Calenta

Full de càlcul

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Primer hi ha les trenta cel·les on has enumerat la clau de l’èxit de la vostra relació. Hi ha pros i contres, uns al costat dels altres, i al final la suma i resta. Resultat. Després vindrà l’amor, i les nits d’enyor, i els t’estimo i els missatges amagats rere missatges, i sospirs entretallats de tan feliç com ets.

Després, a l’altre full, vaig jo. Aquell record d’un llit tan tou i tendre, que no li cal cap llista per vèncer el primer combat de l’enyorança. I hi ha el meu cos, i el teu embat salvatge a dintre meu, lluitant contra la ràbia amb la llengua, furgant tots els racons fins a prendre’m el crit, i moure’t sobre meu com un cavall veloç en plena cursa, el cos a cos, la pell, suor, la teva olor, preludi càlid de la penetració. I finalment, la meva boca, que és on van a parar tots els records, i tu volent-la mentre jo te la volia, i el meu sexe delirant prop de la teva carn.

Hi ha tots els pensaments de cada dia, les nits en el teu llit contant les vostres cel·les quan realment penses en mi, fregant-me en tu. Cridant.

Sense paraules

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Com un mantra. De què parles, de la fecundació de les sípies? D’aquell poeta que és el teu arxienemic? O de l’orgasme femení, tu, que entre cames hi tens la columna trajana? Ja ni respires, tan sols somrius i em vols fer riure. I prossegueixes, com si res. Jo, que tinc problemes per contenir-me, que si no parlo rebento, jec a prop teu i no goso respirar, perquè si ho faig podria arribar (cosa improbable) el meu moment de dir quelcom. Però no, no arriba. Sense descans. Com un prodigi de la raça. Parla que parla.

Però sí, sí, em fas somriure, riallades, de fet, i tens aquell podria ser que et fan els ulls i que procures, hàbilment, negar-me, que això només és sexe, que no ho saps? I et pensaves que eres tu, la que parlaves, és que m’animo, fes-me callar. Però no puc. No podré mai. Somriu dins meu, fins a l’estómac, impregnant-me, aquell rostre amagat que tens darrere de la cara. L’home que enyora el seu nen trist i que no sap que hi és encara. Parla que parla. Parla que parla.

I el teu cos nu. L’arruga al front, i el pit pelut de roig, l’olor del coll en acostar-te i abraçar-me. Les nostres pells fregant-se des de fora, sense la roba que, fins llavors, era, bé ho saps, tota cuirassa. La teva pell fregant la meva des de dins, la teva llengua molla, acaronant-me. Sí, exacte. Ara sí, cridant, és clar. Però ja, tots dos, sense paraules.

Retrat robot (o tu tranquil, que pots follar-me)

~ Núria Busquet Molist ~ 2 comentaris


Primer vam fer l’amor, o això va semblar-me. Però allò no era amor sinó instint, ho veig clar. Perquè aquesta fal·lera, tan brutal i animal, l’amor no la toca, té altres registres, diguem-ne més plans. Jo tinc el nas avesat a certes olors, i la teva, era massa de mascle. Em vas veure venir, el depredador va detectar-me: la fragilitat, la pressa, la ingenuïtat, la por de tornar a equivocar-me. Però estigues tranquil: pots follar-me.

Al rebedor. Sobre la taula. A l’escala, al lavabo, contra la pica, davant del mirall. Però ho sento, la pell et delata. Perquè els ulls que jo tinc veuen tots els colors, els matisos de rosa de l’estendard que alces, de cavaller salvador de princeses, de màrtir, de tendre xaiet despistat, d’infant o de pare. Posa’m de quatre potes, fes-m’ho pel darrera, pots cridar com un gos, bramar com un ase. Dóna’m la volta i agafa’m les mans, usa tot el meu cos i segueix provant-te que em tens, que no et cal estimar-me, que només posseint-me et va bé. I després abraçar-me, que jo em deixaré, perquè el cas és que en el fons m’està bé, ja m’agrada.

Ara que ja tinc dos ulls, però, i no em cal buscar plaure’t, et diria que tenir el meu cos és tan fàcil que si fossis humà no tindria ni gràcia. En deu tenir perquè no saps ben bé què vol dir tenir ànima. O potser deu ser això el que tu vols, que jo obri la porta, entrar per la força i arrasar-me el paisatge. Podries mirar-me per dins i intentar emmirallar-te. Però els teus ulls només veuen en mi una brillant i bonica cuirassa. Jo sé i tu no saps ni sabràs que és això el que tindràs. I amic meu, quina llàstima. Però no pateixis, tranquil, que pots seguir follant-me.

Coses de mares

~ Núria Busquet Molist ~ 1 comentari
 
L’altra tarda, en anar a buscar els nens a l’escola, vaig veure el teu cotxe. No et diré pas que m’afectés gaire, no va ser pas tan greu, no passa res. Però sí, era el teu cotxe. El color que tu havies triat. Les cinc o sis marxes, ja no me’n recordo. Aquell GPS que ignoraves sovint. El connector pel mòbil sempre connectat. I les quatre rodes, oh sí, i aquell xassís frontal que em tornava boja, i aquell maleter tan i tan gran. I em sap molt de greu no haver mirat més sovint la part de darrera, diguem-ne la part dels nens, però és clar, no m’ho vaig plantejar. Ni els pilots laterals, ni l’avís dels radars.  
 
Recordo, això sí, la teva mà a la meva cama, abans del peatge, els teus dits furgant entre les cuixes, un cop abonat l’ import. Recordo la llum del pilot tan xula i moderna, i a tu conduint, cercant un indret prou fosc. Els seients que s’abaixen, fàcilment, com les calces. I el teu glop consternat, desitjós, prenent el meu cos. El canvi de marxes que fa molta nosa, la pell del seient, que, quan sues, s’enganxa a l’esquena. Els teus crits i els meus xiscles, el meravellós fre de mà. Riallades estúpides, després d’un orgasme. Tot això ho recordo, segur: tu i jo, vestint-nos de pressa per si un conill dòcil ens descobrís. Descarregats de la urgència, servits.
 
Feia memòria d’això l’altra tarda, quan vaig veure el teu cotxe aparcat davant de casa teva.   Carregada de bosses, de carpetes, de bates, de nens.
 
—De què rius mama?
—De coses de mares. 
 
 I ho vaig dir com si res, somrient.

Selva verge sota el vent

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Ahora quiero amar algo lejano…
Algún hombre divino
Que sea como un ave por lo dulce,
Que haya habido mujeres infinitas
Y sepa de otras tierras, y florezca
La palabra en sus labios, perfumada:
Suerte de selva virgen bajo el viento…

Alfonsina Storni (1892-1938), “Esta tarde” 

Bocaterrosa, tors nu, malucs suggerits per un llençol arrugat, una cama sortint pel costat. L’escletxa de llum del matí s’escola entremig d’espesses cortines, directa al meu ull. Torno de la nit. Farà fred, avui, me’l sé a dins. El vidre és glaçat, ben segur. Llum i foscor m’acompanyen alhora, en aquest moment d’entremig, traspàs obligat del viatge nocturn. La nit anterior a l’albada glaçada encara fa olor de desig en el llit, i el terra fa olor de moqueta barata.
 
No recordo quan ha marxat, ni qui és. Ho sospito, només. Ni què féu després d’ofegar-se’m a dins i tornar a respirar altra vegada. Hi havia tres vodkes, abans, i aquell home llunyà, seductor, que parlava fluixet i em somreia. Sabia, com jo, per quina raó era allà. I també hi hagué una mà. A la mà. I a la cuixa. Un petó tendre? No ho sé. No, és clar, tendre, no. Als llavis sí, això sí, llengua humida clavant-se al deler. Avidesa, urgència d’intimitat i plaer.

L’ascensor, en erecció, enfilant-se a la cambra, amb les mans i amb la boca de fidels testimonis callats. Una clau que no entra. Riallades inquietes en obrir-se la porta. D’esquena, amb els pits, per fi lliures, contra la paret. Les mans enllaçades. S’alça la faldilla, s’abaixen les mitges, les calces. La llengua és suau, al meu coll. El sexe és humit. Tensió ferma entrant i sortint. Crits, gemecs, d’un i altre. Crits. Més crits. Al llit. A sobre, per fi, exigeixo les mans sobre els pits. I agafant la cintura. I la llengua més dura, encara. Els braços per sobre l’espatlla. El refrec, l’ofec. L’orgasme. L’orgasme. Descans, somrient. 

No esperava que a aquestes alçades de l’any fes tan fred. Ni que a sobre la taula, em deixés una nota que diu “ens truquem.” No sé com es diu, ni la cara que feia, ni quin número té. Sé la mida exacta que tenia el seu membre. Però ell, aquell home, amb prou feines recordo com és.

Come slowly

~ Núria Busquet Molist ~ 1 comentari


Come slowly, Eden!
lips unused to thee,
Bashful, sip thy jasmines,
As the fainting bee,

Reaching late his flower,
Round her chamber hums,
Counts his nectars –enters,
And is lost in balms! 

Emily Dickinson (1830-1886)
 
El desig de tu és tan gran que a la nit, si no hi ets, si estic sola al llit, m’acompanya.  

Amb ulls closos em deixo portar per l’estómac, pel sexe, sentint les mans destres resseguint-me el cos nu, després de deixar, reposant, delicades, el cap sobre el llit, els rínxols fragants escampats pel coixí. Una fulla que cau lentament, plàcida, de l’arbre que la sostenia. Acostant els teus llavis als meus, sentint l’alè càlid recorrent orelles, espatlles, clatell. Les llengües que es troben i fugen, es troben i fugen, en un embat manyac de tendresa infinita. Et sento la pell. Juganera, fixada al meu ventre com un vel de luxúria que escorcolla el dedins. El nervi. L’anhel. El buit que em limita. 

Amb la boca als meus pits, els mugrons excitats, convoques la fada. El sexe, mullat, que s’atura de cop per rebre el teu bes, sensible, profund, inflamat. Acarones el melic, suau, les mans enllaçades. I després em masturbes, amb la boca, amb la llengua, amb les dents. M’allibero i et guio l’impuls, dolçament, amb els dits als cabells. Xopa del tot, gemegant silenciosa, em rendeixo, impotent. Em desfaig als teus llavis, sense cap més remei. 

I després, distensió, i blanesa, i el teu tacte viril a dins meu. Amb l’arrel que em fa terra, recomença el sospir. Compàs ràpid, avidesa, de tu, del teu sexe, tornar a casa, per fi, de l’infern. La vida s’aplaca. Llençols nets, gessamí, llum i calma. Els fills pròdigs que adoren, de nou, el seu déu.   

No és el cos qui et desitja, és l’ànima. La meva ànima et desitja, amor meu.

La dona que crema

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

“L’única gent que m’interessa són els bojos, els que estan bojos per viure, bojos per parlar, bojos per ser salvats, que ho desitgen tot a la vegada, aquells que mai badallen o diuen coses normals i corrents, sinó que cremen, cremen, cremen com magnífiques bengales que esclaten com aranyes entre les estrelles.”
Jack Kerouac(1922-1969), “A la carretera”
Sóc jo, la dona que crema. La boja, sonada, aquella que fa el que li dóna la gana. La bruixa, la que balla, sota la pluja, mullada, i recita poemes d’amor i de mort, vestida de fada. La que escriu sense filtre, rajant mots dels dits. La que et trobes dormint a l’albada, havent lliurat l’ànima de regal amb el cos. Inspirant mots esparsos d’amor per calmar una existència abrandada. La que estima i no pensa, reclama. La que sent, molt profunda, la flama, la que no podrà mai apagar-la.
Crema cada capítol de la història que ja m’havien escrit i ja estava pactada, d’antuvi.  Aflama cada llumí, i s’apaga, deixant al meu pas un rastre de cendra, una escalfor delicada, que em llança, de nou cap al foc, o la brasa. Cremo jo tota, de desig per la vida, abrusadorament lliure, que m’obliga a fer foc de Sant Joan, amb el cos, amb el cor, amb la ment delicada. M’acompanyen aquells amb solitud volguda i tendresa demanada.
Cada alè em comforta amb el vaivé de l’onada brusent. Glopades de foc que empasso amb delit, com faquir que reclama benzina. Mostrant làmines vermelles, i grogues, i blaves a aquells que, admirats, reconeixen en mi allò que tots som. Éssers lliures, vides estranyes, superba amalgama de casualitats que ens van fer el que som ara. La meravella de cada minut que se’ns ha concedit.
Sí, sóc jo, la dona que crema. La boja, sonada, aquella que fa el que li dóna la gana. La que té molta pressa, amb la vida bullent que prem l’interior, incendiant les entranyes. La que sent, molt profunda, com crema la flama.

Tu i jo, i gintònics, retorn al passat i la carretera

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

El poema em crida, aquesta nit, a la fosca amb llums de colors. Furgo el desig de ser jo en la follia aliena. M’emmirallo com una madrastra. Qui sóc jo? On ets tu? I el passat, verinós, encanteri de poma, em retorna el mirall un paisatge. Un concert. La música. Dos gintònics. Tres cerveses. El cervell donant voltes. Ell mira el mar. El paisatge. Ell. I ella. Ell, que m’estima. M’enyora. Jo miro la terra. El cel. Jo. Jo mateixa. Somric. És feliç. Jo sóc l’altra. Ell, l’altre, m’espera.

Retorno, avui, amb alcohol, al passat. Jo. Jo mateixa. I el dubte que balla. I ballen titelles de luxe, al voltant del meu dubte. Somriuen al titellaire. Tots sols. I els gintònics. I els seus sexes barats que m’observen les cames. L’espai entre els pits. Sóc aquí. I no em veuen. Jo. Jo mateixa. El meu dubte. Que no balla, que es gronxa. I el mar. D’ella i d’ell. I la terra. I el cel. Les estrelles. I aranyes.

Que no pari la festa. Dos, tres gintònics. Tres, quatre cerveses. Ballen Jack, Neal, Allen, William. A la carretera. Qui ets? Què vols, mirallet? Sóc jo. Ets tu, jo mateixa. Que no em reconeixes? Dins l’aigua. Tu i jo. Dins la closca de la garota. Ancorem la cuirassa. Aranyes, aranyes, entre les estrelles. Retorn al passat. Jim. París. Gemecs. Suor. Sego amb plaer teranyines gastades de vides passades. Tres gemecs. I respiro. Jo. Jo mateixa. Tu i jo. I ell, l’altre. Dormint al costat. Que avui ja és demà. I ahir, va ser ahir. Dins nostre, la fosca. I el mar. I la terra. I jo. Jo mateixa. I la carretera.

La bruixa. La pluja.

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Una nit d’estiu, en plena tempesta, ja de matinada, una bruixa petita de cabells rinxolats va obrir la porta de casa i va sortir al jardí. Es va despullar poc a poc, peça a peça, primer els pantalons curts, la samarreta de tirants i finalment les calcetes. I es va estirar a la gespa ben nua, deixant que la pluja d’estiu penetrés el seu cos. Amb la boca badada va beure’s l’aigua que queia, a glopades. Era freda, gelada, tot i la xafogor que havia acompanyat aquell dia estiuenc. Amb l’energia del fred, la bruixa es va entregar a l’aigua del cel, en connexió amb la natura. I allà estirada, de matinada, en ple temporal, va sentir la pluja dins seu. I li va entrar tan endins, que va tenir un orgasme.
L’amant va visitar la bruixa tres cops, aquell mes, i totes tres vegades va sortir a la gespa excitada, es va estirar despullada, i es vaig deixar posseir per la força de la tempesta, com si d’un amant es tractés. Totes tres vegades es va escórrer, totes tres vegades van fer l’amor amb l’ànima, comunicant amb la pell la profunditat del seu ésser. Va ser amor, intens, tendre i potent. La bruixa petita dels rínxols no va veure’s amb ningú altre, el sexe amb humans ja no li va interessar. El seu amor reclamava fidelitat absoluta.
A finals de setembre, una punxada sorda, profunda, a la panxa. La regla no va arribar. Un embrió ocupava el seu úter. Embarassada. No va aconseguir recordar cap amant amb qui hagués estat aquells mesos. Només un: la tempesta. El cor li va fer un salt d’alegria: la pluja l’havia impregnat.
El ventre humà va acollir de bon grat la tempesta menuda, freda i delicada, tintinejant el dedins amb ritme constant. La nit del seu naixement, el pare de la criatura bramulava ferotge, incapaç de donar-li la mà a la seva estimada. La bruixa, estirada amb les cames obertes, un dolor punyent travessant-li les entranyes i esqueixant-li la carn, va fixar la mirada a la finestra i li va semblar, per un moment, veure uns ulls ben humans, regalimant una llàgrima blava quan el fill de la pluja va deixar anar el seu primer vagit. A fora, just en el mateix moment, un llamp i un tro tots dos alhora, anunciaven al món el seu naixement.

Rentadora assassina, el thriller

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Tinc el sexe obturat, aturat, per causa d’un problema mecànic. M’obceca. Camino per casa mirant-los, amb recel, esperant el moment en què un d’ells explotarà al meu costat. Des de fa una setmana, els meus electrodomèstics em fan molta por. Teníem una relació cordial des de sempre, de respecte mutu. Però ara, ara tinc un problema mecànic. Una rentadora que no conec, de la qual ni tan sols sé la marca, em té mania.  Ja està, ja ho he dit. S’espatlla.  

El que em temo és que sent passió sexual pel seu amo, i sap que quan ell em té a mi, ella ja no existeix, perquè per molta imaginació que puguis posar-hi, hi ha coses per les que una rentadora no està preparada. I això molesta, ja ho sé, i per això m’odia. Ho noto. Sóc molt perceptiva. Ho fa amb premeditació, seguríssim, perquè les peces que fallen són essencials. El tècnic, que està conxorxat amb la màquina, sempre va a reparar-la el dia i l’hora que jo he quedat amb el noi. Mitja hora abans, mitja hora després. Amb tot el que costa trobar un dia per veure’ns! No em digueu que no és sospitós… 

Estic molt enfadada per dues raons: la primera, perquè ell sempre la prefereix a ella, mai no em defensa. I això, em fa mal. La segona, perquè no m’agrada estar a males amb altres, em dóna mal cos i les vibracions assassines, quan són elèctriques, fan molt de iuiu. M’odia, ja ho sé. Sospita la veritat: sap que barrejo foscos amb clars. Això ho noten a distància, les rentadores. Sap que abuso de la meva, i que no rento mai a mà. Haig de dir a favor meu que duc les ungles pintades. 

He pensat que a la rentadora en qüestió li deu passar com a algunes humanes: de tant rentar calçotets a un home els agafen afecte, de l’afecte a l’amor hi va poc i de l’amor a l’obsessió encara menys. Si tingués una cara, seria Glenn Close. Temo que algun dia parli amb la meva i em doni problemes. Temo trobar un conill mort dins el tambor quan vagi a fer la bugada. Les rentadores fan pinya entre elles, són molt sectàries, es comuniquen per ones inaudibles a l’oïda humana, del pal dofí en llibertat. Tinc por, molta por, de posar-me calenta d’aquella manera que la sang no arriba al cervell i per accident fer sexe damunt l’aparell, amb el perill evident de morir electrocutada, la qual cosa seria molt trista: si m’haig de morir, ho vull fer, almenys, pentinada i ben digna, vestida, a poder ser, que quan vinguin els de les ambulàncies diguin tan morta i tan guapa. Tan guapa. 

El meu problema no té solució. L’amant, que sóc jo, sempre té les de perdre. La seva relació és massa estreta, massa estable, i ella és molt necessària. Ell sap que duc les ungles pintades i que mai, mai, sota cap concepte, li rentaré els calçotets. I jo no vull viure aterrada. Més val que em busqui un amant amb una rentadora menys complicada.

La fada despullada

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Obre la porta. Mira-li els pits. Acosta-t’hi, si tu vols. En sents l’olor? Sensual. No! No la miris als ulls. Les ales serien de sal, i no alçarien el vol. Mira-li els pits, tan se val, no necessites control, però és important, el que et dic, els ulls no els miris. No cal.
Llengua amb llengua enllaçada, avançareu trampejant pel passadís tenebrós. Tu, somrient, respirant, diràs com n’és, de bonic, tot el seu cos, i ella t’anirà indicant, amb les mans, que el concepte s’ha entès. Et somriurà i et dirà que ja sabia, fa dos, tres dies, que ho entendries. Mira-li els pits altre cop, ara els té nus, no et distreguis.  Del llit estant, mentre descus el nus difús, et demana que la maseguis. Sents l’escalfor de pell preciosa que, amb raó, manté llustrosa. Toca-la bé, fes-li petons, reconeix sons que t’embriaguen. Però els ulls no els miris, no pas encara.
I no era abans, sinó que és ara, en un moment imprecís, quan l’essència del que tu ets és reclamada. Desclou les portes del sagrat temple i et permet, d’una vegada, entrar rabent, una alenada, ben d’improvís, buscant qui ets i fent-te feble. Dins el seu ventre. Mira-li els pits, altra vegada, mira el teu cos, dins el seu cos, i tots dos cossos amb un sol centre.  La dispersió unificada, en un instant, culminada. Però no entris tu, que ella t’aculli. Postra’t dins seu, i fes diana, que l’energia pertot circuli. Que el déu que reses vegi el nirvana.
Mira-li els ulls. Ara sí.
Ales de seda entre foscor, on fosses pútrides, que fan pudor, sotgen cadàvers de vides fredes. Brutal sofrença. Grans esperances. Reflecteix l’amor les dolces danses que en el mirall, sense recances, faran estralls. Dolça elecció: compassió. 

I generosa, la fada. Tal com jo sóc. Ben alada, repartint joia. I despullada.

La dona que fa la truita de patates més bona del món

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

La dona que, de vegades, fa la truita de patates més bona del món porta un davantal amb gira-sols grocs i verds, aquesta tarda d’estiu. Viu en una masia perduda, al mig del no res. Té quaranta anys de fa poc i en fa vint que dorm, cada nit, amb un home que, havent pesat vuitanta quilos, avui en pesa cent vint. Ella pesa el mateix que sempre, però ara, a la cara, hi té algunes arrugues. Cada nit, abans de dormir, s’aplica amb parsimònia i paciència la crema, tocant una pell ja madura però tènue, volàtil, bonica encara. S’agrada. Mira l’home gras i sorrut que ni la intueix, entretingut com està amb la tele. Veu l’ombra d’aquell que, de nit, l’havia tocada.
La dona que veu l’ombra d’aquell que, de nit, l’havia tocada, té ganes de riure sovint. I quan se’n recorda, esbossa un somriure i deixa anar un sorollet, com un crit, i així va practicant, per quan li faci falta. Cuida gallines, vaques i porcs. Els parla de llaços de seda i cançons de bressol mentre els alimenta, i ells li parlen d’ous, de llet, de garrins cridaners. El seu home té les ungles molt brutes i les renta amb lleixiu abans d’asseure’s a taula. Mentre sopen, ella explica orgullosa que amb retalls que li ha deixat la Maria de Can Manelet s’ha fet un vestit de papallones roses per anar al bateig de la Cinta, a l’agost.
La dona que s’ha fet un vestit amb papallones roses per anar al bateig de la Cinta aprofita que està tota sola avui per espiar per la finestra l’estiu fugisser. Els ocellets la criden pel nom. Deixa el davantal de gira-sols sobre la taula de la cuina, i amb un vestit fresc molt lleuger, d’estrelles turquesa, s’endinsa als camps de blat, seguint els piulets. I camina tranquil∙la, l’aire càlid tocant les arrugues boniques, els tirabuixons negres fent-li pessigolles a les espatlles. Al mig del camp, verd encara, veu una clapa aixafada, com si algú s’hi hagués estirat. Decideix fer el mateix. Es treu el vestit i s’hi estira al damunt.
La dona que ha decidit estirar-se al mig del camp verd queda amagada per l’alçada del blat del voltant. Mira enlaire, al cel, núvols amb formes gracioses movent-se serenament, sense rumb clar però feliços, seguint amb joia el dictat del vent. Gira el cap a la dreta i allà, ben erectes, distingeix, entre el blat, tres margarides de colors diferents. Nota el sol tocant-li la pell. S’abaixa les calces. S’estima amb passió, alegrement. Les margarides li fan companyia i l’observen rient.
La dona feliç torna a casa, vestida. Quan es corda el davantal sent que l’atura l’ofec, molt pregon. Respira endins, fins al fons. Bat sis ous amb tota la ràbia. Avui farà, un altre cop, la truita de patates més bona del món.

Let them bark, Scarlett

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

“Did you ever hear the Oriental proverb, “The dogs bark but the caravan passes on”? Let them bark, Scarlett. I fear nothing will stop your caravan.” 

Margaret Mitchell (1900-1949), “Gone with the wind”
“Vigila el que fas i el que dius, perquè vius en un poble, i aquí, tot se sap.” Si em punxen, no sagno. Jo creia que la gent tenia altra feina que estar pendent de mi, però des d’aquell dia no puc parar de pensar-hi, i confesso que el fet de contemplar la possibilitat que hi hagi algú que espiï el que faig i li importi em produeix certa excitació. Sexual, és clar, de la bona. Ja em coneixeu, a aquestes alçades.

He decidit, doncs, que a partir d’ara seré més animal i més porca quan escrigui, em maquillaré més, i marcaré més pitrera. A veure si em critiquen, i surto a la tele del poble i a la revista local. Em fixaré com em miren els homes al supermercat, i les dones, mmm, les dones també.  Sento un pessigolleig interessant a l’entrecuix, tot pensant-hi. Oh, sí! Que xerrin per les cantonades, que murmurin, que em mirin de reüll pel carrer. Que em cridin que sóc una meuca i s’amaguin després rere els arbres. Això a mi em posa, que no ho sabeu? Pensar que em llegeixen de nit, amb una llanterna, d’amagat, quan no els veu ningú, i altres coses que fan d’amagat llegint els meus escrits calents…  M’escalfo, m’escalfo, no hi puc fer més, sóc així… 

Bona gent, escolteu-me: condemneu-me, però llegiu-me també. Tinc ànima de bruixa i estic esperant ja fa dies la pluja de pedres al mig de la plaça del poble. Cremeu-me viva, siusplau. L’olor de socarrim m’accelera. Fins i tot he escollit el modelet, ben cenyit, transparent, com déu mana. Morta, rostida, però sexy, això sí. Per servir-vos estic, expectant. Us prometo que m’escarrassaré molt per no decebre ningú, he estat practicant. Xisclaré com una garrina mentre dracs i escorpins surten de la meva boca infecta, expulsant de dins meu la llavor del pecat. 

Mereixo un càstig, creieu-me: sóc culpable. Pensament, paraula, obra i omissió, tot alhora i amb ganes, i també d’altres pecats que ni imagineu. I el més terrible de tot és que tant se me’n fot. Habitants de la vila, us ho prego, quan estigui cremant-me, mireu-me, observeu. Escopiu-me, crideu.
 
A déu poso per testimoni que, per molt que brameu, tard o d’hora, una nit, d’amagat, em llegireu.

Polsim de fada en tres actes

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Incrèdul mortal que custodies l’esperança d’entendre els desitjos eteris d’aquells que mai no traspassen: la fada que estimes transmet un missatge molt clar. Diu ella, sense ombra de dubte, que aquella que vetlla somnis fogosos de nits solitàries té desig del lúbric afany de tres cossos.
Un d’ells té finíssimes ales, espurnejant pols de fada en fer-les volar. L’altre, té rostre donívol, menys mortal que el d’un home, amb aroma de fada. Sense ales, però. Manca un cos, que és el teu, aquell que la fe li afigura la cerca finida. Mortal mascle. Sensible, però, al polsim màgic. Invisibles ales desplega, versades en l’art del vol. Sentiment i tendresa virils.
Fada, mortal i quasi-mortal amitjanen un llit majúscul un vespre del país de les fades. Seda i llum tènue, laxa, astral. Nues, la fada i la quasi-mortal s’indaguen els cossos, acolorits pels ulls desitjosos del mortal de la boca badada. Moviments sinuosos de cossos tocant-se. Frec d’ales, i plomes, i rínxols, i flocs de cabells.
Lascívia envaint l’escenari. Espectador embadalit expectant l’escena en què esdevindrà protagonista. Intercanvi de carícies, gemecs, desig de desig: saliva, llavis. Mans i dits. Sines erectes s’apropen. Sexes humits. Cuixes calentes, peus petits. Ungles pintades. Arc iris de fetillera: vermell, fúcsia, rosa.
Si l’escalfor és suficient pel desig del mortal, aquest és permès d’afegir-se a la dansa. Ales i màgia i polsim d’estels. El conjunt accepta a la fi la vareta màgica, que s’ha d’estimar ben calenta. Amb llengües i boques. Ara una, ara l’altra, repartint-se el trofeu. Immòbil per l’excitació resultant del joc amb vareta, es lliura indefens, voluptat de l’embruix carnal.
Quadre final. Fada observant un sostre d’estels. Quasi-mortal amb el rostre furgant portentoses cames, gust de préssecs madurs sorgint de l’escletxa profunda amb aromes divins.  Mortal descregut, ja convers, acuitant l’impuls dins la quasi-mortal posseïda, discernint davant seu l’èxtasi generós del frec d’ales. Maduixa i kiwi. Element resultant de la dansa de fades que tasten, ara l’una ara l’altra, aquelles que no són, per natura, peribles.
Mortals que no creuen en somnis de fades, no cal que s’esforcin. En canvi tu, incrèdul mortal, d’embruixada ànima i desitjos de vol amb pluja d’estrelles, la fada que estimes t’envia un avís: tindràs el teu premi, algun dia. Només, si la fas feliç.

La meva soledat amb ales

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

“Yo no sé de pájaros, no conozco la historia del fuego. Pero creo que mi soledad debería tener alas.”

Alejandra Pizarnik (1936-1972)

Quan tremolaves de fred l’altre dia i em vas treure la roba amb la boca, et vas sorprendre, en tocar-me, del caliu que desprenc. I volia dir-te una cosa. Si creus que el cos és calent, deu ser perquè per dintre estic freda. Gelada. Mira endins i veuràs el buit, que es va omplint, amb temença, de soledat desitjada. No ho lamento, és clar que no. Estar sola i gaudir-ne és un regal que et dóna la vida. Com diria algun profeta amb llibre de tapes rosades només sent feliç amb mi mateixa podré ser feliç amb els altres. Fruir doncs, de no tenir companyia, sembla ser que és de savis. I m’agrada ser sàvia, no ho nego.
Però no sabria com expressar-te el que sento: potser et diria que, com tots, agrairia una abraçada al matí, quan em llevo. I potser fins i tot la canviaria per aquell sexe magnífic que em fa cridar de plaer tan sovint. No un t’estimo o em moro, no un per sempre plegats. Un penso en tu, un m’importes. Un tinc ganes de veure’t. Això.
I és probable que tots dos, sense saber-ho, busquem en el fons la calor.  Però pensa que un ofereix només el que pot oferir. I el que rebo de tu és el que et dono: un cos calent i un dins tebi, amb un desig llunyà d’escalfor.

Primera cita

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Ell obre la porta. Primera mirada. Somriuen. S’agraden. Es nota. D’abans. Ni un minut per sentir-se còmodes amb el rostre que fa joc amb la ment que ja els és familiar, com és ara tan diàfan el so de la veu, les olors, el fulgor dels ulls, la grandària del somriure. Aprenen amb pressa el tacte anhelat, glatint amb cada moviment dels llavis. El gust de les boques unides, palpant una llengua tendra, molla, molt desitjada. Resseguint el contorn de les orelles, palpant la suavitat dels cabells. I s’estan molta estona subjectes, deixant-se portar per l’afany que sentien. El cos els reclama, després de massa dies dedicats a la ment, coneixent-se, sembrant llavors de frisança a sota el melic.  

Besades humides i mans cercadores. Roba que llisca suaument per dos cossos calents i va a parar a terra, en un desordre estèticament eròtic. Samarretes, faldilles, pantalons, mitjons. Roba interior masculina. Calces. Tot fora. Sostenidors i mitges posats, fent més bonica la imatge. Cauen a pes sobre el llit, amb les boques unides encara.  

Penetraran finalment fins al fons del que són. Descobriran els crits que fan quan arriba l’orgasme. Quins moviment els fa el cos, estirat, dret, a sobre, a sota, d’esquena. Quan estan l’un dins de l’altre. Suaran. Es cansaran. Es rendiran a la crida salvatge del cos que els convoca. Gemegaran. S’abraçaran, esgotats, embriagats de plaer. Xerraran ximpleries. Riuran. Hi tornaran, una altra vegada, segur. Descobriran si allò que semblava fantàstic, ho és tant. Quan ella torni a casa, cansada, i tornin a ser un de sol altra vegada, ho sabran.

Una habitació amb vistes

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Una gran vidriera amb vistes al mar. Repica la pluja. Obre els ulls, deixondits. De fons, sorolls inequívocs al bany: ell entra a la dutxa. Somriu. L’imagina sense roba, el seu membre, en repòs. Pessigolles manyagues descentren els seus pensaments. El pèl suau del gat negre li acarona els braços.
Tomba el cap mandrós cap a la paret de vidre. La tènue llum d’un matí inclement importuna el sopor dels seus ulls. Li ve al cap una imatge que invoca amb lascívia: és ella mateixa, a les fosques, envestida amb força contra el vidre gèlid. Llumetes dòcils de fons. Tota nua, empesa amb vigor carnal pel darrere, cap al mar somort.  Les mans tenses, immòbils, per la força del mascle. Els pits oprimits contra el mur transparent. El cul cap enfora fent el cop més intens. Crits, grunys, la vols, m’encanta, envestides, més fort, no paris, fins al fons, ja m’escorro, ho sents?
S’aixeca del llit cobrint-se les espatlles amb els llençols que, fa poc, embolcallaven la vida amb la ficció joiosa d’un somni profund. S’atansa a la vidriera i endevina la fredor de l’hivern reflectida en el mar. Anhela volar per sobre les cases, fins arribar a l’aigua glaçada i reposar, agombolada per les onades. Situa la mà sobre l’empremta de la nit precedent. No troba que el vidre sigui ara tan fred com ahir, però el seu cos, llavors tòrrid, ara malda per trobar un caliu suficient. Vaixells de calamars s’alineen a la costa. Arrenglerant-se un al costat de l’altre, parsimoniosament, en una dansa calmosa. Li arriba un missatge que ella entén així: la vida té un ordre que s’ha de seguir.
L’olor de pell neta acompanya el cos que la pren per l’esquena. La tomba amb tendresa i els llençols cauen a terra, vençuts. Un petó llarg, íntim, profund.

Je t’aime, moi non plus

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

“On aime une femme pour ce qu’elle n’est pas, on la quitte pour ce qu’elle est.”
Serge Gainsbourg (1928-1991) 



Van anar-se’n al llit sense haver-se vist mai abans. I van gaudir-ne com bèsties, com havien de fer sempre després d’aquell dia. La dona ideal, li deia ell sovint. Sense pressió ni compromisos, tot just sexe brutal i calent. One in a million, somrient, assentint, lliure com era, feliç de ser així.
S’haurien hagut de conèixer, potser, en un concert de guitarra. Vestida, asseguda amb les cames creuades, el cabell pentinat, maquillatge decent. Potser ell hauria pensat que ella no era la que és ara al seu cap. Seria una dona culta i bonica. No una tia bona massa fàcil que es baixa les calces amb tothom qui pot. Fins i tot ell s’hauria pres la molèstia de saber com era, i després preparar-li un sopar amb espelmes per aconseguir dur-la al llit. Amb esforç.
Però el que va succeir va ser que, després de diverses sessions de sexe salvatge, es van acabar fent amics. Explicant-se les vides amb lleugeresa post-coital. I el seu cor es va obrir com una magrana madura i poc a poc, van anar desgranant-se per donar-se a conèixer com eren, realment. Sense necessitat de fluids per facilitar l’entrada, van fer-se un lloc, ben endins. Van començar a apreciar-se i llavors, llavors tot es va embolicar.
Perquè tots dos descobriren, amb estupor, que els respectius sexes que els donaven plaer formaven part d’una persona que respirava i sentia de veritat, i que, a part de follar, va a concerts de guitarra, i té una vida normal. I té el cor destrossat. Sempre és millor pensar que aquell que et ve al cap quan et masturbes és, només, un cos ben format.
I va resultar que van haver de deixar de veure’s, perquè tots dos, un bon dia, ja eren massa reals.

Espiant una puta

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

L’eco dels seus talons ressonant pels carrers encara adormits. Traient la clau i obrint la porta del carrer. Evitant mirar-se al mirall de l’ascensor. Recolzant l’espatlla dreta a un cantoner mentre arriba el seu pis. Llençant la bossa al terra del rebedor, amb el lliscar de la cremallera de les botes com a soroll de fons. El fred de la rajola traspassant la fina i negra mitja. La planta sencera del peu tocant, per fi, a terra. Respirant profundament, esgotada.

Agafant-se els cabells llargs i encrespats en un monyo que descobreix un rostre bonic i ullerat. Posant l’aixeta de la dutxa en la posició més calenta. Enretirant amb cura les pintures de guerra que l’han encobert durant la nit. L’aigua bullint recorrent finalment el seu cos. Olor del sabó de civada escampant-se pels plecs de la pell. Tan fina, tan blanca, tan suau. Tan jove, encara. Observant-se les espatlles fines i rectes, els colzes de préssec, els pits rodons amb els mugrons trempats, i acaronant-se el ventre tendre, bla.

Palpant-se amb afecte els plecs de la vulva i sentint com encara, una mica, li cou. Recuperant amb dos dits memòries tendres de plaers reals. L’escalfor de l’aigua resseguint-li l’esquena. El front contra la paret. Abandonant-se a la voluptat del propi cos. Gaudint, ara sí, del sexe amb amor. 

Després d’assecar-se, delectant-se amb la flaire de crema untuosa escampada amb zel per tots els racons (pijama d’ànecs grocs, cara dolça, cabells pentinats cap enrere), el mirall retornant la imatge de la nena de vuit anys que hi ha a l’interior d’una dona de quaranta.  

Esfondrant-se al sofà amb un te calent a les mans. La bergamota omplint l’estança de pau.  

Agafant un llibre. Llegint: 

Ombres de tudons que canten,
però no mitiguen res.
 

Dualitat enyorant la unitat

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Deixa la porta entreoberta quan torni a venir. No pateixis, no trigaré gaire a pujar per l’ascensor. Després de prémer el botó del primer pis i mentre es tanquen les portes em trauré les calcetes, les negres, aquelles que no et mires mai perquè me les treus amb pressa. I pensaré el que m’espera, quan entri al teu cau. L’olor de desig sexual que s’hi respira.
Espera’m estirat al llit, a punt per rebre’m. Jo deixaré les coses al rebedor, com faig sempre, la bossa, l’abric. Em trauré les botes de camí a l’habitació, i res més. Les mitges a les cuixes, sense calcetes, faran fàcil l’entrada. No ens direm hola fins que no et tingui dins meu. Sobre teu, fins al fons, et miraré altre cop als ulls i et diré sense dir-te que et volia, més que res, des de fa dies, i que les ganes de tenir-te no em deixaven pensar en res més. Et trauré els cabells de la cara i te’ls passaré per darrera l’orella acostant-te els llavis a la boca buscant la teva llengua. Molla, tova, i per fi, meva.
Et començaràs a moure a poc a poc i seguiré el teu ritme pausat, desitjant cada entrada i cada sortida, fent-te lliscar amb facilitat pels racons més pregons del meu cos. Només llavors ens direm hola, amb plaer a la mirada i els cossos enllaçats. Serà fàcil treure’m el vestit, i tu desfaràs els lligams de la roba interior que em restava posada i et mostraré els meus pits, caient sobre el teu cos que em busca ansiós. I et sentiré dir el meu nom fluixet, suau, com només tu ho fas, i jo em perdré en el plaer de sentir-me completa. M’abraçaràs amb força amb els teus braços ferms, plens de pèl, i notarem, en tocar-nos, la calor de la pell de l’altre. La pressió intensa i ofegadora, la necessitat immensa i aclaparadorament viva de ser un.
Em diràs que no corri, que vagi a poc a poc, que gaudim d’aquell moment. I et faré cas, malgrat la urgència de l’anhel, la determinació de l’instint. I anirem fent lentament, durant molta estona, concentrats en el dedins, no en el dessota. I finalment, quan la inevitabilitat ens apressi, la cadència dels cossos movent-se alhora acreixerà. Una, dues, tres, sis, deu envestides fortes i la vida sortirà de tu per entrar a mi, calenta, espessa, volguda. I descansarem units, un cop més, observant en silenci, encuriosits i relaxats, com el que érem aleshores passa a ser el que som ara. Dos cossos units pel desig. El desig de dos cossos per la unió. La unitat del desig de dos cossos. I la nostra dualitat, enyorant-la.