Un poema exemplar

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
 
Un poema exemplar: amb versos com:
“Ciutat, rumor i vaivé sens pau dels carrers,
Oh vida bruta, hostil, inútilment gastada
saber que, com les platges nues, el mar existeix,
muntanyes sens nom i planúries més vastes
que el més vast desig,
i estic en tu tancada i amb prou feines veig
els murs i parets i no veig
ni la crescuda del mar ni el canviar de les llunes.
Saber que en tu tens  la meva vida presa
i que escampes per l’ombra de les parets
la meva ànima, en altre temps promesa
a les blanques ones i als boscos verds.”
Sophia de Mello Breyner Andresen (1919-2004)

(Traducció del portuguès: Núria Busquet Molist 14/02/2014)

Full de ruta

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Demà farà fred a l’albada
I el meu abric roig tindrà bocins de gel
pels racons de les butxaques.
Amb la mà dreta, impassible, sostindré el teu cor blau congelat,
somrient en percebre els meus ulls de vidre.

I em diràs tan tranquil que has pensat que és agost,
que aquest és el teu full de ruta i que la calor
de l’estiu, quan fa fred i és hivern, vivifica.
Miraré un altre cop dins la teva cuirassa
amb aquells meus ulls tendres de xai degollat
que tan bé coneixes i estimes.

Però creu-me, aquest cop em posaré guants
i m’escalfaré els dits abans de prendre’t el cor.
Des de la finestra, xopa de blau ,
veuré emblanquinar-se la gespa.
I percebré trista el teu cos sense cor, despullat i immòbil,
amb el full de ruta a les mans, cobrint-se de gebre.

Núria Busquet Molist (13/11/2013)

Retrat robot (o tu tranquil, que pots follar-me)

~ Núria Busquet Molist ~ 2 comentaris


Primer vam fer l’amor, o això va semblar-me. Però allò no era amor sinó instint, ho veig clar. Perquè aquesta fal·lera, tan brutal i animal, l’amor no la toca, té altres registres, diguem-ne més plans. Jo tinc el nas avesat a certes olors, i la teva, era massa de mascle. Em vas veure venir, el depredador va detectar-me: la fragilitat, la pressa, la ingenuïtat, la por de tornar a equivocar-me. Però estigues tranquil: pots follar-me.

Al rebedor. Sobre la taula. A l’escala, al lavabo, contra la pica, davant del mirall. Però ho sento, la pell et delata. Perquè els ulls que jo tinc veuen tots els colors, els matisos de rosa de l’estendard que alces, de cavaller salvador de princeses, de màrtir, de tendre xaiet despistat, d’infant o de pare. Posa’m de quatre potes, fes-m’ho pel darrera, pots cridar com un gos, bramar com un ase. Dóna’m la volta i agafa’m les mans, usa tot el meu cos i segueix provant-te que em tens, que no et cal estimar-me, que només posseint-me et va bé. I després abraçar-me, que jo em deixaré, perquè el cas és que en el fons m’està bé, ja m’agrada.

Ara que ja tinc dos ulls, però, i no em cal buscar plaure’t, et diria que tenir el meu cos és tan fàcil que si fossis humà no tindria ni gràcia. En deu tenir perquè no saps ben bé què vol dir tenir ànima. O potser deu ser això el que tu vols, que jo obri la porta, entrar per la força i arrasar-me el paisatge. Podries mirar-me per dins i intentar emmirallar-te. Però els teus ulls només veuen en mi una brillant i bonica cuirassa. Jo sé i tu no saps ni sabràs que és això el que tindràs. I amic meu, quina llàstima. Però no pateixis, tranquil, que pots seguir follant-me.

A Àlia

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
I potser també algun dia –com la sents ara de l’aigua
sentiràs la crida del viatge etern.
Sigues digna del teu llinatge de serp:
de la casa, de mi, dels meus versos, oblida-te’n.

Sàpigues una cosa: demà seràs vella. 
Beu vi, sigues tu qui meni el trineu, canta prop de l’abisme, 
converteix-te en gitana d’ulls blaus.
Sàpigues una cosa: ningú no és com tu.
Prova tots els braços.

Sí, cremen les avingudes de París!
(ho entens – milions d’ulls!)
Sí, sonen les guitarres de Madrid!
(que tant he esmentat als meus versos!) Sàpigues una cosa: l’ardor farà ampla la teva mirada,
(les veles hissades –tingues bon viatge!) 
Sàpigues una cosa: demà seràs vella,
de la resta, filleta, oblida-te’n.
 
Marina Ivànovna Tsvetàieva (1892-1941)

(Traducció del rus: Núria Busquet Molist 04/02/2014)

Cicatriu

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Els pits a pes sobre un cos suau i llis.
Omple d’empremtes la cintura,
pèls negres, ombres i plecs profunds.
Furga racons a un ritme plàcid,
ressonant, al dit del mig, la cadència del cos.
Buit i matèria, claror i foscor, i precisió de rellotge.
Alliberar l’altre jo amb tènue olor de civada,
i alterada s’alça del llit, refà el camí del lavabo.
Sempre evitant el seu rostre abatut,
s’observa el cos, que és ben seu, d’ella i ningú.
I aleshores, com qui no sap el que es fa, la veu allà.
Transparent, amagada. La mà palpant-la, impotent.
Potser direm que angoixada.
Vol dir per sempre, però sempre calla.
En lloc de mots, es posa el cos de gairell
i somrient es tranquil·litza, perquè té un cul que fa molt goig.

Núria Busquet Molist (26/01/2014)

Gelat de maduixa amb trossets de pastís

~ Núria Busquet Molist ~ 2 comentaris


Hi ha les penes que, amb el temps, prenen aquell regust de gelat de maduixa amb trossets de pastís. Que amb les hores, els dies, els anys, esdevenen records dolços per combatre l’enyorança de les nostres nits. Són penes alegres, boniques, que van buidar-te una mica, no massa, que van fer-te patir, però que vas tornar a omplir amb altres sabors, altres riures, o altres moltes maneres subtils d’existir.

I hi ha les penes que per molt temps que passi et segueixen cremant, que van deixar-te, com a únic llegat, una copa ben buida, una cullera llepada i un paisatge arrasat al voltant. Impossible pensar en la natura poblant aquells boscos previs a la devastació, ni en res que hagués pogut tenir un mínim gust de fruita hores abans del dolor. Són les penes que et deixen mig morta, mig viva, i que arrossegues com el condemnat arrossega un grilló. Condemnada a viure, a llevar-te cada dia, pels segles dels segles, fent veure que no passa res, perquè fa tant, tant de temps, que ningú no entendria com és possible que encara no t’hagis desprès d’un record que, en distància, hauries d’haver fet florir.

I el que passa realment és que el que voldries dir, enrogida de ràbia i de ganes viure, és que desitjaries amb força aquella altra pena, la bona, la que et fa tancar els ulls i somriure, i no aquest horror que et rosega de nits una matriu inerta. Que el fel i que el gel que t’empasses, soferta, amb aquell posat de fàstic imprecís, és l’única forma que saps de mudar aquesta pena teva, tan morta i tan viva, en un deliciós gelat de maduixa amb trossets de pastís.

Ara esdevinc

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
 
Ara esdevinc. M’ha costat
temps, anys i paratges
he estat dissolta i m’han sacsejat,
he estat la imatge d’uns i dels altres,
fugint ben folla del temps present,
vell i terrible, fent-me un avís,
“Afanya’t, o et moriràs abans de…”
(Abans de què? Abans l’albada prengui la nit?
O que el poema tingui un final?
O que l’amor s’hagi salvat?)
Però estic immòbil, ara i aquí,
sentint-me pes i densitat!
La negra ombra en el paper
és la mà meva; l’ombra d’un mot
que dóna forma al pensament
i que pesant, sobre la pàgina, se sent.
Tot es fon ara, cau al seu lloc,
desig a acció, mot a silenci,
la meva feina, el meu amor, el temps, la cara
posats alhora en un intens
gest com de créixer, com un plançó.
Tan lentament, fruita madura
fèrtil i lliure, sempre esmerçada,
cau però no deixa l’arrel exhausta,
així el poema, el que et regala
creix a dins meu per ser cançó,
fet i arrelat pel meu amor.
I ara hi ha temps i el temps és jove.
Oh, visc aquest moment precís
sóc tota jo, cap moviment.
Jo, l’empaitada, folla, corrent,
el sol aturo, plàcidament!
May Sarton (1912-1995) 
(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist 22/01/2014)

Xacra

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
Entre les cames,
amb sospirs d’urgència,
llisca el llangardaix
que ja havia parit
i alletat, xardorosa,
amb xarop de maduixa.
Fou una bèstia verdenca,
un nou-nat xisclador,
eixordant-me les nits,
i forats, i aiguadeix
dels meus dies
fins a fer-ne xavalla.
I ara vol tornar, eixut,
perdonant-me la vida,
després de xuclar-me
els mugrons, més eixorcs
que els crits previs
al seu naixement.
Entreteixint dubtes m’entrego.
Dins el ventre feixuc,
la llengua aspra.
No puc defugir
un bleix d’orgasme poruc.

Núria Busquet Molist (17/01/2013) 

Hello I love you

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari


Sidewalk crouches at her feet
Like a dog that begs for something sweet

The Doors, “Hello I love you”

Tic-tac. Eco de talons en un passadís de rajoles polides amb tuf d’hospital. Escarnint-te amb els ulls, el teu tu més suïcida t’avança lliscant, i el teu tu més covard sent atònit com l’altre obre els llavis a càmera lenta, proferint, com qui no vol la cosa, les paraules prohibides.

Ja està fet. Esperes que caiguin planetes. Que es buidi l’espai de matèria palpable, que l’òrbita d’algun satèl·lit s’aturi de cop. El silenci embolcalla de sobte el repic de talons que fins aquell punt exacte emparava el teu dubte i el feia callar. Es transforma, després, en dos sons dissonants: un alè inspirant i expirant sense ritme constant, i el batec del teu cor que accelera el seu tempo. La vacuïtat del moment impregna la cambra d’onomatopeies, sortint-te de dins com globus de còmic amb formes diverses: bum-bum, uh, ah, ah, ah, uh, bum, uh, bum.

Et mira. Als ulls, i després als mugrons encara erectes despuntant pel llençol de floretes, amarat de suor post-coital. Et mira, de nou, i agafant-te la barbeta et fa un petó tendre als llavis. Bum-bum. No saps què vol dir-te però ho tems, i tot al voltant ja és un caos de globus de còmic donant cops de colze per fer-se el seu lloc bum-bum, uh, ah, ah, ah, uh, bum, uh, bum, entremig dels dos cossos, del coixí, la paret, el lavabo, del llit.

Xxxt! Prou! Deixeu que em concentri, que està a punt de dir-ho! Silenci!

Procures centrar-te en els llavis i aguantes l’alè, preveient l’explosió d’aquell magma, o potser desitjant més del compte que aquell terror fred abraci l’escalf dels mots apropiats. La sentència, si us plau. Bum-bum, uh, ah, ah, ah, uh, bum, uh, bum.

I és curiós com, en aquell mil·lisegon d’angoixa, tens temps de veure, encara, la pel·lícula sencera de la teva vida, escena a escena, tal com seria en aquell món ideal que existeix perquè l’has creat tu o te l’han fet crear: t’estimo, bum, anell, bum, lluna de mel, uh, t’estimo, ah, platja, ah, fills, bum, Nadal, uh, t’estimo, ah, noces de plata, bum, vacances a Mallorca, ah, néts, bum.  Bum-bum, uh, ah, ah, ah, uh, bum, uh, bum.

I llavors va i diu… “gràcies”.

BUM!

Implosió de la terra. El silenci del buit de l’espai. Un somriure forçat. Vinga, som-hi, noieta. Recomença el repic de talons. Tic-tac.

Què pensaré?…

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
 
 
Què pensaré quan estigui al tombant de la mort, si sóc capaç, aleshores, d’un sol pensament?Pensaré, potser, en l’ús irrisori que he fet de la vida, en com he mandrejat, m’he adormit, que poc que he gaudit dels seus dons?

“Què dius? Que ja arriba la mort? Tan aviat? No pot ser! Si no he tingut temps de fer res… Tot just em preparava per fer alguna cosa!”

Evocaré, tal vegada, el passat, submergint-me en vivències dels pocs instants fúlgids, per mitjà de les cares i imatges que estimo?

M’acudiran a la ment les accions més terribles, i sentiré a l’esperit un dolor penetrant o, per ventura, un penediment tardívol?Pensaré, potser, en allò que m’espera, més enllà de la tomba… si és cert que m’espera quelcom?

No…. Em fa l’efecte que provaré de no pensar, em forçaré a rumiar una fotesa, per tal de distreure la ment de l’obscuritat que m’encalça, ennegrint-se a mesura que hi sóc més a prop.

Un moribund davant meu es planyia que no li donaven avellanes per rosegar… i allà, en les profunditats dels seus ulls de color evanescent, vaig intuir aleshores un aleteig, una lluita: la d’un ocell ferit de mort amb l’ala trencada. 

 

Ivan Serguèievitx Turguénev (1818-1883)
 
(Traducció del rus: Núria Busquet Molist 09/01/2014)

El fugitiu

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

T’has esvanit, de matinada,
esquitllant-te per la finestra rodona
del vaixell dels malsons d’un infant,
dansant de puntetes la gespa
que mena a l’oblit
d’un cor fet de glaç.
Fugint del meu cos fet de flama,
del meu llit tan urgent,
emparat pel silenci
has cercat,
en la remor de la calma,
la fredor familiar i més fosca:
la dels monstres que t’acompanyen.
Hi ha un eco congelat dins les tènues cuirasses
en què el meu tu i el teu jo es resguarden.

Núria Busquet Molist (06/01/2014)

Encontres en la tercera fase

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

—Bona tarda, en què puc ajudar-lo?

—Bona tarda, la Vida? Hi podria parlar?

—Ara no s’hi pot posar. Si li sembla, li passo amb la Mort, que és del departament immediatament posterior.

—Amb el Buit, l’anterior a la Vida, no em pot passar?

—No, no, aquest departament no agafa trucades. S’estressava, està en observació, n’hi ha que diuen que el Buit és el mateix que la Vida, això l’ha transtornat i des de fa temps que té un buit constant.

—Ai pobre, vejam si es millora. Doncs sí, passi’m amb la Mort, si el Buit i la Vida no poden…

—No pengi, ara li passo. Que tingui un bon dia.

—Bon dia, l’atén la Mort, en què puc ajudar-lo?

—Bon dia, miri, jo volia parlar en realitat amb la Vida, però m’han passat amb vostè que és la que ve just darrere.

—Això del darrere sona malament, diguem que sóc una fase avançada d’un mateix procés.

—Sí, sí, té raó, no pretenia ser despectiva.

—No passa res, és un aclariment que he de fer tot sovint, per pròpia autoestima, sap què vull dir?

—Ja ho entenc.

—Però digui, què vol?

—Doncs volia preguntar-li a la Vida què passa amb mi. Jo no sé fins a quin punt ella en té la culpa, el fet és que pateixo bastant, i començo a pensar que sóc jo que no en sé… Voldria saber si és que hi ha algun curs de reciclatge o és una cosa que és d’aquelles d’anar fent, i en aquest cas, fins quan cal aprendre, perquè hi ha gent que en sap molt, de viure, o això sembla, i jo encara em sento, gairebé a la meitat, una mica a les beceroles, i començo a pensar que o bé no hi estic capacitada, o potser és ella que s’hi està recreant.

—Dona, no sé com puc ajudar-lo jo, perquè de mi ningú no se’n queixa. Els que es queden sí, eh? Però és pura enveja, estan en una fase inferior, pobrets meus. Com si fos culpa meva! Tot i que ja fa tant de temps que ho tinc assumit que ja no m’afecta, he fet molta teràpia i he après que el problema el tenen ells i no jo, perquè els que passen al meu departament tampoc estan tan amargats, no sé si m’explico.

—Sí sí, però igualment, quin departament més desagraït el seu, la veritat. Em sap greu dir-li això, però a mi tampoc em ve massa de gust arribar-hi, vull dir que la vida em sembla més… vida, no sé com dir-ho.

—Tampoc n’hi ha per tant. La vida està molt sobrevalorada.

—Home, però és que mentre estàs viu estàs viu, jo què sé…

—La mort no s’entén en la seva justa mesura. N’hi ha que fins i tot la cerquen amb constància, i no són els més tontos, ja li ho asseguro. I quants no la voldrien per d’altres? Jo només faig el que em toca fer.

—Però no s’ha plantejat mai fer objecció de consciència? Vull dir, per exemple, dir no, aquest no me l’emporto?

—Collons, ho faig sempre que vull! No m’emporto a la gent per caprici, només vull els que m’interessen. Alguns han de venir per contracte, perquè altrament el departament de la vida seria impossible de fer funcionar amb tanta gent. Però alguns me’ls demano expressament perquè sí i d’altres dic no, encara no, que no estan preparats.

—I li paguen molt per fer això?

—Què va, una misèria.

—Però deu compensar, quan veu algú que per fi descansa en pau…

—A veure, ser la Mort està molt ben valorat professionalment, fa respecte, però a la pràctica no és res de l’altre món. Vas fent, no sé com dir-ho… Qui dia passa…

—Any empeny. Així li podrà transmetre el meu malestar a la Vida?

—Sí, és clar, però no sé si li respondrà. Entre nosaltres: així com jo sóc molt metòdica i fina, i funciono amb certa lògica, ella és molt despistada, i no s’ho treballa gens. Li fa gràcia veure com s’ho manega la gent, ara fa, ara desfà i mou els fils una mica com li plau. És desordenada i molt boja, i li agrada jugar. Li donaré un consell: no li pregunti massa i vagi fent. Tot depèn de vostè, en certa mesura, fins que ella s’hi fixi i digui, ara li remouré la baralla, o potser al revés, es compadirà i dirà: ara la faré feliç. Però això dependrà del dia, de l’humor que gasti de bon matí i sobretot, sobretot, de l’alcohol. Això sí, de l’alcohol. No és el mateix la vida amb gintònic que la vida amb vi negre, o cervesa. Sap què vull dir?

—Llavors, què creu que hauria de fer? Simplement anar fent i no fer-ne massa cas?

—El millor és que faci el que li doni la gana i molt, molt i molt, sense por. I no es queixi si ella s’hi fica, sempre serà millor que sigui ella qui es fixi en vostè, i no jo. Oi que m’entén? Sap què passa? Que jo no depenc de l’alcohol. A mi l’alcohol no m’agrada. Ho entén, oi que sí?

—Pot contar si l’entenc!

Els estornells de l’estació Termini

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
 
Volen en gernació, d’aparença convulsa, els estornells
vénen del camp a la ciutat cercant refugi
seguint les normes, un xiscle i grinyols breus
dibuixen triangles al cel i llargues línies
que s’apressen i muden el gruix i la forma
negres núvols sanefes al sostre fulgors de la vida
mentre caminem, cots els caps i corbats,
per l’estació entre els arbres dispersos al vespre
van d’aquí cap allà, amunt i avall, frenèticament
volar en bandada és la defensa trepigs maniobres,
extrems alleujaments l’alarma en el silenci,
dibuixen al cel l’angoixa la tempesta terrible
d’ànimes en pena abatudes pel temps fred
a terme les ales alçades a la desembocadura de la prosa.
Gabriella Sica (1950-)
 
(Traducció de l’italià: Núria Busquet Molist 29/12/2013)

Projectes de vida per estudiar

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari


Embrions, tots nosaltres. Miquetes de sang i d’escates, trossets de l’un i de l’altre, sense vida per separat. Nedant en el líquid amniòtic de les nostres mares no essent realment, només esperant. Bategant, potser sí, algun dia. Però mentre érem inerts, vocables encara per pronunciar, sense batec constant, ni sang a les venes, no érem res, realment. Només simples projectes de vida per estudiar.

Elles, les dones que ens portaven a dintre, ens volien o no, ens podien o no, ens estimaven. O no. Però eren. Eren elles, i nosaltres no. Si mai no haguéssim estat concebuts, si aquell embrió que érem no hagués estat, molt més tard, una vida, no haguéssim nascut. No haguéssim. Res més. No haguéssim. I no passa res. No haguéssim i no passa res.

Si haguéssim viscut per la força d’una llei que ens obliga a ser orfes d’idees, si haguéssim tingut una mare culpable del seu pecat. Si haguéssim cregut que el seu cos és, només, un receptacle, on posar bocins d’home i fer-ne humanitat? Això? És això el que hauríem volgut? Fer dones esclaves de la seva natura, obligant-nos a tots a ser vides, quan érem, només, projectes de vida per estudiar.

Mal menor

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

 

Si haguessis fingit,
l’estiu que vam viure podria haver estat la postal d’una cala
amb velers i banyistes surant en jocs d’aigües tornassolades.
El sol a la cara, la sorra enganxada als peus molls del futur
no farien aquell mal tan amable, que és el frec del teu tacte.
Podries haver-me jurat, com fan d’altres, que m’estimes de cor.
Que el meu cos, dessota del teu, és de sucre i de melmelada.
M’hauria esborrat afanyosa tot rastre de mascle aliè
esbandit els pors de la pell amb lleixiu, raspat les entranyes,
per poder ser més teva, si no ho era prou, ja m’entens.

Si haguessis fingit molt de temps, t’adverteixo,
hauries sentit, escruixit, l’udol de dolor del meu pit,
en alguna ocasió. I jo hauria fet meu, aleshores,
més d’hora que tard, com caldria, aquell adagi impossible
que diu sou iguals tots els homes, incapaços humans de capir
la meva natura corrupta. Que l’amor que tu sents no era pas
com l’amor que jo sento. Que sí, tens raó, érem molt diferents.
Podries haver sentit, de bon grat, el batec entremig de les cames,
amb la llengua roent de plaer, i cridar-me amb un sol moviment
dels teus dits, oberta al davant, davant teu, disposada.

Si haguessis fingit finalment,
un amor que senties a mitges, com hauria fet qualsevol,
t’odiaria a hores d’ara per haver fingit ser qui no eres
i tu m’odiaries també, per haver estat estúpida, toixa,
i no haver-me adonat que fingies l’estrofa que corejaves.
I la tendra i remota postal que ara veig de tots dos a la cala
d’un poble de costa amb estiu de velers i aigua tornassolada,
seria sòrdida, obscena i basardosament trista, com qui evoca l’estiu
i l’amor i la joia de viure quan el fred té ja olor definida
i el sàdic hivern es respira, expectant, des del llit d’un suïcida.

 

Núria Busquet Molist (22/10/2013)

Càlids vespres verds

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

No era vespre ni verd: era tarda del mes de juliol, calenta, ben groga, cremada pel sol. Una pena de sofre esborrava les passes de l’altre camí. Va fer feina, aquell dia, capriciós, el destí.  

Al palmell de la mà forja solcs la natura. Ella creu que no he anat a la lluna, que només els plomosos apèndixs fan volar cel amunt. Somriu indulgent quan torno al cau masegada, després de l’últim batzac, i en els ulls li veig l’ombra d’aquella que sent, a la vegada, la calma d’una vida apamada i la força voraç de la flama roent. Ella sap, en secret, que la màgia existeix. Com una mare guareix la seva nena rebel. Ella em té les arrels, però no veu energies ni fils invisibles enlloc. 

Diu que ens hauríem trobat igualment, en un fred dia groc. Però les cartes estaven marcades. Em prohibeix encendre la metxa, però és allà quan em cremo amb el foc. Desitja, en el fons, la pròpia cremada. Creu estar alineada. Que tot és casualitat. Però, per dins, ella ho sap: tot allò respirat amb el cor mai no es perd. I seran sempre càlids els nostres vespres verds.