Arrambem amb pressa

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Arrambem amb pressa
els cossos contra la taula.
Riem, impacients.
Mengem-nos les boques amb desig.
Arrenquem-nos la roba.
Follem com animals en zel.
Escorrem-nos a crits.

Mirem-nos als ulls.
Besem-nos front,
nas i llavis.
Abracem-nos,
sentim-nos els cors bategant.
Que les nostres soledats,
tan tendres, tan tristes, tan òrfenes
es facin companyia,
mentrestant.

La màscara (tu ets com sóc jo)

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Fa tant de temps que la portes que t’has cregut que és com ets. Una mica sí que ets tu, però no tota. Parles, i rius, i fas gràcia, ets el bufó de la cort. I caus molt bé i tens màgia tractant les dones (i els homes!). Te’n surts amb nota als llocs d’ombra i saps fer llum on no n’hi ha. Caus bé a tothom i t’estimen.
Però jo tinc raigs X a la pell, i volo més amunt que altres. Veig el que ets a través. Expert vorejant l’aparença, sense nedar mar endins. Sent com ets tu, sí, sense ser-ho, no mirant mai cap al fons. Accelerant la marxa a tot drap per no haver mai de pensar-hi. Cercant profunditats vàcues en paradisos artificials i buits. Sentint de fons, a les entranyes, el trist pes que et limita. La veritat que et fereix: estàs sol, i fa mal. Voldries una abraçada, un petó a la matinada. I després sí, després sí, sexe animal.
Saps? La deessa castiga aquells que no s’accepten com són, de bon grat. I ara estàs orfe, al teu llit ple de vida. Veient-te a tu, emmirallat. La màscara estreny, et fustiga. Perquè a tu sol, ja no et cal. El que tu ets, s’obre pas. I tu no el deixes sortir i et castigues. Tens por de tu, és ben normal.
Deixa’m que et digui el que penso, perquè a hores d’ara, entre nosaltres, la confiança és total: tu ets com sóc jo. Així t’estimo.
Fa tant de temps que portes la màscara que t’has cregut que és com ets. Un passerell que fa riure. Un pornostaren dejú. Jo veig què hi tens al darrere: un home bo, tendre i lliure. Aquell que mostres als altres, creu-me, my dear, no ets tu.

I entremig, un altre any

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

La vida passava a voltes rabent, però el més normal era que ni se n’adonés, que passava. Un dia veia llumenetes i arbres als carrers i a les cases, anunciant el Nadal. Altre cop ja les festes? I aquest era el senyal inequívoc que no havia viscut.
Perquè quan vius fins al fons, un any no passa tan fàcil. S’omple de mesos i dies, hores, minuts i segons amb sentit. Però no era el seu cas. El Nadal arribava, un cop més, i no recordava què era el que feia aquell any, ja passat, diferent. Idèntica vida, avorrida i cansada. Sense quadres a les parets, sense flors al jardí, sense riure amb amics, sense sexe feliç, sense aire punyent baixant per la tràquea i tocant el fons dels pulmons. Sense música a les orelles i al cor. Respirant d’esma una realitat subtil, insulsa, que l’ofegava. Sense escriure. Sense viure. Preguntant-se sovint la concreta raó de la seva existència.
Sospitava l’engany, però no el descobria, mirant melangiosa les ombres de la paret, sense arriscar-se a sortir. Una mica per por del que es trobaria. Una mica per no desfer aquell tapís imperfecte que havia teixit amb esforç.
El que sí que sabia, era que feia molt temps que res no la feia somriure. Que evocava sovint, en la llunyania, la remor de la joia de viure, que havia sentit, arrapada a les parets del seu cor, en una altra vida. Aquella vivaç alegria, aquell saber indiscutible que un és feliç.
Erròniament va creure que allò, ja mai més, no ho viuria. Que s’havia fet gran, que ja era una dona, una mare, una esposa. I que seria així sempre, a partir d’aleshores, fins al final. Un Nadal rere l’altre. I entremig, un altre any.

Però era una ombra de vida. Un engany.

Let them bark, Scarlett

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

“Did you ever hear the Oriental proverb, “The dogs bark but the caravan passes on”? Let them bark, Scarlett. I fear nothing will stop your caravan.” 

Margaret Mitchell (1900-1949), “Gone with the wind”
“Vigila el que fas i el que dius, perquè vius en un poble, i aquí, tot se sap.” Si em punxen, no sagno. Jo creia que la gent tenia altra feina que estar pendent de mi, però des d’aquell dia no puc parar de pensar-hi, i confesso que el fet de contemplar la possibilitat que hi hagi algú que espiï el que faig i li importi em produeix certa excitació. Sexual, és clar, de la bona. Ja em coneixeu, a aquestes alçades.

He decidit, doncs, que a partir d’ara seré més animal i més porca quan escrigui, em maquillaré més, i marcaré més pitrera. A veure si em critiquen, i surto a la tele del poble i a la revista local. Em fixaré com em miren els homes al supermercat, i les dones, mmm, les dones també.  Sento un pessigolleig interessant a l’entrecuix, tot pensant-hi. Oh, sí! Que xerrin per les cantonades, que murmurin, que em mirin de reüll pel carrer. Que em cridin que sóc una meuca i s’amaguin després rere els arbres. Això a mi em posa, que no ho sabeu? Pensar que em llegeixen de nit, amb una llanterna, d’amagat, quan no els veu ningú, i altres coses que fan d’amagat llegint els meus escrits calents…  M’escalfo, m’escalfo, no hi puc fer més, sóc així… 

Bona gent, escolteu-me: condemneu-me, però llegiu-me també. Tinc ànima de bruixa i estic esperant ja fa dies la pluja de pedres al mig de la plaça del poble. Cremeu-me viva, siusplau. L’olor de socarrim m’accelera. Fins i tot he escollit el modelet, ben cenyit, transparent, com déu mana. Morta, rostida, però sexy, això sí. Per servir-vos estic, expectant. Us prometo que m’escarrassaré molt per no decebre ningú, he estat practicant. Xisclaré com una garrina mentre dracs i escorpins surten de la meva boca infecta, expulsant de dins meu la llavor del pecat. 

Mereixo un càstig, creieu-me: sóc culpable. Pensament, paraula, obra i omissió, tot alhora i amb ganes, i també d’altres pecats que ni imagineu. I el més terrible de tot és que tant se me’n fot. Habitants de la vila, us ho prego, quan estigui cremant-me, mireu-me, observeu. Escopiu-me, crideu.
 
A déu poso per testimoni que, per molt que brameu, tard o d’hora, una nit, d’amagat, em llegireu.

Polsim de fada en tres actes

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Incrèdul mortal que custodies l’esperança d’entendre els desitjos eteris d’aquells que mai no traspassen: la fada que estimes transmet un missatge molt clar. Diu ella, sense ombra de dubte, que aquella que vetlla somnis fogosos de nits solitàries té desig del lúbric afany de tres cossos.
Un d’ells té finíssimes ales, espurnejant pols de fada en fer-les volar. L’altre, té rostre donívol, menys mortal que el d’un home, amb aroma de fada. Sense ales, però. Manca un cos, que és el teu, aquell que la fe li afigura la cerca finida. Mortal mascle. Sensible, però, al polsim màgic. Invisibles ales desplega, versades en l’art del vol. Sentiment i tendresa virils.
Fada, mortal i quasi-mortal amitjanen un llit majúscul un vespre del país de les fades. Seda i llum tènue, laxa, astral. Nues, la fada i la quasi-mortal s’indaguen els cossos, acolorits pels ulls desitjosos del mortal de la boca badada. Moviments sinuosos de cossos tocant-se. Frec d’ales, i plomes, i rínxols, i flocs de cabells.
Lascívia envaint l’escenari. Espectador embadalit expectant l’escena en què esdevindrà protagonista. Intercanvi de carícies, gemecs, desig de desig: saliva, llavis. Mans i dits. Sines erectes s’apropen. Sexes humits. Cuixes calentes, peus petits. Ungles pintades. Arc iris de fetillera: vermell, fúcsia, rosa.
Si l’escalfor és suficient pel desig del mortal, aquest és permès d’afegir-se a la dansa. Ales i màgia i polsim d’estels. El conjunt accepta a la fi la vareta màgica, que s’ha d’estimar ben calenta. Amb llengües i boques. Ara una, ara l’altra, repartint-se el trofeu. Immòbil per l’excitació resultant del joc amb vareta, es lliura indefens, voluptat de l’embruix carnal.
Quadre final. Fada observant un sostre d’estels. Quasi-mortal amb el rostre furgant portentoses cames, gust de préssecs madurs sorgint de l’escletxa profunda amb aromes divins.  Mortal descregut, ja convers, acuitant l’impuls dins la quasi-mortal posseïda, discernint davant seu l’èxtasi generós del frec d’ales. Maduixa i kiwi. Element resultant de la dansa de fades que tasten, ara l’una ara l’altra, aquelles que no són, per natura, peribles.
Mortals que no creuen en somnis de fades, no cal que s’esforcin. En canvi tu, incrèdul mortal, d’embruixada ànima i desitjos de vol amb pluja d’estrelles, la fada que estimes t’envia un avís: tindràs el teu premi, algun dia. Només, si la fas feliç.

La mare de Barbanegra, el pirata

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Escolteu-me, humans que viviu tal com cal
jo sóc la mare de Barbanegra, el pirata
qui, somrient a la mort tot menjant una rata
coratjosament rebutja el costum patriarcal.

El pirata ferotge que jo estic educant
No té por de faldilles ni cants de sirenes
el temut vaixell seu acompanya taurons i balenes
Solcant la mar freda al tombar del foscant.

Barbanegra reclama petons i abraçades
Acostuma’t, li diuen, a l’ampolla de rom
però el seu llit, quan s’adorm, s’omple de bruixes i fades.

Voldria poder donar al meu corsari l’aplom
De pintar-se amb orgull les ungles de rosa
Viure, somriure o plorar. Amb rom o sense rom.

Fer a miques la llosa.

Feminista amb els llavis pintats

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
 
Jo sóc feminista. Em maquillo, em depilo, em tenyeixo el cabell. Porto roba interior. Sovint amb puntetes i colors llampants. M’estimo i em sento bonica. M’agrada mostrar com em sento.
Sóc feminista. Estimo, no, adoro, els homes. Faig sexe amb ells sempre que puc i que em deixen. Hi prenc cerveses. Hi dino, hi sopo. Hi parlo. Hi treballo. Gaudint, ells i jo, de les respectives llibertats.  Són, seguríssim, els millors companys de viatge. I vull, també per ells, un món millor.
Sóc feminista perquè sóc una dona. I vivim en un món on les dones són, encara, un apèndix dels homes. I penso que el gènere d’una persona no justifica cap desigualtat.
Sóc feminista perquè estimo el meu sexe. I no vull que ser lliure i mostrar-ho suposi una excusa per ser violada. Perquè milions de dones del món ni tan sols sospiten que tenen drets. Perquè no vull que cap persona odiï el cos amb què va néixer per culpa d’estàndards absurds que entre tots hem creat. Vull que el valorin, el respectin, l’estimin, sota qualsevol circumstància.
Sóc feminista perquè tinc una professió que vull que valgui a final de mes igual que la d’un home. Perquè tinc un cervell i un úter, i tots dos funcionen alhora.
Sóc feminista perquè sóc mare, i vull gaudir d’aquest fet sense sentir que porto el sacrifici a la sang. Perquè a diferència de les dones que m’han precedit, jo sí, vaig poder, d’alguna manera, triar, i vull que les meves filles també triïn un dia, amb total llibertat. El mateix, exacte, que desitjo pel seu germà.
Sóc feminista perquè sóc persona, i no vull que un altre ésser hagi de vendre el seu cos per poder sobreviure o alimentar l’horror de les màfies que l’han fet esclau, ni renunciar al seu plaer per cruels i assassines raons culturals, ni sentir-se assenyalada per avortar, havent pres una decisió tan brutal.
Sóc feminista perquè faig el que em sembla sense causar cap mal, i no vull rebre escopinades d’aquells i aquelles que creuen saber què ha de fer una dona com cal. Perquè quan defenses el que és just i el que és digne és necessari ser radical. Perquè homes i dones hem d’estimar-nos i viure plegats.
Jo sóc feminista. I escric aquestes paraules amb talons, arracades, i les ungles i els llavis pintats.

La guitarra que mai t’he sentit tocar

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Enyoraré la guitarra que mai t’he sentit tocar. Semblava que el cos dominés el cervell, aquell dia, fa mesos ja. Jo no era jo, però tu ja eres tu, tal com ets i t’estimo, a la meva manera. Amb les mans, sense pressa, em vas modelar. Molts mesos, molt de temps ha passat des d’aquell dia, en què l’ascensor que ens portava a aquell pis que ara trobaré tant a faltar ens va mostrar com els cossos s’entenen sense a penes paraules. Tu i jo vam ser un, una vegada, unitat. I no va ser aquell primer dia, sinó en algun altre moment, mentre teixíem lligams invisibles que ara es desfan. És la vida que tiba, ara ve, ara va.
Avui em dius que destibes el fil feble que encara ens lligava. I jo desitjo amb el cor que siguis  feliç. Allibera’t i viu. Si et perds algun dia, si no veus el camí, si mai sents amb força la crida del que tu i jo, malgrat tot, vam tenir, estira’l i mira què hi ha al final. És ben possible que jo encara hi sigui, jo sempre hi sóc, ho saps bé.
Es desfilen les vides d’aquells que allibero, però la meva és com l’aire. Papallona que vola pel cel, juganera. Sense aixecar cap sospita del preu que he pagat pel meu vol alegre, feliç i lleugera. Buscant marges plàcids on reposar.
En endavant, quan ho faci, sentiré de fons les notes d’una guitarra, la teva. Aquella que mai t’he sentit tocar.

Entra, està oberta

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
 

Entra, està oberta
La porta del vehicle
que em porta,
em transporta
pel camí que no està marcat.

Pots anar fins al fons,
no em fa mal.

Contempla el paisatge
gaudeix-ne.

Amb cura i respecte, és salvatge
però té bagatge i és delicat.

Quan entris dins,
busca’m.
Em trobaràs.

Només,
si has entrat
per la porta correcta.

Si ho fas,
no cal que dubtis, 
tu i jo sabrem
que tornaràs.

Supervivent

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

 

“The ocean’s heart too smooth, too blue,
To break for you.”

Emily Dickinson (1830-1886)  

D’un naufragi simbòlic tothom sobreviu. Els que n’hem viscut un covem aquesta certesa com un secret molt preuat, ignorat per la resta. La cicatriu perdurable de la nafra infligida per l’implacable destí ens fa agosarats, temeraris. Bressolats pel record del mar gèlid que aterra la resta d’humans. L’instant just en què el cos va tocar les onades, l’angoixa desesperada de no poder respirar, la certitud calmosa de saber que la mort t’agafava la mà. Deixar-se engolir per l’onada. 
 
Ningú mor d’un naufragi simbòlic, ho he dit abans. Sobrevius. Els ulls que vols clucs s’entreobren tossudament cada dia, a l’albada, i amb desesper observes que respires encara. Si no et resisteixes, si et deixes portar, el cos flota, lleuger. Amb el temps, fins i tot, alguns, venturosos, aprenem a nedar. I després, si practiques, aprens a volar.  
 
I ara que faig cabrioles damunt les onades amb la gràcia d’una sirena, i volo alegre pel cel amb ales de fada, sovint sento el neguit de provar-ho de nou. Això de morir-me sense morir-me. Molt perillosa, sóc jo, una inconscient. Només una cosa em fa por: viure per sempre tement, com abans, el naufragi. Viure creient que és millor estar tancat al vaixell tenebrós que llançar-se al mar fred. I nedar. I volar. 
 
I ara, sovint, quan voleio pel cel, per l’aire, enlaire, indulgents mirades encalcen els meus moviments, desitjant, semblaria, amb fervor, la caiguda, per dir-me amb saviesa imposada “ja et vam avisar, que cauries.” Bracejo per l’èter brillant com si nedés, ben amunt, somrient. Amb la certitud, que ells no tenen, que si caic altre cop dins l’aigua gelada, nedaré. Com haurien fet ells, suposo, d’haver estat, com jo, supervivents.

La vespa vermella (i els sis errors)

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Feia mesos que sortien quan van decidir viure junts. Creien fermament que el destí els havia unit. La Lali sabia, sospitava, potser és la paraula adequada, que en Joan n’estimava una altra. Ella va pecar d’il·lusa en creure que l’altra no era rival. Error número u. Inoportú.  

Era un model antic, destrossat, però era un clàssic. Va costar una fortuna. Potser ja notant les ones invisibles que acompanyen els sentiments, la Lali no la volia. Pagar tants diners per una moto que ni funciona, li deia. Però ell és tossut de mena, i la il·lusió li ofuscava l’enteniment. Ella el volia feliç i el va animar a comprar-se aquell tros de ferralla. Error número dos. Penós. 

Tot i això, aquells ferros van ser causa de moltes baralles. La Lali li retreia la compra quan no arribaven a final de mes. En Joan sentia, però no escoltava. Quan ja estaven al llit i ella dormia, ell s’esmunyia de casa, baixava dues plantes fins al garatge per veure’s amb l’amant. Ella ho sabia, i no va fer res. Error número tres.  

En Joan va estudiar de valent per fer contenta l’estimada. Va comprar-se molts llibres, va parlar amb molts mecànics i va aprendre com arreglar el que semblava espatllat per sempre. Va dedicar-hi hores, dies. Va comprar peces i va muntar-les poc a poc, amb paciència. La va mimar molt. I la Lali, mentrestant, estava molt sola i es queixava sovint. I quedava amb amigues (i amics). Error número quatre. Res més a debatre. 

La Lali va fer un últim esforç inútil i li va comprar un casc vermell per reis. Ell no va tenir temps de fer-li un regal. Va dedicar el temps, els diners i les ganes a comprar un motor nou. I ella va deixar, finalment, de retreure-li res. Error número cinc. Sense rima acceptable que tingui sentit. 

Quan per fi va acabar l’obra i la moto ja funcionava, en Joan la va pintar de vermell. Com el casc. I el dia que va estrenar-la va anar fins al Tibidabo, plorant d’emoció. I quan va tornar a casa, tot cofoi i excitat, amb aquella melangia d’un ardu treball ja acabat, va adonar-se que ella no hi era. Li havia deixat una nota: fes-la feliç. Error número sis.

La vida és una collonada (però fa bonic el paisatge)

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
 

Ara mateix pensava, callada
l’enteniment balmat per llargues (i etíliques)
nits d’escriptora obcecada,
que les nostres vides són, en el fons,
com els flocs trencadissos de la matinada.
Voletegen com fada obstinada
un cel que els acull amb desesma
i amb sorpresa calmada.
Palpant terra amb fràgil recança
Il•luminant la tenebra
com una angelada.
Sabem tots, com la neu,
que el tènue sol de l’albada
els haurà desfet abans del migdia.
La imatge nevada
dóna valor, no em digueu,
a la vida del floc.
Fràgil. Gelada.
Curta i inútil: una collonada.
Però fa bonic el paisatge…

La meva soledat amb ales

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

“Yo no sé de pájaros, no conozco la historia del fuego. Pero creo que mi soledad debería tener alas.”

Alejandra Pizarnik (1936-1972)

Quan tremolaves de fred l’altre dia i em vas treure la roba amb la boca, et vas sorprendre, en tocar-me, del caliu que desprenc. I volia dir-te una cosa. Si creus que el cos és calent, deu ser perquè per dintre estic freda. Gelada. Mira endins i veuràs el buit, que es va omplint, amb temença, de soledat desitjada. No ho lamento, és clar que no. Estar sola i gaudir-ne és un regal que et dóna la vida. Com diria algun profeta amb llibre de tapes rosades només sent feliç amb mi mateixa podré ser feliç amb els altres. Fruir doncs, de no tenir companyia, sembla ser que és de savis. I m’agrada ser sàvia, no ho nego.
Però no sabria com expressar-te el que sento: potser et diria que, com tots, agrairia una abraçada al matí, quan em llevo. I potser fins i tot la canviaria per aquell sexe magnífic que em fa cridar de plaer tan sovint. No un t’estimo o em moro, no un per sempre plegats. Un penso en tu, un m’importes. Un tinc ganes de veure’t. Això.
I és probable que tots dos, sense saber-ho, busquem en el fons la calor.  Però pensa que un ofereix només el que pot oferir. I el que rebo de tu és el que et dono: un cos calent i un dins tebi, amb un desig llunyà d’escalfor.