He fet un salt

“He fet un salt, un salt estrany, que ens ha aixecat més de tres pams.
Sortia fum, tan dens i blanc, i a dins tu i jo i el meu gran salt.”
Manel, El gran salt.
 
Voldria tenir una capa com en Superman, per poder saltar i saber segur que no cauré de morros a terra.  Perquè a la vida, de vegades, ens toca saltar. Tard o d’hora, i per molta por que ens faci, no ens queda més remei que agafar embranzida i tirar-nos al buit, tancant els ulls. Aquella buidor dins la panxa, aquella fe que necessites tenir per fer el pas endavant. I avances a poc a poc, fent passets petits i lents, esperant que, abans que arribis al final, abans que hagis de saltar, sorgeixi una mena de passadís secret en alguna banda, un helicòpter vingui a rescatar-te, o puguis, simplement, tirar enrere i tornar on eres, sense abismes, ni buits impossibles de superar. O trobis, amagada darrera una pedra, la capa d’en Superman. El vertígen, la por, la incapacitat, la necessitat de seguir on has estat fins ara.

Però la vida és un camí, amb moltes direccions i moltes dreceres, costerut de vegades, senzill i relaxat d’altres, segurament menys del que voldríem. Els camins de tots van a parar, però, al mateix lloc. Al final, tots ens trobem allà mateix. I de nosaltres i de les nostres eleccions, i de la nostra sort, perquè no dir-ho, depèn que aquest final del camí ens faci creure que ha valgut la pena. I quan estàs en una part difícil del camí, per molt que vulguis tirar enrere, saps que és impossible. No es pot desfer mai i si has anat a parar davant mateix de l’abisme, has de saltar. I confiar que, abans d’estrellar-te contra el terra, trobaràs una sortida, o que potser sí, que t’estrellaràs, però sobreviuràs i podràs continuar, amb les ferides de sèrie, el camí que t’ha portat fins aquí.

He fet un salt, i era molt alt. I em feia molta por. I he descobert, en saltar, que sé volar.

Estimo el que jo sóc



Estimo el dolor que ara sento, perquè és senyal que estic viva.  

Estimo els cabells arrissats, tan difícils d’entendre, tan fàcils de pentinar. Estimo els ulls verds que em deixen veure el mar, les orelles petites, enganxades al cap, que em permeten sentir les onades. Estimo els meus braços i cames, esprimatxats però forts, sempre en moviment. Estimo els meus pits que han alimentat tres vides. Estimo el tresor del meu sexe, que m’ha fet feliç tants de cops i que ha fet feliç d’altres, i que ha permès l’existència de les tres vides que s’han alimentat dels pits que també estimo. Estimo el meu cul, de la mida justa per poder mirar-me de perfil i no odiar-lo quan em poso vestits o pantalons. Estimo els meus genolls rodons, que em permeten ajupir-me, però només quan és necessari. Estimo els meus peus, perfectes per les sabates de taló, i els ditets petits i rectes, amb ungles perpètuament pintades de vermell. Estimo el meu cervell, que em permet entendre més coses de les que voldria i menys de les que voldria, també.  

Estimo el meu cor, que batega tossudament encara que jo no vulgui, i que em permet sentir el dolor que ara sento, que també estimo, perquè és senyal que estic viva.

El cel blau cel i el mar blau marí i turquesa (i l’aire condicionat de casa)


Quan estava dins del cotxe, donant voltes pel passeig marítim buscant aparcament, vaig pensar que què feia jo un dia entre setmana d’agost, sola, intentant aparcar a les 12 del migdia, amb la solellada que queia i les poques ganes que tenia d’estar passant calor sobre la sorra infernal, untada de crema enganxosa i aguantant el fum de la cigarreta del senyor del costat, les pilotes de platja sobre la tovallola, els crits dels nens, l’olor de sardines del xiringuito. Havia decidit sortir de casa, i sense saber on anar, vaig agafar el banyador, la tovallola i la crema i vaig enfilar cap a la costa, per fer alguna cosa. Vaig improvisar.

I ara donava la raó a qui em deia que improvisant acabes trobant-te que no hi ha aparcament, que fa calor. Que podries estar a casa, amb l’aire condicionat, mirant la tele, llegint un llibre, menjant una amanida. Durant anys creient que l’espontaneitat i la improvisació tenien com a conseqüència segura la frustració i la mala llet. Era millor tenir-ho tot planificat, sortir de casa d’hora, saber on menjaries, portar el parasol.

Però jo, per qui no ho sàpiga, sóc tossuda de mena, i vaig seguir donant voltes, quatre en total, esperant el miracle. I llavors es va produir. Un cotxe va marxar just davant meu, i vaig aparcar. Vaig posar el ticket just per una hora, mira que bé, a partir de la una ja no es paga. I vaig agafar la bossa amb les quatre coses que hi havia posat a correcuita i vaig baixar del cotxe, vaig travessar la sorra per anar a parar just davant de l’aigua. No hi havia ningú al meu voltant. Vaig estirar la tovallola, em vaig posar crema i vaig treure el llibre que havia portat. Un llibre que havia agafat de l’estanteria, sense pensar-hi gaire, el primer que vaig trobar.

La brisa marina em refrescava la cara, el sol no picava massa fort, sentia de fons el soroll del mar. Al cap d’una hora o dues, quan em cansés de llegir aquest llibre sorprenentment interessant, aniria al xiringuito, menjaria una amanida i unes brotxetes de sípia magnífiques, beuria una clara fresqueta.

I mentre em prenia el tallat bressolada pel rumor de les onades, mirant el mar blau marí i turquesa i el cel d’aquell blau tan de cel, vaig pensar que ara mateix podria estar a casa, tancada al menjador amb les persianes baixades, amb l’aire condicionat posat, mirant qualsevol cosa a la tele, fent plans pel dia que aniria a la platja, i no vaig poder evitar deixar anar un somriure sorneguer.

Grand Canyon

 


Un cotxe a tota velocitat en direcció al precipici. Cinc persones dins, no condueixo jo. Desesperada, intento primer convèncer el conductor, després, quedar-me parada, esperant un miracle, i finalment, provo de fer-me amb el volant, amb tota la força de què sóc capaç. No puc. Hem de saltar. He de salvar la meva vida i la d’ells tres. 

El conductor no veu res més que l’abisme davant seu, i aquest abisme és més gros, important, imponent que tots nosaltres, res del que faci farà que freni, i agafa el volant amb força, apreta fort el gas, accelera al màxim. Si intento fer res, el que sigui, rebo de mala manera: accepta-ho, només saltarà si vol, només frenarà si vol, només t’escoltarà si vol. I si no vol, tinc dues opcions: o saltem tots i el deixem enrere, o ens quedem tots al cotxe, confiem que l’atracció de l’abisme disminueixi i tanquem els ulls, resant al cel. La segona opció és només per temeraris o persones sense seny. 

No puc decidir per altres, però puc decidir per mi i per ells. Per tant, vet aquí el que faig: els agafo a coll i els apreto contra el meu cos, obro la porta. L’observo, impotent, una última vegada, amb els ulls mirant endavant, oberts, freds, insensibles. No ens veu, fa temps que només veu la foscor que l’ha envait. Una llàgrima llisca per la meva galta, exhausta. I sense pensar, salto d’esquena, per amortir amb el meu cos els cops dels altres. Plena de sorra, de sang i de dolor m’aixeco, comprovo que tothom està bé. Tots quatre, drets, agafats de la mà, seguim amb la mirada el cotxe a tota velocitat endavant, cap a l’abisme. I desitjo, espero, amb tota la meva ànima, veure que s’obre la porta del conductor abans d’arribar-hi. La llàgrima segueix allà, impassible, expectant.

Freedom (You know what I mean)


Kate: Why did you take the job, Jack?
Jack: I took it because the island’s all I’ve got left. It’s the only thing in my life I haven’t managed to ruin.
Kate: You haven’t ruined anything. Nothing is irreversible. 


Sabeu quan us agrada molt molt una sèrie i no podeu deixar de mirar-la i arriba l’últim capítol de l’última temporada i no podeu creure que no tornareu mai més a sentir aquella emoció d’asseure-us a veure un capítol més, disfrutar d’un episodi més, de veure una vegada més aquells personatges que són com familiars vostres, de viure aquell món imaginari que algú s’ha inventat per vosaltres? Sabeu de què parlo, oi? Doncs això. S’acaba l’últim capítol i saps que mai més tornarà aquella sensació que vas tenir quan vas arribar a aquell punt en què la sèrie era indispensable per tu, quan l’esperaves amb emoció, quan només de pensar que aquell dia al vespre la veuries, ja t’alegrava tot el dia. I et quedes com orfe, i t’hi aferres amb totes les teves forces, i intentes tornar-ne a veure els primers capítols per no perdre-la del tot, però res ja no té l’emoció que tenia, ja saps què vindrà després, ja saps com s’acaba. Mai res serà el mateix. T’enrabies moltíssim amb els productors, que han decidit acabar la sèrie aquí, els culpes, perquè et sents defraudat, trist, fins i tot desgraciat, vols que continui, vols que no s’acabi mai, sabent, com saps, que cada temporada serà pitjor, que aniran desapareixent personatges i que, finalment, tu et cansaràs de mirar-la.

És millor alliberar-te. És millor deixar anar, acceptar que la sèrie ha arribat al final, mantenir-ne el record dels millors capítols, oblidar-ne els dolents. I continuar vivint, i esperar que hi hagi una altra sèrie que t’enganxi tant com aquella. Potser, fins i tot, amb els mateixos personatges, amb el mateix director. Potser, fins i tot, un spin offde la mateixa sèrie. Potser sí, el millor és alliberar-se i esperar el millor. Que el director en sàpiga molt molt i faci bé la seva feina, que els actors siguin encara millors en aquesta nova sèrie o que siguin els mateixos, amb una interpretació més madura i creïble, i que, una vegada més, creguis que mai més hi haurà cap altra sèrie com aquella. Que, amb l’experiència de la primera, la segona sigui millor, més llarga, més interessant i que t’ompli més que l’anterior. Saps que serà així, tard o d’hora ho serà. I quan arribes a aquesta conclusió, i ho acceptes, et sents completament alliberat.

Condicional perfet


Ara pensava que en un diumenge d’estiu com aquest, si no hagués fet massa calor, ens hauríem descobert abraçats a la matinada, feliços del dia que ens esperava, sense cap cita més ineludible que gaudir d’un diumenge en família. A les nou o a les deu, hauríem sentit la porta de la gran, com feia un pipí i es feia lloc entre nosaltres, i tu l’hauries abraçada, i jo li hauria fet un petó, i no hauríem insistit més, perquè no es desvetllés. Però després, hauria començat a rondinar i a dir que volia anar a baix, i nosaltres hauríem resistit el temps just de sentir la petita, que tampoc volia dormir més. Jo m’hauria aixecat i l’hauria portada al llit, i les dues nenes haurien acabat juntes a l’habitació de la gran disfressant-se, mentre tu i jo ens tornàvem a abraçar i fèiem mandra. Llavors totes dues haurien despertat el nen, i haurien acabat tots tres omplint el nostre llit de ninos, i finalment ja no hauríem pogut dormir més, amb el llit ple de nens i de ninos. 

Hauríem canviat els bolquers i hauríem baixat a baix, on jo hauria preparat unes tortitas amb mantega i melmelada, i hauríem esmorzat tots cinc, decidint què faríem avui. Hauríem acordat passar el matí a la piscina, i després d’esmorzar, mentre tu miraves l’ordinador, jo hauria arreglat la cuina i els nens mirat els dibuixos, ens hauríem posat la crema, i ens hauríem encabit tots cinc a la piscina, amb el xip-xap i els crits propis d’una família feliç. Hauríem encarregat canelons i pollastre, i a l’hora indicada hauries anat a buscar-ho, mentre jo parava la taula i els nens miraven dibuixos altra vegada, fent la pipa molt cansats. Hauríem dinat tots plegats, sentint anècdotes divertides sobre dracs i princeses, i després hauríem rentat cara-mans-dents i hauríem posat els nens a fer la migdiada, esperant que s’adormissin ràpid, per poder-la fer nosaltres. Hauríem arreglat la cuina i hauríem pujat a dalt, despullats hauríem disfrutat del silenci de la casa, de la fresca del llit, de l’escalfor dels nostres cossos i de la felicitat d’un diumenge.  

I a la tarda potser, després de berenar, una estona de parc per fer-los córrer i cansar, una banyera i el seu sopar, i quan, finalment, els tinguessim al llit, ens hauríem assegut davant d’una bona sèrie, amb un pa amb tomàquet i una clara, i hauríem descansat del dia. I al vespre, abans d’anar a dormir, hauries regat una estona la gespa, i jo t’hauria observat asseguda al pedrís, i hauria pensat com n’ets de fantàstic, i hauria pensat que la vida m’havia fet un regal. I hauríem pujat junts a l’habitació, ens hauríem rentat les dents i tu t’hauries estirat al llit abraçant el coixí mentre jo m’acabava de posar la crema, i t’hauria dit “no t’adormis encara”, i hauria entrat ràpid al llit, t’hauria abraçat i ens hauríem dit “t’estimo”, com si res, com si no fos important, com si estimar algú fos tan fàcil com un diumenge d’estiu: sense cap contratemps, avorrit de tan simple, meravellós de tan senzill.

La casa de vidre

Vas canviar les parets de casa i les vas fer transparents. I ara tothom ens pot veure. I la nostra intimitat és a l’abast de tothom. Som tots a dins i la gent ens observa. I veu el què fem i com ho fem i en parlen. Vas permetre que fos així i fas veure que no ha passat res. 

I ara que el buit se’m menja l’estómac i faig veure que sóc feliç perquè em dic que de tant fer-ho veure potser un dia no caldrà intentar-ho, penso que m’agradava la casa de maons, la que no queia quan el llop bufava, i que la de vidre és freda a l’hivern i a l’estiu no s’hi pot viure. I no m’agrada gens, perquè qualsevol la pot trencar en mil bocins.  

I per això, suposo, visc fora de casa, perquè almenys, allà, ja estic a la vista i tinc llances i pals per combatre els animals salvatges, cruels i despiatats que gosen acostar-s’hi. No m’hi ofego amb la calor i, a més, no em faré tan mal, si es trenca la casa. I per això, suposo, de nit busco racons més foscos, on la intimitat em protegeixi i hi hagi parets de veritat. I per això, suposo també, intento de tant en tant sortir per la porta i caminar, moure les cames, i el cos, i fer creure al cervell que el cor encara funciona i esperar que potser, algun dia, ja no recordi com era estar tan trista que no pots respirar.

Desig

 

Desitjar que m’estiro sobre el llit i m’obres les cames, i la teva boca desitja una altra boca més avall. I notar com trobes el que desitges i jo desitjo que entris ja. Desitjar sentir el teu ventre movent-se sobre meu, aplacant les meves ànsies desitjant-te ben endins. Desitjar que omplis l’espai buit de l’interior. Color fosc, de lluna plena, endinsant-te en els racons que desitjo en nits d’insomni. Amb els dits molls de desig.  

El desig del teu monstre em vol sotmetre, i jo em deixo, és clar, ho desitjo. Atura’t ja i escolta’m. No temo no desitjar-te. Temo no desitjar-te el cos, només. Et desitjo el cos, sí, és clar, ara en la distància, i l’ànima sempre, en l’infinit. És el que més desitjo: un tot magnífic, fort, delerós. Fes-me teva en el desig i desitja’m amb el cor, amb el ventre i amb el cap. Només llavors, quan tot trempi, em deixaré desitjar. 

I sí, desitjaré petons molls, i carícies, i t’estimos. I cunnilingus, és clar.

L’estiu


Clara ben fresqueta amb olives i patates. La pell plena de sal. Els peus plens de sorra. Gegants i capgrossos dansant pels carrers al so de la gralla. Ulleres de sol i arrugues a la cara. Vacances i records dels eterns estius de la infància. Vestits senzills i fàcils de posar (i de treure). Totxos enormes a punt per llegir-se, que han esperat a l’estanteria un llarg hivern. Sandàlies de taló i cames bronzejades. Ungles dels peus pintades de vermell. Cabells encrespats i perruqueria inútil (tint omnipresent que no serveix de res). Cavallitus,pintxos, arròs i concurs de menjadors de borregos (i garitus, i vesprades, i blancs, i blaus). Nits de fresca llegint a la terrassa, sentint l’aire fresquet acaronant-me el clatell. Sopars amb amics que fa temps que no veies. Rasclets, pales i cubells per netejar. Viatges que, de sobte, et treuen el son. Abraçades sentides amb aquells que t’estimes. Retrobaments feliços després d’un hivern. Cafès amb gel i gelats de iogurt amb gerds. Piscines de plàstic i tovalloles humides. Crema solar que se’t posa per tots els racons. Estrelles, lluna, bruixes i fades. Síndria, meló, préssecs i albercocs. Carícies de sol a les 7 del matí. Ganes de viure, d’escriure, de fer migdiades. Ganes de sentir, per fi, que l’estiu ja és aquí.

La sentència

I caigué la paraula de pedra
Sobre el meu pit encara vivent.
Ho confesso: hi estaba preparada
I prou que m’hi avesaré.

Avui tinc tanta, tanta feina!
Cal que mati el dolor i la memòria,
Que converteixi el cor en una roca
I aprengui a viure de bell nou.
Però no… que la càlida fressa de l’estiu
És una festa rera el finestral.
Des de fa temps tenia aquest presagi:
El dia clar i la casa deserta.
Estiu de 1939 
Akhmàtova, Anna. Rèquiem i altres poemes, Barcelona: Edicions 62, 1990

Martina

Em costa imaginar que un dia no hi vas ser. Ni tan sols al meu cap. No existies. De tan important que ets per mi em fa mal pensar que no fa gaire la teva vida no era. I la meva, suposo que tampoc. Tu no només em vas fer mare. Em vas fer persona. La meva vida, des del moment que vas sortir del meu cos, va ser molt més que un seguit de dies un darrera l’altre. Tot va prendre sentit, de sobte, aquella tarda de novembre.  

I ara, que he estat perduda, he buscat en el teu petit cos les respostes que necessitava. I m’he enfadat injustament, de vegades, perquè tu no me les podies donar. Perquè no ets tu el sentit de la meva vida, no ets tu, encara que és meravellós creure-ho, encara que queda fantàstic escrit, encara que moltes mares que ho llegeixin em creguin boja de dubtar-ho. El sentit de la meva vida sóc jo. No és el teu pare, ni l’amor que compartim, no ets tu, i no són els teus germans. Tinc sentit per mi mateixa.  

Mai oblidaré la felicitat de saber-me tan necessitada. Mai deixaré de sentir-me beneïda per l’amor que tu i els teus germans sentiu per mi. Però no permetré que aquest amor que sento per vosaltres i que vosaltres sentiu per mi es converteixi en l’objectiu últim de la meva vida. No és just per vosaltres. No és just per mi. T’estimo. Sempre estaré amb tu pel que necessitis. Però tu ets tu, i jo sóc jo. I desitjo que, tu també, ho entenguis algun dia. I, creu-me, aquest serà el millor regal que t’hauré fet.

L’amour, malgré tout.

Tinc una tercera part del meu cor que s’ha començat a descongelar. Tinc la necessitat brutal de fer-ho, i a poc a poc anar convertint la resta del cor en quelcom aprofitable, fins a ser-ho del tot. Aquesta part que ara es descongela, l’he de dedicar a mi mateixa. Si aconsegueixo que aquest trosset m’estimi per sobre de tot, podré obtenir l’escalfor necessària per seguir descongelant. No crec que trigui gaire. De fet, crec que ja ha començat el procés.

Quan el tros descongelat sigui una mica més gran, podré dedicar una altra tercera part a ells tres, i això sí que no em costarà gens. I llavors quedarà descongelada més de la meitat del cor, només en quedarà un terç. Com que per fer-ho trigaré una miqueta més, et donarà temps de donar-me tota l’escalfor que necessito, i descongelar el terç que queda serà bufar i fer ampolles. Aquest trosset que quedarà serà tot per tu, tot. Sempre ho ha estat. Si lluites dur i fort, si et mantens ferm en els teus compromisos, si ets capaç de donar-me el que jo necessito, serà teu de nou. I, llavors, ja no tindré el cor de gel.

L’aire, entrant als pulmons

Fa una mica més de dos dies que vaig tornar a respirar, després de dos mesos i mig de no fer-ho, potser més, no n’estic segura. M’havia aguantat la respiració tant de temps que pensava que era normal, anar obrint la boca, fent petites respiracions acompassades, fins que els pulmons semblaven plens. Però es veu que no, es veu que el normal és aspirar ben fort amb el nas, que els pulmons s’omplin del tot, i llavors anar traient l’aire a poc a poc, expirar, que en diuen. I jo ni me n’havia adonat, que feia tant de temps, que no ho feia. I quan ho vaig tornar a fer altra vegada, fa dos dies, em va semblar meravellós. Aire, entrant als pulmons, omplint-los. Fins i tot em vaig marejar. I amb l’aire que entrant pels narius omplia els pulmons també va entrar-hi l’olor de la menta i la de l’espígol del jardí. I em vaig asseure a l’esglaó ple de pedretes que havien deixat allà els meus fills, i vaig mirar endavant, cap al Montseny. I em va semblar entreveure, amagada allà a la llunyania, la meva felicitat futura. I em vaig saber, per fi, en pau.

Els dracs més grossos també moren


Sant Jordi va matar un drac que tothom creia indestructible. El rei havia intentat per tots els mitjans que morís, sembrava el terror a la seva contrada, i fins i tot estava a punt de sacrificar la pròpia filla per poder saciar la fam del drac. Molts cavallers ho havien intentat, però no se n’havien sortit. Massa fort, era aquell drac, massa dolent, massa salvatge. Tenia massa gana.

I va arribar Sant Jordi, tan segur d’ell mateix, va agafar la llança, i com qui no vol la cosa, va clavar-la al lloc just, entre dues escates, i va enfonsar-la fins arribar al cor. I així, va matar el drac. I conte contat, ja s’ha acabat. 

Els dracs grossos, ferotges i molt molt cruels també moren. És qüestió de trobar el lloc just entre les escates i ben segur d’un mateix, sense dubtar-ho ni un moment, clavar la llança ben fort, amb confiança, fins arribar al cor.  

Un any més és Sant Jordi i haurem de matar un drac molt gros. Voldria que fos fàcil i ràpid però em temo que no ho serà. Confio que almenys trobem el lloc just, entre les escates, i que arribem al cor. I que puguem, així, matar-lo per sempre i que, de la sang que en brolli, neixi una rosa vermella, que ens permeti recordar, si mai apareix un altre drac indestructible, que els dracs més grossos també moren.

Afternoon

Afternoon
 
When I am old, and comforted,
And done with this desire,
With Memory to share my bed
And Peace to share my fire,
 
I’ll comb my hair in scalloped bands
Beneath my laundered cap,
And watch my cool and fragile hands
Lie light upon my lap.
 
And I will have a sprigged gown
With lace to kiss my throat;
I’ll draw my curtain to the town,
And hum a purring note.
 
And I’ll forget the way of tears,
And rock, and stir my tea.
But oh, I wish those blessed years
Were further than they be!
 
Dorothy Parker
     

Què vull


Vull ser lliure de prendre les meves pròpies decisions com una adulta, i no ser considerada una nena menor d’edat.

Vull estar amb els meus fills el temps necessari per no sentir que no participo del seu creixement.

Vull compartir les tasques de la llar amb la meva parella, sense haver de sentir que tot el pes de les decisions recau sobre meu.

Vull disposar dels meus diners lliurement, sense haver de donar explicacions a ningú de com me’ls gasto.

Vull treballar i realitzar-me a la feina, i no cobrar menys que un altre que val menys que jo però que, ves per on, té un penis entre les cames. O una altra que, ves per on, li agrada més físicament que jo al jefe de torn.

Vull donar la meva opinió sense que els altres de la taula (homes la majoria, però no tots) em mirin amb condescendència.

Vull que les dones majors de 50 anys que m’envolten, deixin d’emocionar-se perquè la meva parella un dia al mes agafa una planxa. I que deixin de recordar-me la sort que tenim i que poc que em puc queixar. I que deixin de dir-me que elles mai van tenir la SORT que jo tinc.

Vull que la meva família deixi de pretendre que seré jo qui s’ocuparà de comprar tots els regals de Nadal, i els d’aniversari, i tots els regals que facin falta.

Vull que em reconeguin la feinada que suposa passar les tardes amb tres nens petits.

Vull estar sola de tant en tant. Vull ser egoïsta més sovint.

Vull ballar. Vull riure. Vull veure les meves amigues.

Vull que em deixin de recordar constantment que sóc una dona. Ja ho sé, demano massa.

Marató


Fa un temps, quan mirava la meva vida en perspectiva, la veia com una cursa de 100 metres. Estava acabant la primera meitat, i encara portava l’embranzida del principi. Estava convençuda que arribaria al final de tot cansada, però que tot hauria anat ràpid, hauria estat fàcil i recte, molt recte. 

Em desperto aquest any 2012 i ja no veig la cursa de 100 metres, amb la meta davant meu, acostant-se. Ara veig una marató, llarga, pesada, difícil. Ara sé que arribaré al final molt més cansada del que em pensava, i que algunes vegades creuré que no tinc més forces per continuar. Estic, penso, en el primer moment en què un dubta de si podrà acabar, em falta l’aire, tinc ganes de parar i respirar una mica, per continuar després. Estic cansada, esgotada.

Com la majoria de nosaltres, pensava que això de la crisi seria més fàcil, que no ens afectaria gaire, que ens en sortiríem tard o d’hora. I com la majoria de nosaltres, m’he despertat un bon dia i he vist que va de debò, que les passarem magres, que més val que ens espavilem. I després d’anys dient que tot petaria amb cara de suficiència, desitjant que ho fes perquè tal com anava el món no era sostenible, després de pensar que aquells que es passejaven pel carrer enorgullint-se de la seva ignorància enfilats en un BMW tard o d’hora acabarien al lloc que els correspon en una societat sana i responsable, ara resulta que tot ha petat, però és clar, ha petat pels del BMW i per nosaltres, testimonis perplexos i resignats de la Disneylandia eterna en què es va convertir l’Espanya plural i la Catalunya estatutària. 

La cara que portem no és de sorpresa, és de llàstima per nosaltres mateixos, que vàrem haver de córrer els 100 metres perquè era la única cursa que hi havia i ara, quan ja hem arribat a la meta, resulta que ens diuen que no, que era una marató i que hem de seguir corrent, traient el fetge per la boca.

Culpabilitat

Em sento culpable perquè vaig iniciar un blog fa temps i no tinc temps d’actualitzar-lo. Em sento culpable de no dedicar prou temps als meus tres fills i a la meva parella. Em sento culpable de no anar prou al gimnàs, amb el que pago. Em sento culpable d’haver estudiat tantíssim per acabar fent una feina que no m’omple. Em sento culpable de sentir el desig irrefrenable de dedicar temps a l’escriptura i dedicar el meu temps sense nens a planxar la roba. Em sento culpable d’haver tingut tres fills i haver perdut part de la meva llibertat, i em sento culpable de pensar això, a la vegada em sento culpable de no tenir més fills, amb l’alegria que em dónen. Em sento culpable de no trucar prou sovint les meves amigues, ni quedar amb elles tot el que seria desitjable. Em sento culpable de no ser més comprensiva amb els meus pares i no dir-los prou sovint que els estimo. Em sento culpable de tenir trenta-sis anys i seguir pensant què faré quan sigui gran. Em sento culpable d’haver dedicat la meva joventut a divertir-me i no pensar en el futur i també de no haver disfrutat prou quan era més jove. Em sento culpable de no haver estat prou valenta en certs moments. Del que em sento més culpable, però, és de sentir-me tan culpable, amb la feinada que tinc cada dia…

Superwoman

Ser o no ser, vet aquí la qüestió… Sóc conscient que aquest post no serà el més original que hauré fet mai, tenint en compte que és probable que hi hagi almenys 10 milions de posts com aquest en tots els blocs del món i part de l’univers. Algú s’ha preguntat per què? Perquè milions de dones cada dia es pregunten què he fet jo per merèixer això i es responen “tenir fills, collons!”

Puc dedicar línies i més línies a debatre la culpabilitat intrínseca que sent una mare que deixa els seus fills per anar a treballar, el malestar que et provoca haver de dissimular que disfrutes treballant, però també estant amb els teus fills. N’hi ha que decideixen, simplement, deixar de treballar. Si poden i estan convençudes de la seva decisió, endavant. Que sàpiguen que és una decisió que han de pensar bé, perquè el món del treball no està preparat per les desertores, i tard o d’hora, si el que volen realment és treballar, aquesta renúncia els passarà factura. Per no parlar del fet que, a partir d’ara, com que no tenen un treball remunerat, passaran a ser mestresses de casa full time. Ja no podran reclamar la seva part de temps lliure, l’ajuda indispensable de la seva parella, perquè oh! no treballen, per tant, tenen tot el temps del món, per tant, la feina de la casa és seva i només seva, per tant, ni vespres, ni caps de setmana ni vacances ni festius. Ja ho sé, ja ho sé, em direu que igualment les que treballen ho acabem fent. Ho sé, però almenys nosaltres podem dir: “escolta, que jo també treballo, eh?” Però si no cobres, no treballes, és així com ho veurà la resta del món, i això a algunes les farà sentir inútils i desgraciades, i se sentiran culpables i culpabilitzaran marit i fills d’una decisió que van prendre elles amb la millor de les intencions. Estic generalitzant, ho sé, però s’han de tenir en compte totes les variables.

Després estem les que volem treballar. En el meu cas, i per decisió meditada, tinc una reducció de jornada que em permet estar a casa a les tardes. Tot va bé mentre va bé, però quan va malament, va molt malament. La nena té cagarrines, el nen té febre, la gran té mamitis aguditis. El món s’atura, l’angoixa s’apodera de tu. La teva mare està de vacances. A la sogra no li pots deixar els dos petits. La parella no pot faltar a la feina i tu… si faltes un dia més no cal que tornis. Qui la ballarà la coqueta amb sucre, qui la ballarà eixerit serà…

Coloques el nen a la guarderia perquè ja no té febre i et baralles per poder-lo deixar, perquè les guarderies tenen unes normes tan estrictes que has de passar trenta controls mèdics abans d’entrar-hi. La petita amb la sogra i la gran, la gran l’abandones a la seva sort a l’escola, plorant com una madalena. Ja li està bé, per estar sana…

I tu arribes a la feina traient la llengua per la boca i plorant com una madalena pensant què he fet jo per merèixer això, i tens la temptació de dir “tenir fills, collons!” però no ho dius, perquè saps que no són els fills, el problema. El problema és que ningú entén per més que ho intentis que ho pots fer tot, és clar que sí, però amb calma, amb paciència, i amb ajuda. Ningú no t’ho posarà fàcil, si vols treballar. Hauràs de lluitar constantment contra molins de vent, voldran que ho deixis, que t’estiguis a casa com han fet altres abans que tu. Però ets tossuda i persisteixes, i quan arribes al final del dia i has fet la teva feina (per la qual cobres), i tens els nens tranquils dormint t’adones que, diguin el que diguin, ets una superheroïna…