Two roads diverged in a wood, and I
Two roads diverged in a wood, and I

Un dia serà vell. Serem vells. Tindrà anys, bastants quilos i mala llet, l’amargor de la senectut li furgarà les venes per dins. Recordant aquells cabells llargs que tenia als trenta anys, escabellats amb cura perquè semblés que li eren igual, li haurà passat el temps, ben de pressa. Es farà evident als seus dits de les mans, amb les corbes exactes que jo coneixia, ara amb guants fets a la mida del propi trajecte: arrugues, i taques, i pèls destenyits.
No té cap nansa, la llengua
que ens permeti sostenir-la
i gravar-hi signes per ser recordada.
És un riu, aquesta llengua,
un cop cada mil anys
muda el seu curs
desvia el seu pas cap a l’oceà.
És un efluvi de la muntanya
en descens cap a la vall
i de nació en nació
creua fronteres i es mescla.
Les llengües moren, com els rius.
Els mots que avui t’envolten la llengua
i que et configuren el pensament
pronunciats entre dents i llavis
ara, avui,
seran jeroglífics confusos
d’aquí a deu mil anys.
Canta, i cantant, recorda:
la teva cançó mor i canvia
i no serà aquí l’endemà
com el vent que bufà
ara fa deu mil anys.
Carl Sandburg (1878-1967)
(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist 30/09/2013)
Jo sóc aquí, encara ara, que canta l’ocell i enrogeixen les fulles.
més nua que l’herba
i plena d’abril
La
Vida
Ordeix sens fi la desgràcia dels ídols
Revifa l’esclat de l’aigua damunt rius de sang.
No obstant
més aguda que el llamp
Sega el lligall de la por
a fer tremolar de tendresa les nostres clarors denegades
Crida la paraula oberta
Respira ja, en cadascú.
Ahora quiero amar algo lejano…
Algún hombre divino
Que sea como un ave por lo dulce,
Que haya habido mujeres infinitas
Y sepa de otras tierras, y florezca
La palabra en sus labios, perfumada:
Suerte de selva virgen bajo el viento…
Alfonsina Storni (1892-1938), “Esta tarde”
Volies la llengua, poeta?
Jo – que vaig ballar sota la lluna de Mtskheta,
Jo – que vaig plorar amb cada múscul del meu cos,
Jo – que vaig ser una ombra, una línia feble,
Allunyant-se de l’església de Sveti-Tskhoeli,
Jo – que vaig ser un fil de plata nu
Empès pel forat de la teva agulla, Tbilisi,
Fa temps que no planxa camises. I això que ho havia fet amb els ulls mig tancats, sense cremar-se ni mica, vigilant la canalla, bullint l’escudella, parada la taula per vint convidats. Ara la vista li falla molts cops. Tanca els ulls i es relaxa, i li sembla que passa el moment. No ho fa gaire, això: tancar els ulls li fa mal. No hi sent bé, i sense veure la tele, podria pensar. En els seus vuitanta anys. En la vida que passa i que no para mai. En un únic home auster, miserable, que la va tocar poc. I en els fills que li resten, que van fent el camí que ella haurà fet abans.
Després de la lluita constant, de fer de minyona barata, de parir, de cuidar criatures, de sotmetre’s als avis, de patir, simplement d’existir, està sola amb la tele, al final. L’acompanya una figura humana que, per primer cop a la vida, no li diu què ha de fer. S’aixeca de la butaca, el bastó la trasllada a la cuina, i es prepara mongetes, sardines, la taula per un, omple el vas amb un vi tebi, barat. Dina mirant la novel·la, i es pren un cafè carregat, que sap que no lliga amb la pastilla del cor, i la de l’estómac, i dues pastilles més que no sap ni què fan.
Els fills venen sovint i li donen conversa. No parlen de res important. Es queden en la superfície, no li pregunten què pensa, què sent ara que tot és passat, i present. No sabria respondre’ls: a aquestes alçades, res no és rellevant, realment. Li expliquen anècdotes dels seus propis néts. Els besnéts que ella veu de vegades, de qui confon tots els noms. Aquells éssers petits que la miren, estranya, no sabent que ella va ser, fa molt temps, el que ara són ells. I ara ella és el que un dia ells seran.
De vegades, als vespres, amb la tele tancada, escolta el silenci de la seva vida. És gran. Camina amb bastó fins al llit. Estirada, respira molt suau. Ha passat un altre dia, encara, i es pregunta fins quan. Res destorba la calma amb què sent passar els anys.
Encara t’observo de lluny, i respiro el teu aire.
Plou amb una força inaudita, com si tota l’aigua del cel tingués un límit de temps per descarregar. La tardor ja s’olora. Davant meu, la finestra. La gespa. La piscina de plàstic on tres nens han viscut un de tants estius de la infantesa, amb la certesa innocent que l’any que ve tornarà. La porta de ferro, la tanca. La torre elèctrica del davant, i els arbres perennes que tapen la paret del cementiri. Avui ja és set de setembre, i s’acaba un estiu adult que tots sabem que no es repetirà.
Està bé, estic preparada. Per començar un altre any, un curs nou. He fet un tros més del camí i he anat triant rutes, fent marrades. Algunes han estat equivocades, i he hagut de tornar al camí principal. D’altres m’han portat a llocs impensats. He dormit, moltes nits, a la clariana. He dubtat. He pres decisions, finalment, i he encertat, de vegades. He fallat uns quants cops, no ho nego pas. M’he culpat dels errors, però no massa. M’ha tocat el sol a la cara. He nedat en l’aigua salada, m’he mullat els peus i he escrit poemes d’amor. He escrit també poemes amb ràbia, i poemes alegres. He sentit, molt profund, el dolor. He plorat. La cicatriu m’ha fiblat, a batzegades. Però també he fet l’amor amb el cor. I he estimat.
He rigut molt. He patit. He viscut fins al fons, m’adono, ara. Avui ja és set de setembre. I de debò espero, impacient, el capítol següent que la vida m’ha preparat.
Vaig ser tan jove, llavors, que el desig era mascle. Un peix escorredís, entre els dits, em lliurava el seu tacte que desconeixia. I l’entrega era amable, però d’un fred oceànic, un voler ser sense ser-hi. Un udol fonedís, no de llop, de mussol. Amb els ulls ben oberts, però les dents ben llimades. Era jove llavors, i no sabia, aleshores, que els designis del cos no estaven lligats als fils tènues del sentiment, sinó que el fil tènue es fila i desfila més enllà del plaer, del dolor, de l’embat fosc de l’obscur passatger de qui acates les ordres.
Sí, vaig ser jove fa molt temps, tant de temps que la noia que penso es perd endins del meu cap tot sovint, i em costa retrobar, entremig de la runa, aquell rostre infantil, la joia ingènua escrita a la cara. La voluntat de nedar desafiant l’espina que em marca el camí. Ser tal com eren les altres, tal com suposava que havia de ser. Notar com et bullen el fetge per fer-ne xarop, mentre el món m’escatava la pell amb brogit de feminitat imposada. La cara reflectida al vidre, acompanyant un cos tendre, virginal. Els pits, apareguts de sobte, sobre un melic petit i bonic. Volia tornar a la sal, però no sabia trobar-me ja les escates.
El desig va ser mascle, fa temps, i ara és una delicada flor que destapa el capoll amb carícies fugaces i frisa l’embat per sentir-ne l’olor. Cos, sentiment i l’obscur passatger juguen, encara, jocs despietats a la meva entranya. Però ara l’udol ja és de llop, i els ulls, de mussol. I la picada, la picada és d’aranya.
El temps asseca la bellesa