Un prisma floreix en els esclats cristal·lins del recipient
com un pensament arc-de-sant-martí: la felicitat
existeix en l’instant.
Bella Akhmadulina (1937-2010)
“Boys only want love if it’s torture
Don’t say I didn’t say I didn’t warn you”
Taylor Swift, “Blank space”
Et diran que sóc tota natura, que no sé pensar. Que estic ben sonada, o potser que penso massa, i que, per compensar-ho, no sé callar. Et diran que tinc una energia sobrehumana, que al llit no els deixo ni respirar. Que vull molt, que ho vull tot, que no sé què vol dir descansar. Et diran que tinc un caràcter de mil dimonis, que m’enfado per dins i que exploto després com un volcà. Et diran que ric massa, que semblo ximple, o que sóc massa freda, o massa calenta, estranya, impossible, que vampiritzo tot aquell que em dóna la mà. Que duràs una cicatriu de record, quan tornis a caminar (si és que tornes a caminar). O que mai, mentre visquis, em podràs oblidar. Que crido, que rebento parets amb un somriure, que deixo un paisatge arrasat al voltant. Et diran que no sóc gaire bona si és que n’hi ha hagut tants. Que no sóc dòcil ni fàcil, que la vida que porto no es pot empassar.
Et diré que de tan bona se’m menjo. Que estimo amb força i tendresa tot aquell que se m’acosta. Que tinc tantes cicatrius que no sabria ni quina triar. Que procuro sempre agradar. Que tot és moviment, poesia, dolor i emoció. Que res no m’és fàcil, que el desig i jo caminem agafats de la mà. Que la passió se m’arrapa a l’esquena, que sóc complicada i que no sé aparentar. Et diré que m’estimo menys del que cal i que en fer-ho sembla que en lloc d’estimar-me, el que faci sigui mossegar. Et diré que has d’anar amb compte perquè et puc empassar fàcilment, que no tinc compassió perquè no sé de termes mitjans, que tot és etern, i magnífic, i brillant. Que la vida no la visc per fora, sinó a dins de la pell, i que no puc, que em resulta impossible, ser diferent.
I ara si vols, t’asseus i t’ho penses: o em renuncies o t’hi tires de cap. Però llavors no diguis que no t’havia avisat.
Hi ha aquesta nit ofesa
que s’escola de matinada
a través del vidre fred
de la teva finestra,
amb els porticons oberts.
El ressò de l’hospital
a trenta passes de distància
assegura que no som,
i no sé bé què fer per desmentir-lo.
Distrets tu i jo, som un llaç fugaç de vida
freda —o adormida—
que s’ha olorat el cos
per un instant i restem
esmaperduts per l’escalfor
enyorada i rebutjada a parts iguals
escampada entre els fluids
que ara decoren la cambra.
No voldria adormir-me,
a casa teva.
Voldria esperar goludament
l’arribada de la llum i no pas
apagar-me en aquesta
soledat posterior a la unitat.
Però un magma espès
—potser sigui l’existència—
em pren,
s’arrapa al pit com una paparra,
i em doblega cap endins,
mentre l’instint —o potser la covardia—
es resisteix a allò que el tacte,
de no ser marbre, sentiria.
Plourà segur, al carrer. Plourà.
I les ungles et prendran els tons blavencs
que et prenen als cantells quan em fan
pessigolles als mugrons.
Quan em mires fixament en el desig,
quan em sembles vulnerable.
I s’entela la finestra
en percebre les tentines dels teus dits
entremig de les cames, que t’acullen
la carícia ofegadora.
S’atura la respiració de pedra,
els cants d’ocells ressonen
impassibles,
entremig dels pèls del pit,
acostant-se, emperesit.
L’autobús obre i tanca portes
i somric i tu, feliç també,
entre el son i la vigília, prens altre cop
rabiosament, salvatgement,
el coixí tendre i calent on ploraries
—si en sabessis—
tots els plors d’aquest planeta.
I és aleshores, en ser presa
—com jo sé—
que em ve la son,
per fi la son, la son de tota la galàxia,
i dormiria,
si no fos que no tinc ulls per veure més
que aquest fil de llum tibant
que m’afiguro
al llindar dels porticons
que has tancat mentre dormíem.
Núria Busquet Molist (Tardor 2014)
INTERPRETACIÓ: Si vols que et mosseguin, almenys busca’t un guepard amb totes les dents i tots els ullals.
—
Jo era una gasela preciosa i relluent que corria fent saltirons per un passadís que no era un passadís, sinó la sabana. Hi havia un guepard brut, vell, desmanegat, esperant a l’última habitació (que no era una habitació, sinó el seu cau) del passadís (que no era un passadís, sinó la sabana). Jo passava pel seu costat i el veia tot disposat a mossegar-me i li deia:
—A veure, guepard, parlem-ne. No et pensis pas que ets el primer guepard espellifat que em vol mossegar, altres guepards més forts ho han fet moltes vegades i t’he d’avisar que si em mossegues no podràs parar, perquè la meva sang té gust de maduixa i provoca addicció. Si te’n prens més del compte no la digeriràs i se t’assecarà dins de l’estómac i se’t farà una bola tan gran que no podràs menjar ni gaseles normals, de sang amb gust de ferro. I per descomptat mai més seràs capaç de mossegar cap altra gasela de sang de maduixa. La vida perdrà tota la gràcia, estàs avisat.
I el guepard m’ha mirat tot sorneguer i m’ha dit:
—Pensa, gasela bonica, que si et mossego no podràs desfer-te mai de mi perquè els meus ullals estan dissenyats per produir un plaer quasi necròfil a les gaseles de sang de maduixa, que són les úniques gaseles de la sabana capaces d’apreciar-ho. Tu tampoc no ets la primera que mossego. I quan t’hagi buidat ja mai més cap altre animal podrà causar-te un plaer tan potent.
Llavors ens hem mirat cara a cara dubtant per un moment si el que ens dèiem era una amenaça o una simple defensa contra la por. Ens hem fet un somriure sàdic, jo amb totes les dents de gasela i ell amb els dos ullals relluents que li quedaven i hem imaginat, per un moment, ell la sang amb gust de maduixa, jo el plaer de sentir els seus ullals, buidant-me.
I de sobte hem decidit que amb això ja en teníem prou. He fet un salt cap al final del passadís (que no era un passadís, sinó la sabana), ben lluny d’ell per anar a buscar altres gaseles (de sang de maduixa i de sang de ferro) i altres guepards amb més dents i ell s’ha arraulit al fons de l’última habitació (que no era una habitació, sinó el seu cau) del passadís (que no era un passadís, sinó la sabana).
(Més o menys ha anat així. També hi havia una madrastra de la Blancaneus amb un consolador fúcsia que perseguia un Pare Noël vestit amb roba interior femenina perquè li fes sexe anal. Però això no és massa rellevant, psicològicament parlant.)
Hi ha sempre una ciutat, rastres de poetes
que han creuat llurs destins entre els murs
l’aigua degota una mica pertot, la memòria em murmura
noms de ciutat, noms de persones, forats al cap
i és sempre la mateixa història que recomença,
horitzons esfondrats i salons de massatge
solitud assumida, respecte pel veïnatge,
hi ha gent, no obstant, que existeix i que dansa.
És la gent d’una altra espècie, una altra raça,
dansem nosaltres vivents una dansa cruel
tenim pocs amics però tenim el cel,
i l’infinita solitud dels espais;
el temps, el temps tan vell que prepara venjança,
l’incert murmurar de la vida que passa
el xiular del vent, gotes d’aigua vibrants
i la cambra groga on la nostra cambra avança.
Michel Houellebecq (1958-)
(Traducció del francès: Núria Busquet Molist)
En silenci, obre la porta blindada que he anat construint amb esforç, desordena la casa, i em llevo de matinada amb el cor encongit, el caos regnant al meu temple. Deixa un paisatge arrasat al seu pas, i aquell buit ple d’espines m’esgarrinxa les cames. Un alè esqueixador i el terror d’obrir els ulls. Fa allò que li van ensenyar.
És aquella que a les nits plorava, sola damunt del coixí, impotent. La que les tardes de diumenge, tancada a l’habitació, mirava per la finestra, enyorada, amb el cordill de la cortina deixant-la sense aire, i somiava una vida normal, en calma, mirant aquell arbre. Els jocs de princeses i fades. Dibuixos en blanc i negre directes de l’estómac als dits. Aquella que veia el reflex d’altres vides des del seu fràgil mirall entelat. Aquella que esperava l’eco en el buit “estimeu-me com sóc”, i el silenci la confortava. La que vaig tancar fa temps amb baldó en el racó fred i humit on guardem els records que ens fan mal.
La nena que vaig ser, que sóc encara, que entra de nit al meu llit i m’abraça.
Ser per no ser, no ser per ser,
i finituds a crits histèrics
amb cares de colors i formes.
Esquerp, el meu poema, sobre la superfície.
Les paraules que t’empasses
el desmenteixen,
i jo sóc jóc de riu, en lloc de barca,
per poder dir des del lliscar subtil
dels versos obligats, de l’esperança,
que és a tu, que vull escriure’t, a tu,
sense esmentar-te
versos de tal forma que s’adiguin
a la teva invocació
en el mode, i en el fons.
Beu ara, beu, persona.
Empassa cada vers ara que
de la llum ja veus paraules.
Tot allò que el teu estómac regurgita
és també art,
rendeix-te a l’evidència:
la poesia no té cel i tu
pel cel dels homes no tens ales,
i ara que cada mot ja és acceptable
beu-te els teus versos amb l’alcohol,
obre el poema, beu dels altres,
és hora ja que descansin
les teves ales pesades.
Núria Busquet Molist (23/11/2014)
El sord: si la bomba explota,
pensaràs: “Estic sord”.
(No entris a la cambra fosca,
No encenguis la llum,
podria ser que Déu hi fos.)
El cec: si un fulgor brilla de sobte,
pensaràs: “Estic cec”.
I esdevindràs una cripta
rutilant, però tapiada.
Entra llavors a la cambra,
encén la llum ataronjada,
Déu ja no hi és.
Ara és tot Ell a dins,
Esteu tots sols, en la tenebra.
En la misèria, en l’estretor.
Ielena Andrèievna Sxvarts (1948-2010)
(Traducció del rus: Núria Busquet Molist, octubre 2014)