Alça’t i viu

Hi ha campanetes i guitarres que es respiren en els junys d’adolescència, unes notes excel·lents, presagi cert d’un llarg futur meravellós just davant teu. I els teus peus nus sobre una manta, mirant el cel que ara mateix et sembla etern. Ara hi ha dues, tres persones picant de mans, mirant enlaire, mentre entoneu una cançó que de senzilla, sembla bonica.

I és divertit dormir sobre de l’herba amb l’estiu dins dels pulmons i riure un riure impertinent mentre ja et prens l’enèsima glopada de cervesa ballant al ritme de la vida que ha passat, ballant al ritme de la vida que t’espera, la veus allà? És el futur, just davant teu.

I la suor que baixa suau entre els dos pits i que s’endu totes les pors, i aquesta calma que ha vençut, ja fa un quant temps, la rebel·lió de les entranyes que et cremava cada juny. I poder fer una foguera de neguits i llançar al mar tota la merda que has viscut i prometre’t vida nova que et refresqui amb sal el front, et geli els llavis, et faci tremolar l’oblit. Voler, sí, voler, voler l’estiu.

Aquell pessic al mig de l’ànima que et diu: alça’t i viu. Alça’t i viu.

Anuncis

Enconillada fura enfurada

76.2.02Maternity

Dorothea Tanning, “Maternity”

Fura jo sóc però no era, que era conilla.
De dos en dos vaig parir i de dos en dos els criava
amb el pit ple de llet furiosa i badívol ventre desconillat.
Era una fura criant conills,
fills de conill, fill de mare conilla.
Però era fura també, en disfressa d’orelles
musells, dents i pastanagues ratades.

Com jaqueta amb dos costats de diversa sanefa
m’enfuro i m’enconillo segons l’ocasió.
Què era? Fura.
Què semblava? Conilla.
Però què sóc, no què semblo?
Sóc fura, fura sóc, furiosa,
enconillada fura enfurada,
pel fet de ser mare de conills,
fills de conill, fill de mare conilla.

Núria Busquet Molist (2014)

Les orenetes s’envolen

orenetes

Les orenetes s’envolen, lentament passen arran d’onada, i remunten en espiral en la tebior de l’atmosfera. No parlen als humans, perquè els humans viuen fixats a la Terra.
Les orenetes no són lliures. Estan condicionades per la repetició dels seus cercles geomètrics. Modifiquen lleument l’angle d’atac de les ales per tal de descriure espirals cada cop més separades respecte del pla de la superfície terrestre. En resum, no es pot extreure cap ensenyament de les orenetes.

De vegades, tornàvem junts en cotxe. Sobre la planura immensa, el sol ponent-se era enorme i roig. De sobte, un ràpid vol d’orenetes ratllava la superfície. T’estremies, aleshores. Les mans se’t crispaven sobre el volant folrat de pell. Quantes coses, en aquells temps, podien separar-nos.

Michel Houellebecq (1956-)

(Traducció del francès: Núria Busquet Molist)

Íntim uníson

“Totes les coses s’uneixen en el més íntim uníson,
arreu del món, per místics filaments.
La flor i l’amor, brisa i somni,
natura i home, i les coses, vives i mortes,
són totes elles semblants, unides en harmonia
arreu del món, per místics filaments.”

Artxak Txopanian (1872-1954)

Es buiden, una a una, les butaques. Les ombres que les habitaven fan ombra de l’ombra, i els cactus que hi ha a la finestra sobreviuen les ombres, i tots caminem endavant, desfilant a pas lent però constant els dèbils filaments d’ombra que ens sostenien, obligats a pertànyer a un dolor que ens havien llegat en secret aquelles ombres, amagades als vorals de les carreteres, sota les arrels dels pins que hem anat tallant un a un per fer-hi unes cases que ara abandonem per pujar les escales de pisos buits de records i plens d’esperança.

I mentre les ombres es van fonent sota el sol, a les mans d’aquells néts que hem volgut oblidar tota aquella foscor, la llum que un dia van ser ens enlluerna, i anem constatant, a mesura que passen els anys, que ja mai no serem a temps de filar la buidor de les seves vides, la incomprensió del silenci tallant. I que cada fil que hem perdut pel camí, que ells van desfilar i que hem anat escampant, és un tros de teixit de nosaltres que hem llençat a la brossa o hem donat a algú altre, perquè trobi, entre la filagarsa de les ombres, la pau.

Tot és molt simple

adéu.

Todo es muy simple mucho
más simple y sin embargo
aún así hay momentos
en que es demasiado para mí
en que no entiendo
y no sé si reírme a carcajadas
o si llorar de miedo
o estarme aquí sin llanto
sin risas
en silencio
asumiendo mi vida
mi tránsito
mi tiempo.

Idea Vilariño (1920-2009)

Tot és molt simple: assumir la meva vida, el meu trànsit, el meu temps. Dir adéu a un mapa del tresor a la paret de l’entrada. A allò que vas ser mil matins, que tant et costa reconèixer en la distància. Sentir els cants de les sirenes en silenci, dominant el gir del sol, el pal major, la cera dura a les orelles, el glop de cervesa esbravada. Ser esclava dels teus dubtes i malgrat tot dir adéu per fi a la creença falsa que t’hauries rebel·lat a queixalades. El mar hostil, les copes buides, els poemes sobre cases. Dement, folla, a riallades. Dir adéu a l’infinit adéu que ha ressonat per massa temps a cada graó de l’escala. I a la pell de ferro, a les llàgrimes, al foc viu, a cada cop de bec de la garsa.

Dir adéu al pou, al desig, a la imatge del mirall que potser —però que no ho veus?—  se t’assemblava.

Tot és molt simple, molt, i tanmateix…

Cinc trasllats

Inujima art House Project
(Projecte “Inujima Art House”, de Haruka Kojin, Kazuyo Sejima i Yuko Hasegawa)

PRIMER TRASLLAT:

NO VOLS VOLAR

Sinó que pretens ser triada
per un mite de tornada de l’abisme.
No et cal una casa, et dius:
només un aixopluc.

I malgrat tot les sents.
Arrels.
A cada graó
a cada passa.
Enlaire.
En l’aire.

SEGON TRASLLAT:

FAS EL CAMÍ DE TORNADA

Amb les mans buides
el cor aspre
i et dius que recomences
però comences
però comences
cada cop
altra vegada.

TERCER TRASLLAT:

NOMÉS HI HAURÀ PARETS

Mal pintades, de dibuixos
infantils
totes les ànimes quedaran
per sempre retratades
amb somriures verds de glaç
que enterrarem
amb l’arbre
i les llàgrimes.

QUART TRASLLAT:

CABELLS VERMELLS

Lliscant per l’aigua transparent i tènue
del meu temps
i el marbre blanc
d’aquesta aigüera
hi ha els meus cabells
vermells,
en el paisatge trist i mesurat
que ja no és meu
on feia nit mentre dormia
amb ulls oberts
una altra vida
que ja no és meva.

I ara que em llevo del meu somni
en un matí daurat
de la persiana vella
hauré de netejar
altra vegada
ja de nou
una altra aigüera
on hi he de perdre més i més cabells
vermells
lliscant per l’aigua transparent i tènue
del meu temps.

CINQUÈ I DARRER TRASLLAT:

L’ÚLTIM BRINDIS

Brindo per la casa devastada
(Anna Akhmàtova)

Ploraré per última vegada.

Que ressonin les paraules
a la meva casa buida
a la meva ànima blana.
El dolor que he desertat
serà ciment
per construir-me
la cuirassa.

Ensenyament

mattress-9

 Eric Ogden ( projecte fotogràfic In Between)

La meva mare creia que estudiar
era la millor cosa del món.
No ho és.
La millor cosa del món és el sentiment.
Aquell vespre que el pare feia el torn de nit
em va dir:
“Pobre, haver de treballar fins tan tard”.
Va preparar pa i cafè, va deixar un cassó al foc amb aigua calenta.
No em va parlar d’amor.
Aquella paraula de luxe.

Adélia Prado (1935-)
(Traducció del portuguès: Núria Busquet Molist)

L’amor feliç

AFTER THE RAIN (Pas de deux coreografiat per Christopher Wheeldon, amb els ballarins del San Francisco Ballet Yuan Yuan Tan i Damian Smith, i amb música d’Arvo Pärt)

L’amor que no és ferida.
El cop de cada nit que
ve descalç i veu del finestró
estant una ala grisa acolorida,
un recambró de l’esperit
que té una llum que dignifica.

L’amor que no fa mal.
La salabror que xucles amb delit
des de la punta de la llengua
amb una exacta curvatura.
El frec de pell que t’omple, com si res,
de sentit el buit del vers
que ja no escrius.

Mandra d’escriure perquè vius.
L’amor feliç
és l’enemic mortal de la literatura.

Núria Busquet Molist (2015)

Doo doo doo

Hi ha sons que no són. Cels d’hivern on no brillen estrelles i veles sense vent que no deixen lliscar velers. Hi ha nits en què t’adorms amb el sexe enrarit i et poses de costat al llit i respires d’esma, per no despertar la bèstia que portes a dins. Hi ha cossos estranys que et jutgen sense haver-te mai vist. Hi ha amics que no són tan amics com pensaves, veïns que fan crits, hi ha fills que t’inunden de dubtes i et fan sentir humil i petit, com un nen que no sap reconèixer la mare. Hi ha llindars que no goses creuar per por de no saber trobar el camí de tornada. Hi ha camps de margarides pintats de gris, hi ha tots aquells mots que no dius per no ferir, hi ha dies de dol, hi ha buits que no s’omplen i ganes de morir i desig de patir i homes amb ulls de diable i la constant negació d’existir. Hi ha la certesa de viure tot sol, trist com un gos sense l’os. Hi ha la foscor. Hi ha el dolor que existeix i que sembla que mai no s’acaba.

I hi ha dies que et lleves destinada a l’amor i sents olor d’espígol a cada alenada, aquells dies blaus, lluminosos, que et diuen aixeca’t, i viu, i camines, i ho fas somrient, com si tot això —això que hi havia— fos només, simplement, un engany de la ment. Hi ha petons amb el cor, hi ha abraçades que valen un món, hi ha el gos negre fidel que et llepa la galta. Hi ha un dinar improvisat que té gust d’alfàbrega, hi ha un sofà ple de pèls que recull cansaments. Hi ha un home que estimes acaronant-te els cabells. Hi ha dies que dorms abraçada a una esperança, i que sents l’aire als pulmons, ben al fons. I que estimes i vibres amb cada batzac d’aquell cos que tu vols i que et vol. Hi ha nits d’hivern en què al cel hi brilla Orió. Hi ha veles que s’inflen amb vent transparent. Hi ha sons que són, i que omplen de llum la foscor. I  la vida que té, de sobte, la tornada d’aquesta cançó.

La poesia

Poesia, jo et juraré
i ja acabo, estic sense veu:
tu no ets la parla dolça
tu ets l’estiu en tercera classe
tu ets el suburbi i no la tornada.
Tu ets sufocant com el mes de maig, Iàmskaia,
reducte nocturn de Xevardino,
on els núvols exhalen gemecs
i s’escampen més tard per camins dispersos.
I, cargolant-se després com espirals les vies,—
no en la tornada, sinó en el suburbi,—
s’arrosseguen de les estacions cap a casa
no cantant, sinó muts.
Les restes de pluja taquen els raïms
i llargament, fins a l’aurora,
desgranen acròstics a les teulades
deixant anar rítmiques bombolles.
Poesia, quan sota l’aixeta
ets buida, com un cubell de zenc, un clixé,
que segueixi brollant el teu raig
tens a sota el quadern, — flueix!
1922
Borís Leonídovitx Pasternak (1890-1960)
(Traducció del rus: Núria Busquet Molist)

Smile like you mean it

smile2

“que el fluir del meu semblant em faci més lluminós”
Rainer Maria Rilke

“Smile like you mean it”
The Killers

INTERPRETACIÓ: Pànic escènic.

Vaig somiar que em queien les dents. No de cop, netament, com els passa als nens quan perden les dents de llet. No. Se’m feien malbé a poc a poc, se m’esquerdaven i m’anaven caient a trossets. Realment angoixant.

He llegit que somiar que et cauen les dents pot indicar inseguretat per una situació que estàs vivint. Dubte. Perdre el somriure: perdre’m a mi. El somriure és la cuirassa. Somriure és dir a un altre que ets inofensiu. O dir estic conforme, o tot em va bé. Fer feliços els altres. No és maco, això? Si em cauen les dents, deixaré de somriure, i si deixo de somriure, seré sospitosa d’amagar alguna cosa: la pena, la ràbia, la melancolia. Un núvol negre sobre el meu cap humà femení simpàtic i impecablement maquillat.

Anàlisi avançat absolutament racional: tinc por de no agradar els altres, tinc por de no semblar inofensiva? Somric perquè vull o per por que descobreixin la negror que em pressuposo? Manca d’autoestima? Per què em cal agradar per sentir-me agradable? Somric perquè sóc feliç o perquè no ho sóc gens? I si somric perquè sóc infeliç, cal somriure? O bé: no és somriure la millor manera d’enganyar l’esperit i actuar contra la pena? No hi ha una resposta racional a un dubte emocional. Només sé que vaig somiar dents que em queien.

Conclusió final sobre el somni: contra la por, contra la pena, cal somriure. Dius estic trista i somrius, dius em sento insegura i somrius. Amb pintallavis o sense. Amb els ulls negats de llàgrimes, si cal. Cal sortir a escena ensenyant totes les dents. Les fotos quedaran molt millor al final del recital. Seran molt més etiquetables, on vas a parar…

Ésser de marbre

Danaïde4 Danaïde5 Danaïde

La Danaïde* (Auguste Rodin)

De travertí, jo sóc a voltes, o de marbre de Carrara, segons el vent que em bufa a dins i les miquetes d’altres roques que em fan d’unió de tots els mals que m’han fet marbre. No m’és hostil, la pedra freda, fa de cuirassa quan desgela l’oceà i arma afilada quan algú m’intenta entrar. Quin fred el marbre, quin fred de nit! De tant en tant, arriba algú i m’entreveu el cor humà, quan transparenta la duresa, un joc de llums de mitja tarda, que em fa translúcida i s’acosten, algú s’acosta i mira endins. Endins del seu reflex em veu i pren punxons, escarpes, masses, filaberquins i amb nervi agut repica a fons repica a fons mirant endins amb el coratge de la inconsciència i amb la inconsciència de l’amor. Dies i nits, dies i nits, fins que un bon dia el tros de pedra ja té la forma d’una persona, i dits i mans de mida humana em fan ben seva. Obsedit, l’home de carn ja ha fet el marbre que somriu. I esculpits d’amor vivim, ésser de carn i ésser de marbre, acaronada de buixarda. Amb cor de múscul burxa endins, i omple la gerra. I anem omplint un cos de marbre estès a terra, un cos glaçat, un fred per sempre, sempre brillant, sempre perfecte, el cos de marbre congelat.

*Les filles de Dànaus, les Danaides, van ser condemnades a omplir eternament una gerra sense fons, per haver mort els seus joves esposos durant la nit de noces.

Per descomptat

 
Què és el desig
si no l’argument immutable donat
a la boca incontenible de la ment.
Dins del crani, és el Jo
vull que omple cada espai. I després la mà
pretén abastar el plaer
ofert per la serp de plàstic. Algú diu, Sí,
tot anirà bé en un futur proper.
Per descomptat. He convocat un cos
a la cadira davant meu. Sigues tu mateix, li dic.
Aquí la memòria et fa
inalterable: la camisa, els pantalons d’estiu.
La cara bonica.
La bonica ment tràgica.
La boca voraç de la ment
que et va dir, això no és verí
no, només allò que la màquina necessita. I després
la ment es tanca en la seva fam.
El cor s’atura.
 
 
Mary Jo Bang (1946)
(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist)

Arca mínima

bombetes

Dins de l’obscur volar
—amant en fuga—
de l’univers, la vida
—arca mínima—
deriva com la comprensió.
Univers partícula àtom
desperten rima i ronda
l’organisme viu
és mar i guerra
ocell i cendra
origen plàcid de tots els vents
imprecació de carn i dubte
despietada devoració tenaç
escala, arpegi i harmonia.

Núria Busquet Molist (2014)

El mar flueix en mi

Hi ha una llum estranya a l’hivern, de vegades. El cel gris pren de sobte, si tens la paciència de fixar-t’hi, una mena de mescla de rojos, de roses, de fúcsies, només que t’entestis, un dissabte a la tarda, amb tothom de rebaixes, a anar fins a l’espigó, travessant la muntanya, i esperis, entre trista i calmada, totalment congelada, que la bola de foc esclatant s’endinsi en el mar, amb un brogit suau que afigura que només el sents tu, bullint l’aigua llunyana, tan lluny com l’estiu, ara que és gener i que res et sembla feliç. I llavors aprofites per fer dues fotos, filtrades, i escrius un poema ratllat mil vegades però que sents molt profund. I sents també aquella bola negra que t’empasses, que odies i estimes perquè ets tu, i et dius què series sense el plor que tanmateix sempre et salva. I és clar, et sents masoquista, perquè veus l’altra gent somrient caminant mà en mà, a la posta de sol d’un hivern que sembla que per tu mai s’acaba. I tens ganes d’aturar-los i preguntar-los “no us passa a vosaltres?” però no. No ho fas, no. En lloc d’això, mires el mar, una i altra vegada.

Penses i sents i sents més i més fort i fa mal, fa més mal, però mires el mar, una i altra vegada, perquè et sembla que mai no s’acaba, i que et parla, i que et pren com un cos, pla, et dius, és pla, però el moviment n’és la forma, l’esperit, el so de les onades. La soledat, aleshores, es fa tan palpable que ja no la sents, perquè ets tu. I finalment hi ha el piano que toca totes les notes, quan ja has escrit totes les lletres, respirat tots els aires, ha fluït en tu el mar, i amb ell tota la calma.

Enllà, més enllà, et dius, sí, hi ha encara totes les cúpules del món escoltant les pregàries, enllà, més enllà, hi haurà algú. Sentint el piano, pensant poemes en silenci, emmirallant-se en l’aigua, tal com fas ara tu.

Llavors no diguis que no t’havia avisat

heather hansen

(Projecte HARMONIC, de Heather Hansen)

“Boys only want love if it’s torture
Don’t say I didn’t say I didn’t warn you”

Taylor Swift, “Blank space

Et diran que sóc tota natura, que no sé pensar. Que estic ben sonada, o potser que penso massa, i que, per compensar-ho, no sé callar. Et diran que tinc una energia sobrehumana, que al llit no els deixo ni respirar. Que vull molt, que ho vull tot, que no sé què vol dir descansar. Et diran que tinc un caràcter de mil dimonis, que m’enfado per dins i que exploto després com un volcà. Et diran que ric massa, que semblo ximple, o que sóc massa freda, o massa calenta, estranya, impossible, que vampiritzo tot aquell que em dóna la mà. Que duràs una cicatriu de record, quan tornis a caminar (si és que tornes a caminar). O que mai, mentre visquis, em podràs oblidar. Que crido, que rebento parets amb un somriure, que deixo un paisatge arrasat al voltant. Et diran que no sóc gaire bona si és que n’hi ha hagut tants. Que no sóc dòcil ni fàcil, que la vida que porto no es pot empassar.

Et diré que de tan bona se’m menjo. Que estimo amb força i tendresa tot aquell que se m’acosta. Que tinc tantes cicatrius que no sabria ni quina triar. Que procuro sempre agradar. Que tot és moviment, poesia, dolor i emoció. Que res no m’és fàcil, que el desig i jo caminem agafats de la mà. Que la passió se m’arrapa a l’esquena, que sóc complicada i que no sé aparentar. Et diré que m’estimo menys del que cal i que en fer-ho sembla que en lloc d’estimar-me, el que faci sigui mossegar. Et diré que has d’anar amb compte perquè et puc empassar fàcilment, que no tinc compassió perquè no sé de termes mitjans, que tot és etern, i magnífic, i brillant. Que la vida no la visc per fora, sinó a dins de la pell, i que no puc, que em resulta impossible, ser diferent.

I ara si vols, t’asseus i t’ho penses: o em renuncies o t’hi tires de cap. Però llavors no diguis que no t’havia avisat.

Paràbola

Primer desposseint-nos de béns materials, com ens ensenya Sant Francesc,
per tal que les nostres ànimes no es distraguessin
per guany o pèrdua, i per tal també
que els nostres cossos es moguessin lliurement
fàcilment en els ports de muntanya, vam haver doncs de debatre
cap a on o on havíem d’anar, amb una segona qüestió que era
si calia que tinguéssim un propòsit, contra la qual cosa
molts de nosaltres vam argumentar ferotgement que aquest propòsit
corresponia a un bé material, que implicava una limitació o constricció,
mentre que altres van dir que era per causa d’aquest mot que érem pelegrins
consagrats més que no pas éssers errants: en les nostres ments, el mot es traduïa per
somni, quelcom buscat, de manera que només concentrant-nos poguéssim veure’l
brillant entre les pedres, i no
passar-hi cegament pel costat; tota
qüestió posterior va ser debatuda també llargament, amb arguments amunt i avall,
de manera que vam esdevenir, digueren alguns, menys flexibles i més resignats,
una mena de soldats en una guerra inútil. I la neu caigué sobre nosaltres, i el vent bufà,
i al cap d’un temps cessà —on hi havia neu, aparegueren flors,
i on havien brillat els estels, sortí el sol sobre la línia d’arbres
i així vàrem tornar a tenir ombres; això succeí diverses vegades.
També la pluja, també alguns cops la inundació, també allaus, en els quals
es perderen alguns de nosaltres, i periòdicament va semblar
que havíem arribat a un acord, les motxilles
s’alçaren damunt les espatlles; però aquest moment sempre passà, de manera que
(molts anys després) érem encara a la primera fase, encara
preparant-nos per a començar el viatge, però no obstant havíem canviat;
podíem veure-ho els uns en els altres; havíem canviat malgrat
no haver-nos mogut, i un va dir, ah, mireu com hem envellit, viatjant
només des del dia a la nit, no cap endavant o de costat, i això semblà
d’una estranya manera un miracle. I aquells que havien sentit que era necessari tenir un propòsit
cregueren que era aquest el propòsit, i aquells que havien sentit que havíem de seguir sent lliures
per tal de trobar la veritat sentiren que aquesta els havia estat rebel·lada.
Louise Glück (1943-)
(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist)