Divertimento matinal

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
 
 
De genolls per un déu de fireta
M’atansa al tòtem superb pels cabells
Gola badada acceptant l’ofrena
Ventre buit paint escates i pell. 

Emboiren la ment inhòspits éssers
Apetjant fidels amistats de fel
La ira i la ràbia remouen la femta
Sadollant la font d’enuig i recel. 

Flors de vellut neixen de les restes
Acaronant-me el deler boig d’anhels
que mossega amb queixals, ullals i dents. 

La deïtat penetra l’escletxa
Les flors floreixen, els fems són conreus
L’atea, conversa, venera déu. 

Lliure per força

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
  

 


M’aixeco del llit. He dormit. O he fet sexe. He descansat, m’he relaxat, he tingut malsons o un somni eròtic, potser, o he compartit el meu cos amb algú altre. Pel cas és el mateix: m’aixeco del llit. Passo per davant del mirall i la imatge que em retorna és la d’una medusa. Els meus cabells fan sempre, des de petita, una mica el que volen. Ben curts, que me’ls tallaven. Una nena de vuit anys plorant a l’entrada de l’escola amb la caputxa de l’anorac blanc posada: els nens em diran que sóc un nen, jo que sóc una nena tan nena. Una nena que és una dona ara, i els meus rínxols voleien en l’aire feliços desafiant el vent, la pluja, la boira i el fred, i la calor, l’aigua del mar i qualsevol inclemència que gosi reptar-los. Si els volgués controlar, en podeu estar segurs, es deixarien, s’adaptarien, no fugirien dels clips o de les gomes. Són manifestament indòmits, rebels, però si es despisten, es tornen esclaus. Se’ls ha d’empènyer a volar, obligar-los.
Tenen por, els meus tirabuixons vermells, por que no els estimin i que es quedin sols. Temen que la seva llibertat faci basarda als altres. Que s’espantin quan els vegin, tan lleugers, alegres i desimbolts, tan satisfets d’existir. Però ja tenen edat i expertesa, i ja són sabedors que qualsevol intent de sotmetre’ls els convertirà en una trossa sense forma, una cua de cavall mal girbada.
Ho ha intentat, el meu cabell tan arrissat, molt, amb molta força, durant molt de temps. Va provar de semblar més llis, va esforçar-se per adaptar el pentinat al que se n’esperava (un clip en una banda, amb serrell, enganxat amb una agulla grossa al cap). I fes el que fes, no s’agradava, no era el que havia de ser. 
I ara ja no recordo l’últim cop que vaig sortir de casa amb el cabell recollit. Quan passo davant del mirall de l’entrada carregada amb jaquetes i bosses i claus i em veig la tofa estarrufada que porto al cap feliç i lleugera, deixo tot el que pesa a terra, doblego la cintura cap per avall i passo els dits per entre els rissos perquè es facin més grans. Lliures, per força, com jo.

Dualitat enyorant la unitat

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Deixa la porta entreoberta quan torni a venir. No pateixis, no trigaré gaire a pujar per l’ascensor. Després de prémer el botó del primer pis i mentre es tanquen les portes em trauré les calcetes, les negres, aquelles que no et mires mai perquè me les treus amb pressa. I pensaré el que m’espera, quan entri al teu cau. L’olor de desig sexual que s’hi respira.
Espera’m estirat al llit, a punt per rebre’m. Jo deixaré les coses al rebedor, com faig sempre, la bossa, l’abric. Em trauré les botes de camí a l’habitació, i res més. Les mitges a les cuixes, sense calcetes, faran fàcil l’entrada. No ens direm hola fins que no et tingui dins meu. Sobre teu, fins al fons, et miraré altre cop als ulls i et diré sense dir-te que et volia, més que res, des de fa dies, i que les ganes de tenir-te no em deixaven pensar en res més. Et trauré els cabells de la cara i te’ls passaré per darrera l’orella acostant-te els llavis a la boca buscant la teva llengua. Molla, tova, i per fi, meva.
Et començaràs a moure a poc a poc i seguiré el teu ritme pausat, desitjant cada entrada i cada sortida, fent-te lliscar amb facilitat pels racons més pregons del meu cos. Només llavors ens direm hola, amb plaer a la mirada i els cossos enllaçats. Serà fàcil treure’m el vestit, i tu desfaràs els lligams de la roba interior que em restava posada i et mostraré els meus pits, caient sobre el teu cos que em busca ansiós. I et sentiré dir el meu nom fluixet, suau, com només tu ho fas, i jo em perdré en el plaer de sentir-me completa. M’abraçaràs amb força amb els teus braços ferms, plens de pèl, i notarem, en tocar-nos, la calor de la pell de l’altre. La pressió intensa i ofegadora, la necessitat immensa i aclaparadorament viva de ser un.
Em diràs que no corri, que vagi a poc a poc, que gaudim d’aquell moment. I et faré cas, malgrat la urgència de l’anhel, la determinació de l’instint. I anirem fent lentament, durant molta estona, concentrats en el dedins, no en el dessota. I finalment, quan la inevitabilitat ens apressi, la cadència dels cossos movent-se alhora acreixerà. Una, dues, tres, sis, deu envestides fortes i la vida sortirà de tu per entrar a mi, calenta, espessa, volguda. I descansarem units, un cop més, observant en silenci, encuriosits i relaxats, com el que érem aleshores passa a ser el que som ara. Dos cossos units pel desig. El desig de dos cossos per la unió. La unitat del desig de dos cossos. I la nostra dualitat, enyorant-la.

L’àlien

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

De vegades dubtes
Si no seria millor
Cridar, cridar.

Cridar sense cap fre! 

I no quedar-se
Atrapada dins
Un silenci culpable
 

Montserrat Abelló (1918-), “El fred íntim del silenci”

– Explica’m què et passa, per què ets aquí.
– Crec que estic sonada.
– Per què creus que estàs sonada? Què t’ho fa pensar?
– La gent m’admira.
– Això no em sembla una raó per creure’t sonada.
– M’admiren perquè no veuen el que tinc dins.
– I què és el que tens dins?
– Un àlienque em té subjugada.
– Explica-m’ho.
– Doncs la gent diu que tinc fills i haig de ser forta i lluitar per ells. I em feliciten per l’energia que gasto i les ganes de viure que demostro tenir. Aplaudeixen que hagi trigat tan poc a superar una ruptura tan dolorosa i tan cruel. I em fan bromes sobre els nois amb qui quedo i amb les cites “poc serioses” que tinc amb ells. Envegen la meva capacitat per somriure i ser feliç. Em donen copets a l’espatlla i es compadeixen de la feinada que tinc cada dia. Em conviden a cafès, a sopars, i comparteixen temps i espai amb mi. I després, tornen a casa seva, a les seves vides, amb les seves misèries, també.
– On vols anar a parar?
– Espera’t.  Jo banyo els nens, els dono el sopar, els llegeixo un conte i els poso a dormir. I em quedo sola, amb mi mateixa, asseguda al sofà.

– I estàs trista? Et sents sola?

– Doncs no, no estic trista, realment, ni em sento sola, de debò que no. M’agrada estar amb mi mateixa. És l’àlien, el problema. L’àlien que porto dins em fa tenir ganes de fer coses.
– Quin tipus de coses?
– No ho diguis a ningú, entesos? Però el que tinc ganes de fer és cridar, cridar ben fort perquè algú, algú em senti. Tinc ganes de fer un forrest gumpi córrer fins arribar al Pol Nord sense parar. I ficar-me dins del llit tapada fins dalt i plorar fins que sembli que desapareix tot el dolor que tinc a dins i encara fa mal, de vegades. Tinc ganes de picar el timbre d’una casa del meu poble i partir-li la cara a algú, amb el puny ben tancat, directe a la mandíbula, mentre dic paraulotes molt grosses de les que et deixen relaxat. Tinc ganes de ser creient i culpar déu per l’any fastigós que m’ha fet viure i exigir-li explicacions assenyalant-lo amb el dit. Tinc ganes de fer sexe amb tots els tios bons que em trobi pel carrer, i donar el meu cos a la ciència després. Em ve de gust, de veritat, emborratxar-me de vodka fins a perdre els sentits, escoltar la música a tot drap fins que em sagnin les orelles, i conduir a 200 per hora per l’autopista emportant-me per davant els putos peatges de merda. Això és el que tinc ganes de fer, engegar-ho tot a prendre pel cul i començar de nou. Tornar a néixer. Renéixer.
– Bé, tampoc és tan estrany, que pensis això.
– Que no, que no ho entens, no sóc jo qui pensa això, és l’àlien.
– I tu, doncs? Tu què penses? Què tens ganes de fer tu?
– Jo només tinc ganes que algú m’abraci ben fort i em faci petons al front, i a les galtes, i a la boca. I que m’estimi, aquest sí, que m’estimi. I que apreciï l’amor que vaig regalant, perquè me’n sobra.
– Això passarà, tard o d’hora, no creus?
– Vols dir? No n’estic tan segura, però no passa res, tampoc tinc pressa. Tenen tots raó, tinc fills i amb això n’haig de tenir prou. I m’haig d’estimar més, i fer-me respectar. I ho porto admirablement bé, ho sé. I me’n congratulo, de debò. I doncs, creus que ja estic curada?
– No ho sé, ho estàs?
– Tu ets el psicòleg.
– I tu la pacient.
– És clar, la pacient.

Petons i abraçades

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
 
Existeix encara, dins nostre, aquell nen petit desemparat que buscava l’escalf de la mare amb desesperació animal. Al voltant d’aquest ésser hem bastit una vida, que creiem important i majúscula. Un dia s’esdevé després de l’altre, i anem incorporant experiències, persones, amors i desamors, patiments i alegries, teixint amb paciència una capa de maduresa que creiem que ens protegirà dels llops i les bruixes. I ens sentim, a voltes, invencibles: els batzacs de la vida no ens suposen un trastorn , blindats com estem de les envestides. Ens recloem més i més, aprenent a viure així, a l’abric del dolor. Deixant de banda, sovint, la tendresa, la sensibilitat, l’amor. Ens conformem amb la vacuïtat, la lleugeresa, la frivolitat. Per por de fer-nos mal o de reconèixer-nos en el patiment dels altres. Per evitar sentir amb la profunditat que caldria el turment que algú ja ens ha causat.
En algun moment cal obrir la porta, per pura necessitat. Per airejar el dedins que ens incomoda, per obligar aquell que vas deixar entrar a sortir-ne sense demora, perquè reconeixem en un altre aquell caràcter que ens complementa i volem mostrar-li com som, en realitat. Perquè la soledat ens sotja d’aprop i se’ns fa insuportable. Aleshores, en la fredor de la intempèrie, emergeix, de la cuirassa magnífica que havíem confegit amb tant d’esforç, l’infant que vàrem ser, reclamant, a crits, petons i abraçades.

El que et podria dir i no et diré i el que et diré i no et voldria haver de dir (i uns quants consells de propina)

~ Núria Busquet Molist ~ 1 comentari

Podria dir-te que serà un camí de roses, i que mai sentiràs dolor, ni pena, ni infelicitat. Podria afirmar sense cap mena de dubte que et protegiré del patiment i de la desgràcia, que estaré al teu costat a tothora vigilant que ningú et faci mal. Podria assegurar-te que faré el que sigui per impedir que et passi res dolent, fins i tot cometre un assassinat, si és necessari.
Podria dir-te que la vida és meravellosa, o que hem vingut aquí a patir i que has d’estar preparada. Cap de les dues coses t’ajudaria, crec jo.
El que sí que et diré, però, en la perspectiva dels meus (quasi) 38 anys, és que no serà fàcil. Però que de tu en dependrà el resultat. Serà una marató llarga i dura i cansada i plena d’obstacles. Hauràs de tenir ganes de córrer, i no sempre les tindràs. T’hauràs d’arriscar de vegades, i ben sovint en pagaràs el preu. Faràs coses que et faran avergonyir i d’altres que et faran sentir orgullosa. Prendràs decisions estúpides que et canviaran la vida i d’altres, que creies transcendentals, no tindran la més mínima importància. Bones i males persones t’acompanyaran un tros del camí o inclús fins al final. Estimaràs, odiaràs, humiliaràs i t’humiliaran, seràs cruel amb gent que estimes, donaràs amor i en rebràs, riuràs com una boja, enyoraràs moments i persones, seràs tan feliç que et costarà respirar, et sentiràs morir per culpa d’algun desgraciat que et trencarà el cor en mil bocins. Et barallaràs, t’enrabiaràs, menjaràs fins a rebentar, t’emborratxaràs, ballaràs donant voltes amb cara de felicitat, faràs sexe amb desconeguts, em faràs enfadar molt, i més d’una vegada, segur, em diràs que sóc mala mare.
T’avergonyiràs, amb els teus germans, de la mare que us ha tocat. Em criticareu i us riureu de com n’estic, de sonada. Vindràs al meu llit a la nit a explicar-me que hi ha un noi que t’agrada. M’abraçaràs i em diràs que m’estimes. Em faràs el buit perquè no t’agrada la parella que he triat. Tard o d’hora marxaràs de casa i vindràs a veure’m, de tant en tant. I em trucaràs per explicar-me com t’ha anat el dia. I em demanaràs (a mi, d’entre totes les dones) que t’aconselli què fer. Potser tindràs problemes a la feina, o amb la parella, o amb algun amic. I patiràs, és clar que sí, i el dolor et servirà d’aprenentatge, i et farà millor persona.
Avui, que fas cinc anys i tot just comences, deixa que la teva mare, que et porta una mica d’avantatge, et doni uns quants consells. Gaudeix del trajecte. Aprofundeix en les coses. No et perdis res. Viu a fons i arrisca’t sempre, sigues protagonista de cada moment. Fes el que sents i no deixis que mai ningú et digui el que has de fer, ni tan sols jo mateixa. No sacrifiquis la teva felicitat per cap altre, per molt important que creguis que és per tu. Escolta l’altra gent i valora’n les opinions, però sigues tu qui prengui les decisions. I les decisions que prenguis, pren-les amb el cor i amb l’estómac, i amb el sexe. Només aquestes les podràs justificar sigui quin en sigui el resultat. Fes que el que sents, el que penses, el que fas i el que dius estiguin en harmonia. No et prenguis res massa seriosament, perquè no hi ha res realment seriós. Somriu, encara que pensin que ets ximple. Sigues molt feliç, sabent que, en algun moment, hauràs de fer un esforç per ser-ho. La vida serà una mala puta, de vegades, tingues-ho present. Però d’altres, serà extraordinària. Valdrà la pena, segur.

Ho vull tot

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

“La història de l’home no és la batalla del bé que intenta superar el mal. La història de l’home és la batalla del gran mal que intenta aixafar la llavor de la humanitat.”
Vassili Grossman (1905-1964), “Vida i destí”

Dono voltes aquest matí al bé i la bondat. La diferència sembla subtil, però és de vital importància: el bé és un una entelèquia, un concepte racional, només cal pensar-lo i permet fàcilment la generalització. La bondat, en canvi, surt de dins, és el que ens fa humans, només té sentit si es porta a la pràctica i això s’ha de fer un a un, en cada persona individual.
Parlar de la bondat genera frases com “en el món en què vivim s’ha d’aprendre a ser dolent”, “s’ha de mirar sempre primer per tu i els teus”, “el que és de tots no és de ningú, en el fons”, “la unió fa la força, potser sí, però és una font inesgotable de conflictes”. “Ja maduraràs”, “ja et faràs gran”, “ja ho entendràs quan tinguis fills”, “ja ho entendràs quan siguis vell”. Avís per a navegants: jo encara no ho he entès, i tic tac tic tac, ja sóc una mica (una mica molt estupenda, tot sigui dit) però una mica, gran. He naufragat ja unes quantes vegades i he après a nedar.
Fins i tot els que prediquen amb el cinisme del quedar-se com estem saben que només de la unió de tots per pura bondat i generositat en sorgeixen els més grans beneficis per tota la humanitat. Mai l’individualisme o el filldeputisme ens ha ajudat a progressar, mai. En canvi, la generositat de cadascú amb als seus semblants eleva el sentit de la vida humana a la màxima expressió.
Perdoneu-me si avui, potser pel dia grisot que fa a fora, espessejava de mala manera amb aquests pensaments tot esmorzant, mentre llegia al diari els programes dels partits polítics de cara a les eleccions de diumenge.
Fa vint anys que exerceixo el dret a vot. Ja no sóc la noieta de 18 anys que creia que el món es podia canviar només volent-ho, i portava una estelada a la carpeta de l’institut, al costat de la foto d’en Carles Sabater (tots tenim un passat, nois…). Aquella carpeta vermella plena de papers, que portava enganxada a uns pits que aleshores, que eren ferms i turgents, volia dissimular, i que ara, després de tres fills, mostro amb desinvoltura. Però és que ara sóc la dona de 38 anys que creu que la voluntat és el primer pas necessari per canviar les coses. Penso, encara ara, i amb més força que mai, que s’ha de somiar i s’ha de viure amb alegria. Per això fujo dels partits que demanen peix al cove, els que ens diuen que hi ha el que hi ha i que canviar-ho és impossible. Els que ens asseguren que hem de tenir por del que ens pot passar si som el que volem ser. Els que ens repeteixen que hem de ser realistes. Què vol dir que hem de ser realistes? Com s’atreveixen? La realitat es fa cada dia, a cada moment. Ser realistes vol dir que ja ens està bé el que hi ha. Hem de ser capaços de buscar una realitat millor, no adaptar-nos a la que tenim, essent, com és, imperfecta. Asseure’ns a contemplar el que s’ha aconseguit i dir que no cal canviar res per por de perdre-ho és de covards i no és generós de cara a les generacions futures. Mereixen una societat més justa, millor. Si no avancem, retrocedim. Si la gent bona no lluita, obre les portes de bat a bat perquè entri la gent dolenta.
Diumenge aniré a votar. I el cap potser em diu que haig de ser intel.ligent, que haig de fer un vot útil. Però el cor, massa acostumat als barrots de la presó on ha viscut tants anys, per fi alliberat, em diu: “somia, somia!” Sabeu què passa? Que, de vegades, cal escoltar el cor i deixar de banda el cap. Ens enganya, ens fa trampes al solitari. Jo votaré amb el cor, amb el ventre, amb el sexe. I quan posi el paperet dins l’urna pensaré que no vull triar, que vull que el món sigui dels qui somien, com jo.
Vull veure al parlament del meu país els saltimbanquis somiatruites amb cabells llargs que creuen, realment, que les coses es poden canviar amb generositat i voluntat i que estan disposats a lluitar per fer-ho possible. Aquells que, en lloc de dedicar el temps i l’energia a pentinar-se la clenxa mentre es prenen un gintònic amb la bandereta catalana a la butxaca a punt per cridar amb la boca petita a favor d’una independència per la que no han lluitat mai i que ara, de sobte, els interessa, dediquen el seu temps i la seva energia a fer possible un projecte esbojarrat i molt il.lusionant sense tenir ni un duro a la cartera. Els que, com la major part de tots nosaltres, estan enfadats amb el que hi ha, però que en lloc de cagar-se en tot mentre mengen l’escudella de Nadal per acabar reconeixent davant dels canelons de Sant Esteve que és el que toca i que hem de ser realistes i que no s’hi pot fer res, que tots els polítics son iguals, es pentinen les rastes, s’arremanguen les samarretes arrugades de “No al Quart Cinturó” i creen, del no res, un partit polític que estigui d’acord amb el que pensen. Aquests, vull que siguin els meus. Els que no s’omplen la boca amb el bé de tots i practiquen amb la bondat, que és el que ens fa, de debò, humans. Estimats amics meus, aquest cop ho tinc clar, claríssim: Jo ho vull tot. Teniu el meu vot. Somiem! #hovolemtot

Espero esperar

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
 
Espero sentir aquest neguit de l’espera una vegada i una altra al llarg del camí que em queda per endavant. Espero tenir sempre el cor tan ple de vida com ara. Espero que el meu país sigui un dia independent. Espero que persisteixi la capacitat dels humans de somiar i lluitar per un món millor. Espero que aquells que s’amaguen rere el cinisme del que és possible puguin percebre dins seu la brillantor encegadora de la il.lusió per l’impossible.
Espero que els meus fills aprenguin a valorar la vida que els he regalat. Espero que els meus pares estiguin orgullosos de mi. Espero que les persones que estimo m’estimin tant com jo a elles. Espero que les que ja no m’estimen tinguin el valor de dir-m’ho i no em facin patir més. Espero poder riure (no només somriure) cada dia, almenys, tres vegades. Espero moments de soledat i moments de companyia. Espero viatges en la llunyania i d’altres a dins meu. Espero recordar fins l’últim dia aquells que enyoro. Espero sexe salvatge, i sexe amb tendresa, i sexe amb amor. Espero ser capaç de fer florir el sofriment que, certament, m’espera en algun moment. Espero no perdre mai aquesta plenitud i aquesta alegria que m’enlluerna, encara.
Espero que arribi el vespre. Espero que demà el sol t’il.lumini el rostre quan obri els ulls i torni d’allà on hagi estat. Espero poder esperar sense perdre mai l’esperança. 

La vida és música

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
El gest quotidià de posar-me els auriculars a les orelles. Pitjar el triangle de “play” que vol dir endavant, engega’t, estic preparada per entrar. Una guitarra i una veu, res més. Tancar els ulls i sentir la música endinsant-se directament al meu cor, sense intermediaris.
Em pregunto com és possible. Una nota darrere l’altra, posades al lloc correcte, i les emocions, aquelles que últimament m’esforço per no controlar, surten disparades per totes bandes, s’apoderen de mi i em submergeixen en l’escalfor de la melodia. La música. Acompanya cada moment del dia, modifica la realitat segons la cançó que sona quan l’estàs vivint. Eleva cada partícula del que sóc, penetrant els meus racons més inaccessibles. Aquell tros del cor on no arriba la sang, aquell bocí del pulmó on l’aire no s’infiltra, aquella parcel.la del meu úter que cap espermatozou ha visitat. S’escampa com un fum, com un líquid molt poc dens. S’introdueix dins meu traspassant els porus de la pell, donant sentit a cadascun dels minuts de la meva existència.
I m’imagino una vida sense això. La respiració profunda que et fa saber tan viu, el poema curt amb les paraules justes (Emmarco amb quatre fustes / un pany de cel i el penjo a la paret), riure a crits parlant d’homes amb una cervesa a la mà, sentir la persona que va sortir amb tant dolor de les teves entranyes dir-te, mentre t’abraça, “t’estimo, mama”, arraulir-te al sofà sota una manta, amb un Kieslowski i una copa de vi, córrer pel bosc tan ràpid que el cor et surt per la boca, la carícia de l’amant tocant-te la pell, un orgasme llarg i profund. I per descomptat, la música. No es pot viure sense això. La vida és música, sí, ho és.

Ciutadà del món

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Ciutadà del món. Com si jo visqués en un altre planeta. Em diu que ell és un ciutadà del món, i que no creu en banderes, ni en himnes, ni en separatismes inútils. Que tots som germans i que hem de caminar units. I em mira amb cara satisfeta, de condescendència. Jo no sóc ciutadana del món, jo sóc d’una espècie particular. D’aquells que volen crear fronteres quan el que s’ha de fer és desfer-les, d’aquells que es vesteixen amb la bandera per esmorzar, per dinar, per sopar. D’aquells que, tossudament, s’entesten a voler ser relíquies del passat i parlar un idioma innecessari. I s’asseu amb les mans creuades sobre el pit, esperant resposta. I tot això m’ho diu un noi molt guapo i molt simpàtic de 37 anys que ha estudiat una carrera i que va venir de Granada fa un any.
I quan acaba de vomitar tota la llista de frases que tinc més que sentides i algunes noves però no menys sorprenents, li dic sense immutar-me que no es tracta del que sóc, sinó del que sento. I jo no em sento espanyola. I escolta, noi, no és que us tingui mania, és que no és agradable ser el que no sents que ets. Que t’obliguin a ser-ho. Que no és que no estimi el món i tots els ciutadans que hi viuen. Realment estimo molt el món, a tothom, però és que sento que pertanyo a una part del món i que aquesta part l’estimo més que la resta, perquè és la meva part. I que la vull lliure, i feliç, i que vull que els que hi viuen puguin decidir què són sense cap imposició.
I que no és necessari explicar-li les raons per les quals t’has de sentir orgullós de ser el que ets, perquè la meva llengua i la meva cultura són al pinyol de la meva ànima i són l’arrel que em sosté a terra, i són el que m’uneix als meus besavis i rebesavis que no vaig conèixer. I que puc anar a qualsevol lloc i ser feliç, però no deixaré de sentir aquesta pertinença.
I que l’amor pel meu país no és dolent, que no vol l’enfrontament contra l’altre, sinó l’autoafirmació necessària per sentir-te bé amb tu mateix. I que no es pot viure amb la frustració de no poder ser el que sents que ets. Que aquesta frustració, tard o d’hora, acaba sortint per alguna banda.
Em diu una vegada i una altra que ell és un ciutadà del món. D’un món on ell té una llengua i una cultura amb un estat al darrere. I jo, que reclamo el mateix per nosaltres, sóc una secessionista perillosa i molt equivocada.  Al meu balcó hi ha una bandera amb una estrella, li dic.
I prenem una cervesa, i riem, i ens agradem, de veritat. I quedem un altre dia, i ja està.

La llum amb els ulls oberts

~ Núria Busquet Molist ~ 2 comentaris

“La foscor amb els ulls oberts

la llum amb els ulls oberts
la llum amb els ulls tancats
l’esfera de la vida.”

Milan Kundera, “La immortalitat”

Mirant la pantalla en blanc, em pregunto què tinc per dir-vos. Que plovisqueja. Que ha refrescat. Que al matí, quan obro els ulls, fa mandra sortir del llit. Que el llibre del dia abans, escampat per terra, fa veure que no li molesta haver dormit al ras, sota del llit, on va anar a parar quan la son em va vèncer. 

Us diria que podria estar trista pel fred que fa, per la foscor dels vespres, i per l’any, que ja s’acaba i que ha estat dur. Però, sabeu què? Últimament somric sense adonar-me’n, i ho faig, sobretot, cada dia en llevar-me. Us podria dir que camino segura cap al lavabo, em miro al mirall i observo els racons del meu rostre, els ulls, la boca, el nas. I que ressegueixo  amb les mans el meu cos, que conec bé i estimo. I que em sento en plenitud. Però no és això, el que tinc per dir-vos. El que us diré és evident, i us ho anuncio sense por d’equivocar-me. Ho proclamo als quatre vents: mireu-me, sóc jo, la que ja havia estat una vegada, i sóc feliç d’haver-me retrobat, per fi.  

Sang fresca

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Les relacions amb un vampir són d’allò més excitants, al principi. No hi ha cap mortal capaç de fer-te sentir com ells. La connexió que estableixes amb un vampir és profunda i torturadora, però a la vegada extraordinàriament captivadora. El vampir et sotmet el cos i la ment.  Deixar-te subjugar per un ésser així resulta excitant i irresistible. Aquesta necessitat animal d’una persona (si és que es pot anomenar així) t’obliga a admetre que no tens control sobre tu mateixa. Esdevens la seva presonera, però ho acceptes de bon grat, perquè el lligam que us uneix és més fort que cap altra cosa.

El problema dels vampirs és que s’alimenten de tu. Et necessiten per viure. I tu creus que la seva necessitat és amor, quan en realitat és pura supervivència. I com que no pots deixar de sotmetre’t, deixes que xuclin un dia rere l’altre la teva sang. Mai en tenen prou, mai s’acaba.  Al principi, t’encanta aquest neguit per ser posseïda. Et deixes fer, creient erròniament que és meravellós que algú et vulgui tant. Però a mesura que passa el temps, el vampir et debilita més i més. Tu no pots deixar de servir-lo, estàs a les seves mans, ja no ets un ésser independent i lliure. Ets el seu aliment. Però convençuda de l’amor que creus que ell sent per tu, et lliures sempre, malgrat que les mossegades es fan més doloroses, i la teva feblesa augmenta i acabes tornant-te fosca, apagada, sense vida, exhausta.

Quan el vampir s’adona que la teva sang ja no l’alimenta com abans, com que no està unit a tu per un vincle d’amor, sinó de necessitat, busca una nova víctima. Plena de sang i plena de vida. I llavors, com que tu ja no li serveixes, prescindeix de tu, si pot ser,  fent-te desaparèixer. Ell no pot matar-te sense convertir-te en una vampiressa i aquest fet podria ser perillós per ell, o sigui que t’afebleix cada cop més, absorveix amb avidesa la poca sang que et queda, però anant en compte de no matar-te. Espera que moris de feblesa. De dolor. De pura pena. 

Si malgrat tot no mors, si no desapareixes, si tens prou força per fugir, el vampir entén que encara pot extreure de tu el que necessita, i busca la manera d’apoderar-se de l’alè de vida que t’esforces per mantenir. Vol fer-te saber que sempre seràs seva, que no tens escapatòria. I com que no pots fer altra cosa, després d’anys i anys als seus peus, et deixes. Sabent, com saps, que si li ho permets, si el deixes xuclar una vegada més, ni que sigui per sentir per darrer cop els seus ullals finíssims clavant-se a la pell buscant l’artèria caròtida, et dessagnaràs sense remei. Però t’abandones a ell, només per sentir el plaer de saber que la teva última gota de sang vital i calenta, per uns moments, haurà corregut per les seves venes fredes, plenes de mort.

Sandàlies

~ Núria Busquet Molist ~ 1 comentari

Tardoreja. He tret les mitges de l’armari. Ja no puc portar el vestit sense mànigues i les sandàlies (ai, les sandàlies!) ja es retiren a les seves capses. Pensava, quan les desava ben netes i arrenglerades, que quan les torni a veure, d’aquí a uns quants mesos, potser no seré com ara, no sé si m’entens. Pensava que quan torni a pintar-me les ungles de vermell i torni a portar el vestit sense mànigues ja no sentiré aquest dolor dins el pit. I se’m fa estrany. M’he acostumat tant a patir que serà sorprenent no fer-ho.

Trec de l’armari les botes, les sabates de pell, els jerseis. I m’imagino com era, l’últim cop que els vaig portar. No em reconec. Qui era aquella que es passejava amb el meu cos? Era una ombra esquiva, una màrtir de la causa. No era jo, la que sóc ara. Però sí que era jo, en el fons.

I pensava que en realitat la vida no és una línia recta, com ens han fet creure. Són cercles tancats, diferents vides. Ep, parlo per experiència. En aparença sóc jo, la de sempre. Però per dintre, per dintre he estat moltes. Fa por imaginar-ho, és cert. Però a la vegada és magnífic: pots viure les vides que vulguis sent sempre tu mateixa, però no. La contrapartida és que, probablement, no escolliràs tu el moment en què passaràs a ser una altra. I que, de vegades, la metamorfosi serà insuportablement dolorosa. Va, reconeguem-ho: tenien raó quan et deien que la vida és cruel, sí. Però esplèndida en la seva crueltat. Ferotge en la seva esplendor. Extraordinària.

Quan em torni a posar les sandàlies potser seré una altra, però no.

Amazing

~ Núria Busquet Molist ~ 1 comentari


It’s amazing
With the blink of an eye
I finally saw the light

Aerosmith, “Amazing”

Tenia por, quan vaig entrar. I llàstima, i pena, i sofriment. Tenia la seguretat que la meva vida no valia res, que jo era poca cosa. Una nena innocent i insegura. Espantada, plena de dubtes. Era un projecte de dona, un esbós del que podia ser, però no era. Era una meitat mal tallada. Tenia una ferida profunda al pit i una altra a l’esquena. Sagnava per tot arreu i no sabia si podria sortir. Però vaig decidir endinsar-me al túnel. I ho vaig fer per amor. Davant meu, la foscor, la soledat, la maldat, el dolor profund de les ferides, el desconegut.

He estat transitant per aquest túnel durant mesos, de vegades tirant endavant, d’altres tirant enrere. Donant-me cops de cap contra les parets. M’he quedat dies i dies atrapada en la foscor, paralitzada, sense saber cap on caminar. He tingut por d’estar tornant enrere, o de no trobar mai la sortida o de quedar-me atrapada per sempre en la tenebra. He estat a punt de desistir i quedar-me allà, esperant que algú em rescatés. He sentit veus que em cridaven cap a les dues bandes i m’he sentit sola, i desgraciada, i molt molt trista.

I per fi, fa unes setmanes, em va semblar distingir un puntet al fons. I ara ja sé que era la llum de la sortida. M’hi he atansat amb passes segures i com més m’hi apropo més convençuda estic de cap on vaig. La claror que fa és extraordinària, encegadora, i em permet veure’m a mi mateixa, en tota la meva plenitud. I em sento sencera, única. Sóc una dona, i ho semblo. Mai més seré una nena, ni un projecte del que podria ser. Ja no sóc innocent i insegura. Mai més deixaré que em fereixin amb aquesta crueltat. Ni perdonaré mai qui ho hagi fet. I per sobre de tot, mai més tornaré a entrar a cap túnel.

Ara que veig aquesta resplendor fulgurant m’adono que no hi ha res que s’hi pugui comparar.

La gallineta ha dit que prou

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Jo no vaig triar néixer aquí. Tampoc, imagino, ho van fer els meus pares, simplement em van fer néixer al lloc d’on ells eren. Quan vaig néixer, no portava implantat un xip d’espanyolitat. Això sí, me’l van implantar quan van poder, al registre civil, a la seguretat social, no fos cosa que se m’oblidés. No vaig triar que els meus pares em parlessin en català i que per tant aquest idioma es convertís en la meva llengua materna. De debò, no ho vaig fer per fer la punyeta a ningú, és la llengua amb què vaig aprendre a designar les coses i a ser persona. I no crec, tampoc, que els meus pares ho fessin per tocar els nassos a la gent de Palencia, simplement, era la seva llengua, la llengua amb la que ells havien après a designar les coses i a ser persones.

Jo no vaig triar sentir-me catalana, i no espanyola, perquè els sentiments no es trien, els sents. Un no pot obligar-se a sentir una cosa, ets el que ets, independentment del que diguin. I sí, a la pràctica, sóc espanyola, això diu el meu DNI. Però no me’n sento. I no crec que hagi de donar massa explicacions sobre aquest fet, perquè seria com demanar explicacions de per què t’agraden els macarrons o per què t’agrada el color rosa. No ho fas per anar en contra dels que els agraden els fideus, ni dels que els agrada el color blau. Són sentiments, és el que sents. I el que sents, en el fons, és el que realment ets.

I quan el que tu realment ets no està d’acord amb el que volen que siguis, t’has de rebel.lar. Perquè si no ho fas, la frustració et paralitza fins a tal punt que et quedes immòbil i deixes que abusin de tu fins a límits impossibles de descriure. Indefensió apresa, em sembla que en diuen. Algú em va dir l’altre dia que deixes que els altres et facin tot el que tu mateix et faries. És una simple qüestió d’autoestima. Quan et recorden constantment que dolent que ets, que malament que fas les coses, que egoista, que insolidari, t’ho acabes creient i et culpes a tu mateix de l’abús que altres t’infligeixen.

La nostra autoestima col.lectiva, com a nació, està al límit. Han abusat de nosaltres i ja no ens podem estimar menys. Hem de rebel.lar-nos o esperar la mort com a poble, que pot ser lenta, però que arribarà, tard o d’hora. De nosaltres depèn que els nostres fills tinguin més autoestima que nosaltres. Estarem construint la seva herència. Al carrer. Dimarts, 11 de setembre de 2012. Que no hi falti ningú.