“Cherish all your happy moments: they make a fine cushion for old age.”
Christopher Morley (1890-1957)
Dels meus cinc sentits, l’olfacte és, de llarg, el més inútil. Avui, però, una olor familiar furga entre els meus records: el comí em penetra els narius, transportant-me a casa, a l’altra riba d’aquell mateix mar.
A Sabunku Hani, més enllà del basar de les espècies, hi ha una botiga de catifes que es diu Fehmi. La porta és antiga amb un vidre tan fi, de semblança tan fràgil, que fa l’efecte d’haver-se de trencar amb un simple cop de la porta que empenyo amb finesa quirúrgica, per aquest motiu i cap altre. La campaneta que en penja ressona per tota la botiga, i fa tombar el cap del turc gegantí que, amb el front bru tot suat, la camisa xopa i assegut d’esquena, prenia el te en un vas sanefat de fulles.
Preguntat per la Sila, sense articular un sol mot, m’indica amb el cap el fons de la botiga. Un teşekkürler dubtós serveix d’agraïment tot caminant insegura cap al lloc indicat, amb la mirada del turc resseguint-me les formes. Obro, sense trucar, una porta petita i estreta que descobreixo amagada entre catifes penjades. Una dona gran, no vella, de cabells curts i blancs, està asseguda a una taula rodona, minúscula, amb un cobretaula vermell i daurat. En turc, em demana que segui. L’entenc. M’agafa la mà dreta abans que pugui dir res. Observo el palmell reposant enlaire, amb el silenci del descregut que és fet partícip d’un ritual sagrat.
Un cartell en anglès sobre el cap de la dona diu el següent: “I read the past.” Llegeixo el passat. És evident que el cartell està malament, i li ho vull fer notar, però quan obro la boca, la dona em silencia fent “xxxxt.” Callo de cop, sentint-me una nena petita que, avergonyida, a classe, és increpada pel professor davant de tothom. Espero doncs, fixant la vista al nazar boncuğu, que presideix l’entrada amb el seu ull de cobalt.
Satisfeta, com si hagués descobert allò que tant buscava, la dona em diu aquests mots: “mutlu, üzücü, üzücü, mutlu.” Feliç, trista, trista, feliç. Ho entenc i no ho entenc, i quan em disposo a parlar, amb el dit sobre els llavis, em fa “xxxxt” i para la mà. Obro la bossa, en trec el moneder, li dono 25 lires, m’aixeco i me’n vaig.
Baixant el carrer cap al basar de les espècies, el sol m’enlluerna. Els seus colors vius i alegres ambienten l’escena, que retinc amb deliberat esforç. Aquest dia, aquesta hora, aquest lloc, aquesta que sóc ara: jove encara, sola, feliç. Un coixí tou per la vellesa. Tanco els ulls. Oloro. Un altre cop, l’olor de comí.
Núria Busquet Molist 