saber com era, i després preparar-li un sopar amb espelmes per aconseguir dur-la al llit. Amb esforç.
Però el que va succeir va ser que, després de diverses sessions de sexe salvatge, es van acabar fent amics. Explicant-se les vides amb lleugeresa post-coital. I el seu cor es va obrir com una magrana madura i poc a poc, van anar desgranant-se per donar-se a conèixer com eren, realment. Sense necessitat de fluids per facilitar l’entrada, van fer-se un lloc, ben endins. Van començar a apreciar-se i llavors, llavors tot es va embolicar.
Perquè tots dos descobriren, amb estupor, que els respectius sexes que els donaven plaer formaven part d’una persona que respirava i sentia de veritat, i que, a part de follar, va a concerts de guitarra, i té una vida normal. I té el cor destrossat. Sempre és millor pensar que aquell que et ve al cap quan et masturbes és, només, un cos ben format.
I va resultar que van haver de deixar de veure’s, perquè tots dos, un bon dia, ja eren massa reals.