En el fons, animals

 

De debò que voldria fer-te un poema, però escriure un poema reclama actitud, una mena de calma abans del clamor de les bales, i no serà el cas. He de dir que fa bo de saber que aprenc, poc a poc, a entendre el que ella em reclama, a crits, desengolfada de tant eco en el buit. Però jugo a tapar-me les orelles i li faig pam i pipa, només per notar-la dins meu, clavant bufetades, enfellonida d’enuig. Pel simple plaer de veure-la desesperada.

Ella guanya sempre al final. Perquè ella, que és jo, té l’instint d’una gasela avesada a les queixalades, crescuda fugint del lleó, rei de la sabana. L’olora de lluny, l’incita, degusta el plaer torbador d’afigurar-li els ullals penetrant-li la tràquea. De cop s’alça, recordant el passat, fuig enllà dels matolls, on el pèl de la bèstia prescriu,  ja no mana, on els narius remots ja no acullen luxúria, fortor. A recer de la crida del depredador.

D’aquí que ara entendràs que després de permetre’m saltironejar, somrient-te pels marges, mostrant-te el coll i de pas, les entranyes, no podria fer-te cap poema. Perquè cal xopar la ploma amb la sang de l’aorta, poder descriure el teu cos sobre el meu, la llei de la selva impel•lint-nos a un canibalisme ancestral. Perquè som una dona i un home. Per molt que ella ens mostri que som, en el fons, animals.

La copa

Em fa gràcia… i de mi mateix em meravello.
 
Realment se’m fa difícil viure amb la tristesa camuflada, aquest lament, aquest pesar. I entretant, anar provant de proveir-los d’esplendor i de bellesa, buscant imatges i comparacions; doblegant el meu discurs, m’entretinc amb el repic i el so de les paraules.
 
Jo, com escultor, com un orfebre, amb diligència tallo, i gravo, i decoro, de totes les possibles formes, aquesta copa, amb la que més tard em serviré el propi verí.
 
gener de 1878
 
Ivan Serguèievitx Turguénev (1818-1883)
 
(Traducció del rus: Núria Busquet Molist 06/09/2014)

Le vent l’emportera


Infinité de destins
On en pose un et qu’est-ce qu’on en retient?
Le vent l’emportera.

Noir Désir, “Le vent nous portera

Ha localitzat les calces sota el llit. Botes, pantalons, la samarreta, sostenidors. Restes de condons. Aquell desordre, ben enquadrat, és una foto d’Instagram.

En apujar-se la cremallera de les botes veu el rellotge a la tauleta. Les nou. Haurà de córrer i no vol córrer. Ha de portar a reparar els frens. No serà a temps d’arribar al súper i ahir es va quedar sense bolquers. Ell s’entreté amb el cinturó i ella s’espera impacient, però no diu res. Es posa dos clips al cabell, amb parsimònia s’endreça els rínxols, es mira amb calma al mirall. Aquest granet que té a la galta de fa dies no marxa amb res. Caldrà que mengi més verdura. Hauria de menjar més peix. Demà en farà. A la planxa.

Ell es treu la cartera, finalment. Tira el bitllet a sobre el llit. Ella l’agafa i se’l posa a la butxaca. Baixen junts per l’escala. Li fa un petó davant la porta i ella l’abraça, càlidament. “Torna quan vulguis, m’ha agradat”, i ell s’allunya creuant el pati, i ella l’observa, somrient. “Aviat”, diu ell. Diu ella, “sí.”

Tanca la porta, agafa la bossa, surt corrent. En tornar del supermercat, ha de pensar a posar benzina.

Le rouge après le noir

L’esforç rotund de canviar el rumb:
timó tronat i l’àncora clavada entre rocalles.
L’esforç pacífic de la barca desafia
el pes ja mort d’un transatlàntic.
A una distància prudencial d’on mor la platja
filen filoses amb el peu palpant la plata.
Resta l’oblit cosit amb cura en llenç de seda
per dones fosques, de cabells negres
i de mans blanques.

Núria Busquet Molist (Abril 2014)

Dona


Sota els ulls abaixats
se t’amunteguen silencis
matins tòrrids
i rancors banals. 

Més aviat amarga
la freda impaciència
que et trem
a les mans.

Què vols dir-me
que no sàpiga ja
al plec dels teus llavis
jo ho veig
els mots malgastats.

No has sabut veure
matins fulgurants
hauries pogut
oh estèrils laments 
hauries pogut
què?
Anar-te’n potser
o escriure la vida altrament
inventar-te
estacions
emmarcar-te els dies d’escuma i de sol
i no ser un cos que dansa
al ritme dels propis desigs
Sabràs mai
vibrar al teu torn
dona simplement dona
en la llum blava i càlida dels estius
apagant-se cada vespre damunt dels balcons.

Maïssa Bey (1950-)

(Traducció del francès: Núria Busquet Molist 03/08/2014)

Infidelitat

 


Jo, que vaig créixer amb tots dos ulls acostumats a la muntanya, amb el motlle dels turons i el color d’arbre, Turó de l’Home, el Matagalls i les Agudes, i que tancant els ulls, de nit, de dia, sigui a Moscou, a Roma o França puc resseguir-li cada forma i dir que sóc a prop de casa. Jo, que sóc mig dona, mig muntanya, i que el meu cor té escut de roca, i que els meus peus tenen la pols de Santa Fe, de Santa Helena i els pulmons de Sant Marçal. Jo, que dino, sopo i faig l’amor a l’ombra d’un imponent pare, que respiro el seu paisatge, que l’observo amb devoció i que n’escolto cada brot amb fe de cec.

Jo, que vaig pregar clemència a aquest massís de roca i pedra, que li pressento olor d’espígol, que m’és far en nits de vetlla. Jo, que carranquejo amb peus de marbre pels pantans, sentint les fulles a l’esquena, olorant rius i boscos clars, escampant plors desesperats a Fontmartina, pidolant que un monstre tèrbol em prengués. Jo que el porto en vena, a les entranyes, en aquell racó de l’úter, en aquell cantell de l’ungla, en la pell del llagrimall.

És només veure una onada i fer-li el salt.

La barqueta blanca

Allà, sobre el Celio brilla esplèndida
en marbre blanc la nau menuda
suspesa a la corda invisible
casa que trem trem mortal
en un vespre de porpra ofegada
abans la nit blanca s’allargui
la quilla oscil·lant sobre l’aigua mare
lluny del remolí la proa vers el Tirrè.
Barqueta encallada en esculls
que lluita i afeixuga el mal
del naufragi tres cops has fugit!
Nosaltres, prudents en el viatge
enfonsats per cavar solcs endins on el mar
és mar i silent al cel arreplega els rems.
Gabriella Sica (1950-)
(Traducció de l’italià: Núria Busquet Molist 09/07/2014)

Columna Trajana

Si l’estàtua de Giordano Bruno, vista de costat,
no s’hagués fos com la birra rossa
i  le patatine de la teva boca dins el meu paladar.
Si de camí a Piazza Navona no haguéssim parat
a cada racó prou humit, prou opac
scusi, prego,
perquè tu em magregessis el cul amb la mà tota plana,
i a l’estany impacient, congelat d’ànsia pura des del Colisseu
un bacio, un bacio,
les nostres llengües, com peixos calents, no s’haguessin buscat.
Si el baccala arrebossat no s’hagués hagut de menjar
dempeus, a la romana,
amb l’olor de pixum i els crits de turistes amb llavis i dents expirats
i els dels romans escalfats
Che bella, bella ragazza!
Si no hagués estat tan real, tan possible, la realitat.

 

Podríem ser ara, encara,
Encore et encore,
en aquella plaça prop de Campo de Fiori
a una taula petita, tovalles vermelles de quadres.
Fent sexe amb langue de bois,
un Chianti ben fresc a la copa, un aclucar d’ulls pretensiós,
eles i ges geminades,
la guitarra de fons, camuflada
Oh c’est beau! C’est si beau!
bestretes nervioses d’un foc misteriós.
Sí.
Tu, tan atent al calfred dels dits, en tocar-me la mà.
Mais oui, oui!
Jo, de les pessigolles, amunt de les cuixes, amb llavis febrils, inflamats.
Je t’en prie, baise-moi!

Però vam morrejar-nos com nanos al 64, al 87, al 132,
a cada fermata del metro, a piazza Venezia,
calents fins a l’os, mirant la tomba brillant del soldat.
Per conduir cinquanta quilòmetres de silenci caldós,
per després, en ple deliri furiós,
amb el gos passejat,
trigar cinc segons a treure’ns la roba,
i devorar, amb urgència d’ofec,
les boques, orelles, les cames, l’esquena,
el ventre i el pit despullat.
La flamant columna trajana, la cúpula del costat.
Xiscles, gemecs, escomeses d’un mar embravit
de suor. El clamor d’un orgasme imperial.
Imperial no, imperiós.
I l’al·lèrgia al teu gos.
I l’asma.
I la tos! I la tos! I la tos!

Caro mio, caro mio, mon cher. Estimat.
Tindrà sempre, la teva ciutat, gust de Ventolín i de gotes al nas.

Núria Busquet Molist (maig de 2014)

Tornarà l’estiu


I com qui no vol sentir a parlar de la pluja, haurà marxat un nou hivern. Seràs fèrria defensora de les bondats primaverenques, faràs  debats interessants sobre com n’és d’empipador el fred, com costa tot: sortir de casa, estar al carrer, que si anoracs, que si sabates.

Et queixaràs que tot s’acaba, què fer amb els nens fora d’escola, què fer-ne dels mitxelins nous, la roba et sobra, la pell es crema, cabells destenyits amb el sol. Farà calor, serem feliços. Ja somiaràs en les vacances, prendre cervesa a les terrasses, què fer per la Festa Major, se’t colrarà la pell d’un to d’oliva que lluiràs amb les faldilles curtes i els braços lliures, i el cos, el cos tan nu, tan breu. Sentiràs, de nou, l’olor de platja. Mescla de sorra i bronzejador. Veuràs el mar amb esperança, combat d’onades, el llibre de vuit-centes planes davant teu.

Odiaràs, sí, odiaràs, tornar a entrar al cotxe, volant rostit, complex de forn. Odiaràs no tenir ningú per anar a Menorca, odiaràs les taques fosques a la cara, al coll. I llavors un dia, com qui no ho vol, enyoraràs la calma de l’octubre, aquell fred tou de bon matí.

Vindrà l’agost, després, setembre. I tornarà la pluja. Tornarà l’hivern, tornarà l’estiu.

Un hemisferi en una cabellera

 
Deixa’m respirar, molta, molta estona l’olor dels teus cabells. Enfonsar-hi el rostre, com un home alterat en l’aigua d’una font, i passejar-me’ls per les mans com un mocador fragant, per sacsejar en l’aire els records.
Si sabessis tot el que veig! Tot el que percebo! Tot el que sento en els teus cabells! La meva ànima viatja sobre el perfum, com la d’altres sobre la música.
 
Els teus cabells contenen un somni sencer, ple de veles i pals; contenen grans mars amb monsons que em transporten a climes amables, on l’espai és més blau i profund, on l’aire es perfuma amb els fruits, les fulles i la pell humana.
En l’oceà de la teva cabellera entreveig un port ple de cants melancòlics, vigorosos homes de tots els països i vaixells de formes diverses trencant amb les seves arquitectures fines i complexes un cel immens on descansa l’eterna calor.
 
En el tacte suau de la teva cabellera, em retrobo amb la llangor de les hores passades estirat a un divan, en el camarot d’un bell vaixell, hores bressolades pel balanceig imperceptible del port, entre testos de flors i refrescants càntirs.
 
En la llar ardent de la teva cabellera, respiro l’olor de tabac mesclat amb opi i amb sucre; en la nit de la teva cabellera, veig resplendir l’infinit blau tropical, a les ribes borrissolades de la teva cabellera m’embriago dels aromes mesclats del quitrà, del musc i de l’oli de coco.
Deixa’m mossegar-te llargament les trenes espesses i negres. Rosegant els teus cabells elàstics i rebels, em sembla menjar-me els records. 
 
Charles Baudelaire (1821-1867)
 
(Traducció del francès: Núria Busquet Molist 13/06/2014)

Sempre viva


Abito sempre qui da me,
fra chi c’è sempre stato e chi non sai se c’è
al mondo sono andato
e al mondo son tornato sempre vivo.

Ligabue, “Ho ancora la forza

Encara em queda força per flotar, per caure per enèsima vegada dins l’aigua congelada, empesa per la mà que m’enganyava. Tinc força per nedar, per agafar-me a un rai de fusta i  aguantar, sentir contra el meu cos la força de l’onada i dir-li no. Hi he anat i hi he tornat tantes vegades que ja ens diem pel nom.

Tinc força per anar tancant les portes al darrere de les meves passes i somriure en sentir els cops d’aquells que s’han quedat allà, dubtant del meu coratge. Posar el peu endavant, tan esgotada que em costa respirar i malgrat tot avançar pel pedregar i arribar al capdamunt de la muntanya. Sí, encara em queda força per mirar la vida cara a cara i escopir, i llevar-me cada dia amb nova saba i fer veure que sé bé què és ser feliç.

La força per combatre la tempesta, la força que fa tòrcer el meu destí. Encara tinc la força per fer fora allò que em crema, la força que em caldrà per no morir. La força de sentir, la força de patir, la força de pensar, de tancar-me en el meu niu per hivernar. La força de curar-me amb la saliva.

La força de sortir a navegar i de tornar-ne sempre viva.

Encore et encore

És aquest suïcidi mut que la distància fa palpable,
un arbre sec que floriria si no fos pel seu orgull.
I la buidor, esgratinyada per les ungles,
una carícia sàdica, tendra, ofegada en el plaer,
com peixos morts, escatats en cada glop
de fàstic brut.
És com brindar per l’aigua amb vodka,
com ofegar el neguit sota la sorra,
com cercar el camí correcte en nit tancada.
Demanar auxili a una ombra blava,
cosir amb agulla i fil una ferida balba,
gangrenada,
d’orgasme en orgasme.
En orgasme. Encara.

Prendre un bocí de vida a cada despertar,
jugar amb la mort sabent que venç
tots els combats.
Buidar, buidar i buidar el dolor
i fer que s’ompli de més dolor. Llavors pregar, pregar!
Més fosc, més verinós, més amarg, sí.
Més terrible. Més fàcil d’empassar.
Com saber que no existeix ja
la inexistència de l’altre.
Que ja no pots tornar a ser mai res més
que aquest ser tu de nou. Encore et encore.

Núria Busquet Molist (07/06/2014) 

Vegas Pink


Hi ha dies que són Vegas Pink. El pols no tremola ni mica, et sents forta, llimada, ben fúcsia i conjuntada, i no pots posar-te un anell, per no fer imperfecta la perfecció.

En canvi hi ha els dies Cassis Extrême. Si no portes com a mínim un Waikiki Orange què podria anar pitjor? Aquests dies, en posar-te el color, ja sospites que res anirà bé. Et deixes la cartera a casa, perds el tren, arribes tard a la cita, et baralles amb el company de feina, la traducció et surt un xurro i tens un mal de cap d’aquells que no es poden explicar ni fent servir metàfores d’agulles i pals. Quan et lleves pots sentir-te Cream Rio i no fer-ne cas. Però et vesses, t’escampes, el color et desllueix, et veus obligada a retocar-te, una vegada i una altra, passant-hi acetona, insistint, fins que de tant insistir-hi tot és tan terrible que no tens més opció que morir en l’intent o sortir de casa a la brava, despullada, procurant no mirar-te de prop. S’ha de reconèixer: no hi ha comparació possible entre un dia Pearl Bangkok i un Marrakech.

Però el dia Cassis Extrême, aquest dia, val més respirar fons. Fer el mínim que hagis de fer, anar a dormir d’hora i esperar que l’endemà l’esmalt llisqui en harmonia perfecta amb les teves ungles. Talment com si duguessis posat un London Red.

Des del pont més alt de la meva infantesa

 
Des del pont més alt de la meva infantesa
potser es veu el mar. Hi ha d’haver algun lloc,
on es trobin els vaixells per morir
sobre les quilles.
Qui diu que mai
arribarà a fer-se fosc en els ulls dels que
ostenten un crit d’ocells en declinar
les parpelles? Amb els peus exiliats,
sostinc, a la falda, els vents i les ombres,
per emparar les dunes: tan fràgils a l’hora de la posta.
Graça Pires (1946-)

(Traducció del portuguès: Núria Busquet Molist 24/05/2014)

Aquell llindar imprecís

Aquell llindar imprecís
entre el goig del domini del meu goig
i l’enyor implacable de la teva pell
són els vespres quan ets lluny de mi
al final de la terra,
on el mar embravit t’agombola.
Passo les pàgines del temps comptat
amb dentegades a la tràquea.
Penso la nit. Ofego el nervi d’endemà,
fujo aterrida d’empassar-te.
El matalàs té encara un buit que desconeix,
fet a palades amb la conca del teu tacte.

Núria Busquet Molist (22/05/2014) 

Pessigolles. Orella. Concatenació.

Pessigolles. Orella. Concatenació. Filigrana. Fruïció. Liquen. Xeix. Cavil·lació.

Decideixo dir sí quan voldria dir no, però sí queda bé (és la i, és l’accent?). I després ve la ràbia contra mi mateixa, perquè el sí era un no, però per no dir que no ara et sents una idiota (i torna-hi i torna-hi, castiga’t que encara et queden un parell de centímetres a l’espatlla per rebre l’embat del fuet).

I com que treballes la llengua, saps que els mots tenen significats ben marcats, delimitats pel diccionari. Però sí i no depenen, es contradiuen, depenen de qui ho diu, de qui escolta. Què vols dir, realment, quan dius sí?

Volem agradar tant a la resta que se’ns oblida agradar-nos a nosaltres mateixos. I anem per la vida fent que sí amb el cap i negant amb l’estómac, fins que un dia petem, rebentem la carbassa i per no haver volgut semblar idiotes, acabem sentint-nos-en del tot. Sí vol dir sí. No vol dir no. La resta són, només, paraules.

L’amor no ho és tot

L’amor no ho és tot: no és carn ni beguda
ni un somni, ni un sostre que fa d’aixopluc
ni un rai en l’aigua per qui s’ofega en recaiguda,
i surt i s’ofega i surt i s’ofega altre cop, de retruc.
L’amor no omplirà d’aire el dèbil pulmó
ni netejarà la sang, ni soldarà un os trencat;
però mentre parlo incomptables humans, per amor
ja han vist la mort, i hi ha fet amistat.
Podria ser això, en l’hora intricada,
forçat per la urgència, clamant llibertat
molest pel poder de la decisió acceptada,
podria canviar el teu amor per tranquil·litat,
o vendre el record d’aquesta nit per un simple aliment.
Podria ben ser. Però dubto que ho acabés fent.
Edna St. Vincent Millay (1892-1950)
Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist (30/04/2014)