Llavors no diguis que no t’havia avisat

heather hansen

(Projecte HARMONIC, de Heather Hansen)

“Boys only want love if it’s torture
Don’t say I didn’t say I didn’t warn you”

Taylor Swift, “Blank space

Et diran que sóc tota natura, que no sé pensar. Que estic ben sonada, o potser que penso massa, i que, per compensar-ho, no sé callar. Et diran que tinc una energia sobrehumana, que al llit no els deixo ni respirar. Que vull molt, que ho vull tot, que no sé què vol dir descansar. Et diran que tinc un caràcter de mil dimonis, que m’enfado per dins i que exploto després com un volcà. Et diran que ric massa, que semblo ximple, o que sóc massa freda, o massa calenta, estranya, impossible, que vampiritzo tot aquell que em dóna la mà. Que duràs una cicatriu de record, quan tornis a caminar (si és que tornes a caminar). O que mai, mentre visquis, em podràs oblidar. Que crido, que rebento parets amb un somriure, que deixo un paisatge arrasat al voltant. Et diran que no sóc gaire bona si és que n’hi ha hagut tants. Que no sóc dòcil ni fàcil, que la vida que porto no es pot empassar.

Et diré que de tan bona se’m menjo. Que estimo amb força i tendresa tot aquell que se m’acosta. Que tinc tantes cicatrius que no sabria ni quina triar. Que procuro sempre agradar. Que tot és moviment, poesia, dolor i emoció. Que res no m’és fàcil, que el desig i jo caminem agafats de la mà. Que la passió se m’arrapa a l’esquena, que sóc complicada i que no sé aparentar. Et diré que m’estimo menys del que cal i que en fer-ho sembla que en lloc d’estimar-me, el que faci sigui mossegar. Et diré que has d’anar amb compte perquè et puc empassar fàcilment, que no tinc compassió perquè no sé de termes mitjans, que tot és etern, i magnífic, i brillant. Que la vida no la visc per fora, sinó a dins de la pell, i que no puc, que em resulta impossible, ser diferent.

I ara si vols, t’asseus i t’ho penses: o em renuncies o t’hi tires de cap. Però llavors no diguis que no t’havia avisat.

Anuncis

Paràbola

Primer desposseint-nos de béns materials, com ens ensenya Sant Francesc,
per tal que les nostres ànimes no es distraguessin
per guany o pèrdua, i per tal també
que els nostres cossos es moguessin lliurement
fàcilment en els ports de muntanya, vam haver doncs de debatre
cap a on o on havíem d’anar, amb una segona qüestió que era
si calia que tinguéssim un propòsit, contra la qual cosa
molts de nosaltres vam argumentar ferotgement que aquest propòsit
corresponia a un bé material, que implicava una limitació o constricció,
mentre que altres van dir que era per causa d’aquest mot que érem pelegrins
consagrats més que no pas éssers errants: en les nostres ments, el mot es traduïa per
somni, quelcom buscat, de manera que només concentrant-nos poguéssim veure’l
brillant entre les pedres, i no
passar-hi cegament pel costat; tota
qüestió posterior va ser debatuda també llargament, amb arguments amunt i avall,
de manera que vam esdevenir, digueren alguns, menys flexibles i més resignats,
una mena de soldats en una guerra inútil. I la neu caigué sobre nosaltres, i el vent bufà,
i al cap d’un temps cessà —on hi havia neu, aparegueren flors,
i on havien brillat els estels, sortí el sol sobre la línia d’arbres
i així vàrem tornar a tenir ombres; això succeí diverses vegades.
També la pluja, també alguns cops la inundació, també allaus, en els quals
es perderen alguns de nosaltres, i periòdicament va semblar
que havíem arribat a un acord, les motxilles
s’alçaren damunt les espatlles; però aquest moment sempre passà, de manera que
(molts anys després) érem encara a la primera fase, encara
preparant-nos per a començar el viatge, però no obstant havíem canviat;
podíem veure-ho els uns en els altres; havíem canviat malgrat
no haver-nos mogut, i un va dir, ah, mireu com hem envellit, viatjant
només des del dia a la nit, no cap endavant o de costat, i això semblà
d’una estranya manera un miracle. I aquells que havien sentit que era necessari tenir un propòsit
cregueren que era aquest el propòsit, i aquells que havien sentit que havíem de seguir sent lliures
per tal de trobar la veritat sentiren que aquesta els havia estat rebel·lada.
Louise Glück (1943-)
(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist)

Porticons

porticons

Hi ha aquesta nit ofesa
que s’escola de matinada
a través del vidre fred
de la teva finestra,
amb els porticons oberts.

El ressò de l’hospital
a trenta passes de distància
assegura que no som,
i no sé bé què fer per desmentir-lo.
Distrets tu i jo, som un llaç fugaç de vida
freda —o adormida—
que s’ha olorat el cos
per un instant i restem
esmaperduts per l’escalfor
enyorada i rebutjada a parts iguals
escampada entre els fluids
que ara decoren la cambra.

No voldria adormir-me,
a casa teva.
Voldria esperar goludament
l’arribada de la llum i no pas
apagar-me en aquesta
soledat posterior a la unitat.
Però un magma espès
—potser sigui l’existència—
em pren,
s’arrapa al pit com una paparra,
i em doblega cap endins,
mentre l’instint —o potser la covardia—
es resisteix a allò que el tacte,
de no ser marbre, sentiria.

Plourà segur, al carrer. Plourà.
I les ungles et prendran els tons blavencs
que et prenen als cantells quan em fan
pessigolles als mugrons.
Quan em mires fixament en el desig,
quan em sembles vulnerable.

I s’entela la finestra
en percebre les tentines dels teus dits
entremig de les cames, que t’acullen
la carícia ofegadora.
S’atura la respiració de pedra,
els cants d’ocells ressonen
impassibles,
entremig dels pèls del pit,
acostant-se, emperesit.

L’autobús obre i tanca portes
i somric i tu, feliç també,
entre el son i la vigília, prens altre cop
rabiosament, salvatgement,
el coixí tendre i calent on ploraries
—si en sabessis—
tots els plors d’aquest planeta.

I és aleshores, en ser presa
—com jo sé—
que em ve la son,
per fi la son, la son de tota la galàxia,
i dormiria,
si no fos que no tinc ulls per veure més
que aquest fil de llum tibant
que m’afiguro
al llindar dels porticons
que has tancat mentre dormíem.

Núria Busquet Molist (Tardor 2014)

Un trist tigre

cheetah and gazelle

INTERPRETACIÓ: Si vols que et mosseguin, almenys busca’t un guepard amb totes les dents i tots els ullals.

Jo era una gasela preciosa i relluent que corria fent saltirons per un passadís que no era un passadís, sinó la sabana. Hi havia un guepard brut, vell, desmanegat, esperant a l’última habitació (que no era una habitació, sinó el seu cau) del passadís (que no era un passadís, sinó la sabana). Jo passava pel seu costat i el veia tot disposat a mossegar-me i li deia:

—A veure, guepard, parlem-ne. No et pensis pas que ets el primer guepard espellifat que em vol mossegar, altres guepards més forts ho han fet moltes vegades i t’he d’avisar que si em mossegues no podràs parar, perquè la meva sang té gust de maduixa i provoca addicció. Si te’n prens més del compte no la digeriràs i se t’assecarà dins de l’estómac i se’t farà una bola tan gran que no podràs menjar ni gaseles normals, de sang amb gust de ferro. I per descomptat mai més seràs capaç de mossegar cap altra gasela de sang de maduixa. La vida perdrà tota la gràcia, estàs avisat.

I el guepard m’ha mirat tot sorneguer i m’ha dit:

—Pensa, gasela bonica, que si et mossego no podràs desfer-te mai de mi perquè els meus ullals estan dissenyats per produir un plaer quasi necròfil a les gaseles de sang de maduixa, que són les úniques gaseles de la sabana capaces d’apreciar-ho. Tu tampoc no ets la primera que mossego. I quan t’hagi buidat ja mai més cap altre animal podrà causar-te un plaer tan potent.

Llavors ens hem mirat cara a cara dubtant per un moment si el que ens dèiem era una amenaça o una simple defensa contra la por. Ens hem fet un somriure sàdic, jo amb totes les dents de gasela i ell amb els dos ullals relluents que li quedaven i hem imaginat, per un moment, ell la sang amb gust de maduixa, jo el plaer de sentir els seus ullals, buidant-me.

I de sobte hem decidit que amb això ja en teníem prou. He fet un salt cap al final del passadís (que no era un passadís, sinó la sabana), ben lluny d’ell per anar a buscar altres gaseles (de sang de maduixa i de sang de ferro) i altres guepards amb més dents i ell s’ha arraulit al fons de l’última habitació (que no era una habitació, sinó el seu cau) del passadís (que no era un passadís, sinó la sabana).

(Més o menys ha anat així. També hi havia una madrastra de la Blancaneus amb un consolador fúcsia que perseguia un Pare Noël vestit amb roba interior femenina perquè li fes sexe anal. Però això no és massa rellevant, psicològicament parlant.)

So long

Hi ha sempre una ciutat, rastres de poetes
que han creuat llurs destins entre els murs
l’aigua degota una mica pertot, la memòria em murmura
noms de ciutat, noms de persones, forats al cap
i és sempre la mateixa història que recomença,
horitzons esfondrats i salons de massatge
solitud assumida, respecte pel veïnatge,
hi ha gent, no obstant, que existeix i que dansa.
És la gent d’una altra espècie, una altra raça,
dansem nosaltres vivents una dansa cruel
tenim pocs amics però tenim el cel,
i l’infinita solitud dels espais;
el temps, el temps tan vell que prepara venjança,
l’incert murmurar de la vida que passa
el xiular del vent, gotes d’aigua vibrants
i la cambra groga on la nostra cambra avança.

Michel Houellebecq (1958-)

(Traducció del francès: Núria Busquet Molist)

Entra de nit al meu llit i m’abraça

child abuse2

En silenci, obre la porta blindada que he anat construint amb esforç, desordena la casa, i em llevo de matinada amb el cor encongit, el caos regnant al meu temple. Deixa un paisatge arrasat al seu pas, i aquell buit ple d’espines m’esgarrinxa les cames. Un alè esqueixador i el terror d’obrir els ulls. Fa allò que li van ensenyar.

És aquella que a les nits plorava, sola damunt del coixí, impotent. La que les tardes de diumenge, tancada a l’habitació, mirava per la finestra, enyorada, amb el cordill de la cortina deixant-la sense aire, i somiava una vida normal, en calma, mirant aquell arbre. Els jocs de princeses i fades. Dibuixos en blanc i negre directes de l’estómac als dits. Aquella que veia el reflex d’altres vides des del seu fràgil mirall entelat. Aquella que esperava l’eco en el buit “estimeu-me com sóc”, i el silenci la confortava. La que vaig tancar fa temps amb baldó en el racó fred i humit on guardem els records que ens fan mal.

La nena que vaig ser, que sóc encara, que entra de nit al meu llit i m’abraça.

Beu, persona

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Ser per no ser, no ser per ser,
i finituds a crits histèrics
amb cares de colors i formes.
Esquerp, el meu poema, sobre la superfície.
Les paraules que t’empasses
el desmenteixen,
i jo sóc jóc de riu, en lloc de barca,
per poder dir des del lliscar subtil
dels versos obligats, de l’esperança,
que és a tu, que vull escriure’t, a tu,
sense esmentar-te
versos de tal forma que s’adiguin
a la teva invocació
en el mode, i en el fons.
 
Beu ara, beu, persona.
Empassa cada vers ara que
de la llum ja veus paraules.
Tot allò que el teu estómac regurgita
és també art,
rendeix-te a l’evidència:
la poesia no té cel i tu
pel cel dels homes no tens ales,
i ara que cada mot ja és acceptable
beu-te els teus versos amb l’alcohol,
obre el poema, beu dels altres,
és hora ja que descansin
les teves ales pesades.
 

Núria Busquet Molist (23/11/2014)

Full de càlcul

Primer hi ha les trenta cel·les on has enumerat la clau de l’èxit de la vostra relació. Hi ha pros i contres, uns al costat dels altres, i al final la suma i resta. Resultat. Després vindrà l’amor, i les nits d’enyor, i els t’estimo i els missatges amagats rere missatges, i sospirs entretallats de tan feliç com ets.

Després, a l’altre full, vaig jo. Aquell record d’un llit tan tou i tendre, que no li cal cap llista per vèncer el primer combat de l’enyorança. I hi ha el meu cos, i el teu embat salvatge a dintre meu, lluitant contra la ràbia amb la llengua, furgant tots els racons fins a prendre’m el crit, i moure’t sobre meu com un cavall veloç en plena cursa, el cos a cos, la pell, suor, la teva olor, preludi càlid de la penetració. I finalment, la meva boca, que és on van a parar tots els records, i tu volent-la mentre jo te la volia, i el meu sexe delirant prop de la teva carn.

Hi ha tots els pensaments de cada dia, les nits en el teu llit contant les vostres cel·les quan realment penses en mi, fregant-me en tu. Cridant.

Un clot entre muntanyes

 
Un clot entre muntanyes em vesteix
blanc-blaus de fulles roges
-versos geomètrics del paisatge-
ja tota nua en la foscor d’aquesta tarda.
 
Un verd-groc d’olor de bosc esbossarà per tu
clarobscurs rebels
batecs de glaç en el missatge.
 
La nit i el fred -l’alcohol i la distància-
pronuncien per nosaltres
els mots sabuts de cor
que ja s’han dit deu mil vegades
els mots de foc -vermells-
que no ens hem dit encara.

Núria Busquet Molist (Novembre 2014)

Tota soleta, una estoneta

Si et passeges massa estona prop de l’abisme, sense deixar de mirar avall, tard o d’hora arriba el dia que et dius que o t’hi llences finalment o t’asseus una estoneta, amb els peus penjant, només una estoneta, només una estoneta, només per descansar. T’han dit que si t’hi llences, surten ales, que pots saber volar, que veure el cel, damunt dels núvols, no té igual. I veus gent anant avall, esfumant-se en la distància, desafiant la teva angoixa i la por de respirar. Tothom sap que ho vas provar. I recordes la caiguda: un cop sec, ossos trencats, fetge espatllat, la sang sortint del nas. Ningú al teu voltant per curar-te les ferides. Caminar coixa pel desert, arrossegant-te per les pedres fins a tornar a pujar.

Recordes tot això, encara que no ho vulguis, quan tornes a ser a dalt i t’asseus a descansar, una estoneta, respirant suau, una estoneta, només una estoneta, percebent amb ulls tancats, ara un ocell, ara una fulla. Se t’asseuen al costat, i et diuen que t’estimen, et conviden a llençar-te i dius que sí, mirant avall, mirant avall, però no, no ho fas. I a la fi es cansen, de tu, de tu, de l’estoneta, una estoneta, només una estoneta, de veure’t descansar. O cauen de sobte, d’una revolada, es llencen daltabaix, empesos pel teu dubte, esperant, amb dits creuats, que els vagis al darrere. Però és clar, no hi vas.

Et diràs que el que et passa és que deus tenir molta, molta por, de no saber, de fet, saber volar. Et diràs que prefereixes seguir a dalt, tota soleta, una estoneta, només una estoneta, tota soleta, prop de l’abisme, una estoneta, mirant avall.

Sabates de taló

Si un dia, de sobte, desapareguessin,
de la faç de la terra,
les sabates de taló,
hauria de caminar
amb els peus tocant el terra,
totalment alineada
amb la curvatura del planeta.

Aquesta sensació
terrible
de caminar d’acord amb la naturalesa
de la meva condició bípeda
i de la realitat  de la nostra espècie
em seria
(n’estic convençuda)
absolutament insuportable.

Núria Busquet Molist (Novembre 2014)

Fuck you very much

 
Se me’n fot tot una mica bastant. Que amb quaranta anys no em considerin madura, haver d’explicar que la maduresa no té res a veure amb les ganes de riure i de viure,  i de consumir-me, i de devastar-me. Se me’n fot. De debò, se me’n fot, de fet, em fa gràcia, que les altres mares de la classe em mirin de reüll, que la meva pròpia mare es disculpi per mi, que la gent parli de mi d’amagat. Entenc que la meva existència és una amenaça per vides ufanes d’elles mateixes i del seu camí gris, recte, marcat. Se me’n fot. Se me’n fot tot bastant, la veritat.

Que alguns pensin de mi que sóc massa fàcil. Que, com que pel que sembla sóc tan, tan fàcil intentin lligar-me. Que creguin, uns altres, que la mida de la faldilla va d’acord amb les meves ganes, que hi hagi qui pensi que la dignitat la tinc, justament, entre les cames. Se me’n fot. De debò, se me’n fot.

Se me’n fot no ser rica. Se me’n fot no tenir una trajectòria vital que faci enrogir de plaer els meus pares, se me’n fot la gent avorrida, tènue, gastada, se me’n fot no ser com tothom es pensava, se me’n foten els plans que altres tenien per mi, i els que jo tenia per mi. Se me’n fot. Se me’n fot ser real, canviar d’opinió sobre la marxa, se me’n fot anar al trot, se me’n fot desbocar-me, se me’n fot tot molt, tot. Tot i tothom. Se me’n fot, se me’n fot, se me’n fot!

Però el que no se me’n fot és haver-me de fotre quan en tinc tantes ganes.

Llibertat

La nostra llibertat,
proclamada als quatre vents,
té, en realitat (ho sabem tots)
un preu massa difícil de pagar.

Per això l’anem prenent
de revolada,
a mossecs minúsculs,
desplaents,
un a un, no fos cas
que presa tota alhora,
fos buidada d’importància.
O potser temem (em fa l’efecte)
que se’ns mengi a queixalades.
O que ens prengui finalment
de nord a sud
morir aleshores, esclafats
d’empenta inusitada.

Anem llagotejant-ne  les vocals.
De l’última a, en fem  cercle perfecte:
t’omple la boca. LlibertAt.
Dita així, ens fa l’efecte
que amb el mot
donem sentit a la paraula.

Núria Busquet Molist (octubre 2014)

Existeixen, no obstant, pomes i taronges

 
 
Existeixen, no obstant, pomes i taronges
Cézanne prenent d’una sola mà
tota la fecunda amplitud de la terra
la bella vigor dels fruits
Jo no conec pas tots els fruits de memòria
ni la calor saludable dels fruits sobre un blanc llençol
Però els hospitals mai no s’acaben
les fàbriques mai no s’acaben
les cues de gent esperant-se en el gel mai no s’acaben
les platges transformades en pantans mai no s’acaben
N’he conegut que patien fins a perdre l’alè
i que mai no acaben de morir
que escolten la veu d’un violí o la d’un corb
o la dels erables a l’abril
Mai no acaben d’esperar en ells els rius
que desfilen remolcant les banquises de llum
bocins d’estacions de tants somnis que tenen
Però els entrebancs les avantcambres mai no s’acaben
Les tortures els càncers mai no s’acaben
els homes que lluiten a les mines
a les soques de llur poble
que afusellen a boca de canó saltironant de furor
mai no acaben
de somiar el color taronja
Les dones no acaben mai de cosir els homes
i els homes de tirar-se a la beguda
No obstant, malgrat les arrugues multiplicades del món
malgrat els exilis multiplicats
les ferides repetides
en la ceguera de les pedres
encara m’acullo al so de l’onada
la pau de les taronges
Dolçament Cézanne s’imposa sobre la sofrença del sol           
de la seva construcció
i tot l’estiu dinàmic se’n ve per despertar-me
dolçament se’n ve perdudament per llegar-me’n els fruits.
 
Marie Uguay (1955-1981)
 
(Traducció del francès: Núria Busquet Molist)

Sense paraules

Com un mantra. De què parles, de la fecundació de les sípies? D’aquell poeta que és el teu arxienemic? O de l’orgasme femení, tu, que entre cames hi tens la columna trajana? Ja ni respires, tan sols somrius i em vols fer riure. I prossegueixes, com si res. Jo, que tinc problemes per contenir-me, que si no parlo rebento, jec a prop teu i no goso respirar, perquè si ho faig podria arribar (cosa improbable) el meu moment de dir quelcom. Però no, no arriba. Sense descans. Com un prodigi de la raça. Parla que parla.

Però sí, sí, em fas somriure, riallades, de fet, i tens aquell podria ser que et fan els ulls i que procures, hàbilment, negar-me, que això només és sexe, que no ho saps? I et pensaves que eres tu, la que parlaves, és que m’animo, fes-me callar. Però no puc. No podré mai. Somriu dins meu, fins a l’estómac, impregnant-me, aquell rostre amagat que tens darrere de la cara. L’home que enyora el seu nen trist i que no sap que hi és encara. Parla que parla. Parla que parla.

I el teu cos nu. L’arruga al front, i el pit pelut de roig, l’olor del coll en acostar-te i abraçar-me. Les nostres pells fregant-se des de fora, sense la roba que, fins llavors, era, bé ho saps, tota cuirassa. La teva pell fregant la meva des de dins, la teva llengua molla, acaronant-me. Sí, exacte. Ara sí, cridant, és clar. Però ja, tots dos, sense paraules.

Tractat sobre la indivisibilitat de la por i l’amor

El sord: si la bomba explota,
pensaràs: “Estic sord”.
(No entris a la cambra fosca,
No encenguis la llum,
podria ser que Déu hi fos.)

El cec: si un fulgor brilla de sobte,
pensaràs: “Estic cec”.
I esdevindràs una cripta
rutilant, però tapiada.

Entra llavors a la cambra,
encén la llum ataronjada,
Déu ja no hi és.

Ara és tot Ell a dins,
Esteu tots sols, en la tenebra.
En la misèria, en l’estretor.

Ielena Andrèievna Sxvarts (1948-2010)

(Traducció del rus: Núria Busquet Molist, octubre 2014)

La deu que riu

Vam fer dels homenatges a la subordinada
la fórmula perfecta per cosir amb fil de plata
les boques, els fulgors, i cloure així
els úters temorosos de les mares,
convèncer que el subjecte
no és apte per a reus imaginaris.
La fi és a prop.
I tot allò que els versos no diran:
la rebel·lió de les entranyes,
el ja n’hi ha prou que ens pren,
de revolada, el seny i la raó.
Sabem que som
l’angoixa de deu generacions en fúria,
en un silenci dens, com de cotó.
Serem, malgrat la fam de les espines,
i perquè ens vol la salabror d’un mar
que és fet de carn, i de coratge,
i de temença al buit etern
que trem la nostra pell esquiva
i ens ha impregnat del gust de l’abordatge.

Caminarem tots junts, un cop encara,
i un cop més,
i fins que el fred d’aquest camí
esdevingui orgasme.
Som hereus
d’un poble que ha excavat
amb sang de dits i mans,
la roca agrest de la muntanya,
engolit flonges casulles
de sants estranys
i llibertats silents, covardes,
callant sota de vànoves quadribarrades.
Caminarem tots junts, altra vegada,
i en un instant fugaç, paper de seda
entre les flames
serem un mar immens que riu
quan rememora el riu.

 

Serem la deu que ens és l’origen.

Simplement, anar fent

Hi ha dies que no puc sortir de casa, perquè les arrels em premen endins de la terra i em requereixen sencera, atenta als plançons de futur, que, de manera una mica racional, una mica desordenada, he anat sembrant pel camí i que ara que m’adono que hi són, sento que he de cuidar-los, regar-los, fer-ne un jardí digne de veure, per no haver de lamentar, més que res, al final, haver dedicat tanta energia, tanta emoció, tan poca raó i alhora tanta preocupació a éssers poc dignes de tant dispendi de vida.

Mentre escric això ara, ells són a dalt, dormint als seus llits petits plens d’infantesa, de joguines, de somnis, de vides possibles, i jo sóc aquí, ben real i pel que sembla impossible, improbable diria, escrivint mentre escolto Pearl Jam i penso que no sóc gens perfecta i per què costa tant.

Els ho he dit tot sopant: que sóc imperfecta, que no en sé gaire, de ser mare, perquè de ser mare, no se n’aprèn. Ni se n’ensenya, tot i que molts volen saber-ne el secret. I ells m’han mirat despreocupats, amb el pa amb tomàquet a la boca, que és el millor que els sé preparar, i m’han dit que igualment ells m’estimaven perquè els havia comprat unes bambes. I que l’entrepà de tonyina en llauna era el seu menjar preferit, i que què passa si no sé fer pastissos, perquè ells ja n’aprendran i me n’ensenyaran. Que a ells els agraden els meus poemes. M’han dit que el meu volcà té quatre fases, i que fins la tercera sóc bona, i a la quarta sóc igualment bona, però aleshores es trenquen els plats. Per això compro la vaixella al Carrefour, els he dit (i bé que faig). I m’han dit que els agrada que sigui la seva mare. I que era molt diferent.

I he begut un altre glop de cervesa i he vist davant meu la seva vida i la meva, totes encara per fer. I llavors no m’ha sabut cap greu no poder sortir, avui, dissabte, de casa, perquè tinc tres vides que rego mentre escric aquestes paraules. No m’ha semblat tan mal pla de dissabte escriure un post al blog, beure un gintònic, llegir dos poemes. Ser com jo sóc i, simplement, anar fent.