Depredació

Ja no fa fred quan finalitza
la cerimònia atàvica
de la possessió carnal.
Res no em fa mal quan estic nua.
La carn de dona és massa tendra
per aquells acostumats a la carn crua.

No he plorat. No he dit res.
No m’he mostrat, tal com digueren
els corifeus de bona fe.
No.

Però tampoc he proferit cap so
que suposés un bri de negació.
M’he entregat, com sempre, nua.
Tal com em clama la natura:
ser presa fàcil de la depredació.

Núria Busquet Molist (28/04/2014)

Princesa reivindicativa


Ja mai més no permetré que un sant de mà allargada em tregui les espines de la tija. Les trauré jo amb els meus dits, una a una, si cal clavant-les a la pell. Hi haurà, potser, perfum de lluna clara a cada agullonada. La sang que en sortirà serà roja i ben meva, i la recolliré amb una cullera, per posar-la en un potet. A la lleixa del darrere, hi haurà potes d’aranya i escups de sargantana.

Ja res no em farà mal, en especial, cap dur cavaller mascle, el llibre no serà mai més per ningú altre. Serà per mi. Hi haurà un pou fons ple de coratge al final del jardí. Seré jo sola, la circumstància. Les passes d’una bruixa que aprèn quan fa camí.

I cada pètal del meu destí tindrà una lletra del meu nom, i quan s’acabin consonants, vindran vocals, després d’això, hi haurà la resta. Passejaré el meu cos rodó que simbolitza la conquesta. No hi haurà prínceps corrent al trot. Seré mestressa de cada cosa. Jo sóc sencera, jo sóc un tot. Mereixo un llibre i una rosa. 

Senyals de fum


Escapces cada paraula en tantes lletres com li corresponen. I cada lletra té puntes i angles i cantells rodons. I cada cantell té un balda que es tanca. I que s’obre, i que es tanca i que s’obre. Un a un, neteges el rovell, obres la cleda i estires el coll. Vols veure-hi a dins. Ho desitges. T’imagines. Que allò que ha escrit és per tu. Que diu el que diu amb cada a, cada ema, cada efa, perquè veu el teu cap que l’observa a través d’una obertura esquifida. I penses potser. I després et dius no i tires el cap enrere, obres les baldes, tornes a veure els cantells, i les puntes i els angles. Lletres. Paraules. Tanques la cleda i esperes. Potser demà veuràs aparèixer, en l’angle ossut d’una te, un senyal de fum que et meni inequívocament al sentit d’una frase.

Sobre què?

 
Sobre què? – Sobre la supervivència a la mort
per instint de la pròpia conservació,
sobre la delicadesa, sobre la clemència del  firmament
pots escriure el poema perfecte.
SOSrealisme – vet aquí el mètode:  cada criatura
amb un parell d’ales – rima – amb rems a l’aire,
per a no perdre, per a remoure,
pel deure que té el colom amb la branca
la poma del cel, l’oliva lilosa
les flors, les olors, els fruits de l’eterna primavera… 
Sobre els afortunats que moren
en la pau familiar d’un diumenge.
Vera Pàvlova (1963-)
Traducció del rus: Núria Busquet Molist (09/04/2014)

Reconstrucció

Mires fixament la paret de baix a dalt, de dalt a baix.
Penses que cada totxana que veus fou un camp erm.
I molt més tard, trossos de runa refulgent
salvada in extremis d’entre records descartats,
com l’objecte polit i perillós que rematés la feina.
Una pedra punxeguda. Un ganivet golut de sang.
Cada respir del teu botxí li val el sí d’aquells creients
amb afilades dents brillants, mancades de genives.

Si la nafra hagués estat al dit seria fàcil d’aturar-ne l’hemorràgia.
N’hi hauria prou amb mossegar la carn fins a aixecar la pell.
Però quan es tracta de totxanes cal ciment,
regirar terra, posar-hi aigua. Mesellament, salvar les bigues,
saber on tornar a aixecar cada paret. No equivocar-te.

Hauries pogut resar i suplicar clemència a aquell
que en la fugida s’emportà la fe en la bondat humana.
Remoure cada centímetre de fang fins a pescar raons,
o una resposta fugissera valedora d’un perdó.
Voler molt més: el dit sagrat, l’absolució.
Penses que potser algun dia un infant de quatre anys
tornarà a sembrar llavors de gira-sol
en aquest erm turmentador on has deixat reposar en pau,
per sempre més, les cendres compactades d’una vida.

Núria Busquet Molist (06/04/2014)

Un setrill de nitroglicerina


i duia als seus braços la Vida 
com qui duu un nen de bolquers, 
com qui duu un setrill de nitroglicerina…

Vicent Andrés Estellés (1924-1993), “La vida contada a un nen del veïnat”

La vida és cabrona i sovint apareix del no-res per fer-te memòria que és ella qui mana, que és un frau aquella ombra que vas dibuixar alineada amb l’angle de la paret (perquè faci de tu quan les ganes de viure no acaben de ser-hi). Que la vida és el cos, i que el cos és el cor i sovint et fa falta ser cos i menys cap i que visquis, que et cal.

Et permet, perquè li dóna la gana, passar-te setmanes immòbil, hivernant, el cervell fent xup-xup en un bany maria, absent, gaudint d’una borratxera petita, feta a mida, d’aigua del carme amb una goteta d’anís, resistint-te a sentir, anar fent la viu-viu. Però de sobte ve ella i obre el tap rabiós, i com un sortidor destructor tot allò que temies esclata i escampes per fi, en l’aire net d’una incipient primavera la sang, el fel, els líquids pudents amb què havies allisat les parets del teu buit persistent.

Primer et ve la regla. Menstrues. Et desfàs en trossets de cos teu i et rebota a la cara la pretesa racionalitat que et van tatuar amb precisa (i preciosa) lletra lligada a la pell. Et vols neta, polida, sense rastre de cap impuresa? Ets un simple animal a mercè de l’instint, et recorda, cabrona, i no ho deixes de ser ni quan dorms, ni quan cagues, ni quan sents a dins teu l’escomesa del mascle.

I després arriba una altra vida, inesperada, prevista per maig, amb la creu ja marcada amb un llacet blau en el dia exacte del calendari. En ple mes de març, decideix que en té ganes. I empeny fins a néixer perquè sí, li cal. La vida li cal. Li cal tot: primer alè, primer raig de sol, primer tacte de la seva mare.

I avui, que t’havies llevat un cop més, com tots els cops últims que t’havies llevat, amb els ulls enganxats de lleganyes, amb aquella mena de melangia inconcreta que no saps frenar i que sovint t’acompanya, apareix la versió menys cabrona de la vida, escolant-se entre dits, entre cames, en el fil d’un missatge feliç al whatsapp. I de sobte, la vida. Poèticament, explosivament estranya.

Posta de sol amb penya segat de fons

Cada bocí d’aquell t’estimo que no vam dir-nos
ha acabat mort en les pesades baules ossudes
del teu cos nu, sol i míser en un matalàs inflable
i en el tacte trist del meu nom cosit a l’extrem
esquerre del coixí. Ara ja saps que no vindré.

No podria, amb lleus esquitxos dels meus cabells,
fer-te enyorar un buit sencer omplert sense carícies,
insinuar la pau transitòria que el meu jou et suggerí.
Viuràs d’engrunes de fam de dona i de rumors del llogarret
bescanviat pel mar sense onades que volguérem nostre.

No fórem pell del temps etern, i ara som l’aire de l’instant.
Ploren petxines a la platja solitària on em colpegen les tempestes
i tu t’enfonses al teu cos unit per sempre a un mar de roques.

Núria Busquet Molist (29/03/14)

Estació Termini


(…) en ramats, defensant-nos les passes,
extremes alarmes alleugeren silencis,
dibuixen al cel l’angoixa, la tempesta terrible
d’ànimes en pena abatudes pel fred,(…)

Gabriella Sica (1950-), “Els transbords a l’estació Termini

Et diré que estic cansada i somriuràs, perquè en definitiva, qui no està cansat, avui en dia? De la feina, dels pares, dels fills, de l’exmarit, de l’exsogra, de la rutina que se’ns menja la sang i ens desfà el cor en filets invisibles que ompliran tot l’espai. Cansada, et diré, i somriuràs i parlaràs de no res, perquè tot ja està dit, quan no hi ha res a dir. Que la nevera és ben plena, avui que  és dissabte, que si creixen els nens, que si la vida passa, i no és pas tan llarga, oi que sí, te n’adones? Que no som res, això passa.

Que cal coratge per posar el peu al terra fred cada matí, i veure-ho tot amb el color real, que és el color que veuen aquells que dormen a la cambra del costat. Si no fos per ells, seria gris, negre i blanc. I ells no es cansen mai, mai, de viure, ni et diuen que s’aturarien a l’andana i es quedarien a l’estació unes quantes hores veient com el tren reprèn el trajecte. Ells no creurien el que tu saps de sobres: que l’estació més immediata trigarà molt a arribar i que no hi ha cap garantia que sigui càlida, tranquil·la, i sobretot, que sigui un lloc prou feliç on poder-te aturar.

I és això, realment, el que em cansa, aquesta mandra d’aixecar-me del banc de fusta quan soni el xiulet del revisor. La manca d’il·lusió per la nova parada, quan ja et saps de cor cada estació. La certesa de saber quina és la darrera. El sotragueig constant, convuls i feble, els veïns de vagó que destorben la visió del paisatge, l’avorriment, el mareig  i la nàusea.

De tot això, estic cansada. I de saber que no puc aturar-me una estona a descansar, perquè els que no veuen en blanc ni negre, sinó en color m’esperen al tren de l’andana. Perquè en el fons, el viatge m’agrada. Perquè m’apressa el xiulet el revisor. I perquè sé que tots els transbords són possibles a l’última estació. 

Recompte

Dos-cents trenta mil quilòmetres
i cinc metres.
Un concert,
un aniversari,
una menstruació.
Dues sessions de sexe salvatge.
Cap emoció.
Mil hores nuant incerteses.
Una corda invisible que em tiba,
a contrallum de les branques,
cap al niu de plomes negres
on vaig abdicar-te
quan eres, encara,
un home,
i no pas un projecte
de la desmemòria.

Núria Busquet Molist (18/03/2014)

S’entristeixen els somriures

Amb el cor fermat dins de la boca
No sabrien com dir-nos
que a les mans, tal vegada encara hi cabria el verd dels turons
i als ulls, la raó de totes les fonts.
Però la veu exsangüe és un pendent, una drecera
saliva ardent en pols baldera
i les síl•labes ruïnes en esguards ponents.
 
Es marceixen al terra, els somriures.
Al carrer, només hi troben
deserts immensos de paraules.
 
Maria João Martins

(Traducció del portuguès: Núria Busquet Molist 12/03/2014)

Repintar


Hi ha una pedra amb floretes pintades. Sortint per la porta, a  l’ombra d’un sol que delata la primavera incipient, m’assec al pedrís. Anul·lar-me. Per amor, renunciar a ser persona. Acceptar allò que, a ulls d’altres, és la normalitat. Acceptar.  Que igualtat és un mot invisible, aliè a la meva persona. Esperar. Que les meves filles no hagin de viure la decepció de veure, per pròpia experiència, com un mot primordial esdevé invisible.

Observar. Cada dit de la pedra té un color diferent. Les nenes, de rosa, els nens, de blau cel. Les nenes princeses que esperen el príncep i ell, que les ha de salvar. I el príncep té por de no ser prou mascle i es converteix en un monstre per poder ser tan fort que pugui matar el drac de la seva tendresa, les emocions que el farien més feble, però més humà. I la princesa s’entrega, adormida al bell mig de la clariana, per l’encís d’una dona, més lliure que ella, més humana, que és el mirall que, odiós, li mostra la cara.

Pensar. Que en posar-te el vestit de princesa, renuncies a la rodonesa de les teves galtes, aquell vestit llarg fet a mida, i et pentines els rínxols perquè ningú no pensi que ets com la bruixa que et va enverinar. Dubtar. Perquè saps que el que fas va contra la teva natura. Sentir. Que no hi ha cap lligam més enllà del teu propi destí. Cap més embut que la teva cintura.

Repintar. Una i altra vegada la pedra de l’entrada de casa. Buscar. Una nova manera d’explicar-te el conte. Trobar. Princeses amb rínxols, i homes rebels que es pinten les ungles.  Compartir cos i ànima amb prínceps indignes dels contes, amb bruixes.  Empassar-te el verí. Descobrir. Que no és més que maduixa. Sortir. A la porta de casa, a veure la pedra pintada amb floretes decorant el jardí. Recordar. Qui no vas ser aleshores i qui ets ara i aquí.

Records

Tots dos ulls es rebel·len
contra la fam de llevantada estulta
que et buida les conques dels ulls.
Esbufeguen els camps maldant
per desprendre’s d’un blat ja segat,
garbellat, malvenut.
Les mans que no abasten
a separar el tentacle lliscós
que t’envolta la tràquea.
Un os ple de calç t’aixecava l’esquena,
quan t’espantaves, ingènua,
amb l’esbufec d’un gat.
I les urpes clavades al pit
eren àncora errant
arrelada a la terra dels avis.
Gessamí i molsa tendra buscant créixer
en un bosc incendiat.
Dreçaves el cos orgullosa
amb la flegma a riuades escalant-te el pubis.
No vas ser, aleshores, més forta.
La boca, cosida pels nans entranyables 
del jardí d’esbarzers estossegava bilis.
Hi havia un botxí
bavejant pel teu cap
i el seu penis dòcil et feia de pare.
El glaç et prenia amb la fúria d’un boc.
De nit suplicaves clemència.
Cap mare abraçant-te al llit tebi,
quan els monstres vermells et prenien
enfonsant-te el polze a la gola.
No vas ser, aleshores, més forta.
I els teus ulls, amb posat temorós,
buidaven el cel gris del capvespre.
La muntanya verd-blava al davant,
les fulles puntualment caduques,
les neus eternes dels cims borrascosos
i el dol de la pluja del mes de novembre.
Vestits de comunió amb ferum de grogor
i la paret de paper estripat per les dones
que esgaripen al seu interior (deixeu-me sortir!).
L’habitació a la cantonada,
calaixos amb la fosca esmicolada,
una illa de penya segats després d’un naufragi,
l’armari de l’esquerra, i al terra, coixins.
Sola, la nena. La dona, sola.
Sols també tots nosaltres,
nedant en el brou del nostre
coratge líquid i trobant de sobte un bri d’amargor
que ens transporta de nou a l’edat en què els somnis
foren pous negres on emmirallar malsons.

Núria Busquet Molist (05/03/2014) 

Cada dia és diumenge


Everyday is like Sunday
everyday is silent and grey
Trudging back over pebbles and sand
and a strange dust lands on your hands

Morrissey, “Every day is like Sunday

Avui que tot és trist, fins i tot la tristor d’estar trista, caldria que fes memòria dels moments de tristesa pitjors, els moments de l’angoixa absoluta, la visita a l’infern, aquell monstre de nit i de dia olorant-me la por. Però no. Em recreo pensant en la tristor plàcida, inconcreta, la de l’arbre que cau, la de la dona gran que s’apaga, la d’aquell amor tendre que no et va arribar a trencar el cor però que enyores. La d’infants que juguen aliens a la mare que plora, la de les vides tristes d’aquells que no saben ser humans i que enganyen. La d’amics que no estimes però que vols conservar. La d’amants que t’estimen i no pots estimar. La tristor d’aquell sexe roent sense vida, la del sexe amb amor, la del cor congelat, incapaç de trobar una sortida.

I potser sí que ploro i dic que estic trista perquè tot em sembla, de fet, molt trist. Però ric tot seguit i m’incorporo i demà ja serà un altre dia, i ballo pel passadís i quedo al final amb el noi que m’estima i que no he d’estimar perquè si ho faig, serà tot molt trist. I anem al llit i tinc un orgasme majúscul que faci impossible tornar a respirar fins al cap d’una estona. Somric. Sí, potser demà seré molt, molt feliç, tan feliç que esclafiré per les cantonades, llegiré Sylvia Plath sense el cor avançant per la tràquea, pintarem la paret de l’entrada i sentiré un xiuxiueig (és ben boja la mare). Potser algú em dirà que val la pena tot plegat. I, convençuda, li donaré la raó. I esmorzaré amb un amic despullada, i escoltaré aquella cançó. I mirant el Montseny que m’espia de dia i de nit, ompliré fins al fons un pulmó, després l’altre, i quin mal que farà, ser tan, tan feliç!

I demà, quan tot sigui feliç, fins i tot la felicitat de sentir-me feliç, voldré fer memòria dels moments de joia millors, sentiré un cop més la fiblada, i així tornaré a estar trista de sobte, sentir-me molt trista, que tot sigui molt trist, fins i tot la tristor d’estar trista.

Serà com si cada dia fos diumenge. Com tornar a la ciutat de la costa que es van oblidar de bombardejar

Antropofàgia


Hi ha un penya segat abocat al Pacífic. Hi ha una casa just al damunt. Hi ha la brisa encrespada. Una finestra amb un llum. La cuina. Hi ha un sol que s’apaga deixant un color rosa al cel. Hi ha un home estès a la platja, que olora la sal. Hi ha algues acostant-se a la riba, hi ha Venus brillant. Hi ha un fetge espatllat per l’alcohol. Hi ha una ment delicada que governa emocions i que mai no s’atura. Hi ha un pont blanc que travessa els seus ulls. Hi ha un any: mil nou-cents seixanta. Hi ha un desesper que s’olora. Hi ha la soledat llargament cercada, que, a voltes, no omple aquest buit. Hi ha un odi potent contra la pròpia natura. Hi ha Califòrnia. Hi ha l’escriptura, la cruel malaltia que se’l menja per dins.

Hi ha una dona asseguda davant d’una taula. Dubtosa, s’endinsa en la vida de l’home, ja mort. Hi ha un ofec constant per manca de comes i punts. Hi ha un hivern que no acaba buscant un estiu massa antic. Hi ha un desig de claror, i d’onades. Hi ha una vida que busca un sentit. Hi ha la feina. Hi ha un any: dos mil catorze. Hi ha una cervesa. Hi ha una cançó. Hi ha la passió. Hi ha la mandra d’escriure i les ganes de fer-ho. I ha un teclat. Hi ha un moment de soledat que per fi arriba i no omple el seu buit. Hi ha una ment delicada que governa emocions i que mai no s’atura. Hi ha un instant, potser tràgic, de quixotesca lluita contra molins. Hi ha Califòrnia. Hi ha l’escriptura, la cruel malaltia que se la menja per dins.

Un poema exemplar

 
Un poema exemplar: amb versos com:
“Ciutat, rumor i vaivé sens pau dels carrers,
Oh vida bruta, hostil, inútilment gastada
saber que, com les platges nues, el mar existeix,
muntanyes sens nom i planúries més vastes
que el més vast desig,
i estic en tu tancada i amb prou feines veig
els murs i parets i no veig
ni la crescuda del mar ni el canviar de les llunes.
Saber que en tu tens  la meva vida presa
i que escampes per l’ombra de les parets
la meva ànima, en altre temps promesa
a les blanques ones i als boscos verds.”
Sophia de Mello Breyner Andresen (1919-2004)

(Traducció del portuguès: Núria Busquet Molist 14/02/2014)