Troncs

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

 

 

Potser és la por que sento quan penso en els troncs.

En els trossos dels arbres que dius que hem de cremar,

un a un, per no cremar el bosc, d’un plegat.

Em fa por no ser un tronc prou a punt per cremar-se.

Em fa por cremar el bosc, de tant foc que sento a les branques.

Em fa por, finalment, no ser un tronc ni una branca,

ni un arbre tan sols. Ser una dona, només, i tu un home, només.

I tots dos, un miratge.

I que això que veiem com un bosc sigui un dia, només, clariana.

Potser és por, penso jo, o és potser que vull tant la calor d’aquest arbre

que cremar tot el bosc se m’antulla un destí inevitable.

Núria Busquet Molist (10/12/2013)

Les paraules pesen

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Les paraules pesen.

Un text no diu mai el dolor de les coses petites,
d’allò quotidià atrinxerat entre compromisos,
de les trames d’afecte, de l’exili anunciat
en el caminar inquiet de les dones. 
De rostre en rostre, la cal·ligrafia de l’amor
implorà el record de paraules embruixades
i, com si hagués, el llenguatge,
de travessar el temps, ascendiren,
sobre els dies, constel·lacions sonores.
Però jo, que no m’uneixo als calendaris
ni crec en promeses vocals,
vaig fugir, els punys febrils,
braços enllaçats

a un futur marginal, de tota lògica.

La possessió de la nit, en la qual em vull lluna en totes les fases,
em porta a glossar pors en un cabdell de rimes imperfectes.
La ciutat té colomes que m’empaiten sense adonar-me’n.
Tinc un aqüeducte modelat als ulls

i un diluvi vermell en el dibuix del pit. 

Graça Pires (1946-)
(Traducció del portuguès: Núria Busquet Molist 07/12/2013)

Sordesa selectiva (na-ni-no)

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Home-home que llunyeges les nits:

irrisoris tres versos em menen a tu
i em fan entonar la cançó de bressol per a adults
que em força a emetre (proferir?) un somriure indolent
fent veure que et sento. No. Que t’escolto.  
Na-ni-no na-ni-no, amb la guitarra que toques.
Canto jo, jo canto, però no escolto,
la guitarra no és teva, és de l’altre, la sents?
Na-ni-no. 

El teu son misterieja, home-món, barret-home,
abocat des de mai, des d’ara-ara i per sempre
al meu desig, presonera. De tu, home-fal·lus,
i de la cançó que va tocant la guitarra, taciturna, com jo.
Covarda? Exacte.
Humiliada.
Pròdigament, la sents?
Na-ni-no na-ni-no.  

Home-déu, desgastat.
Un atzar insolent escolat pel forat de l’aigüera
et portà cap a mi, embriaga. De vi? No. D’orgasmes.
Amb gust de maduixa, olor de cirera. De llima.
Lliscant sense xarxa, com sempre, és clar, directa.
Al fons del barranc. Allà on bruela (no, clama) el mar ardit.
Per què busques aquella guitarra que sona al bell mig d’un mar plàcid?
No hi és. No hi sóc. La sents?
Na-ni-no na-ni-no.

Home-penis, home-cicatriu, home-cuirassa (esventrada).
El primer misteri és la copa buida.
El segon misteri és la porta oberta.
El tercer misteri sóc tota jo, sencera, plena de tu, buida de mi, oberta.
Tic-tac esperant. El què? La guitarra.
Home-no, home-sí. Home.
Tu i el barret. Desgastat.
Na-ni-no na-ni-no.
La sento, la sento. I tu? 
No.

Núria Busquet Molist (28/11/2013)

Dedicatòria

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
A l’arrel de tres braços que em subjecta a la terra. Als pits tendres, les cames, els ulls. Al somriure, i a l’alegria de viure que em féu girar full. Al cervell que m’enganya però em fa entendre coses, al cor que no entén però em permet enganyar-me. A les lletres de l’alfabet, els accents, la música, les confidències de matinada. A l’olor de la sal, la remor de l’onada. Al Montseny, a l’amiga, la birra del Tarambana. Al seny embriagat de la rauxa del vi. Al combat de la meva natura amb la calma. A les vides trencades que em van fer patir.
 
A la dona que canta escampant sabó neutre entre les cames. A la crida constant de la pantalla blanca. Als noms i cognoms d’aquells homes que he tingut dins. Als trens i als ascensors, a les víctimes de tots els botxins. A les taques de sang que ja no marxaran mai de la roba. Als marges dels llibres amb interrogants. A l’arroba. A les cases tan grans que et fan sentir sola. A les sabates gastades d’anar caminant. Als t’estimos que van quedar un dia suspesos en l’aire. Als mitjons foradats que ja no he recosit. A l’amor que he rebut, a l’amor que he sentit. A les dones i els homes que m’han precedit.
 

Al dolor, a la por, a les hòsties, a les punyalades. Al naufragi asfixiant que em portà fins aquí. A les càlides pells que he olorat a l’albada. Als poemes, els dubtes, les flors. A la guitarra que toca, encara ara, tots els acords. A les persones que riuen com ximples. Als infants que creuen en les tortugues Ninja. Als amants de l’amor que he deixat pel camí. A la màgia. Als fils invisibles. Als meus trenta-nou anys de vida. A mi.

La mamma morta

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

La mare que et va parir no existeix.
Era un joc de la ment,
una ombra de peix,
un instint insolent
que m’havia raptat.
L’ombra havia pres cos,
i el cos fou averany.
L’ombra-peix bressolava
el teu son, respirant
l’aire dolç de l’engany,
l’aire plàcid i clar
del seu ventre.
L’urgència d’amor
i el neguit d’aquell cor
van definir-te el centre. 

Impostora, rendeix-te, li deia,
enfonsant el ganivet.
I al costat de l’avet

vaig deixar el seu cadàver.

Va sorgir un cos de l’ombra,
i la carn va ser carn,
i el tros mort va brillar en la penombra.
I els pulmons plens d’oxigen
foren brànquies de peix
i avançaren nedant. 

D’una ànima errant
jo sóc, filla meva,
culpable assassina.
Urgida de dubtes, sadolla de por
submisa i poruga,
mai prou plena d’amor.
Inoculant-te a gotes petites,
tènues com l’ombra que era,
l’enyor plàcid que escampes arreu. 

Perdona’m
pel buit de la pèrdua,
pel pit que no raja,
per l’absència, pel plor.
Agraeix-me
l’exemple, el dolor
del camí que no vaig fer per ella,
ombra-peix, ni per mi,
que ja tinc apamada l’estella. 

El sender que vaig prendre un bon dia
va canviar-te per sempre el destí.
 
Núria Busquet Molist (27/11/2013)

Com explicar-li a un cec…

~ Núria Busquet Molist ~ 2 comentaris
Com explicar-li a un cec,
a un cec com la nit, de naixement,
el rebombori de colors de la primavera,
l’obstinació de l’arc de Sant Martí? 
Com explicar-li a un sord,
de naixement, com  la nit, a un sord,
la tendresa d’un violoncel
o l’amenaça d’un tro? 
Com explicar-li a un pobre,
nascut amb sang de peix,
el misteriós miracle terrenal
anomenat amor?

 

Iulia Vladimirovna Drunina (1924-1991)

(Traducció del rus: Núria Busquet Molist 22/11/2013)

Per poder ser com sóc ara

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Per poder ser com sóc ara,

amb la cara maquillada,
he hagut de matar mil dones.
Ser jo sense ser-ho massa,
o ser massa sense ser jo.
Buscar entre la foscor
els fonaments d’una casa.

Sentir els crits en la distància.

Flotar, nedar.
Hivernar durant cent llunes,
desaprendre a respirar.

Per poder ser com sóc ara
amb tota la carn desbocada,
he hagut de prendre mil cossos
i resseguir-los l’espatlla.
I jugar a contrallum
a ser jo, però no massa.
Per poder ser com sóc ara
he estripat en mil bocins

aquella llista gastada

que deia esposa i mare.
I escriure una llista nova
amb una sola paraula.
 
Núria Busquet Molist (19/11/2013)

Coses de mares

~ Núria Busquet Molist ~ 1 comentari
 
L’altra tarda, en anar a buscar els nens a l’escola, vaig veure el teu cotxe. No et diré pas que m’afectés gaire, no va ser pas tan greu, no passa res. Però sí, era el teu cotxe. El color que tu havies triat. Les cinc o sis marxes, ja no me’n recordo. Aquell GPS que ignoraves sovint. El connector pel mòbil sempre connectat. I les quatre rodes, oh sí, i aquell xassís frontal que em tornava boja, i aquell maleter tan i tan gran. I em sap molt de greu no haver mirat més sovint la part de darrera, diguem-ne la part dels nens, però és clar, no m’ho vaig plantejar. Ni els pilots laterals, ni l’avís dels radars.  
 
Recordo, això sí, la teva mà a la meva cama, abans del peatge, els teus dits furgant entre les cuixes, un cop abonat l’ import. Recordo la llum del pilot tan xula i moderna, i a tu conduint, cercant un indret prou fosc. Els seients que s’abaixen, fàcilment, com les calces. I el teu glop consternat, desitjós, prenent el meu cos. El canvi de marxes que fa molta nosa, la pell del seient, que, quan sues, s’enganxa a l’esquena. Els teus crits i els meus xiscles, el meravellós fre de mà. Riallades estúpides, després d’un orgasme. Tot això ho recordo, segur: tu i jo, vestint-nos de pressa per si un conill dòcil ens descobrís. Descarregats de la urgència, servits.
 
Feia memòria d’això l’altra tarda, quan vaig veure el teu cotxe aparcat davant de casa teva.   Carregada de bosses, de carpetes, de bates, de nens.
 
—De què rius mama?
—De coses de mares. 
 
 I ho vaig dir com si res, somrient.

Perquè he obert els ulls

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Perquè de matinada has fregat el meu tacte,

marbre fred amb treball de finesa impol·luta.
I perquè he sentit, de retruc, als teus dits, vellut càlid.
Per l’obsequi atorgat just després de l’orgasme:
l’esguard càlid d’un home entregat a la pròpia feblesa
que ha besat amb el sexe l’origen i fi d’un univers mut.
Perquè m’has impregnat, inflamat, de saba espessa i voluble,
fecunda creadora de vincles. 

Perquè com el so exhalat pel violí i el seu arc,
esdevinguérem anit una melodia superba,
prèvia a nosaltres, humans del nou ordre.
Perquè les ànimes manses no saben
deturar amb el seny la crida instintiva.  

Perquè he obert els ulls.
Perquè fa més de cinc minuts que em bressolo
entre el son i la vida, i encara no sé
si has marxat de gairell, emparat en la nit,
si no vas pas venir ahir al vespre,
o si encara ets aquí,

escrutant el meu rostre indecís,

que observa en el buit de la cambra
innegables lligams de colors invisibles.

I és per totes aquestes raons que m’emmirallo amb el sostre, poruga.

Perquè no goso girar el cap i desvestir el dubte.

 Núria Busquet Molist (09/11/2013)

A vegades la bellesa

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
Estic per sempre baudelairitzada
que en el meu mirall
ulls
cabellera
a vegades la bellesa
a vegades fins i tot el calfred de la mort
em retornen la mirada.
Com aquells miralls que es responen
fins a l’infinit
en la vida
dona i poeta en mi es fecunden.
I no tinc
per habitar la meva nuesa, més que les joies sonores del llenguatge.

Azadée Nichapour (1968-), “Parfois la beauté”
(Traducció del francès: Núria Busquet Molist 10/11/2013)

Filla de puta

~ Núria Busquet Molist ~ 1 comentari
 
I ara que torna altre cop la filla de puta, m’adono que ja l’enyorava. Que n’acaronava la forma ben endins del meu pit i que des que no hi era, feia fred a les nits, fins i tot en ple agost. I de sobte, el retorn.  Benvinguda altre cop, feia temps que no em visitaves. Endavant, endavant, ja saps que sempre hi ha lloc per tu en aquest temple reclòs, amargat de tant sucre.
 
Com dius? Que has vingut per quedar-te? Va dona, que ja saps que tard o d’hora sortiràs a fer un tomb, i llavors, enganyada, tornaré a somriure i diré sóc feliç a tothom, i els meus riures faran riure i diran quina dona, quines ganes de viure que té. Però tu i jo sabem, estimada, filla de puta, però estimada, que tu i jo som un tot. Que ells van i vénen, que els records d’aquells dies de joia s’apaguen del tot i després sempre quedes tu per consolar-me. Tu sempre hi ets.
 
Estimada, adorada, impregnada de ràbia i horror, la meva filla de puta ja torna, oblidada un temps, a recer dalt de l’arbre, on la vaig camuflar dels estranys, seguint uns consells de bon cor. Però he hagut de pujar a buscar-te perquè t’enyorava, filla de puta, t’enyorava, filla de puta, t’enyorava. T’enyorava.

Dona alliberada

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
 
I poblares la foguera
d’ombres de dones arcanes,
I digueres, però què fèieu tan ufanes
amb davantal i grilló?
I donares l’absolució
als seus tediosos viures,
les reptares a ser lliures
com, orgullosa, eres tu.
I fongueres les cadenes
en el fons de riota aliena
del teu ignot esclavatge.
I esdevingueres femella
però amb sabates de ningú.
 

Núria Busquet Molist (28/10/2013)

 

29 de gener de 2002

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
Estimada mare, estic aprenent a lladrar.
Une saison en enfer. repeteix amb mi  Une-Saison-En-Enfer.
les meves trenta generacions analfabetes Jo estic aprenent a lladrar.
marcar un mai territori amb l’epiglotis
com un cadell com un can de palleiro
entestar-me fins a tornar en mi en gos llavors pronuncio
Walt Walt
Walt Whitman mare.
estic aprenent a lladrar.
em poso de cul al sol prenc una aixada i
intento imitar el cant del cucut del cucut de cul al sol llavors
la gorja se m’esprem de dolor
i udolen com mai els futurs possibles que ens inflen les venes
com un cassó de llet al foc.
els ulls del meu amor porten dins
la dringadissa dels esquellots uncontralaltre uncontralaltre
de la novena simfonia de Gustav Mahler
mare.
I jo et miro als ulls als ullets estàs tan cansada
però jo no i aquí
dins la fúria gos
escolto amb atenció la campana de cris
tall dels teus somnis incomplerts
com una escultura delicada de Brancusi
de Cons tan tín Brancusi.

Una i altra vegada el cor tan gran
com un bolet enorme la tardor ets tu auauau lloba
aquí em tens ballant cridant saltironejant
una mestra gutural, un volcanet gutural
com la Virginia Woolf com la Virginia Woolf com la Virginia Woolf.

Et miro les mans podria llepar-te les cicatrius de les mans
Fins a fer llum
i curar-te les hernies discals amb un únic vers alexandrí
amb una síl·laba de sègol cru amb un oh-là-là i després després
contar un per un els teus cabells blancs arrelats en les edats del món
la teva llengua plantígrada mare
podria fins i tot reestructurar-te l’ossada
amb l’implant d’una cançó anarquista.

 

de vegades sento el dolor sedimentant-se
làmina
per
làmina
com la pissarra:
és un esquinç emocional clavat al clatell
i per lladrar així de vegades cal plorar iode
obrir-me els genolls amb una dalla fins a veure el sol tan a prop
a tres centímetres de l’iris
mare
jo havia de mamar de la teva medul·la
sorprendre el món quan et baixa la compassió a les càries
i als pits
caiguts
de cansament.  
per poder lladrar jo hauria de rosegar durant anys
la teva al·lèrgia al pol·len als angelets dels pollancres
la teva anèmia circulant en sentit invers per la sang
hauria d’anar amb tu a enterrar el teu germà de vint-i-set anys i
prémer la mandíbula per no partir-me la llengua

amb la seva tuberculosi marona.

sé molt bé que per poder lladrar
hauria d’anar amb tu a la meva infantesa
i veure’m a punt de morir deshidratada
i pregar-li a la verge en la qual no creus
que em torni a la vida de tres mesos i mig
i soldar-me a la teva falda per sempre
com una peça de ferro del teu ventre.
no pensis que no sé que per poder lladrar
hauria d’anar amb tu a les últimes hores
de l’àvia Carmen aferrada a les quatre puntes del seu mocador
i a la teva melsa.
bé ho sé ho sé bé tot
que per aprendre aquest lladruc
finalment calgueren
mil dones rentant sense parar al riu de Saá
i mil llaurant i dues mil cosint i cinc mil
recollint llenya i arrels al mig de la muntanya i Tu
sobre tot tu plantant pins en una serra immensa
desaprenent tot allò que ets
foradant els teus dubtes.  
Estimada mare, estic aprenent a lladrar.  
algú em veu obrint-me la mandíbula fins a foradar-la i dic ja
ja lladro au com el gos no no
com Camille Claudel com Camille Claudel com Camille Claudel
com Camille mare en el marbre
com Camille
com Walt Whitman Walter Benjamin vinc mare
vinc cap a tu
vinc vinc vinc
alta
alta
au…
Olga Novo (1975-)

(Traducció del gallec: Núria Busquet Molist 30/10/2013)

Em sembla, vaja

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Em sembla, vaja,

que el teu sexe i el meu
estan diguem-ne encaixats per sempre més
I perpetren amb nocturnitat
una conversa fluïda (fluïda!)
coronada per tres certeses,
que són també mots,
els quals, donat el cas,
podrien estar mancats de contingut,
que no és el cas nostre.
Vaja, em sembla. 
 
Amor. 

              Amistat. 

                               Necessitat. 

Em sembla, vaja,
que desfilen el fil i l’enfilen, els mots,
segons l’ocasió que es presenta,
i el dia, i l’hora del dia,
i l’abans de sopar o el després,
i que a aquell nus que ens uneix
no li cal desfer-se,
per falta de voluntat
d’ambdós extrems.
Massa preciós per haver estat nuat
per simples humans amb prosaica
urgència de cos.
Vaja, em sembla.
 
El que és evident és que les nostres soledats
s’estimen apassionadament:
Com nosaltres.
Em sembla, vaja. 

Núria Busquet Molist (23/10/2013)

Em volen blanca

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Y cuando las carnes
Te sean tornadas,
Y cuando hayas puesto
En ellas el alma
Que por las alcobas
Se quedó enredada,
Entonces, buen hombre,
Preténdeme blanca,
Preténdeme nívea,
Preténdeme casta.

Alfonsina Storni (1892-1938)
 
Em volen blanca. Tan blanca em volen, que cap més sol m’hagi tocat. Que hagi estat tancada a la capsa des del naixement. Pura, pura com un nadó de pit. Santa com una verge, feble com una espelma que per cap vent ha tremolat.

Em volen preciosa i amable, em volen atenta quan parlen, però callada, em volen alegre i poc complicada, em volen neta, rentada amb tot el sabó del món.  Depilada, però no massa, maquillada, però no massa, massa bonica, tampoc.

Em volen lluna, però ben plena, res de foscor. Em volen lliure però calmada, em volen dona només en part, un xic de nena, un xic de mare. Em volen submisa però no esclava, em volen aigua sense l’onada.

Però sóc ben bruna, escabellada, amb la pell fosca i decorada. I tinc la turba a dins del ventre, i no sóc santa, no, no ho sóc pas. Sóc una fera exagerada, jo sóc la fúria, jo sóc tempesta, jo sóc la natura desbocada.  I no m’importa dur tatuada per sempre més, sobre l’espatlla, la marca infame de l’empestada. 

Crec que ell vindrà a l’hivern

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
Crec que ell vindrà a l’hivern.
De la insuportable blancor del camí
emergirà una taca negra feta de llàgrimes,
i s’anirà acostant molt lentament,

fent la seva absència commensurable amb la seva arribada,

i serà una taca durant molt, molt de temps.
Una volva de pols? Una brossa a l’ull? I la neu,
no hi haurà res més que neu,
i no hi haurà res durant una eternitat,
i ell enretirarà la cortina nevada,
tindrà forma i tres dimensions,
i seguirà acostant-se més, més a prop…
Això és tot. Més a prop, no podrà. I caminarà, caminarà,
vast en la seva mesura.
Vera Anatòlievna Pàvlova (1963-)
(Traducció del rus: Núria Busquet Molist 21/10/2013)

Amputació

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

La mà acompanyant-me en la fosca va xiuxiuejar-me a l’orella que em deixés sentir.
Vaig decidir arrencar-me’l d’arrel com una mala herba, sense ser-ne capaç.  
La por del terrible dolor per la pèrdua del membre rebel m’ho impedí.
Vaig pensar que si d’arrel no podia, m’esqueixaria igualment, fos com fos,
sabent que si ho feia, tot l’arbre sencer corria el risc de morir.
La serra era tota rovellada, i jo estava sola, desesperada, emparada en la nit.
Amb l’espina dorsal escapçada, vaig procedir a la brutal amputació,
amb la final intenció de fer un darrer intent per sobreviure.

No va caldre tapar-me la boca, amics meus, creieu-me: era closa, cosida pels anys,
sense cap cicatriu que evidenciés haver estat sargida per dins.
Amb sàdic tacte de bisturí, seccionant una pell sense anestèsia, vaig tocar os.
L’olor de formol m’omplia els narius. Respirant fins al fons altre cop, vaig seguir tallant,
més freda que el marbre, cada múscul, cada artèria, del tros contaminat del meu cos.

La sang va sortir a borbollades, llavors, disparada a grumolls, vermella i granada.
Cap crit de dolor va poder esqueixar aquell silenci furiós.
I tallava i tallava i tallava i tallava i dies i dies i nit rere nit.
Dessagnant-me, però muda, callada, desbordada de roig i negada de ràbia.
Obligada a patir per collons, vaig rebolcar-me pel sòl relliscós, alienada,
Gaudint de l’espectacle macabre, coberta de sang coagulada,
somrient embogida, però sense xiscles de truja al moment de parir,
reclamant emmudida a algun déu una mort merescuda.
I creieu-me quan dic que, tanmateix, no vaig morir.
En lloc de posar-me morfina per deixar de patir
Vaig asseure’m a fora, al pedrís del jardí,
al tercer graó davant l’arbre, aquell que porta el meu nom,
a mirar com es descomponia, podrint-se lentament al sol,
l’esvorall extirpat del meu cos.
Quan ja era un caire fètid irreconeixible, un dia, la boca s’obrí
Proferint sons que ja eren audibles, per fi. 

I el crit ofegat d’aleshores és aquest poema.

(Núria Busquet i Molist 18/10/2013)