(DES)AFECTES

Prosa poètica

Aquell dia d’abril

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Aquell dia d’abril quan t’adones que, un cop més, el cicle comença, i tu encara hi ets. Aquell dia d’abril que l’olor de mimosa et desperta l’olfacte, la natura reneix. Aquell dia d’abril que, de sobte, apareix verd i groc en els camps que t’observen. En què sents, després d’un hivern llarg i fosc, l’aire tebi amb la gola, i l’empasses d’un glop. Aquell dia d’abril de llibres i roses, i parelles felices, alienes al seu inexorable destí. Desafiant amb el seu amor la vida que potser un dia, amb sadisme, els obligarà a sofrir.
Res comparable a l’abril, no sap apreciar la bellesa qui digui el contrari. Cada mes, cada dia, és, per si, extraordinari. Però l’abril, és un símbol. De la roda que gira, que comença i acaba. Del cicle que s’inicia cada vegada. D’una vida nova de trinca, cada any. És un néixer i morir, néixer i morir, fins al final. Que arribarà, ja ho sabem, a aquestes alçades, per molt que xiulem per les cantonades. No sabem si serà primavera, no sabem si tardor. Ni tan sols si veurem, altre cop, un abril. Amb sort, novament cauran les fulles, es glaçaran els arbres, quedaran quasi morts, veurem com petits brots feréstecs despunten, com reneixen les flors.
I aquell dia d’abril, quan el cicle comença, un cop més. I, el regal de la vida, impensat i superb, d’adonar-te, feliç, que tu encara hi ets. I regalar un llibre, i rebre una rosa, afigurant-te, xiulant, que no saps què passarà, després.

Parella estable

~ Núria Busquet Molist ~ 2 comentaris

–          Cari, tens pressa?
–          No, per?
–          No, és que volia dir-te  una cosa.
–          Digues, amor, t’escolto.
–          Però segur que no tens pressa?
–          Que no, reina, digues què vols.
–          És que no sé com dir-t’ho.
–          Tal qual, preciosa, no t’ho pensis, digues-ho ja, dispara.
–          Doncs a veure, com t’ho diria… És que ja fa temps que pensava que potser t’ho havia de dir.
–          Doncs ara és el moment. T’escolto amb molta atenció.
–          El que et vull dir és una cosa que porto temps volent dir-te, però que no t’ho havia dit abans perquè no sabia com fer-ho.
–          Entenc, entenc. Doncs va, digues-ho.
–          Doncs que potser hauries de saber què penso sobre una cosa.
–          Aha.
–          Una cosa que em té molt preocupada i que no em deixa estar tranquil.la.
–          Aha.
–          Voldria que sabessis que el que t’haig de dir no vull que faci que ens enfadem, perquè tu saps que ets molt important per mi.
–          I és clar, i tu per mi, però és que si no em dius el què no sabré què em vols dir, i és difícil dir-te si el que em vols dir farà que m’enfadi o no.
–          Sí, és clar, ja t’entenc. Però voldria estar-ne segura.
–          Doncs no en pots estar.
–          Doncs no sé si dir-te el que penso, és que si no estic segura, que no t’enfadaràs, potser millor no dir-t’ho.
–          Però tu entens que jo no et puc assegurar que no m’enfadaré si no sé què em vols dir? Què et costa tant d’entendre?
–          Ei nen, no em tractis d’idiota que ja ens coneixem.
–          No et tracto d’idiota i no siguis susceptible, t’estic dient que no et puc dir que no m’enfadaré per una cosa que no sé què és.
–          Hosti collons, sembles tonto, només m’has de dir que no i t’ho dic.
–          Però no puc! Què et passa? Va, digues el que m’has de dir que faig tard.
–          No m’has dit que no tenies pressa?
–          Això era abans de passar vint minuts decidint si ho deies o no.
–          O sigui que el temps amb mi se’t fa llarg? Que sóc una pesada?
–          Jo no he dit això, què t’empatolles? Que estàs sonada?
–          Tio, para d’insultar-me o me’n vaig.
–          No t’insulto, és que no sé què et passa, sembla que t’hagis vist el cul avui.
–          Mira, rei, més val que calli i no digui el que penso, que ens les tindrem.
–          Ah no, digues-ho, digues-ho, ja seria hora que diguessis alguna cosa, portem així tota la tarda.
–          Que no, que passo, que no vull parlar amb tu.
–          Quins collons que tens, noia. Doncs si no vols no m’ho expliquis, escolta.
–          Vés-te’n a prendre pel cul, capullo.
–          I la tia després em diu que no la insulti.
–          No em facis brometes que no fa cap gràcia, cabró.
–          Però es pot saber què et passa? Que tens la regla o què?
–          Ja està, ja ha sortit el tema de les hormones, ja tardaves, clar com que les dones som tan inestables, com que som tan emocionals… Ets un sexista covard.
–          És que jo flipo, de veritat. Però què dius? Saps què et dic? Que passo d’enfadar-me perquè estàs com una cabra, vaig a fer un volt.
–          Ja està, fugint, evitant la confrontació, com sempre.
–          Però quina confrontació? Si no sé ni per què estem discutint! Què vol dir com sempre?
–          Mira maco, si vols, ja m’entens. És que tens tela, tu, tens molta tela.
–          Doncs escolta, si et semblo tan dolent no sé què fas amb mi… Busca-te’n un altre.
–          Això és el que tu voldries, per poder tirar-te la veïna de sota.
–          La Merche? Però si és lesbiana i és més lletja que un nap!
–          Et penses que no sé com te la mires quan te la creues per l’escala? Això de ser lesbiana et posa, ja ho veig…
–          No em crec el que sento, estàs fatal tia, fatal.
–          Doncs tallem i ja està, mira que fàcil.
–          Doncs molt bé, tallem i tot resolt. 

–          A veure, reina, vine aquí.
–          Deixa’m! No em toquis! T’odio!
–          Vine, que t’abraço una mica.
–          Que no! Imbècil!
–          Acosta’t. Així. Un petó.
–          Burro.
–          Estàs més tranquil.la, ara? Jo t’estimo només a tu, més que res en el món, que no ho saps?
–          De veritat?
–          És clar, tonta. I què em volies dir abans?
–          Que no et queden gens bé aquests calçotets.

La fada despullada

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Obre la porta. Mira-li els pits. Acosta-t’hi, si tu vols. En sents l’olor? Sensual. No! No la miris als ulls. Les ales serien de sal, i no alçarien el vol. Mira-li els pits, tan se val, no necessites control, però és important, el que et dic, els ulls no els miris. No cal.
Llengua amb llengua enllaçada, avançareu trampejant pel passadís tenebrós. Tu, somrient, respirant, diràs com n’és, de bonic, tot el seu cos, i ella t’anirà indicant, amb les mans, que el concepte s’ha entès. Et somriurà i et dirà que ja sabia, fa dos, tres dies, que ho entendries. Mira-li els pits altre cop, ara els té nus, no et distreguis.  Del llit estant, mentre descus el nus difús, et demana que la maseguis. Sents l’escalfor de pell preciosa que, amb raó, manté llustrosa. Toca-la bé, fes-li petons, reconeix sons que t’embriaguen. Però els ulls no els miris, no pas encara.
I no era abans, sinó que és ara, en un moment imprecís, quan l’essència del que tu ets és reclamada. Desclou les portes del sagrat temple i et permet, d’una vegada, entrar rabent, una alenada, ben d’improvís, buscant qui ets i fent-te feble. Dins el seu ventre. Mira-li els pits, altra vegada, mira el teu cos, dins el seu cos, i tots dos cossos amb un sol centre.  La dispersió unificada, en un instant, culminada. Però no entris tu, que ella t’aculli. Postra’t dins seu, i fes diana, que l’energia pertot circuli. Que el déu que reses vegi el nirvana.
Mira-li els ulls. Ara sí.
Ales de seda entre foscor, on fosses pútrides, que fan pudor, sotgen cadàvers de vides fredes. Brutal sofrença. Grans esperances. Reflecteix l’amor les dolces danses que en el mirall, sense recances, faran estralls. Dolça elecció: compassió. 

I generosa, la fada. Tal com jo sóc. Ben alada, repartint joia. I despullada.

El gran secret: un somriure

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

La meva venjança és cruel, despietada: cada dia, somric. 

La filla de puta insisteix. Intenta, arrogant i superba, fer que em rendeixi als seus peus.  Mira quina merda de vida. Mira com pateix tothom. Mira al teu voltant i plora. I no em dóna la gana. Persisteixo. M’obligo. Em miro al mirall i poc a poc, inclinant llavis enlaire, mostro les dents i somric. I dins meu, mentre ho faig, sento una veu que diu “ara et fots.”
Camino pel prat, verd i groc de primavera, i somric. Veig els ulls dels meus fills que em busquen en la matinada, respirant infanteses de colors tendres i sorollosos, i somric. Allargo la mà i bec l’aire del cel a glopades, em menjo les hores i els dies que se’m concedeixen amb forquilla i ganivet.  Amb el cos i amb l’ànima, empasso felicitats alienes, i entrego la meva. Entro en cases desconegudes llençant pols de fada. Faig cercles amb la vareta i ballo sota la pluja. Estimo cada ésser que s’ha creuat en la meva existència. Somric, somric molt, quan hi penso.
Aleno música en cada exhalació. Fingeixo seriositat quan la vacuïtat s’imposa i amb cara de ximple trampejo les profunditats idiotes d’aquells que desconeixen el meu pla maquiavèlic. La meva venjança. Somric a la vida i ella es regira furiosa, intentant mostrar-me els horrors de la nostra existència. I té molts sequaços, la porca, n’hi ha molts que han caigut a la trampa. Jo no.  Jo la miro fixament als ulls, complaent, i li regalo flors, i li llegeixo poemes. De vegades s’enfada, no entén la raó de la meva joia impulsiva. Corro, salto, visc com si fos el primer dia, o el darrer, millor dit.  Volo amunt molt sovint, sense por, desvergonyida. Se me’n fot tot, i no amago qui sóc, ni què faig. Ningú em jutja més del que ho faig jo mateixa. Em somric al mirall amb insolent alegria, res ni ningú tapa el sol que, tot ell, m’il.lumina. 
Cada dia, en llevar-me, em venjo de la vida. La meva venjança és cruel, despietada. Pèrfida, infame, maligna, dolenta, obstinada. 
Jo sé vèncer la mort, que és la por de viure. El gran secret: un somriure.

T’estimo, encara

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

 
 
Només ho sospitàvem. Semblava recíproc. Les paraules exactes no havien estat proferides. El rebedor, la taula, el llit van ser muts testimonis de tendresa engolida amb desfici. Ens importàvem i ho sabíem des del primer dia. Glatia en l’aire que tots dos respiràvem. Cobejàvem en llits solitaris els llavis obrint-se, exhalant un “t’estimo” entre dents, la propera vegada. La e neutra, la o àtona, centrals, perfectament pronunciades. Sentides a dins, molt profundes, com el sexe que les convocava. Carícies dels ulls amb els ulls en l’anunci. Delicadesa en el tacte, cerimònia de pell contra pell. Un deix clar, fort, segur. 

Sensible, indefens, vulnerable, quan estimes un altre. Dependència de l’afecte d’algú. Pertinença. Amor doncs, en silenci, i fluixet, com un àngel, ens repetíem el nom. Amb sospirs abraçant-nos després de l’amor. Un sentiment ocult que ofega una vida. I cercàvem, tu i jo, maneres, així, sense dir-ho: m’importes. Tinc ganes de veure’t. M’agrada estar amb tu. T’enyoro. Et vull. Et desitjo. I uns ulls suplicants, unes mans tremoloses, un cos ardent  expressant allò que el cervell no ens deixava, covard, com nosaltres.

Cap paraula sagrada, cap mot colossal per la nostra intimitat tan buscada, minvats per la por de no ser correspostos. No dir res, no fos cas. No fos cas que prorrompe la superficialitat de l’instant amb pregoneses indegudes el fes menys profund. No fos cas que, per deixar massa clares les coses, haguéssiu de deixar, una nit, de ser un. I per aquest motiu i cap altre va semblar que no érem. Que ningú va estimar mai ningú. 

Però jo t’estimava. T’estimo, encara. I ara que ens enyorem tant, només ara, jo sóc capaç de dir-ho. Com tu.

La dona que fa la truita de patates més bona del món

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

La dona que, de vegades, fa la truita de patates més bona del món porta un davantal amb gira-sols grocs i verds, aquesta tarda d’estiu. Viu en una masia perduda, al mig del no res. Té quaranta anys de fa poc i en fa vint que dorm, cada nit, amb un home que, havent pesat vuitanta quilos, avui en pesa cent vint. Ella pesa el mateix que sempre, però ara, a la cara, hi té algunes arrugues. Cada nit, abans de dormir, s’aplica amb parsimònia i paciència la crema, tocant una pell ja madura però tènue, volàtil, bonica encara. S’agrada. Mira l’home gras i sorrut que ni la intueix, entretingut com està amb la tele. Veu l’ombra d’aquell que, de nit, l’havia tocada.
La dona que veu l’ombra d’aquell que, de nit, l’havia tocada, té ganes de riure sovint. I quan se’n recorda, esbossa un somriure i deixa anar un sorollet, com un crit, i així va practicant, per quan li faci falta. Cuida gallines, vaques i porcs. Els parla de llaços de seda i cançons de bressol mentre els alimenta, i ells li parlen d’ous, de llet, de garrins cridaners. El seu home té les ungles molt brutes i les renta amb lleixiu abans d’asseure’s a taula. Mentre sopen, ella explica orgullosa que amb retalls que li ha deixat la Maria de Can Manelet s’ha fet un vestit de papallones roses per anar al bateig de la Cinta, a l’agost.
La dona que s’ha fet un vestit amb papallones roses per anar al bateig de la Cinta aprofita que està tota sola avui per espiar per la finestra l’estiu fugisser. Els ocellets la criden pel nom. Deixa el davantal de gira-sols sobre la taula de la cuina, i amb un vestit fresc molt lleuger, d’estrelles turquesa, s’endinsa als camps de blat, seguint els piulets. I camina tranquil∙la, l’aire càlid tocant les arrugues boniques, els tirabuixons negres fent-li pessigolles a les espatlles. Al mig del camp, verd encara, veu una clapa aixafada, com si algú s’hi hagués estirat. Decideix fer el mateix. Es treu el vestit i s’hi estira al damunt.
La dona que ha decidit estirar-se al mig del camp verd queda amagada per l’alçada del blat del voltant. Mira enlaire, al cel, núvols amb formes gracioses movent-se serenament, sense rumb clar però feliços, seguint amb joia el dictat del vent. Gira el cap a la dreta i allà, ben erectes, distingeix, entre el blat, tres margarides de colors diferents. Nota el sol tocant-li la pell. S’abaixa les calces. S’estima amb passió, alegrement. Les margarides li fan companyia i l’observen rient.
La dona feliç torna a casa, vestida. Quan es corda el davantal sent que l’atura l’ofec, molt pregon. Respira endins, fins al fons. Bat sis ous amb tota la ràbia. Avui farà, un altre cop, la truita de patates més bona del món.

Live long and prosper

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

 
La nit passada no vaig dormir gens i no vaig tenir cap orgasme. Un malson. Una angoixa. Una angúnia d’aquelles que et frenen abans de deixar-te lliscar amb placidesa pel tobogan del son. Com si un nen malparit es plantés amb els braços plegats entre tu i la baixada, “contrasenya o no passes”, amb cara de ràbia quan ja estàs assegut ,agafant embranzida. I vinga provar-ho: houdini, milhomes, filigrana, esperpentu, picasoques i així, mitja nit.
En el somni en qüestió, un comitè de savis intentava salvar la galàxia. Asseguts a una taula allargada, amb finestres amb vistes al cosmos, a la nau estel.lar Enterprise. El capità Picard, mostrant interès, amb un te Earl Grey a les mans, escoltava.  Cadascun d’ells, molt seriós (Humans, Klingons, Vulcanians, Rumolans, Betazoides i altres races, menys conegudes) buscaven maneres de frenar l’atac dels Borg i salvar l’univers en perill de destrucció total. Tot molt civilitzat, és a dir, sense alcohol.
El cas és que el que em doblegava l’estómac fent l’aire difícil de treure i posar als meus pulmons era l’evidència d’un fet catastròfic, un cataclisme, una desgràcia molt gran. La certesa irrebatible que l’aconseguiríem. Que seria nostra, al final. La independència. I aquesta seguretat que, a priori, com a independentista sense complexes que sóc i devota creient en la bondat de les espècies que compartim la galàxia, m’hauria fet adormir apuntant un somriure, aquesta nit passada, m’ha desvetllat. Quina por que m’ha fet. M’he ben trasbalsat. Tan propera que està.  I tan poc preparats. Hosti tu, una mica d’empenta. Que la resistència és fútil, collons, que no paren de repetir-ho pels altaveus. Ja no sé ni com dir-ho. Serem assimilats, com imbècils, si no ens ho currem. Una mica de brio…
Jo ja sé que hi ha una pila d’experts que faran que tot rodi com una pilota. Gent de ciències, que fa números i conta dos més dos i li surt quatre sovint. Però és que encara, ningú, m’ha demanat l’opinió, i el temps passa molt ràpid. No costa res fer una consulta a l’experta. Jo hauria de formar part del comitè de savis que estan elaborant el mític full de ruta. Vull ser-hi present. No ho enteneu o què us passa? La bogeria, la superficialitat, el sexe, la passió, les ganes de riure, les grolleries i el desvergonyiment han de formar part, també, del país que estem construint. Jo en sóc Doctora Cum Laude.
I ara mateix, perdoneu-me, trobo que hi ha massa gent que s’ho pren tot massa a la valenta. A l’Enterprise hi ha massa silenci, tot és gris, amb uniformes barats molt horteres, i carotes passades de moda que no es creu ningú i que no colen com a races diferents. I, per favor, ja seria hora que entenguessin que no es pot viure una vida a base de suc de taronja, per molt que tinguis teletransportadors i tricòrders.
Si els savis reunits a l’Enterprise es prenguessin els problemes com jo em prenc les coses, ja fa trenta anys que voltaríem pel món mirant els veïns del costat amb cara de superioritat, no és per res. Potser consideren que no sóc molt sàvia, cosa que és relativa (però no tant, no fotem, que tinc un Cum Laude). En interestel.laritat sóc un coco. I el contacte entre races alienígenes el tinc per la mà. On vull anar a parar? , us preguntareu. Qui ho endevini, un pèsol. Doncs que la meva opinió (gens modesta) és propícia a pensar que el sexe és la clau. Fa que tots els temes seriosos siguin molt menys profunds (o molt més, segons la profunditat desitjada, no us sembla?)
Acceptaré el fet que el meu criteri no serà tingut en consideració en les discussions referents a la independència. No tinc prou cara de ràbia, i el somriure constant i l’alegria de viure, vulgues que no, et fa menys consultable, menys fiable, menys digna d’una tertúlia amb cara i ulls a la taula del capità Picard. Uno, dos,llamando a la Tierra (en castellà, que ho entengui tothom, els de cara de ranci i els Borg, sobretot): somrieu. Feu més sexe, si us plau, amb amor, si pot ser, i no cal que sigui amb les vostres parelles, tots ho agrairem igualment, fins i tot elles mateixes, potser. Llegiu una mica. Poesia, millor. Gaudiu de la vida.  D’aquesta manera, quan sentiu les paraules “dret”, “a” i “decidir” totes juntes dins la mateixa frase no se us posarà aquesta cara de peix enrarit de fa dies. Entendreu, amb sort, ara que la sang del cos ja estarà repartida, el significat de la paraula “decidir.”
M’he despertat suada, cridant com un klingon “Heghlu’meH QaQ jajvam”.  I ni tan sols havia tingut un orgasme. Desitjant-nos a tots, això, sí, llarga vida i prosperitat. Que ens fan falta.

La màscara (tu ets com sóc jo)

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Fa tant de temps que la portes que t’has cregut que és com ets. Una mica sí que ets tu, però no tota. Parles, i rius, i fas gràcia, ets el bufó de la cort. I caus molt bé i tens màgia tractant les dones (i els homes!). Te’n surts amb nota als llocs d’ombra i saps fer llum on no n’hi ha. Caus bé a tothom i t’estimen.
Però jo tinc raigs X a la pell, i volo més amunt que altres. Veig el que ets a través. Expert vorejant l’aparença, sense nedar mar endins. Sent com ets tu, sí, sense ser-ho, no mirant mai cap al fons. Accelerant la marxa a tot drap per no haver mai de pensar-hi. Cercant profunditats vàcues en paradisos artificials i buits. Sentint de fons, a les entranyes, el trist pes que et limita. La veritat que et fereix: estàs sol, i fa mal. Voldries una abraçada, un petó a la matinada. I després sí, després sí, sexe animal.
Saps? La deessa castiga aquells que no s’accepten com són, de bon grat. I ara estàs orfe, al teu llit ple de vida. Veient-te a tu, emmirallat. La màscara estreny, et fustiga. Perquè a tu sol, ja no et cal. El que tu ets, s’obre pas. I tu no el deixes sortir i et castigues. Tens por de tu, és ben normal.
Deixa’m que et digui el que penso, perquè a hores d’ara, entre nosaltres, la confiança és total: tu ets com sóc jo. Així t’estimo.
Fa tant de temps que portes la màscara que t’has cregut que és com ets. Un passerell que fa riure. Un pornostaren dejú. Jo veig què hi tens al darrere: un home bo, tendre i lliure. Aquell que mostres als altres, creu-me, my dear, no ets tu.

I entremig, un altre any

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

La vida passava a voltes rabent, però el més normal era que ni se n’adonés, que passava. Un dia veia llumenetes i arbres als carrers i a les cases, anunciant el Nadal. Altre cop ja les festes? I aquest era el senyal inequívoc que no havia viscut.
Perquè quan vius fins al fons, un any no passa tan fàcil. S’omple de mesos i dies, hores, minuts i segons amb sentit. Però no era el seu cas. El Nadal arribava, un cop més, i no recordava què era el que feia aquell any, ja passat, diferent. Idèntica vida, avorrida i cansada. Sense quadres a les parets, sense flors al jardí, sense riure amb amics, sense sexe feliç, sense aire punyent baixant per la tràquea i tocant el fons dels pulmons. Sense música a les orelles i al cor. Respirant d’esma una realitat subtil, insulsa, que l’ofegava. Sense escriure. Sense viure. Preguntant-se sovint la concreta raó de la seva existència.
Sospitava l’engany, però no el descobria, mirant melangiosa les ombres de la paret, sense arriscar-se a sortir. Una mica per por del que es trobaria. Una mica per no desfer aquell tapís imperfecte que havia teixit amb esforç.
El que sí que sabia, era que feia molt temps que res no la feia somriure. Que evocava sovint, en la llunyania, la remor de la joia de viure, que havia sentit, arrapada a les parets del seu cor, en una altra vida. Aquella vivaç alegria, aquell saber indiscutible que un és feliç.
Erròniament va creure que allò, ja mai més, no ho viuria. Que s’havia fet gran, que ja era una dona, una mare, una esposa. I que seria així sempre, a partir d’aleshores, fins al final. Un Nadal rere l’altre. I entremig, un altre any.

Però era una ombra de vida. Un engany.

Let them bark, Scarlett

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

“Did you ever hear the Oriental proverb, “The dogs bark but the caravan passes on”? Let them bark, Scarlett. I fear nothing will stop your caravan.” 

Margaret Mitchell (1900-1949), “Gone with the wind”
“Vigila el que fas i el que dius, perquè vius en un poble, i aquí, tot se sap.” Si em punxen, no sagno. Jo creia que la gent tenia altra feina que estar pendent de mi, però des d’aquell dia no puc parar de pensar-hi, i confesso que el fet de contemplar la possibilitat que hi hagi algú que espiï el que faig i li importi em produeix certa excitació. Sexual, és clar, de la bona. Ja em coneixeu, a aquestes alçades.

He decidit, doncs, que a partir d’ara seré més animal i més porca quan escrigui, em maquillaré més, i marcaré més pitrera. A veure si em critiquen, i surto a la tele del poble i a la revista local. Em fixaré com em miren els homes al supermercat, i les dones, mmm, les dones també.  Sento un pessigolleig interessant a l’entrecuix, tot pensant-hi. Oh, sí! Que xerrin per les cantonades, que murmurin, que em mirin de reüll pel carrer. Que em cridin que sóc una meuca i s’amaguin després rere els arbres. Això a mi em posa, que no ho sabeu? Pensar que em llegeixen de nit, amb una llanterna, d’amagat, quan no els veu ningú, i altres coses que fan d’amagat llegint els meus escrits calents…  M’escalfo, m’escalfo, no hi puc fer més, sóc així… 

Bona gent, escolteu-me: condemneu-me, però llegiu-me també. Tinc ànima de bruixa i estic esperant ja fa dies la pluja de pedres al mig de la plaça del poble. Cremeu-me viva, siusplau. L’olor de socarrim m’accelera. Fins i tot he escollit el modelet, ben cenyit, transparent, com déu mana. Morta, rostida, però sexy, això sí. Per servir-vos estic, expectant. Us prometo que m’escarrassaré molt per no decebre ningú, he estat practicant. Xisclaré com una garrina mentre dracs i escorpins surten de la meva boca infecta, expulsant de dins meu la llavor del pecat. 

Mereixo un càstig, creieu-me: sóc culpable. Pensament, paraula, obra i omissió, tot alhora i amb ganes, i també d’altres pecats que ni imagineu. I el més terrible de tot és que tant se me’n fot. Habitants de la vila, us ho prego, quan estigui cremant-me, mireu-me, observeu. Escopiu-me, crideu.
 
A déu poso per testimoni que, per molt que brameu, tard o d’hora, una nit, d’amagat, em llegireu.

Polsim de fada en tres actes

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Incrèdul mortal que custodies l’esperança d’entendre els desitjos eteris d’aquells que mai no traspassen: la fada que estimes transmet un missatge molt clar. Diu ella, sense ombra de dubte, que aquella que vetlla somnis fogosos de nits solitàries té desig del lúbric afany de tres cossos.
Un d’ells té finíssimes ales, espurnejant pols de fada en fer-les volar. L’altre, té rostre donívol, menys mortal que el d’un home, amb aroma de fada. Sense ales, però. Manca un cos, que és el teu, aquell que la fe li afigura la cerca finida. Mortal mascle. Sensible, però, al polsim màgic. Invisibles ales desplega, versades en l’art del vol. Sentiment i tendresa virils.
Fada, mortal i quasi-mortal amitjanen un llit majúscul un vespre del país de les fades. Seda i llum tènue, laxa, astral. Nues, la fada i la quasi-mortal s’indaguen els cossos, acolorits pels ulls desitjosos del mortal de la boca badada. Moviments sinuosos de cossos tocant-se. Frec d’ales, i plomes, i rínxols, i flocs de cabells.
Lascívia envaint l’escenari. Espectador embadalit expectant l’escena en què esdevindrà protagonista. Intercanvi de carícies, gemecs, desig de desig: saliva, llavis. Mans i dits. Sines erectes s’apropen. Sexes humits. Cuixes calentes, peus petits. Ungles pintades. Arc iris de fetillera: vermell, fúcsia, rosa.
Si l’escalfor és suficient pel desig del mortal, aquest és permès d’afegir-se a la dansa. Ales i màgia i polsim d’estels. El conjunt accepta a la fi la vareta màgica, que s’ha d’estimar ben calenta. Amb llengües i boques. Ara una, ara l’altra, repartint-se el trofeu. Immòbil per l’excitació resultant del joc amb vareta, es lliura indefens, voluptat de l’embruix carnal.
Quadre final. Fada observant un sostre d’estels. Quasi-mortal amb el rostre furgant portentoses cames, gust de préssecs madurs sorgint de l’escletxa profunda amb aromes divins.  Mortal descregut, ja convers, acuitant l’impuls dins la quasi-mortal posseïda, discernint davant seu l’èxtasi generós del frec d’ales. Maduixa i kiwi. Element resultant de la dansa de fades que tasten, ara l’una ara l’altra, aquelles que no són, per natura, peribles.
Mortals que no creuen en somnis de fades, no cal que s’esforcin. En canvi tu, incrèdul mortal, d’embruixada ànima i desitjos de vol amb pluja d’estrelles, la fada que estimes t’envia un avís: tindràs el teu premi, algun dia. Només, si la fas feliç.

Feminista amb els llavis pintats

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
 
Jo sóc feminista. Em maquillo, em depilo, em tenyeixo el cabell. Porto roba interior. Sovint amb puntetes i colors llampants. M’estimo i em sento bonica. M’agrada mostrar com em sento.
Sóc feminista. Estimo, no, adoro, els homes. Faig sexe amb ells sempre que puc i que em deixen. Hi prenc cerveses. Hi dino, hi sopo. Hi parlo. Hi treballo. Gaudint, ells i jo, de les respectives llibertats.  Són, seguríssim, els millors companys de viatge. I vull, també per ells, un món millor.
Sóc feminista perquè sóc una dona. I vivim en un món on les dones són, encara, un apèndix dels homes. I penso que el gènere d’una persona no justifica cap desigualtat.
Sóc feminista perquè estimo el meu sexe. I no vull que ser lliure i mostrar-ho suposi una excusa per ser violada. Perquè milions de dones del món ni tan sols sospiten que tenen drets. Perquè no vull que cap persona odiï el cos amb què va néixer per culpa d’estàndards absurds que entre tots hem creat. Vull que el valorin, el respectin, l’estimin, sota qualsevol circumstància.
Sóc feminista perquè tinc una professió que vull que valgui a final de mes igual que la d’un home. Perquè tinc un cervell i un úter, i tots dos funcionen alhora.
Sóc feminista perquè sóc mare, i vull gaudir d’aquest fet sense sentir que porto el sacrifici a la sang. Perquè a diferència de les dones que m’han precedit, jo sí, vaig poder, d’alguna manera, triar, i vull que les meves filles també triïn un dia, amb total llibertat. El mateix, exacte, que desitjo pel seu germà.
Sóc feminista perquè sóc persona, i no vull que un altre ésser hagi de vendre el seu cos per poder sobreviure o alimentar l’horror de les màfies que l’han fet esclau, ni renunciar al seu plaer per cruels i assassines raons culturals, ni sentir-se assenyalada per avortar, havent pres una decisió tan brutal.
Sóc feminista perquè faig el que em sembla sense causar cap mal, i no vull rebre escopinades d’aquells i aquelles que creuen saber què ha de fer una dona com cal. Perquè quan defenses el que és just i el que és digne és necessari ser radical. Perquè homes i dones hem d’estimar-nos i viure plegats.
Jo sóc feminista. I escric aquestes paraules amb talons, arracades, i les ungles i els llavis pintats.

La guitarra que mai t’he sentit tocar

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Enyoraré la guitarra que mai t’he sentit tocar. Semblava que el cos dominés el cervell, aquell dia, fa mesos ja. Jo no era jo, però tu ja eres tu, tal com ets i t’estimo, a la meva manera. Amb les mans, sense pressa, em vas modelar. Molts mesos, molt de temps ha passat des d’aquell dia, en què l’ascensor que ens portava a aquell pis que ara trobaré tant a faltar ens va mostrar com els cossos s’entenen sense a penes paraules. Tu i jo vam ser un, una vegada, unitat. I no va ser aquell primer dia, sinó en algun altre moment, mentre teixíem lligams invisibles que ara es desfan. És la vida que tiba, ara ve, ara va.
Avui em dius que destibes el fil feble que encara ens lligava. I jo desitjo amb el cor que siguis  feliç. Allibera’t i viu. Si et perds algun dia, si no veus el camí, si mai sents amb força la crida del que tu i jo, malgrat tot, vam tenir, estira’l i mira què hi ha al final. És ben possible que jo encara hi sigui, jo sempre hi sóc, ho saps bé.
Es desfilen les vides d’aquells que allibero, però la meva és com l’aire. Papallona que vola pel cel, juganera. Sense aixecar cap sospita del preu que he pagat pel meu vol alegre, feliç i lleugera. Buscant marges plàcids on reposar.
En endavant, quan ho faci, sentiré de fons les notes d’una guitarra, la teva. Aquella que mai t’he sentit tocar.

Supervivent

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

 

“The ocean’s heart too smooth, too blue,
To break for you.”

Emily Dickinson (1830-1886)  

D’un naufragi simbòlic tothom sobreviu. Els que n’hem viscut un covem aquesta certesa com un secret molt preuat, ignorat per la resta. La cicatriu perdurable de la nafra infligida per l’implacable destí ens fa agosarats, temeraris. Bressolats pel record del mar gèlid que aterra la resta d’humans. L’instant just en què el cos va tocar les onades, l’angoixa desesperada de no poder respirar, la certitud calmosa de saber que la mort t’agafava la mà. Deixar-se engolir per l’onada. 
 
Ningú mor d’un naufragi simbòlic, ho he dit abans. Sobrevius. Els ulls que vols clucs s’entreobren tossudament cada dia, a l’albada, i amb desesper observes que respires encara. Si no et resisteixes, si et deixes portar, el cos flota, lleuger. Amb el temps, fins i tot, alguns, venturosos, aprenem a nedar. I després, si practiques, aprens a volar.  
 
I ara que faig cabrioles damunt les onades amb la gràcia d’una sirena, i volo alegre pel cel amb ales de fada, sovint sento el neguit de provar-ho de nou. Això de morir-me sense morir-me. Molt perillosa, sóc jo, una inconscient. Només una cosa em fa por: viure per sempre tement, com abans, el naufragi. Viure creient que és millor estar tancat al vaixell tenebrós que llançar-se al mar fred. I nedar. I volar. 
 
I ara, sovint, quan voleio pel cel, per l’aire, enlaire, indulgents mirades encalcen els meus moviments, desitjant, semblaria, amb fervor, la caiguda, per dir-me amb saviesa imposada “ja et vam avisar, que cauries.” Bracejo per l’èter brillant com si nedés, ben amunt, somrient. Amb la certitud, que ells no tenen, que si caic altre cop dins l’aigua gelada, nedaré. Com haurien fet ells, suposo, d’haver estat, com jo, supervivents.

La vespa vermella (i els sis errors)

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Feia mesos que sortien quan van decidir viure junts. Creien fermament que el destí els havia unit. La Lali sabia, sospitava, potser és la paraula adequada, que en Joan n’estimava una altra. Ella va pecar d’il·lusa en creure que l’altra no era rival. Error número u. Inoportú.  

Era un model antic, destrossat, però era un clàssic. Va costar una fortuna. Potser ja notant les ones invisibles que acompanyen els sentiments, la Lali no la volia. Pagar tants diners per una moto que ni funciona, li deia. Però ell és tossut de mena, i la il·lusió li ofuscava l’enteniment. Ella el volia feliç i el va animar a comprar-se aquell tros de ferralla. Error número dos. Penós. 

Tot i això, aquells ferros van ser causa de moltes baralles. La Lali li retreia la compra quan no arribaven a final de mes. En Joan sentia, però no escoltava. Quan ja estaven al llit i ella dormia, ell s’esmunyia de casa, baixava dues plantes fins al garatge per veure’s amb l’amant. Ella ho sabia, i no va fer res. Error número tres.  

En Joan va estudiar de valent per fer contenta l’estimada. Va comprar-se molts llibres, va parlar amb molts mecànics i va aprendre com arreglar el que semblava espatllat per sempre. Va dedicar-hi hores, dies. Va comprar peces i va muntar-les poc a poc, amb paciència. La va mimar molt. I la Lali, mentrestant, estava molt sola i es queixava sovint. I quedava amb amigues (i amics). Error número quatre. Res més a debatre. 

La Lali va fer un últim esforç inútil i li va comprar un casc vermell per reis. Ell no va tenir temps de fer-li un regal. Va dedicar el temps, els diners i les ganes a comprar un motor nou. I ella va deixar, finalment, de retreure-li res. Error número cinc. Sense rima acceptable que tingui sentit. 

Quan per fi va acabar l’obra i la moto ja funcionava, en Joan la va pintar de vermell. Com el casc. I el dia que va estrenar-la va anar fins al Tibidabo, plorant d’emoció. I quan va tornar a casa, tot cofoi i excitat, amb aquella melangia d’un ardu treball ja acabat, va adonar-se que ella no hi era. Li havia deixat una nota: fes-la feliç. Error número sis.

La meva soledat amb ales

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

“Yo no sé de pájaros, no conozco la historia del fuego. Pero creo que mi soledad debería tener alas.”

Alejandra Pizarnik (1936-1972)

Quan tremolaves de fred l’altre dia i em vas treure la roba amb la boca, et vas sorprendre, en tocar-me, del caliu que desprenc. I volia dir-te una cosa. Si creus que el cos és calent, deu ser perquè per dintre estic freda. Gelada. Mira endins i veuràs el buit, que es va omplint, amb temença, de soledat desitjada. No ho lamento, és clar que no. Estar sola i gaudir-ne és un regal que et dóna la vida. Com diria algun profeta amb llibre de tapes rosades només sent feliç amb mi mateixa podré ser feliç amb els altres. Fruir doncs, de no tenir companyia, sembla ser que és de savis. I m’agrada ser sàvia, no ho nego.
Però no sabria com expressar-te el que sento: potser et diria que, com tots, agrairia una abraçada al matí, quan em llevo. I potser fins i tot la canviaria per aquell sexe magnífic que em fa cridar de plaer tan sovint. No un t’estimo o em moro, no un per sempre plegats. Un penso en tu, un m’importes. Un tinc ganes de veure’t. Això.
I és probable que tots dos, sense saber-ho, busquem en el fons la calor.  Però pensa que un ofereix només el que pot oferir. I el que rebo de tu és el que et dono: un cos calent i un dins tebi, amb un desig llunyà d’escalfor.

La mare. La filla. El sentit de la vida.

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

La mare, orgullosa, agombola en braços els furiosos crits del nadó. Exhala un sospir llarg sorgit del fons de les seves entranyes. Feliç. Ja la volia abans que ella existís, com tots els infants desitjats. El desig el sentia dins seu, però l’exterior del seu cos, amb l’esforç d’un part llarg, el va fer real. En posar-li els llavis al front per primera vegada, la seva pell fosca desprèn una equívoca olor de sabó. Ressalten els ulls, tan vius i tan blancs, en aquell petit rostre tan magre. Un cos esquifit en braços d’una dona tan ampla. La mare.  

Mare, per fi, amb el dolor incorporat de saber que no pots estimar més algú. Petita, desvalguda, aparentment trencadissa, un ésser humà diminut que s’aferra amb força a la vida. En un país com aquell, en el qual ha nascut, viure no és una evidència. És un regal. Desconeix encara que, allà on va, l’existència reclama de més: un sentit. El sentit de la vida d’un nen, allà on visqui: respirar, menjar, algú que t’estimi, algú a qui estimar. El sentit de la vida de tots. 

Amb la mà enorme i aspra, pren la mà de ditets minúsculs i tendres, i situant el palmell descolorit cap amunt, la tanca suaument. L’estreny contra el pit. Mirant-se una a l’altra es reconeixen. La filla somriu.

Amb tots vosaltres, la dona perfecta

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

 

Alguns direu que sóc mala mare, ja ho sé. I mala mestressa de casa, i us diria més: sóc una dona de tot, menys exemplar. (Què vaaaaaa!)Escolteu, ho admeto: no m’agrada escombrar, ni plegar la roba. M’horroritza planxar i el que és pitjor: no suporto comprar o haver de preparar el menjar. (Noooooo!!!)Prefereixo mil vegades anar a córrer, escriure, llegir. Pintar-me les ungles, follar, nois follar, on vas a parar! (Grrrrr! Ahhhh!) 

Els meus fills no mengen mai coques, ni sopes, ni plats casolans. Ni tenen pastissos artesans el dia del seu aniversari (Ostreeeees! Que fooort!) Només sé bullir, fer a la planxa o fregir. La seva roba porta sovint taques que no han marxat a la primera rentada, perquè ni m’he esforçat a posar-la en remull. Barrejo roba blanca i de color. (Pèls de punta entre el públic…) De vegades m’oblido de posar-los la fruita a la bossa de l’esmorzar. No tinc ni idea de quants cops mengen peix a la setmana. (Pobreeeets!) Frego el terra només quan el veig brut i no sempre, i no trec la pols si no veig que es reflexa als armaris. Cuso la roba quan ja cau a trossos. (Una dona s’ha tapat els ulls)  Freqüentment menjo dreta a la cuina o davant l’ordinador.  

Hi ha dies que no faig els llits! (Ai mareeee!) Hi ha dies que vaig a dormir quan falten tres hores perquè toqui el despertador! (Crits d’espant) Hi ha dies que, al vespre, bec més de tres copes de vi, i llavors escric com una sonada i em crec escriptora de les que guanyen premis i tothom admira. (Ohhhhhhh!!!) Em gasto diners en roba interior sexy de tots els colors i mitges de seda (Xiulets varis i plors entre el públic masculí) I tinc algun amic amb qui fem més coses que parlar, creieu-me… (Aighhh! -Algun home intentant evitar la mirada de la seva dona-) Dic paraulotes, em poso faldilles molt curtes i jerseis ajustats, o amb escots, em pinto els llavis i els ulls. (Xiulets) Tinc converses sortides amb nois ben trempats i explico el que faig a les meves amigues mentre bevem cervesa i ballem provocativament. (Una senyora ja gran s’ha tapat les orelles) 

No sóc, ho asseguro, la dona ideal que voldríeu que fos, i no em fa vergonya de dir-ho. No sortiré a les revistes, ni falta que em fa. (Aplaudiments) Sóc jo, tal com sóc, preciosa i perfecta. (Aclamació) I m’agrado tantíssim que no em fa por confessar que hi ha dies que per celebrar-ho, m’haig de tocar. (Ovació, claca, xiulets, gent dempeus i crits de Bravo! entre l’audiència).

Primera cita

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Ell obre la porta. Primera mirada. Somriuen. S’agraden. Es nota. D’abans. Ni un minut per sentir-se còmodes amb el rostre que fa joc amb la ment que ja els és familiar, com és ara tan diàfan el so de la veu, les olors, el fulgor dels ulls, la grandària del somriure. Aprenen amb pressa el tacte anhelat, glatint amb cada moviment dels llavis. El gust de les boques unides, palpant una llengua tendra, molla, molt desitjada. Resseguint el contorn de les orelles, palpant la suavitat dels cabells. I s’estan molta estona subjectes, deixant-se portar per l’afany que sentien. El cos els reclama, després de massa dies dedicats a la ment, coneixent-se, sembrant llavors de frisança a sota el melic.  

Besades humides i mans cercadores. Roba que llisca suaument per dos cossos calents i va a parar a terra, en un desordre estèticament eròtic. Samarretes, faldilles, pantalons, mitjons. Roba interior masculina. Calces. Tot fora. Sostenidors i mitges posats, fent més bonica la imatge. Cauen a pes sobre el llit, amb les boques unides encara.  

Penetraran finalment fins al fons del que són. Descobriran els crits que fan quan arriba l’orgasme. Quins moviment els fa el cos, estirat, dret, a sobre, a sota, d’esquena. Quan estan l’un dins de l’altre. Suaran. Es cansaran. Es rendiran a la crida salvatge del cos que els convoca. Gemegaran. S’abraçaran, esgotats, embriagats de plaer. Xerraran ximpleries. Riuran. Hi tornaran, una altra vegada, segur. Descobriran si allò que semblava fantàstic, ho és tant. Quan ella torni a casa, cansada, i tornin a ser un de sol altra vegada, ho sabran.

L’olor de comí

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

“Cherish all your happy moments: they make a fine cushion for old age.”
Christopher Morley (1890-1957) 

Dels meus cinc sentits, l’olfacte és, de llarg, el més inútil. Avui, però, una olor familiar furga entre els meus records: el comí em penetra els narius, transportant-me a casa, a l’altra riba d’aquell mateix mar.
A Sabunku Hani, més enllà del basar de les espècies, hi ha una botiga de catifes que es diu Fehmi. La porta és antiga amb un vidre tan fi, de semblança tan fràgil, que fa l’efecte d’haver-se de trencar amb un simple cop de la porta que empenyo amb finesa quirúrgica, per aquest motiu i cap altre. La campaneta que en penja ressona per tota la botiga, i fa tombar el cap del turc gegantí que, amb el front bru tot suat, la camisa xopa i assegut d’esquena, prenia el te en un vas sanefat de fulles.
Preguntat per la Sila, sense articular un sol mot, m’indica amb el cap el fons de la botiga. Un teşekkürler dubtós serveix d’agraïment tot caminant insegura cap al lloc indicat, amb la mirada del turc resseguint-me les formes.  Obro, sense trucar, una porta petita i estreta que descobreixo amagada entre catifes penjades. Una dona gran, no vella, de cabells curts i blancs, està asseguda a una taula rodona, minúscula, amb un cobretaula vermell i daurat. En turc, em demana que segui. L’entenc. M’agafa la mà dreta abans que pugui dir res. Observo el palmell reposant enlaire, amb el silenci del descregut que és fet partícip d’un ritual sagrat.
Un cartell en anglès sobre el cap de la dona diu el següent: “I read the past.” Llegeixo el passat. És evident que el cartell està malament, i li ho vull fer notar, però quan obro la boca, la dona em silencia fent “xxxxt.” Callo de cop, sentint-me una nena petita que, avergonyida, a classe, és increpada pel professor davant de tothom. Espero doncs, fixant la vista al nazar boncuğu, que presideix l’entrada amb el seu ull de cobalt.
Satisfeta, com si hagués descobert allò que tant buscava, la dona em diu aquests mots: “mutlu, üzücü, üzücü, mutlu.” Feliç, trista, trista, feliç. Ho entenc i no ho entenc, i quan em disposo a parlar, amb el dit sobre els llavis, em fa “xxxxt” i para la mà. Obro la bossa, en trec el moneder, li dono 25 lires, m’aixeco i me’n vaig.
Baixant el carrer cap al basar de les espècies, el sol m’enlluerna. Els seus colors vius i alegres ambienten l’escena, que retinc amb deliberat esforç. Aquest dia, aquesta hora, aquest lloc, aquesta que sóc ara: jove encara, sola, feliç. Un coixí tou per la vellesa. Tanco els ulls. Oloro. Un altre cop, l’olor de comí.