El camí no escollit

Two roads diverged in a wood,  and I

I took the one less traveled by,
And that has made all the difference. 

Robert Frost (1874-1963), “The road not taken”
 

 

Tindria sentit aixecar-me del llit abans de l’albada i sortir per la porta de casa, a poder ser, despullada. Caminar lentament, com qui no vol la cosa, fins a la masia del tractor vell, amb els tres pneumàtics gastats sota la figuera. Pujar pel camí del darrere, el sol anant-me a remolc de l’esquena, mirant endavant, buscant el moment delirant en què el dia i la nit s’acomiaden.

 
Resseguir el camp de blat ja segat, fins arribar a aquell punt on ens vam fer un petó, i una foto, mirant, somrients, a la càmera, quan encara feia calor.  
 
I en aquell moment, contradir-me, i en lloc d’anar recte, prendre el camí de l’esquerra, cap a la part més profunda del bosc. Sentir esgarrifances de fred i de por. Endinsar-m’hi com en una presó. Ignorant amb una mena de força inaudita l’ocell xisclador, les aranyes, les bèsties estranyes que poblen les ombres i em refreden el cos. Sortejar troncs dels arbres, i els esbarzers, pedres grosses, amb puntes afilades, enganxades a terra pel fang i els records. Buscar com un enze curiós papallones, en plena foscor, en plena tardor. Plorar finalment, desconsolada, despullada, sobre un terra fred i humit, com una nena perduda sense la mare. Sortir finalment de la turba en la qual he furgat, volent tornar a casa, alleujada. 
 
Tindria sentit, no em digueu, just llavors, mirar el cel. I veure entre els núvols un avió que s’acosta a la lluna, enganxada a un estel, abans que marxi del tot, fins l’endemà. Sí, això sí que tindria sentit: aixecar-se del llit d’una vegada i començar a caminar.

La vela

Blanqueja una vela eremita
Enmig del blau de la boira del mar…
Què és el que cerca en la llunyania?
Què és el que l’ha allunyat del seu far?
Onades juguen, vents bufen,
El pal es vincla i cruixeix
Però no! No és la joia, el que busca!
Però la joia tampoc eludeix!
Davall, la blava onada, lluent,
Damunt, el sol brillant, ben daurat…
Perseguint la tempesta per sempre, rebel,
Trobant pau, només, en la tempestat!
Mikhaïl Iúrievitx Lérmontov (1814-1841)
(Traducció del rus: Núria Busquet Molist 12/10/2013)

Formigues

 
Hi ha dies que la vida s’acarnissa amb un mateix.

S’estén com un niu de formigues, la vida,
Buscant amb cobdícia bocins de pa tendre
abandonats pels teus fills després d’esmorzar.
I et deixa un rastre ben negre, caòtic i desordenat.
I et sembla, aquells dies, que més valdria callar.
I treballar cada dia, empassant-te el fel.
I comprar electrodomèstics moderns i sabates.
I callar, i callar, i callar, i callar.
No dir res. Treballar. 

Hi ha dies, però, que la vida no et sembla real.
Aquells dies no veus el niu de formigues caòtic.
Només veus una colla d’insectes, individuals,
Fútils, insignificants, prescindibles.
Una a una les aixafes amb el dit, cruelment
amb calma, gaudint de l’assassinat.
Veus com fugen, porugues, covardes,
perquè soles, lluny del seu niu àvid,
no tenen poder sobre teu.

I t’asseus a la taula i escrius un poema d’una tirada.
O llegeixes un llibre bonic.
O escoltes aquella cançó delicada amb els ulls mig tancats.
O, simplement, respires ben fons i l’aire t’arriba al final. 

Hi ha dies que ets tu qui s’acarnissa amb la vida.
T’asseus al terra, i la mires com fuig, espaordida,
 i n’escoltes els xiscles mentre plores i rius, tot alhora
talment com quan mates formigues.

 
(Núria Busquet i Molist 07/10/2013)

Arracades rodones i calcetes vermelles

Un dia serà vell. Serem vells. Tindrà anys, bastants quilos i mala llet, l’amargor de la senectut li furgarà les venes per dins. Recordant aquells cabells llargs que tenia als trenta anys, escabellats amb cura perquè semblés que li eren igual, li haurà passat el temps, ben de pressa. Es farà evident als seus dits de les mans, amb les corbes exactes que jo coneixia, ara amb guants fets a la mida del propi trajecte: arrugues, i taques, i pèls destenyits.

 
La seva companya, una iaia preciosa i perfecta, l’haurà acompanyat la darrera part del camí.  Es prendran les mans amb aquella certesa dels que saben que estimen encara perquè s’hi han esforçat. Li farà petó al front i agafarà la guitarra. Ella aclucarà els ulls, com fa sempre, i l’escoltarà. 

Aquell dia, però, una fiblada del cor, un record incorrecte, el farà equivocar-se. Serà un flaix pretèrit, que no vol, que no pot, però que fa companyia i omple el cor de felicitat. Amb els dits recorrent la guitarra em veurà, estimant-li els cabells de trenta anys, sobre seu, al seu llit, arracades rodones i calcetes vermelles, un vespre, un migdia. Percebrà el meu rostre de dona, amorós, invocant-lo en moments que el desig era fort i els cossos, tan vius, tan urgents, espurnejaven la vida amb llampecs de plaer i de tendresa infinits. Ignorant la posteritat, impassibles.  

Un dia serem vells i llunyans, totalment inaudibles. Ens passaran les vides com el somni fugaç d’una nit. Seguirà viu dins nostre el record del passat compartit.

Llengües

No té cap nansa, la llengua
que ens permeti sostenir-la
i gravar-hi signes per ser recordada.

És un riu, aquesta llengua,
un cop cada mil anys
muda el seu curs
desvia el seu pas cap a l’oceà.

És un efluvi de la muntanya
en descens cap a la vall
i de nació en nació
creua fronteres i es mescla.

Les llengües moren, com els rius.

Els mots que avui t’envolten la llengua
i que et configuren el pensament
pronunciats entre dents i llavis
ara, avui,
seran jeroglífics confusos
d’aquí a deu mil anys.

Canta, i cantant, recorda:
la teva cançó mor i canvia
i no serà aquí l’endemà
com el vent que bufà
ara fa deu mil anys.

Carl Sandburg (1878-1967)

(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist 30/09/2013)

Les fulles vermelles

Jo sóc aquí, encara ara, que canta l’ocell i enrogeixen les fulles.

I els capvespres fan mal de tan poca llum que emmirallen.
Ja era aquí quan les baldes dels porticons no tancaven de nit
I restàvem ocults entre ombres, entre escletxes de finestrons.
Quan la mare et portava a l’escola i ploraves, desvalgut,
L’absència de la nansa que et sostenia les pors. 

Jo sóc aquí, encara ara, que ella s’escapa dels dits i no saps retenir-la.
Ara que et sents desgraciat, com un àngel caigut mirant cap amunt.
Sóc aquí i no voldria pas ser-hi, jo no sé fer de mare d’un home adult.
Voldria inundar-te la fam de puntes de llapis de tots els colors,
Però em temo que fa massa fred, a l’hivern, i el teu gel glaçarà, segur
Sóc aquí en circumstància, constant per costum, no per fe. 

Jo sóc aquí, encara, ara que el meu somni de tu ja no és un malson.
Que les matinades i els vespres no són angoixants i no escric poemes amb plor.
Sóc aquí encara sense ser-hi, esperant l’esperat desenllaç,
A hores d’ara ja en sé el resultat, i accepto el final, amb desgana.
Quan respiro la lluna com un sacrifici que no em costa res
I el cel ja és blau, i els núvols són blancs, i les fulles vermelles.
 
Núria Busquet Molist (23/09/2013)

Llibertat

La pell mineral dels tirans embolcalla l’espai
En multiplica l’escata a les ciutats avares de portes en boques de guix

No obstant

més nua que l’herba

i plena d’abril

La
Vida

Ordeix sens fi la desgràcia dels ídols
Revifa l’esclat de l’aigua damunt rius de sang.

No obstant

més aguda que el llamp


La
Vida

Sega el lligall de la por

Condemna les nits armades
I crida

a fer tremolar de tendresa les nostres clarors denegades
Crida la paraula oberta
Respira ja, en cadascú. 

Andrée Chédid (1920-2011)
(Traducció del francès: Núria Busquet Molist 24/09/2013)

Selva verge sota el vent

Ahora quiero amar algo lejano…
Algún hombre divino
Que sea como un ave por lo dulce,
Que haya habido mujeres infinitas
Y sepa de otras tierras, y florezca
La palabra en sus labios, perfumada:
Suerte de selva virgen bajo el viento…

Alfonsina Storni (1892-1938), “Esta tarde” 

Bocaterrosa, tors nu, malucs suggerits per un llençol arrugat, una cama sortint pel costat. L’escletxa de llum del matí s’escola entremig d’espesses cortines, directa al meu ull. Torno de la nit. Farà fred, avui, me’l sé a dins. El vidre és glaçat, ben segur. Llum i foscor m’acompanyen alhora, en aquest moment d’entremig, traspàs obligat del viatge nocturn. La nit anterior a l’albada glaçada encara fa olor de desig en el llit, i el terra fa olor de moqueta barata.
 
No recordo quan ha marxat, ni qui és. Ho sospito, només. Ni què féu després d’ofegar-se’m a dins i tornar a respirar altra vegada. Hi havia tres vodkes, abans, i aquell home llunyà, seductor, que parlava fluixet i em somreia. Sabia, com jo, per quina raó era allà. I també hi hagué una mà. A la mà. I a la cuixa. Un petó tendre? No ho sé. No, és clar, tendre, no. Als llavis sí, això sí, llengua humida clavant-se al deler. Avidesa, urgència d’intimitat i plaer.

L’ascensor, en erecció, enfilant-se a la cambra, amb les mans i amb la boca de fidels testimonis callats. Una clau que no entra. Riallades inquietes en obrir-se la porta. D’esquena, amb els pits, per fi lliures, contra la paret. Les mans enllaçades. S’alça la faldilla, s’abaixen les mitges, les calces. La llengua és suau, al meu coll. El sexe és humit. Tensió ferma entrant i sortint. Crits, gemecs, d’un i altre. Crits. Més crits. Al llit. A sobre, per fi, exigeixo les mans sobre els pits. I agafant la cintura. I la llengua més dura, encara. Els braços per sobre l’espatlla. El refrec, l’ofec. L’orgasme. L’orgasme. Descans, somrient. 

No esperava que a aquestes alçades de l’any fes tan fred. Ni que a sobre la taula, em deixés una nota que diu “ens truquem.” No sé com es diu, ni la cara que feia, ni quin número té. Sé la mida exacta que tenia el seu membre. Però ell, aquell home, amb prou feines recordo com és.

Foll a l’umbracle

Volies la llengua, poeta?

No et facis ara l’asceta
que aquesta gateta
ja ensuma el rostoll.
Vinga, home! Vas moll?
Doncs olora’m el coll.
Colònia! També en porto al bedoll.
Va, toca’m la teta!
Mentre amb el peu, fas l’aleta.
Oh, sí! Quin capoll!
T’ho prego, arramba’m, ja vaig de corcoll.
Endolla l’endoll!
Demostra’m que ets un atleta
Clavant la brotxeta.
Tanta carn fa enfarfoll!
Suor, cuixes, genoll
palpant-se entremig del matoll.
Si em fas arribar a la zeta,
Tocaré per tu la trompeta.
Quin soroll, quin broll! Quin doll!
Sadoll, en el toll faig xipoll.
Foll a l’umbracle, foll! 

Núria Busquet Molist (18/09/2013)

Versos escrits en una nit d’insomni a Tbilisi

Jo – que vaig ballar sota la lluna de Mtskheta,
Jo – que vaig plorar amb cada múscul del meu cos,
Jo – que vaig ser una ombra, una línia feble,
Allunyant-se de l’església de Sveti-Tskhoeli,
Jo – que vaig ser un fil de plata nu
Empès pel forat de la teva agulla, Tbilisi,

Jo – que vaig viure sota els estels fins al matí,
Amb la sang congelant-se en el teu hivernacle,
Jo – que no puc dormir a les nits,
Que amb la bogeria espanto els amics
I tinc ulls amb pupil·les de semental,
Que retorno dels somnis com un animal engabiat,
Jo – que canto de matinada al pont:
“Perdona’ns les nostres ofenses.
Tingues pietat dels nostres pobres estómacs famèlics,
fes daurats els nostres regals, hashi”,
Jo – retorçant-me pels carrers, creuant-los,
Amb convulsions causades pels acudits dolents de l’insomni,
Oh, Senyor, com desitjava dormir,
En les profunditats d’aquest llit, com si fos un bressol.
Dormir – agafar el son. Despertar – dormir.
Dormir – sense pressa, tan lentament com beure.
Oh, dormir i xuclar la son com un plaer malaltís,
Un caramel, barrejant els excessos amb la saliva.
Despertar-se més tard, ulls tancats,
Per poder fer-me meu un secret
Enllà del temps, com una ombra al llit,
Amb promeses encara no complertes.
El meu cervell és cec, com un estel apagat,
El meu pols és tènue, com la saba en els troncs adormits.
Dormir de nou! Dormir un segle. Dormir per sempre.
Dormir, tancada, com en un ventre matern.
Bella Akhmadúlina (1937-2010)
(Traducció del rus: Núria Busquet Molist 15/09/2013)

El so del silenci

Fa temps que no planxa camises. I això que ho havia fet amb els ulls mig tancats, sense cremar-se ni mica, vigilant la canalla, bullint l’escudella, parada la taula per vint convidats. Ara la vista li falla molts cops. Tanca els ulls i es relaxa, i li sembla que passa el moment. No ho fa gaire, això: tancar els ulls li fa mal. No hi sent bé, i sense veure la tele, podria pensar. En els seus vuitanta anys. En la vida que passa i que no para mai. En un únic home auster, miserable, que la va tocar poc. I en els fills que li resten, que van fent el camí que ella haurà fet abans. 

Després de la lluita constant, de fer de minyona barata, de parir, de cuidar criatures, de sotmetre’s als avis, de patir, simplement d’existir, està sola amb la tele, al final. L’acompanya una figura humana que, per primer cop a la vida, no li diu què ha de fer. S’aixeca de la butaca, el bastó la trasllada a la cuina, i es prepara mongetes, sardines, la taula per un, omple el vas amb un vi tebi, barat. Dina mirant la novel·la, i es pren un cafè carregat, que sap que no lliga amb la pastilla del cor, i la de l’estómac, i dues pastilles més que no sap ni què fan. 

Els fills venen sovint i li donen conversa. No parlen de res important. Es queden en la superfície, no li pregunten què pensa, què sent ara que tot és passat, i present. No sabria respondre’ls: a aquestes alçades, res no és rellevant, realment. Li expliquen anècdotes dels seus propis néts. Els besnéts que ella veu de vegades, de qui confon tots els noms. Aquells éssers petits que la miren, estranya, no sabent que ella va ser, fa molt temps, el que ara són ells. I ara ella és el que un dia ells seran.  

De vegades, als vespres, amb la tele tancada, escolta el silenci de la seva vida. És gran. Camina amb bastó fins al llit. Estirada, respira molt suau. Ha passat un altre dia, encara, i es pregunta fins quan. Res destorba la calma amb què sent passar els anys.

Encara t’observo de lluny


Encara t’observo de lluny, i respiro el teu aire.

Partícules teves penetren endins.
A glopades suaus et retinc.
Inspirar i expirar. Altre cop.
I el teu tu esdevé jo, circulant.
Doll calent enmig d’un mar gèlid, glaçat.
T’intueixo a prop. Cantonades, racons, ens separen, només.
No m’apropo, però, que m’allunyo, debades.
El turment fa l’ullet cinglant marges esquerps.
Jo. Amb tu aquí, però llunyà. Un cop més. 

Finament s’esllangueix el paisatge
que havia creat amb el meu barruf llosc.
El temps, el record, és de rosa i de blau.
El llit amb llençols de floretes. El meu tacte suau.
T’estimava arraïmada a un fossar massa fosc.
El verí circulava entre el mur de desitjos d’amor incrustat.
Grinyolava la porta, s’esquerdava el maó que envoltava la casa.
Fuetejava, terrible, el vent fred l’interior,
Un relat d’impossibles abrandava l’espasa.
S’enfonsava, profunda, en l’immens descampat.
Jo era jo i era rosa. Tu eres blau, ho saps. 

Lliure em dreço, però trista, penada.
L’albada tremola dubtosa, cansada,
en un contrallum de colors.
Estimava els capvespres, la mar. Les espelmes d’olors.
I el teu somrís trist amb l’espasa enfundada,
supurant en la molsa. Tendre embat, alè tènue,
arrels que enfonsàvem, profundes, en ànimes
ermes, encara, sense haver germinat.
Confidències que unien dos éssers exhausts per un joc,
Moments retratats, marionetes exànimes.
Tu i jo. Aigua i aire. Terra. Foc. 

Et sento, però, encara. Et veig. T’observo, també.
M’atanso al coixí que era teu i s’ablana.
Faig festa de bruixa boscana. Va bé.
La campana. Conjuro tempestes de premonició.
Acluca’t, ull. Absenta’t. Escac i mat. Final decisió.
Udola la nit en el buit que deixares,
que vaig pressentir just a temps.
Tentacles xops de deler festegen, al llit,
el desig meu de tu, finalment esquerdat.
Feliç i il·lusa l’amant, capaç de creure en l’oblit
d’un amor que perviu, immune a la llibertat. 

Núria Busquet Molist (13/09/2013)

Set de setembre

Plou amb una força inaudita, com si tota l’aigua del cel tingués un límit de temps per descarregar. La tardor ja s’olora. Davant meu, la finestra. La gespa. La piscina de plàstic on tres nens han viscut un de tants estius de la infantesa, amb la certesa innocent que l’any que ve tornarà. La porta de ferro, la tanca. La torre elèctrica del davant, i els arbres perennes que tapen la paret del cementiri. Avui ja és set de setembre, i s’acaba un estiu adult que tots sabem que no es repetirà. 

Està bé, estic preparada. Per començar un altre any, un curs nou. He fet un tros més del camí i he anat triant rutes, fent marrades. Algunes han estat equivocades, i he hagut de tornar al camí principal. D’altres m’han portat a llocs impensats. He dormit, moltes nits, a la clariana. He dubtat. He pres decisions, finalment, i he encertat, de vegades. He fallat uns quants cops, no ho nego pas. M’he culpat dels errors, però no massa. M’ha tocat el sol a la cara. He nedat en l’aigua salada, m’he mullat els peus i he escrit poemes d’amor. He escrit també poemes amb ràbia, i poemes alegres. He sentit, molt profund, el dolor. He plorat. La cicatriu m’ha fiblat, a batzegades. Però també he fet l’amor amb el cor. I he estimat.   

He rigut molt. He patit. He viscut fins al fons, m’adono, ara. Avui ja és set de setembre. I de debò espero, impacient, el capítol següent que la vida m’ha preparat.

Si la pluja…

Si la pluja fos neu,
i la neu fos
un matí d’agost
Ell seria com
un ventijol
que m’inunda
els records.
I els matins de tardor,
i aquell fred
que intimida
no serien tan tristos,
ni tindria l’oïda
atenta
als acords
de la cançó
melangiosa, unida
per sempre
a un moment
fet a mida.
Si la pluja fos neu,
i la neu fos
un matí d’agost.
 

Si no em fossin
tan negres
els núvols del cor
Si el seu blanc
relluent
destaqués sobre blau,
com un cel
d’infantesa
I l’aspror del camí s’ablanís
amb el tacte
de mascle
d’un arbre,
ben fort.
El foc nou,
foragitaria
la constant,
pertinaç
petitesa. 

Si a l’agost hi hagués neu,
i la neu,
fos com pluja.
Jo no hauria d’escriure
el poema
mentre sento com plou.
Ni retallaria
d’arrel,
amb xiscles
de truja,
bocins tendres
de carn malferida,
mentre cerco
debades,
a cops,
la manera
correcta de viure
de nou.
Aquesta ànima errant,
turmentada,
tan curulla d’amor,
Embafada,
encara,
de vida.
Si la pluja fos neu…
I la neu…
I a l’agost… 

Núria Busquet Molist (13/08/2013)

La picada d’aranya


Vaig ser tan jove, llavors, que el desig era mascle. Un peix escorredís, entre els dits, em lliurava el seu tacte que desconeixia. I l’entrega era amable, però d’un fred oceànic, un voler ser sense ser-hi. Un udol fonedís, no de llop, de mussol. Amb els ulls ben oberts, però les dents ben llimades. Era jove llavors, i no sabia, aleshores, que els designis del cos no estaven lligats als fils tènues del sentiment, sinó que el fil tènue es fila i desfila més enllà del plaer, del dolor, de l’embat fosc de l’obscur passatger de qui acates les ordres.
 
Sí, vaig ser jove fa molt temps, tant de temps que la noia que penso es perd endins del meu cap tot sovint, i em costa retrobar, entremig de la runa, aquell rostre infantil, la joia ingènua escrita a la cara. La voluntat de nedar desafiant l’espina que em marca el camí. Ser tal com eren les altres, tal com suposava que havia de ser. Notar com et bullen el fetge per fer-ne xarop, mentre el món m’escatava la pell amb brogit de feminitat imposada. La cara reflectida al vidre, acompanyant un cos tendre, virginal. Els pits, apareguts de sobte, sobre un melic petit i bonic. Volia tornar a la sal, però no sabia trobar-me ja les escates.
 
El desig va ser mascle, fa temps, i ara és una delicada flor que destapa el capoll amb carícies fugaces i frisa l’embat per sentir-ne l’olor. Cos, sentiment i l’obscur passatger juguen, encara, jocs despietats a la meva entranya. Però ara l’udol ja és de llop, i els ulls, de mussol. I la picada, la picada és d’aranya.

El temps asseca l’amor

El temps asseca la bellesa

Asseca l’amor, asseca les paraules.
Ho deixa tot lliure, lleu,
desunit per sempre
com l’arena dins l’aigua.
El temps asseca l’enyor
asseca els records i les llàgrimes.
Deixa, només un retrat,
vagant, sec i buit,
com petxines de platja.
El temps asseca el desig
i les seves velles batalles.
Asseca el fràgil arabesc
vestigi de la molsa humana,
en la densa torba mortal.
Esperaré el temps
i les seves conquestes àrides.
Esperaré que t’assequi,
no a la terra, amor perfecte,
en aquell temps, més enllà de l’ànima.
Cecília Meireles (1901-1964)
(Traducció del portuguès: Núria Busquet Molist 08/08/2013)