El problema dels vampirs és que s’alimenten de tu. Et necessiten per viure. I tu creus que la seva necessitat és amor, quan en realitat és pura supervivència. I com que no pots deixar de sotmetre’t, deixes que xuclin un dia rere l’altre la teva sang. Mai en tenen prou, mai s’acaba. Al principi, t’encanta aquest neguit per ser posseïda. Et deixes fer, creient erròniament que és meravellós que algú et vulgui tant. Però a mesura que passa el temps, el vampir et debilita més i més. Tu no pots deixar de servir-lo, estàs a les seves mans, ja no ets un ésser independent i lliure. Ets el seu aliment. Però convençuda de l’amor que creus que ell sent per tu, et lliures sempre, malgrat que les mossegades es fan més doloroses, i la teva feblesa augmenta i acabes tornant-te fosca, apagada, sense vida, exhausta.
Trista
Sandàlies
Tardoreja. He tret les mitges de l’armari. Ja no puc portar el vestit sense mànigues i les sandàlies (ai, les sandàlies!) ja es retiren a les seves capses. Pensava, quan les desava ben netes i arrenglerades, que quan les torni a veure, d’aquí a uns quants mesos, potser no seré com ara, no sé si m’entens. Pensava que quan torni a pintar-me les ungles de vermell i torni a portar el vestit sense mànigues ja no sentiré aquest dolor dins el pit. I se’m fa estrany. M’he acostumat tant a patir que serà sorprenent no fer-ho.
I pensava que en realitat la vida no és una línia recta, com ens han fet creure. Són cercles tancats, diferents vides. Ep, parlo per experiència. En aparença sóc jo, la de sempre. Però per dintre, per dintre he estat moltes. Fa por imaginar-ho, és cert. Però a la vegada és magnífic: pots viure les vides que vulguis sent sempre tu mateixa, però no. La contrapartida és que, probablement, no escolliràs tu el moment en què passaràs a ser una altra. I que, de vegades, la metamorfosi serà insuportablement dolorosa. Va, reconeguem-ho: tenien raó quan et deien que la vida és cruel, sí. Però esplèndida en la seva crueltat. Ferotge en la seva esplendor. Extraordinària.
He fet un salt
Però la vida és un camí, amb moltes direccions i moltes dreceres, costerut de vegades, senzill i relaxat d’altres, segurament menys del que voldríem. Els camins de tots van a parar, però, al mateix lloc. Al final, tots ens trobem allà mateix. I de nosaltres i de les nostres eleccions, i de la nostra sort, perquè no dir-ho, depèn que aquest final del camí ens faci creure que ha valgut la pena. I quan estàs en una part difícil del camí, per molt que vulguis tirar enrere, saps que és impossible. No es pot desfer mai i si has anat a parar davant mateix de l’abisme, has de saltar. I confiar que, abans d’estrellar-te contra el terra, trobaràs una sortida, o que potser sí, que t’estrellaràs, però sobreviuràs i podràs continuar, amb les ferides de sèrie, el camí que t’ha portat fins aquí.
He fet un salt, i era molt alt. I em feia molta por. I he descobert, en saltar, que sé volar.
El cel blau cel i el mar blau marí i turquesa (i l’aire condicionat de casa)
Quan estava dins del cotxe, donant voltes pel passeig marítim buscant aparcament, vaig pensar que què feia jo un dia entre setmana d’agost, sola, intentant aparcar a les 12 del migdia, amb la solellada que queia i les poques ganes que tenia d’estar passant calor sobre la sorra infernal, untada de crema enganxosa i aguantant el fum de la cigarreta del senyor del costat, les pilotes de platja sobre la tovallola, els crits dels nens, l’olor de sardines del xiringuito. Havia decidit sortir de casa, i sense saber on anar, vaig agafar el banyador, la tovallola i la crema i vaig enfilar cap a la costa, per fer alguna cosa. Vaig improvisar.
I ara donava la raó a qui em deia que improvisant acabes trobant-te que no hi ha aparcament, que fa calor. Que podries estar a casa, amb l’aire condicionat, mirant la tele, llegint un llibre, menjant una amanida. Durant anys creient que l’espontaneitat i la improvisació tenien com a conseqüència segura la frustració i la mala llet. Era millor tenir-ho tot planificat, sortir de casa d’hora, saber on menjaries, portar el parasol.
Però jo, per qui no ho sàpiga, sóc tossuda de mena, i vaig seguir donant voltes, quatre en total, esperant el miracle. I llavors es va produir. Un cotxe va marxar just davant meu, i vaig aparcar. Vaig posar el ticket just per una hora, mira que bé, a partir de la una ja no es paga. I vaig agafar la bossa amb les quatre coses que hi havia posat a correcuita i vaig baixar del cotxe, vaig travessar la sorra per anar a parar just davant de l’aigua. No hi havia ningú al meu voltant. Vaig estirar la tovallola, em vaig posar crema i vaig treure el llibre que havia portat. Un llibre que havia agafat de l’estanteria, sense pensar-hi gaire, el primer que vaig trobar.
La brisa marina em refrescava la cara, el sol no picava massa fort, sentia de fons el soroll del mar. Al cap d’una hora o dues, quan em cansés de llegir aquest llibre sorprenentment interessant, aniria al xiringuito, menjaria una amanida i unes brotxetes de sípia magnífiques, beuria una clara fresqueta.
I mentre em prenia el tallat bressolada pel rumor de les onades, mirant el mar blau marí i turquesa i el cel d’aquell blau tan de cel, vaig pensar que ara mateix podria estar a casa, tancada al menjador amb les persianes baixades, amb l’aire condicionat posat, mirant qualsevol cosa a la tele, fent plans pel dia que aniria a la platja, i no vaig poder evitar deixar anar un somriure sorneguer.
Grand Canyon
Freedom (You know what I mean)
Kate: Why did you take the job, Jack?
Jack: I took it because the island’s all I’ve got left. It’s the only thing in my life I haven’t managed to ruin.
Kate: You haven’t ruined anything. Nothing is irreversible.
Sabeu quan us agrada molt molt una sèrie i no podeu deixar de mirar-la i arriba l’últim capítol de l’última temporada i no podeu creure que no tornareu mai més a sentir aquella emoció d’asseure-us a veure un capítol més, disfrutar d’un episodi més, de veure una vegada més aquells personatges que són com familiars vostres, de viure aquell món imaginari que algú s’ha inventat per vosaltres? Sabeu de què parlo, oi? Doncs això. S’acaba l’últim capítol i saps que mai més tornarà aquella sensació que vas tenir quan vas arribar a aquell punt en què la sèrie era indispensable per tu, quan l’esperaves amb emoció, quan només de pensar que aquell dia al vespre la veuries, ja t’alegrava tot el dia. I et quedes com orfe, i t’hi aferres amb totes les teves forces, i intentes tornar-ne a veure els primers capítols per no perdre-la del tot, però res ja no té l’emoció que tenia, ja saps què vindrà després, ja saps com s’acaba. Mai res serà el mateix. T’enrabies moltíssim amb els productors, que han decidit acabar la sèrie aquí, els culpes, perquè et sents defraudat, trist, fins i tot desgraciat, vols que continui, vols que no s’acabi mai, sabent, com saps, que cada temporada serà pitjor, que aniran desapareixent personatges i que, finalment, tu et cansaràs de mirar-la.
És millor alliberar-te. És millor deixar anar, acceptar que la sèrie ha arribat al final, mantenir-ne el record dels millors capítols, oblidar-ne els dolents. I continuar vivint, i esperar que hi hagi una altra sèrie que t’enganxi tant com aquella. Potser, fins i tot, amb els mateixos personatges, amb el mateix director. Potser, fins i tot, un spin offde la mateixa sèrie. Potser sí, el millor és alliberar-se i esperar el millor. Que el director en sàpiga molt molt i faci bé la seva feina, que els actors siguin encara millors en aquesta nova sèrie o que siguin els mateixos, amb una interpretació més madura i creïble, i que, una vegada més, creguis que mai més hi haurà cap altra sèrie com aquella. Que, amb l’experiència de la primera, la segona sigui millor, més llarga, més interessant i que t’ompli més que l’anterior. Saps que serà així, tard o d’hora ho serà. I quan arribes a aquesta conclusió, i ho acceptes, et sents completament alliberat.
Condicional perfet
La casa de vidre
Vas canviar les parets de casa i les vas fer transparents. I ara tothom ens pot veure. I la nostra intimitat és a l’abast de tothom. Som tots a dins i la gent ens observa. I veu el què fem i com ho fem i en parlen. Vas permetre que fos així i fas veure que no ha passat res.
I ara que el buit se’m menja l’estómac i faig veure que sóc feliç perquè em dic que de tant fer-ho veure potser un dia no caldrà intentar-ho, penso que m’agradava la casa de maons, la que no queia quan el llop bufava, i que la de vidre és freda a l’hivern i a l’estiu no s’hi pot viure. I no m’agrada gens, perquè qualsevol la pot trencar en mil bocins.
I per això, suposo, visc fora de casa, perquè almenys, allà, ja estic a la vista i tinc llances i pals per combatre els animals salvatges, cruels i despiatats que gosen acostar-s’hi. No m’hi ofego amb la calor i, a més, no em faré tan mal, si es trenca la casa. I per això, suposo, de nit busco racons més foscos, on la intimitat em protegeixi i hi hagi parets de veritat. I per això, suposo també, intento de tant en tant sortir per la porta i caminar, moure les cames, i el cos, i fer creure al cervell que el cor encara funciona i esperar que potser, algun dia, ja no recordi com era estar tan trista que no pots respirar.
L’amour, malgré tout.
Tinc una tercera part del meu cor que s’ha començat a descongelar. Tinc la necessitat brutal de fer-ho, i a poc a poc anar convertint la resta del cor en quelcom aprofitable, fins a ser-ho del tot. Aquesta part que ara es descongela, l’he de dedicar a mi mateixa. Si aconsegueixo que aquest trosset m’estimi per sobre de tot, podré obtenir l’escalfor necessària per seguir descongelant. No crec que trigui gaire. De fet, crec que ja ha començat el procés.
Quan el tros descongelat sigui una mica més gran, podré dedicar una altra tercera part a ells tres, i això sí que no em costarà gens. I llavors quedarà descongelada més de la meitat del cor, només en quedarà un terç. Com que per fer-ho trigaré una miqueta més, et donarà temps de donar-me tota l’escalfor que necessito, i descongelar el terç que queda serà bufar i fer ampolles. Aquest trosset que quedarà serà tot per tu, tot. Sempre ho ha estat. Si lluites dur i fort, si et mantens ferm en els teus compromisos, si ets capaç de donar-me el que jo necessito, serà teu de nou. I, llavors, ja no tindré el cor de gel.
L’aire, entrant als pulmons
Fa una mica més de dos dies que vaig tornar a respirar, després de dos mesos i mig de no fer-ho, potser més, no n’estic segura. M’havia aguantat la respiració tant de temps que pensava que era normal, anar obrint la boca, fent petites respiracions acompassades, fins que els pulmons semblaven plens. Però es veu que no, es veu que el normal és aspirar ben fort amb el nas, que els pulmons s’omplin del tot, i llavors anar traient l’aire a poc a poc, expirar, que en diuen. I jo ni me n’havia adonat, que feia tant de temps, que no ho feia. I quan ho vaig tornar a fer altra vegada, fa dos dies, em va semblar meravellós. Aire, entrant als pulmons, omplint-los. Fins i tot em vaig marejar. I amb l’aire que entrant pels narius omplia els pulmons també va entrar-hi l’olor de la menta i la de l’espígol del jardí. I em vaig asseure a l’esglaó ple de pedretes que havien deixat allà els meus fills, i vaig mirar endavant, cap al Montseny. I em va semblar entreveure, amagada allà a la llunyania, la meva felicitat futura. I em vaig saber, per fi, en pau.
Els dracs més grossos també moren
Sant Jordi va matar un drac que tothom creia indestructible. El rei havia intentat per tots els mitjans que morís, sembrava el terror a la seva contrada, i fins i tot estava a punt de sacrificar la pròpia filla per poder saciar la fam del drac. Molts cavallers ho havien intentat, però no se n’havien sortit. Massa fort, era aquell drac, massa dolent, massa salvatge. Tenia massa gana.
I va arribar Sant Jordi, tan segur d’ell mateix, va agafar la llança, i com qui no vol la cosa, va clavar-la al lloc just, entre dues escates, i va enfonsar-la fins arribar al cor. I així, va matar el drac. I conte contat, ja s’ha acabat.
Els dracs grossos, ferotges i molt molt cruels també moren. És qüestió de trobar el lloc just entre les escates i ben segur d’un mateix, sense dubtar-ho ni un moment, clavar la llança ben fort, amb confiança, fins arribar al cor.
Un any més és Sant Jordi i haurem de matar un drac molt gros. Voldria que fos fàcil i ràpid però em temo que no ho serà. Confio que almenys trobem el lloc just, entre les escates, i que arribem al cor. I que puguem, així, matar-lo per sempre i que, de la sang que en brolli, neixi una rosa vermella, que ens permeti recordar, si mai apareix un altre drac indestructible, que els dracs més grossos també moren.
Culpabilitat
Em sento culpable perquè vaig iniciar un blog fa temps i no tinc temps d’actualitzar-lo. Em sento culpable de no dedicar prou temps als meus tres fills i a la meva parella. Em sento culpable de no anar prou al gimnàs, amb el que pago. Em sento culpable d’haver estudiat tantíssim per acabar fent una feina que no m’omple. Em sento culpable de sentir el desig irrefrenable de dedicar temps a l’escriptura i dedicar el meu temps sense nens a planxar la roba. Em sento culpable d’haver tingut tres fills i haver perdut part de la meva llibertat, i em sento culpable de pensar això, a la vegada em sento culpable de no tenir més fills, amb l’alegria que em dónen. Em sento culpable de no trucar prou sovint les meves amigues, ni quedar amb elles tot el que seria desitjable. Em sento culpable de no ser més comprensiva amb els meus pares i no dir-los prou sovint que els estimo. Em sento culpable de tenir trenta-sis anys i seguir pensant què faré quan sigui gran. Em sento culpable d’haver dedicat la meva joventut a divertir-me i no pensar en el futur i també de no haver disfrutat prou quan era més jove. Em sento culpable de no haver estat prou valenta en certs moments. Del que em sento més culpable, però, és de sentir-me tan culpable, amb la feinada que tinc cada dia…










