Autor: Núria Busquet Molist
De sobte
En el fons, animals
De debò que voldria fer-te un poema, però escriure un poema reclama actitud, una mena de calma abans del clamor de les bales, i no serà el cas. He de dir que fa bo de saber que aprenc, poc a poc, a entendre el que ella em reclama, a crits, desengolfada de tant eco en el buit. Però jugo a tapar-me les orelles i li faig pam i pipa, només per notar-la dins meu, clavant bufetades, enfellonida d’enuig. Pel simple plaer de veure-la desesperada.
Ella guanya sempre al final. Perquè ella, que és jo, té l’instint d’una gasela avesada a les queixalades, crescuda fugint del lleó, rei de la sabana. L’olora de lluny, l’incita, degusta el plaer torbador d’afigurar-li els ullals penetrant-li la tràquea. De cop s’alça, recordant el passat, fuig enllà dels matolls, on el pèl de la bèstia prescriu, ja no mana, on els narius remots ja no acullen luxúria, fortor. A recer de la crida del depredador.
D’aquí que ara entendràs que després de permetre’m saltironejar, somrient-te pels marges, mostrant-te el coll i de pas, les entranyes, no podria fer-te cap poema. Perquè cal xopar la ploma amb la sang de l’aorta, poder descriure el teu cos sobre el meu, la llei de la selva impel•lint-nos a un canibalisme ancestral. Perquè som una dona i un home. Per molt que ella ens mostri que som, en el fons, animals.
La copa
L’última roca de l’espigó no és…
Le vent l’emportera
Infinité de destins
On en pose un et qu’est-ce qu’on en retient?
Le vent l’emportera.
Noir Désir, “Le vent nous portera”
Ha localitzat les calces sota el llit. Botes, pantalons, la samarreta, sostenidors. Restes de condons. Aquell desordre, ben enquadrat, és una foto d’Instagram.
En apujar-se la cremallera de les botes veu el rellotge a la tauleta. Les nou. Haurà de córrer i no vol córrer. Ha de portar a reparar els frens. No serà a temps d’arribar al súper i ahir es va quedar sense bolquers. Ell s’entreté amb el cinturó i ella s’espera impacient, però no diu res. Es posa dos clips al cabell, amb parsimònia s’endreça els rínxols, es mira amb calma al mirall. Aquest granet que té a la galta de fa dies no marxa amb res. Caldrà que mengi més verdura. Hauria de menjar més peix. Demà en farà. A la planxa.
Ell es treu la cartera, finalment. Tira el bitllet a sobre el llit. Ella l’agafa i se’l posa a la butxaca. Baixen junts per l’escala. Li fa un petó davant la porta i ella l’abraça, càlidament. “Torna quan vulguis, m’ha agradat”, i ell s’allunya creuant el pati, i ella l’observa, somrient. “Aviat”, diu ell. Diu ella, “sí.”
Tanca la porta, agafa la bossa, surt corrent. En tornar del supermercat, ha de pensar a posar benzina.
Le rouge après le noir
Núria Busquet Molist (Abril 2014)
Dona
Sota els ulls abaixats
se t’amunteguen silencis
matins tòrrids
i rancors banals.
Més aviat amarga
la freda impaciència
que et trem
a les mans.
Què vols dir-me
que no sàpiga ja
al plec dels teus llavis
jo ho veig
els mots malgastats.
No has sabut veure
matins fulgurants
hauries pogut
oh estèrils laments
hauries pogut
què?
Anar-te’n potser
o escriure la vida altrament
inventar-te
estacions
emmarcar-te els dies d’escuma i de sol
i no ser un cos que dansa
al ritme dels propis desigs
Sabràs mai
vibrar al teu torn
dona simplement dona
en la llum blava i càlida dels estius
apagant-se cada vespre damunt dels balcons.
Maïssa Bey (1950-)
(Traducció del francès: Núria Busquet Molist 03/08/2014)
Infidelitat
Jo, que vaig créixer amb tots dos ulls acostumats a la muntanya, amb el motlle dels turons i el color d’arbre, Turó de l’Home, el Matagalls i les Agudes, i que tancant els ulls, de nit, de dia, sigui a Moscou, a Roma o França puc resseguir-li cada forma i dir que sóc a prop de casa. Jo, que sóc mig dona, mig muntanya, i que el meu cor té escut de roca, i que els meus peus tenen la pols de Santa Fe, de Santa Helena i els pulmons de Sant Marçal. Jo, que dino, sopo i faig l’amor a l’ombra d’un imponent pare, que respiro el seu paisatge, que l’observo amb devoció i que n’escolto cada brot amb fe de cec.
Jo, que vaig pregar clemència a aquest massís de roca i pedra, que li pressento olor d’espígol, que m’és far en nits de vetlla. Jo, que carranquejo amb peus de marbre pels pantans, sentint les fulles a l’esquena, olorant rius i boscos clars, escampant plors desesperats a Fontmartina, pidolant que un monstre tèrbol em prengués. Jo que el porto en vena, a les entranyes, en aquell racó de l’úter, en aquell cantell de l’ungla, en la pell del llagrimall.
És només veure una onada i fer-li el salt.
La barqueta blanca
Columna Trajana
Tornarà l’estiu
I com qui no vol sentir a parlar de la pluja, haurà marxat un nou hivern. Seràs fèrria defensora de les bondats primaverenques, faràs debats interessants sobre com n’és d’empipador el fred, com costa tot: sortir de casa, estar al carrer, que si anoracs, que si sabates.
Et queixaràs que tot s’acaba, què fer amb els nens fora d’escola, què fer-ne dels mitxelins nous, la roba et sobra, la pell es crema, cabells destenyits amb el sol. Farà calor, serem feliços. Ja somiaràs en les vacances, prendre cervesa a les terrasses, què fer per la Festa Major, se’t colrarà la pell d’un to d’oliva que lluiràs amb les faldilles curtes i els braços lliures, i el cos, el cos tan nu, tan breu. Sentiràs, de nou, l’olor de platja. Mescla de sorra i bronzejador. Veuràs el mar amb esperança, combat d’onades, el llibre de vuit-centes planes davant teu.
Odiaràs, sí, odiaràs, tornar a entrar al cotxe, volant rostit, complex de forn. Odiaràs no tenir ningú per anar a Menorca, odiaràs les taques fosques a la cara, al coll. I llavors un dia, com qui no ho vol, enyoraràs la calma de l’octubre, aquell fred tou de bon matí.
Vindrà l’agost, després, setembre. I tornarà la pluja. Tornarà l’hivern, tornarà l’estiu.
Una mica de compassió
Un hemisferi en una cabellera
Sempre viva
Abito sempre qui da me,
fra chi c’è sempre stato e chi non sai se c’è
al mondo sono andato
e al mondo son tornato sempre vivo.
Ligabue, “Ho ancora la forza”
Encara em queda força per flotar, per caure per enèsima vegada dins l’aigua congelada, empesa per la mà que m’enganyava. Tinc força per nedar, per agafar-me a un rai de fusta i aguantar, sentir contra el meu cos la força de l’onada i dir-li no. Hi he anat i hi he tornat tantes vegades que ja ens diem pel nom.
Tinc força per anar tancant les portes al darrere de les meves passes i somriure en sentir els cops d’aquells que s’han quedat allà, dubtant del meu coratge. Posar el peu endavant, tan esgotada que em costa respirar i malgrat tot avançar pel pedregar i arribar al capdamunt de la muntanya. Sí, encara em queda força per mirar la vida cara a cara i escopir, i llevar-me cada dia amb nova saba i fer veure que sé bé què és ser feliç.
La força per combatre la tempesta, la força que fa tòrcer el meu destí. Encara tinc la força per fer fora allò que em crema, la força que em caldrà per no morir. La força de sentir, la força de patir, la força de pensar, de tancar-me en el meu niu per hivernar. La força de curar-me amb la saliva.
La força de sortir a navegar i de tornar-ne sempre viva.
Encore et encore
I la buidor, esgratinyada per les ungles,
una carícia sàdica, tendra, ofegada en el plaer,
com peixos morts, escatats en cada glop
de fàstic brut.
com cercar el camí correcte en nit tancada.
Demanar auxili a una ombra blava,
cosir amb agulla i fil una ferida balba,
jugar amb la mort sabent que venç
tots els combats.
Buidar, buidar i buidar el dolor
i fer que s’ompli de més dolor. Llavors pregar, pregar!
Més fosc, més verinós, més amarg, sí.
Més terrible. Més fàcil d’empassar.
la inexistència de l’altre.
Que ja no pots tornar a ser mai res més
Vegas Pink
Hi ha dies que són Vegas Pink. El pols no tremola ni mica, et sents forta, llimada, ben fúcsia i conjuntada, i no pots posar-te un anell, per no fer imperfecta la perfecció.
En canvi hi ha els dies Cassis Extrême. Si no portes com a mínim un Waikiki Orange què podria anar pitjor? Aquests dies, en posar-te el color, ja sospites que res anirà bé. Et deixes la cartera a casa, perds el tren, arribes tard a la cita, et baralles amb el company de feina, la traducció et surt un xurro i tens un mal de cap d’aquells que no es poden explicar ni fent servir metàfores d’agulles i pals. Quan et lleves pots sentir-te Cream Rio i no fer-ne cas. Però et vesses, t’escampes, el color et desllueix, et veus obligada a retocar-te, una vegada i una altra, passant-hi acetona, insistint, fins que de tant insistir-hi tot és tan terrible que no tens més opció que morir en l’intent o sortir de casa a la brava, despullada, procurant no mirar-te de prop. S’ha de reconèixer: no hi ha comparació possible entre un dia Pearl Bangkok i un Marrakech.
Però el dia Cassis Extrême, aquest dia, val més respirar fons. Fer el mínim que hagis de fer, anar a dormir d’hora i esperar que l’endemà l’esmalt llisqui en harmonia perfecta amb les teves ungles. Talment com si duguessis posat un London Red.
Des del pont més alt de la meva infantesa
Aquell llindar imprecís
Pessigolles. Orella. Concatenació.
Pessigolles. Orella. Concatenació. Filigrana. Fruïció. Liquen. Xeix. Cavil·lació.
Decideixo dir sí quan voldria dir no, però sí queda bé (és la i, és l’accent?). I després ve la ràbia contra mi mateixa, perquè el sí era un no, però per no dir que no ara et sents una idiota (i torna-hi i torna-hi, castiga’t que encara et queden un parell de centímetres a l’espatlla per rebre l’embat del fuet).
I com que treballes la llengua, saps que els mots tenen significats ben marcats, delimitats pel diccionari. Però sí i no depenen, es contradiuen, depenen de qui ho diu, de qui escolta. Què vols dir, realment, quan dius sí?
Volem agradar tant a la resta que se’ns oblida agradar-nos a nosaltres mateixos. I anem per la vida fent que sí amb el cap i negant amb l’estómac, fins que un dia petem, rebentem la carbassa i per no haver volgut semblar idiotes, acabem sentint-nos-en del tot. Sí vol dir sí. No vol dir no. La resta són, només, paraules.



















