Tendra

Dualitat enyorant la unitat

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Deixa la porta entreoberta quan torni a venir. No pateixis, no trigaré gaire a pujar per l’ascensor. Després de prémer el botó del primer pis i mentre es tanquen les portes em trauré les calcetes, les negres, aquelles que no et mires mai perquè me les treus amb pressa. I pensaré el que m’espera, quan entri al teu cau. L’olor de desig sexual que s’hi respira.
Espera’m estirat al llit, a punt per rebre’m. Jo deixaré les coses al rebedor, com faig sempre, la bossa, l’abric. Em trauré les botes de camí a l’habitació, i res més. Les mitges a les cuixes, sense calcetes, faran fàcil l’entrada. No ens direm hola fins que no et tingui dins meu. Sobre teu, fins al fons, et miraré altre cop als ulls i et diré sense dir-te que et volia, més que res, des de fa dies, i que les ganes de tenir-te no em deixaven pensar en res més. Et trauré els cabells de la cara i te’ls passaré per darrera l’orella acostant-te els llavis a la boca buscant la teva llengua. Molla, tova, i per fi, meva.
Et començaràs a moure a poc a poc i seguiré el teu ritme pausat, desitjant cada entrada i cada sortida, fent-te lliscar amb facilitat pels racons més pregons del meu cos. Només llavors ens direm hola, amb plaer a la mirada i els cossos enllaçats. Serà fàcil treure’m el vestit, i tu desfaràs els lligams de la roba interior que em restava posada i et mostraré els meus pits, caient sobre el teu cos que em busca ansiós. I et sentiré dir el meu nom fluixet, suau, com només tu ho fas, i jo em perdré en el plaer de sentir-me completa. M’abraçaràs amb força amb els teus braços ferms, plens de pèl, i notarem, en tocar-nos, la calor de la pell de l’altre. La pressió intensa i ofegadora, la necessitat immensa i aclaparadorament viva de ser un.
Em diràs que no corri, que vagi a poc a poc, que gaudim d’aquell moment. I et faré cas, malgrat la urgència de l’anhel, la determinació de l’instint. I anirem fent lentament, durant molta estona, concentrats en el dedins, no en el dessota. I finalment, quan la inevitabilitat ens apressi, la cadència dels cossos movent-se alhora acreixerà. Una, dues, tres, sis, deu envestides fortes i la vida sortirà de tu per entrar a mi, calenta, espessa, volguda. I descansarem units, un cop més, observant en silenci, encuriosits i relaxats, com el que érem aleshores passa a ser el que som ara. Dos cossos units pel desig. El desig de dos cossos per la unió. La unitat del desig de dos cossos. I la nostra dualitat, enyorant-la.

Petons i abraçades

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
 
Existeix encara, dins nostre, aquell nen petit desemparat que buscava l’escalf de la mare amb desesperació animal. Al voltant d’aquest ésser hem bastit una vida, que creiem important i majúscula. Un dia s’esdevé després de l’altre, i anem incorporant experiències, persones, amors i desamors, patiments i alegries, teixint amb paciència una capa de maduresa que creiem que ens protegirà dels llops i les bruixes. I ens sentim, a voltes, invencibles: els batzacs de la vida no ens suposen un trastorn , blindats com estem de les envestides. Ens recloem més i més, aprenent a viure així, a l’abric del dolor. Deixant de banda, sovint, la tendresa, la sensibilitat, l’amor. Ens conformem amb la vacuïtat, la lleugeresa, la frivolitat. Per por de fer-nos mal o de reconèixer-nos en el patiment dels altres. Per evitar sentir amb la profunditat que caldria el turment que algú ja ens ha causat.
En algun moment cal obrir la porta, per pura necessitat. Per airejar el dedins que ens incomoda, per obligar aquell que vas deixar entrar a sortir-ne sense demora, perquè reconeixem en un altre aquell caràcter que ens complementa i volem mostrar-li com som, en realitat. Perquè la soledat ens sotja d’aprop i se’ns fa insuportable. Aleshores, en la fredor de la intempèrie, emergeix, de la cuirassa magnífica que havíem confegit amb tant d’esforç, l’infant que vàrem ser, reclamant, a crits, petons i abraçades.

El que et podria dir i no et diré i el que et diré i no et voldria haver de dir (i uns quants consells de propina)

~ Núria Busquet Molist ~ 1 comentari

Podria dir-te que serà un camí de roses, i que mai sentiràs dolor, ni pena, ni infelicitat. Podria afirmar sense cap mena de dubte que et protegiré del patiment i de la desgràcia, que estaré al teu costat a tothora vigilant que ningú et faci mal. Podria assegurar-te que faré el que sigui per impedir que et passi res dolent, fins i tot cometre un assassinat, si és necessari.
Podria dir-te que la vida és meravellosa, o que hem vingut aquí a patir i que has d’estar preparada. Cap de les dues coses t’ajudaria, crec jo.
El que sí que et diré, però, en la perspectiva dels meus (quasi) 38 anys, és que no serà fàcil. Però que de tu en dependrà el resultat. Serà una marató llarga i dura i cansada i plena d’obstacles. Hauràs de tenir ganes de córrer, i no sempre les tindràs. T’hauràs d’arriscar de vegades, i ben sovint en pagaràs el preu. Faràs coses que et faran avergonyir i d’altres que et faran sentir orgullosa. Prendràs decisions estúpides que et canviaran la vida i d’altres, que creies transcendentals, no tindran la més mínima importància. Bones i males persones t’acompanyaran un tros del camí o inclús fins al final. Estimaràs, odiaràs, humiliaràs i t’humiliaran, seràs cruel amb gent que estimes, donaràs amor i en rebràs, riuràs com una boja, enyoraràs moments i persones, seràs tan feliç que et costarà respirar, et sentiràs morir per culpa d’algun desgraciat que et trencarà el cor en mil bocins. Et barallaràs, t’enrabiaràs, menjaràs fins a rebentar, t’emborratxaràs, ballaràs donant voltes amb cara de felicitat, faràs sexe amb desconeguts, em faràs enfadar molt, i més d’una vegada, segur, em diràs que sóc mala mare.
T’avergonyiràs, amb els teus germans, de la mare que us ha tocat. Em criticareu i us riureu de com n’estic, de sonada. Vindràs al meu llit a la nit a explicar-me que hi ha un noi que t’agrada. M’abraçaràs i em diràs que m’estimes. Em faràs el buit perquè no t’agrada la parella que he triat. Tard o d’hora marxaràs de casa i vindràs a veure’m, de tant en tant. I em trucaràs per explicar-me com t’ha anat el dia. I em demanaràs (a mi, d’entre totes les dones) que t’aconselli què fer. Potser tindràs problemes a la feina, o amb la parella, o amb algun amic. I patiràs, és clar que sí, i el dolor et servirà d’aprenentatge, i et farà millor persona.
Avui, que fas cinc anys i tot just comences, deixa que la teva mare, que et porta una mica d’avantatge, et doni uns quants consells. Gaudeix del trajecte. Aprofundeix en les coses. No et perdis res. Viu a fons i arrisca’t sempre, sigues protagonista de cada moment. Fes el que sents i no deixis que mai ningú et digui el que has de fer, ni tan sols jo mateixa. No sacrifiquis la teva felicitat per cap altre, per molt important que creguis que és per tu. Escolta l’altra gent i valora’n les opinions, però sigues tu qui prengui les decisions. I les decisions que prenguis, pren-les amb el cor i amb l’estómac, i amb el sexe. Només aquestes les podràs justificar sigui quin en sigui el resultat. Fes que el que sents, el que penses, el que fas i el que dius estiguin en harmonia. No et prenguis res massa seriosament, perquè no hi ha res realment seriós. Somriu, encara que pensin que ets ximple. Sigues molt feliç, sabent que, en algun moment, hauràs de fer un esforç per ser-ho. La vida serà una mala puta, de vegades, tingues-ho present. Però d’altres, serà extraordinària. Valdrà la pena, segur.

Espero esperar

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
 
Espero sentir aquest neguit de l’espera una vegada i una altra al llarg del camí que em queda per endavant. Espero tenir sempre el cor tan ple de vida com ara. Espero que el meu país sigui un dia independent. Espero que persisteixi la capacitat dels humans de somiar i lluitar per un món millor. Espero que aquells que s’amaguen rere el cinisme del que és possible puguin percebre dins seu la brillantor encegadora de la il.lusió per l’impossible.
Espero que els meus fills aprenguin a valorar la vida que els he regalat. Espero que els meus pares estiguin orgullosos de mi. Espero que les persones que estimo m’estimin tant com jo a elles. Espero que les que ja no m’estimen tinguin el valor de dir-m’ho i no em facin patir més. Espero poder riure (no només somriure) cada dia, almenys, tres vegades. Espero moments de soledat i moments de companyia. Espero viatges en la llunyania i d’altres a dins meu. Espero recordar fins l’últim dia aquells que enyoro. Espero sexe salvatge, i sexe amb tendresa, i sexe amb amor. Espero ser capaç de fer florir el sofriment que, certament, m’espera en algun moment. Espero no perdre mai aquesta plenitud i aquesta alegria que m’enlluerna, encara.
Espero que arribi el vespre. Espero que demà el sol t’il.lumini el rostre quan obri els ulls i torni d’allà on hagi estat. Espero poder esperar sense perdre mai l’esperança. 

Sandàlies

~ Núria Busquet Molist ~ 1 comentari

Tardoreja. He tret les mitges de l’armari. Ja no puc portar el vestit sense mànigues i les sandàlies (ai, les sandàlies!) ja es retiren a les seves capses. Pensava, quan les desava ben netes i arrenglerades, que quan les torni a veure, d’aquí a uns quants mesos, potser no seré com ara, no sé si m’entens. Pensava que quan torni a pintar-me les ungles de vermell i torni a portar el vestit sense mànigues ja no sentiré aquest dolor dins el pit. I se’m fa estrany. M’he acostumat tant a patir que serà sorprenent no fer-ho.

Trec de l’armari les botes, les sabates de pell, els jerseis. I m’imagino com era, l’últim cop que els vaig portar. No em reconec. Qui era aquella que es passejava amb el meu cos? Era una ombra esquiva, una màrtir de la causa. No era jo, la que sóc ara. Però sí que era jo, en el fons.

I pensava que en realitat la vida no és una línia recta, com ens han fet creure. Són cercles tancats, diferents vides. Ep, parlo per experiència. En aparença sóc jo, la de sempre. Però per dintre, per dintre he estat moltes. Fa por imaginar-ho, és cert. Però a la vegada és magnífic: pots viure les vides que vulguis sent sempre tu mateixa, però no. La contrapartida és que, probablement, no escolliràs tu el moment en què passaràs a ser una altra. I que, de vegades, la metamorfosi serà insuportablement dolorosa. Va, reconeguem-ho: tenien raó quan et deien que la vida és cruel, sí. Però esplèndida en la seva crueltat. Ferotge en la seva esplendor. Extraordinària.

Quan em torni a posar les sandàlies potser seré una altra, però no.

Estimo el que jo sóc

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari


Estimo el dolor que ara sento, perquè és senyal que estic viva.  

Estimo els cabells arrissats, tan difícils d’entendre, tan fàcils de pentinar. Estimo els ulls verds que em deixen veure el mar, les orelles petites, enganxades al cap, que em permeten sentir les onades. Estimo els meus braços i cames, esprimatxats però forts, sempre en moviment. Estimo els meus pits que han alimentat tres vides. Estimo el tresor del meu sexe, que m’ha fet feliç tants de cops i que ha fet feliç d’altres, i que ha permès l’existència de les tres vides que s’han alimentat dels pits que també estimo. Estimo el meu cul, de la mida justa per poder mirar-me de perfil i no odiar-lo quan em poso vestits o pantalons. Estimo els meus genolls rodons, que em permeten ajupir-me, però només quan és necessari. Estimo els meus peus, perfectes per les sabates de taló, i els ditets petits i rectes, amb ungles perpètuament pintades de vermell. Estimo el meu cervell, que em permet entendre més coses de les que voldria i menys de les que voldria, també.  

Estimo el meu cor, que batega tossudament encara que jo no vulgui, i que em permet sentir el dolor que ara sento, que també estimo, perquè és senyal que estic viva.

Desig

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

 

Desitjar que m’estiro sobre el llit i m’obres les cames, i la teva boca desitja una altra boca més avall. I notar com trobes el que desitges i jo desitjo que entris ja. Desitjar sentir el teu ventre movent-se sobre meu, aplacant les meves ànsies desitjant-te ben endins. Desitjar que omplis l’espai buit de l’interior. Color fosc, de lluna plena, endinsant-te en els racons que desitjo en nits d’insomni. Amb els dits molls de desig.  

El desig del teu monstre em vol sotmetre, i jo em deixo, és clar, ho desitjo. Atura’t ja i escolta’m. No temo no desitjar-te. Temo no desitjar-te el cos, només. Et desitjo el cos, sí, és clar, ara en la distància, i l’ànima sempre, en l’infinit. És el que més desitjo: un tot magnífic, fort, delerós. Fes-me teva en el desig i desitja’m amb el cor, amb el ventre i amb el cap. Només llavors, quan tot trempi, em deixaré desitjar. 

I sí, desitjaré petons molls, i carícies, i t’estimos. I cunnilingus, és clar.

Martina

~ Núria Busquet Molist ~ 3 comentaris

Em costa imaginar que un dia no hi vas ser. Ni tan sols al meu cap. No existies. De tan important que ets per mi em fa mal pensar que no fa gaire la teva vida no era. I la meva, suposo que tampoc. Tu no només em vas fer mare. Em vas fer persona. La meva vida, des del moment que vas sortir del meu cos, va ser molt més que un seguit de dies un darrera l’altre. Tot va prendre sentit, de sobte, aquella tarda de novembre.  

I ara, que he estat perduda, he buscat en el teu petit cos les respostes que necessitava. I m’he enfadat injustament, de vegades, perquè tu no me les podies donar. Perquè no ets tu el sentit de la meva vida, no ets tu, encara que és meravellós creure-ho, encara que queda fantàstic escrit, encara que moltes mares que ho llegeixin em creguin boja de dubtar-ho. El sentit de la meva vida sóc jo. No és el teu pare, ni l’amor que compartim, no ets tu, i no són els teus germans. Tinc sentit per mi mateixa.  

Mai oblidaré la felicitat de saber-me tan necessitada. Mai deixaré de sentir-me beneïda per l’amor que tu i els teus germans sentiu per mi. Però no permetré que aquest amor que sento per vosaltres i que vosaltres sentiu per mi es converteixi en l’objectiu últim de la meva vida. No és just per vosaltres. No és just per mi. T’estimo. Sempre estaré amb tu pel que necessitis. Però tu ets tu, i jo sóc jo. I desitjo que, tu també, ho entenguis algun dia. I, creu-me, aquest serà el millor regal que t’hauré fet.