(DES)AFECTES

Prosa poètica

La llum amb els ulls oberts

~ Núria Busquet Molist ~ 2 comentaris

“La foscor amb els ulls oberts

la llum amb els ulls oberts
la llum amb els ulls tancats
l’esfera de la vida.”

Milan Kundera, “La immortalitat”

Mirant la pantalla en blanc, em pregunto què tinc per dir-vos. Que plovisqueja. Que ha refrescat. Que al matí, quan obro els ulls, fa mandra sortir del llit. Que el llibre del dia abans, escampat per terra, fa veure que no li molesta haver dormit al ras, sota del llit, on va anar a parar quan la son em va vèncer. 

Us diria que podria estar trista pel fred que fa, per la foscor dels vespres, i per l’any, que ja s’acaba i que ha estat dur. Però, sabeu què? Últimament somric sense adonar-me’n, i ho faig, sobretot, cada dia en llevar-me. Us podria dir que camino segura cap al lavabo, em miro al mirall i observo els racons del meu rostre, els ulls, la boca, el nas. I que ressegueixo  amb les mans el meu cos, que conec bé i estimo. I que em sento en plenitud. Però no és això, el que tinc per dir-vos. El que us diré és evident, i us ho anuncio sense por d’equivocar-me. Ho proclamo als quatre vents: mireu-me, sóc jo, la que ja havia estat una vegada, i sóc feliç d’haver-me retrobat, per fi.  

Sang fresca

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Les relacions amb un vampir són d’allò més excitants, al principi. No hi ha cap mortal capaç de fer-te sentir com ells. La connexió que estableixes amb un vampir és profunda i torturadora, però a la vegada extraordinàriament captivadora. El vampir et sotmet el cos i la ment.  Deixar-te subjugar per un ésser així resulta excitant i irresistible. Aquesta necessitat animal d’una persona (si és que es pot anomenar així) t’obliga a admetre que no tens control sobre tu mateixa. Esdevens la seva presonera, però ho acceptes de bon grat, perquè el lligam que us uneix és més fort que cap altra cosa.

El problema dels vampirs és que s’alimenten de tu. Et necessiten per viure. I tu creus que la seva necessitat és amor, quan en realitat és pura supervivència. I com que no pots deixar de sotmetre’t, deixes que xuclin un dia rere l’altre la teva sang. Mai en tenen prou, mai s’acaba.  Al principi, t’encanta aquest neguit per ser posseïda. Et deixes fer, creient erròniament que és meravellós que algú et vulgui tant. Però a mesura que passa el temps, el vampir et debilita més i més. Tu no pots deixar de servir-lo, estàs a les seves mans, ja no ets un ésser independent i lliure. Ets el seu aliment. Però convençuda de l’amor que creus que ell sent per tu, et lliures sempre, malgrat que les mossegades es fan més doloroses, i la teva feblesa augmenta i acabes tornant-te fosca, apagada, sense vida, exhausta.

Quan el vampir s’adona que la teva sang ja no l’alimenta com abans, com que no està unit a tu per un vincle d’amor, sinó de necessitat, busca una nova víctima. Plena de sang i plena de vida. I llavors, com que tu ja no li serveixes, prescindeix de tu, si pot ser,  fent-te desaparèixer. Ell no pot matar-te sense convertir-te en una vampiressa i aquest fet podria ser perillós per ell, o sigui que t’afebleix cada cop més, absorveix amb avidesa la poca sang que et queda, però anant en compte de no matar-te. Espera que moris de feblesa. De dolor. De pura pena. 

Si malgrat tot no mors, si no desapareixes, si tens prou força per fugir, el vampir entén que encara pot extreure de tu el que necessita, i busca la manera d’apoderar-se de l’alè de vida que t’esforces per mantenir. Vol fer-te saber que sempre seràs seva, que no tens escapatòria. I com que no pots fer altra cosa, després d’anys i anys als seus peus, et deixes. Sabent, com saps, que si li ho permets, si el deixes xuclar una vegada més, ni que sigui per sentir per darrer cop els seus ullals finíssims clavant-se a la pell buscant l’artèria caròtida, et dessagnaràs sense remei. Però t’abandones a ell, només per sentir el plaer de saber que la teva última gota de sang vital i calenta, per uns moments, haurà corregut per les seves venes fredes, plenes de mort.

Sandàlies

~ Núria Busquet Molist ~ 1 comentari

Tardoreja. He tret les mitges de l’armari. Ja no puc portar el vestit sense mànigues i les sandàlies (ai, les sandàlies!) ja es retiren a les seves capses. Pensava, quan les desava ben netes i arrenglerades, que quan les torni a veure, d’aquí a uns quants mesos, potser no seré com ara, no sé si m’entens. Pensava que quan torni a pintar-me les ungles de vermell i torni a portar el vestit sense mànigues ja no sentiré aquest dolor dins el pit. I se’m fa estrany. M’he acostumat tant a patir que serà sorprenent no fer-ho.

Trec de l’armari les botes, les sabates de pell, els jerseis. I m’imagino com era, l’últim cop que els vaig portar. No em reconec. Qui era aquella que es passejava amb el meu cos? Era una ombra esquiva, una màrtir de la causa. No era jo, la que sóc ara. Però sí que era jo, en el fons.

I pensava que en realitat la vida no és una línia recta, com ens han fet creure. Són cercles tancats, diferents vides. Ep, parlo per experiència. En aparença sóc jo, la de sempre. Però per dintre, per dintre he estat moltes. Fa por imaginar-ho, és cert. Però a la vegada és magnífic: pots viure les vides que vulguis sent sempre tu mateixa, però no. La contrapartida és que, probablement, no escolliràs tu el moment en què passaràs a ser una altra. I que, de vegades, la metamorfosi serà insuportablement dolorosa. Va, reconeguem-ho: tenien raó quan et deien que la vida és cruel, sí. Però esplèndida en la seva crueltat. Ferotge en la seva esplendor. Extraordinària.

Quan em torni a posar les sandàlies potser seré una altra, però no.

Amazing

~ Núria Busquet Molist ~ 1 comentari


It’s amazing
With the blink of an eye
I finally saw the light

Aerosmith, “Amazing”

Tenia por, quan vaig entrar. I llàstima, i pena, i sofriment. Tenia la seguretat que la meva vida no valia res, que jo era poca cosa. Una nena innocent i insegura. Espantada, plena de dubtes. Era un projecte de dona, un esbós del que podia ser, però no era. Era una meitat mal tallada. Tenia una ferida profunda al pit i una altra a l’esquena. Sagnava per tot arreu i no sabia si podria sortir. Però vaig decidir endinsar-me al túnel. I ho vaig fer per amor. Davant meu, la foscor, la soledat, la maldat, el dolor profund de les ferides, el desconegut.

He estat transitant per aquest túnel durant mesos, de vegades tirant endavant, d’altres tirant enrere. Donant-me cops de cap contra les parets. M’he quedat dies i dies atrapada en la foscor, paralitzada, sense saber cap on caminar. He tingut por d’estar tornant enrere, o de no trobar mai la sortida o de quedar-me atrapada per sempre en la tenebra. He estat a punt de desistir i quedar-me allà, esperant que algú em rescatés. He sentit veus que em cridaven cap a les dues bandes i m’he sentit sola, i desgraciada, i molt molt trista.

I per fi, fa unes setmanes, em va semblar distingir un puntet al fons. I ara ja sé que era la llum de la sortida. M’hi he atansat amb passes segures i com més m’hi apropo més convençuda estic de cap on vaig. La claror que fa és extraordinària, encegadora, i em permet veure’m a mi mateixa, en tota la meva plenitud. I em sento sencera, única. Sóc una dona, i ho semblo. Mai més seré una nena, ni un projecte del que podria ser. Ja no sóc innocent i insegura. Mai més deixaré que em fereixin amb aquesta crueltat. Ni perdonaré mai qui ho hagi fet. I per sobre de tot, mai més tornaré a entrar a cap túnel.

Ara que veig aquesta resplendor fulgurant m’adono que no hi ha res que s’hi pugui comparar.

La gallineta ha dit que prou

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Jo no vaig triar néixer aquí. Tampoc, imagino, ho van fer els meus pares, simplement em van fer néixer al lloc d’on ells eren. Quan vaig néixer, no portava implantat un xip d’espanyolitat. Això sí, me’l van implantar quan van poder, al registre civil, a la seguretat social, no fos cosa que se m’oblidés. No vaig triar que els meus pares em parlessin en català i que per tant aquest idioma es convertís en la meva llengua materna. De debò, no ho vaig fer per fer la punyeta a ningú, és la llengua amb què vaig aprendre a designar les coses i a ser persona. I no crec, tampoc, que els meus pares ho fessin per tocar els nassos a la gent de Palencia, simplement, era la seva llengua, la llengua amb la que ells havien après a designar les coses i a ser persones.

Jo no vaig triar sentir-me catalana, i no espanyola, perquè els sentiments no es trien, els sents. Un no pot obligar-se a sentir una cosa, ets el que ets, independentment del que diguin. I sí, a la pràctica, sóc espanyola, això diu el meu DNI. Però no me’n sento. I no crec que hagi de donar massa explicacions sobre aquest fet, perquè seria com demanar explicacions de per què t’agraden els macarrons o per què t’agrada el color rosa. No ho fas per anar en contra dels que els agraden els fideus, ni dels que els agrada el color blau. Són sentiments, és el que sents. I el que sents, en el fons, és el que realment ets.

I quan el que tu realment ets no està d’acord amb el que volen que siguis, t’has de rebel.lar. Perquè si no ho fas, la frustració et paralitza fins a tal punt que et quedes immòbil i deixes que abusin de tu fins a límits impossibles de descriure. Indefensió apresa, em sembla que en diuen. Algú em va dir l’altre dia que deixes que els altres et facin tot el que tu mateix et faries. És una simple qüestió d’autoestima. Quan et recorden constantment que dolent que ets, que malament que fas les coses, que egoista, que insolidari, t’ho acabes creient i et culpes a tu mateix de l’abús que altres t’infligeixen.

La nostra autoestima col.lectiva, com a nació, està al límit. Han abusat de nosaltres i ja no ens podem estimar menys. Hem de rebel.lar-nos o esperar la mort com a poble, que pot ser lenta, però que arribarà, tard o d’hora. De nosaltres depèn que els nostres fills tinguin més autoestima que nosaltres. Estarem construint la seva herència. Al carrer. Dimarts, 11 de setembre de 2012. Que no hi falti ningú.

He fet un salt

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

“He fet un salt, un salt estrany, que ens ha aixecat més de tres pams.
Sortia fum, tan dens i blanc, i a dins tu i jo i el meu gran salt.”
Manel, El gran salt.
 
Voldria tenir una capa com en Superman, per poder saltar i saber segur que no cauré de morros a terra.  Perquè a la vida, de vegades, ens toca saltar. Tard o d’hora, i per molta por que ens faci, no ens queda més remei que agafar embranzida i tirar-nos al buit, tancant els ulls. Aquella buidor dins la panxa, aquella fe que necessites tenir per fer el pas endavant. I avances a poc a poc, fent passets petits i lents, esperant que, abans que arribis al final, abans que hagis de saltar, sorgeixi una mena de passadís secret en alguna banda, un helicòpter vingui a rescatar-te, o puguis, simplement, tirar enrere i tornar on eres, sense abismes, ni buits impossibles de superar. O trobis, amagada darrera una pedra, la capa d’en Superman. El vertígen, la por, la incapacitat, la necessitat de seguir on has estat fins ara.

Però la vida és un camí, amb moltes direccions i moltes dreceres, costerut de vegades, senzill i relaxat d’altres, segurament menys del que voldríem. Els camins de tots van a parar, però, al mateix lloc. Al final, tots ens trobem allà mateix. I de nosaltres i de les nostres eleccions, i de la nostra sort, perquè no dir-ho, depèn que aquest final del camí ens faci creure que ha valgut la pena. I quan estàs en una part difícil del camí, per molt que vulguis tirar enrere, saps que és impossible. No es pot desfer mai i si has anat a parar davant mateix de l’abisme, has de saltar. I confiar que, abans d’estrellar-te contra el terra, trobaràs una sortida, o que potser sí, que t’estrellaràs, però sobreviuràs i podràs continuar, amb les ferides de sèrie, el camí que t’ha portat fins aquí.

He fet un salt, i era molt alt. I em feia molta por. I he descobert, en saltar, que sé volar.

Estimo el que jo sóc

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari


Estimo el dolor que ara sento, perquè és senyal que estic viva.  

Estimo els cabells arrissats, tan difícils d’entendre, tan fàcils de pentinar. Estimo els ulls verds que em deixen veure el mar, les orelles petites, enganxades al cap, que em permeten sentir les onades. Estimo els meus braços i cames, esprimatxats però forts, sempre en moviment. Estimo els meus pits que han alimentat tres vides. Estimo el tresor del meu sexe, que m’ha fet feliç tants de cops i que ha fet feliç d’altres, i que ha permès l’existència de les tres vides que s’han alimentat dels pits que també estimo. Estimo el meu cul, de la mida justa per poder mirar-me de perfil i no odiar-lo quan em poso vestits o pantalons. Estimo els meus genolls rodons, que em permeten ajupir-me, però només quan és necessari. Estimo els meus peus, perfectes per les sabates de taló, i els ditets petits i rectes, amb ungles perpètuament pintades de vermell. Estimo el meu cervell, que em permet entendre més coses de les que voldria i menys de les que voldria, també.  

Estimo el meu cor, que batega tossudament encara que jo no vulgui, i que em permet sentir el dolor que ara sento, que també estimo, perquè és senyal que estic viva.

El cel blau cel i el mar blau marí i turquesa (i l’aire condicionat de casa)

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari


Quan estava dins del cotxe, donant voltes pel passeig marítim buscant aparcament, vaig pensar que què feia jo un dia entre setmana d’agost, sola, intentant aparcar a les 12 del migdia, amb la solellada que queia i les poques ganes que tenia d’estar passant calor sobre la sorra infernal, untada de crema enganxosa i aguantant el fum de la cigarreta del senyor del costat, les pilotes de platja sobre la tovallola, els crits dels nens, l’olor de sardines del xiringuito. Havia decidit sortir de casa, i sense saber on anar, vaig agafar el banyador, la tovallola i la crema i vaig enfilar cap a la costa, per fer alguna cosa. Vaig improvisar.

I ara donava la raó a qui em deia que improvisant acabes trobant-te que no hi ha aparcament, que fa calor. Que podries estar a casa, amb l’aire condicionat, mirant la tele, llegint un llibre, menjant una amanida. Durant anys creient que l’espontaneitat i la improvisació tenien com a conseqüència segura la frustració i la mala llet. Era millor tenir-ho tot planificat, sortir de casa d’hora, saber on menjaries, portar el parasol.

Però jo, per qui no ho sàpiga, sóc tossuda de mena, i vaig seguir donant voltes, quatre en total, esperant el miracle. I llavors es va produir. Un cotxe va marxar just davant meu, i vaig aparcar. Vaig posar el ticket just per una hora, mira que bé, a partir de la una ja no es paga. I vaig agafar la bossa amb les quatre coses que hi havia posat a correcuita i vaig baixar del cotxe, vaig travessar la sorra per anar a parar just davant de l’aigua. No hi havia ningú al meu voltant. Vaig estirar la tovallola, em vaig posar crema i vaig treure el llibre que havia portat. Un llibre que havia agafat de l’estanteria, sense pensar-hi gaire, el primer que vaig trobar.

La brisa marina em refrescava la cara, el sol no picava massa fort, sentia de fons el soroll del mar. Al cap d’una hora o dues, quan em cansés de llegir aquest llibre sorprenentment interessant, aniria al xiringuito, menjaria una amanida i unes brotxetes de sípia magnífiques, beuria una clara fresqueta.

I mentre em prenia el tallat bressolada pel rumor de les onades, mirant el mar blau marí i turquesa i el cel d’aquell blau tan de cel, vaig pensar que ara mateix podria estar a casa, tancada al menjador amb les persianes baixades, amb l’aire condicionat posat, mirant qualsevol cosa a la tele, fent plans pel dia que aniria a la platja, i no vaig poder evitar deixar anar un somriure sorneguer.

Grand Canyon

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

 


Un cotxe a tota velocitat en direcció al precipici. Cinc persones dins, no condueixo jo. Desesperada, intento primer convèncer el conductor, després, quedar-me parada, esperant un miracle, i finalment, provo de fer-me amb el volant, amb tota la força de què sóc capaç. No puc. Hem de saltar. He de salvar la meva vida i la d’ells tres. 

El conductor no veu res més que l’abisme davant seu, i aquest abisme és més gros, important, imponent que tots nosaltres, res del que faci farà que freni, i agafa el volant amb força, apreta fort el gas, accelera al màxim. Si intento fer res, el que sigui, rebo de mala manera: accepta-ho, només saltarà si vol, només frenarà si vol, només t’escoltarà si vol. I si no vol, tinc dues opcions: o saltem tots i el deixem enrere, o ens quedem tots al cotxe, confiem que l’atracció de l’abisme disminueixi i tanquem els ulls, resant al cel. La segona opció és només per temeraris o persones sense seny. 

No puc decidir per altres, però puc decidir per mi i per ells. Per tant, vet aquí el que faig: els agafo a coll i els apreto contra el meu cos, obro la porta. L’observo, impotent, una última vegada, amb els ulls mirant endavant, oberts, freds, insensibles. No ens veu, fa temps que només veu la foscor que l’ha envait. Una llàgrima llisca per la meva galta, exhausta. I sense pensar, salto d’esquena, per amortir amb el meu cos els cops dels altres. Plena de sorra, de sang i de dolor m’aixeco, comprovo que tothom està bé. Tots quatre, drets, agafats de la mà, seguim amb la mirada el cotxe a tota velocitat endavant, cap a l’abisme. I desitjo, espero, amb tota la meva ànima, veure que s’obre la porta del conductor abans d’arribar-hi. La llàgrima segueix allà, impassible, expectant.

Freedom (You know what I mean)

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari


Kate: Why did you take the job, Jack?
Jack: I took it because the island’s all I’ve got left. It’s the only thing in my life I haven’t managed to ruin.
Kate: You haven’t ruined anything. Nothing is irreversible. 

Sabeu quan us agrada molt molt una sèrie i no podeu deixar de mirar-la i arriba l’últim capítol de l’última temporada i no podeu creure que no tornareu mai més a sentir aquella emoció d’asseure-us a veure un capítol més, disfrutar d’un episodi més, de veure una vegada més aquells personatges que són com familiars vostres, de viure aquell món imaginari que algú s’ha inventat per vosaltres? Sabeu de què parlo, oi? Doncs això. S’acaba l’últim capítol i saps que mai més tornarà aquella sensació que vas tenir quan vas arribar a aquell punt en què la sèrie era indispensable per tu, quan l’esperaves amb emoció, quan només de pensar que aquell dia al vespre la veuries, ja t’alegrava tot el dia. I et quedes com orfe, i t’hi aferres amb totes les teves forces, i intentes tornar-ne a veure els primers capítols per no perdre-la del tot, però res ja no té l’emoció que tenia, ja saps què vindrà després, ja saps com s’acaba. Mai res serà el mateix. T’enrabies moltíssim amb els productors, que han decidit acabar la sèrie aquí, els culpes, perquè et sents defraudat, trist, fins i tot desgraciat, vols que continui, vols que no s’acabi mai, sabent, com saps, que cada temporada serà pitjor, que aniran desapareixent personatges i que, finalment, tu et cansaràs de mirar-la.

És millor alliberar-te. És millor deixar anar, acceptar que la sèrie ha arribat al final, mantenir-ne el record dels millors capítols, oblidar-ne els dolents. I continuar vivint, i esperar que hi hagi una altra sèrie que t’enganxi tant com aquella. Potser, fins i tot, amb els mateixos personatges, amb el mateix director. Potser, fins i tot, un spin offde la mateixa sèrie. Potser sí, el millor és alliberar-se i esperar el millor. Que el director en sàpiga molt molt i faci bé la seva feina, que els actors siguin encara millors en aquesta nova sèrie o que siguin els mateixos, amb una interpretació més madura i creïble, i que, una vegada més, creguis que mai més hi haurà cap altra sèrie com aquella. Que, amb l’experiència de la primera, la segona sigui millor, més llarga, més interessant i que t’ompli més que l’anterior. Saps que serà així, tard o d’hora ho serà. I quan arribes a aquesta conclusió, i ho acceptes, et sents completament alliberat.

Condicional perfet

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari


Ara pensava que en un diumenge d’estiu com aquest, si no hagués fet massa calor, ens hauríem descobert abraçats a la matinada, feliços del dia que ens esperava, sense cap cita més ineludible que gaudir d’un diumenge en família. A les nou o a les deu, hauríem sentit la porta de la gran, com feia un pipí i es feia lloc entre nosaltres, i tu l’hauries abraçada, i jo li hauria fet un petó, i no hauríem insistit més, perquè no es desvetllés. Però després, hauria començat a rondinar i a dir que volia anar a baix, i nosaltres hauríem resistit el temps just de sentir la petita, que tampoc volia dormir més. Jo m’hauria aixecat i l’hauria portada al llit, i les dues nenes haurien acabat juntes a l’habitació de la gran disfressant-se, mentre tu i jo ens tornàvem a abraçar i fèiem mandra. Llavors totes dues haurien despertat el nen, i haurien acabat tots tres omplint el nostre llit de ninos, i finalment ja no hauríem pogut dormir més, amb el llit ple de nens i de ninos. 

Hauríem canviat els bolquers i hauríem baixat a baix, on jo hauria preparat unes tortitas amb mantega i melmelada, i hauríem esmorzat tots cinc, decidint què faríem avui. Hauríem acordat passar el matí a la piscina, i després d’esmorzar, mentre tu miraves l’ordinador, jo hauria arreglat la cuina i els nens mirat els dibuixos, ens hauríem posat la crema, i ens hauríem encabit tots cinc a la piscina, amb el xip-xap i els crits propis d’una família feliç. Hauríem encarregat canelons i pollastre, i a l’hora indicada hauries anat a buscar-ho, mentre jo parava la taula i els nens miraven dibuixos altra vegada, fent la pipa molt cansats. Hauríem dinat tots plegats, sentint anècdotes divertides sobre dracs i princeses, i després hauríem rentat cara-mans-dents i hauríem posat els nens a fer la migdiada, esperant que s’adormissin ràpid, per poder-la fer nosaltres. Hauríem arreglat la cuina i hauríem pujat a dalt, despullats hauríem disfrutat del silenci de la casa, de la fresca del llit, de l’escalfor dels nostres cossos i de la felicitat d’un diumenge.  

I a la tarda potser, després de berenar, una estona de parc per fer-los córrer i cansar, una banyera i el seu sopar, i quan, finalment, els tinguessim al llit, ens hauríem assegut davant d’una bona sèrie, amb un pa amb tomàquet i una clara, i hauríem descansat del dia. I al vespre, abans d’anar a dormir, hauries regat una estona la gespa, i jo t’hauria observat asseguda al pedrís, i hauria pensat com n’ets de fantàstic, i hauria pensat que la vida m’havia fet un regal. I hauríem pujat junts a l’habitació, ens hauríem rentat les dents i tu t’hauries estirat al llit abraçant el coixí mentre jo m’acabava de posar la crema, i t’hauria dit “no t’adormis encara”, i hauria entrat ràpid al llit, t’hauria abraçat i ens hauríem dit “t’estimo”, com si res, com si no fos important, com si estimar algú fos tan fàcil com un diumenge d’estiu: sense cap contratemps, avorrit de tan simple, meravellós de tan senzill.

La casa de vidre

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Vas canviar les parets de casa i les vas fer transparents. I ara tothom ens pot veure. I la nostra intimitat és a l’abast de tothom. Som tots a dins i la gent ens observa. I veu el què fem i com ho fem i en parlen. Vas permetre que fos així i fas veure que no ha passat res. 

I ara que el buit se’m menja l’estómac i faig veure que sóc feliç perquè em dic que de tant fer-ho veure potser un dia no caldrà intentar-ho, penso que m’agradava la casa de maons, la que no queia quan el llop bufava, i que la de vidre és freda a l’hivern i a l’estiu no s’hi pot viure. I no m’agrada gens, perquè qualsevol la pot trencar en mil bocins.  

I per això, suposo, visc fora de casa, perquè almenys, allà, ja estic a la vista i tinc llances i pals per combatre els animals salvatges, cruels i despiatats que gosen acostar-s’hi. No m’hi ofego amb la calor i, a més, no em faré tan mal, si es trenca la casa. I per això, suposo, de nit busco racons més foscos, on la intimitat em protegeixi i hi hagi parets de veritat. I per això, suposo també, intento de tant en tant sortir per la porta i caminar, moure les cames, i el cos, i fer creure al cervell que el cor encara funciona i esperar que potser, algun dia, ja no recordi com era estar tan trista que no pots respirar.

Desig

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

 

Desitjar que m’estiro sobre el llit i m’obres les cames, i la teva boca desitja una altra boca més avall. I notar com trobes el que desitges i jo desitjo que entris ja. Desitjar sentir el teu ventre movent-se sobre meu, aplacant les meves ànsies desitjant-te ben endins. Desitjar que omplis l’espai buit de l’interior. Color fosc, de lluna plena, endinsant-te en els racons que desitjo en nits d’insomni. Amb els dits molls de desig.  

El desig del teu monstre em vol sotmetre, i jo em deixo, és clar, ho desitjo. Atura’t ja i escolta’m. No temo no desitjar-te. Temo no desitjar-te el cos, només. Et desitjo el cos, sí, és clar, ara en la distància, i l’ànima sempre, en l’infinit. És el que més desitjo: un tot magnífic, fort, delerós. Fes-me teva en el desig i desitja’m amb el cor, amb el ventre i amb el cap. Només llavors, quan tot trempi, em deixaré desitjar. 

I sí, desitjaré petons molls, i carícies, i t’estimos. I cunnilingus, és clar.

L’estiu

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari


Clara ben fresqueta amb olives i patates. La pell plena de sal. Els peus plens de sorra. Gegants i capgrossos dansant pels carrers al so de la gralla. Ulleres de sol i arrugues a la cara. Vacances i records dels eterns estius de la infància. Vestits senzills i fàcils de posar (i de treure). Totxos enormes a punt per llegir-se, que han esperat a l’estanteria un llarg hivern. Sandàlies de taló i cames bronzejades. Ungles dels peus pintades de vermell. Cabells encrespats i perruqueria inútil (tint omnipresent que no serveix de res). Cavallitus,pintxos, arròs i concurs de menjadors de borregos (i garitus, i vesprades, i blancs, i blaus). Nits de fresca llegint a la terrassa, sentint l’aire fresquet acaronant-me el clatell. Sopars amb amics que fa temps que no veies. Rasclets, pales i cubells per netejar. Viatges que, de sobte, et treuen el son. Abraçades sentides amb aquells que t’estimes. Retrobaments feliços després d’un hivern. Cafès amb gel i gelats de iogurt amb gerds. Piscines de plàstic i tovalloles humides. Crema solar que se’t posa per tots els racons. Estrelles, lluna, bruixes i fades. Síndria, meló, préssecs i albercocs. Carícies de sol a les 7 del matí. Ganes de viure, d’escriure, de fer migdiades. Ganes de sentir, per fi, que l’estiu ja és aquí.

La sentència

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

I caigué la paraula de pedra
Sobre el meu pit encara vivent.
Ho confesso: hi estaba preparada
I prou que m’hi avesaré.

Avui tinc tanta, tanta feina!
Cal que mati el dolor i la memòria,
Que converteixi el cor en una roca
I aprengui a viure de bell nou.
Però no… que la càlida fressa de l’estiu
És una festa rera el finestral.
Des de fa temps tenia aquest presagi:
El dia clar i la casa deserta.
Estiu de 1939 
Akhmàtova, Anna. Rèquiem i altres poemes, Barcelona: Edicions 62, 1990

Martina

~ Núria Busquet Molist ~ 3 comentaris

Em costa imaginar que un dia no hi vas ser. Ni tan sols al meu cap. No existies. De tan important que ets per mi em fa mal pensar que no fa gaire la teva vida no era. I la meva, suposo que tampoc. Tu no només em vas fer mare. Em vas fer persona. La meva vida, des del moment que vas sortir del meu cos, va ser molt més que un seguit de dies un darrera l’altre. Tot va prendre sentit, de sobte, aquella tarda de novembre.  

I ara, que he estat perduda, he buscat en el teu petit cos les respostes que necessitava. I m’he enfadat injustament, de vegades, perquè tu no me les podies donar. Perquè no ets tu el sentit de la meva vida, no ets tu, encara que és meravellós creure-ho, encara que queda fantàstic escrit, encara que moltes mares que ho llegeixin em creguin boja de dubtar-ho. El sentit de la meva vida sóc jo. No és el teu pare, ni l’amor que compartim, no ets tu, i no són els teus germans. Tinc sentit per mi mateixa.  

Mai oblidaré la felicitat de saber-me tan necessitada. Mai deixaré de sentir-me beneïda per l’amor que tu i els teus germans sentiu per mi. Però no permetré que aquest amor que sento per vosaltres i que vosaltres sentiu per mi es converteixi en l’objectiu últim de la meva vida. No és just per vosaltres. No és just per mi. T’estimo. Sempre estaré amb tu pel que necessitis. Però tu ets tu, i jo sóc jo. I desitjo que, tu també, ho entenguis algun dia. I, creu-me, aquest serà el millor regal que t’hauré fet.

L’amour, malgré tout.

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Tinc una tercera part del meu cor que s’ha començat a descongelar. Tinc la necessitat brutal de fer-ho, i a poc a poc anar convertint la resta del cor en quelcom aprofitable, fins a ser-ho del tot. Aquesta part que ara es descongela, l’he de dedicar a mi mateixa. Si aconsegueixo que aquest trosset m’estimi per sobre de tot, podré obtenir l’escalfor necessària per seguir descongelant. No crec que trigui gaire. De fet, crec que ja ha començat el procés.

Quan el tros descongelat sigui una mica més gran, podré dedicar una altra tercera part a ells tres, i això sí que no em costarà gens. I llavors quedarà descongelada més de la meitat del cor, només en quedarà un terç. Com que per fer-ho trigaré una miqueta més, et donarà temps de donar-me tota l’escalfor que necessito, i descongelar el terç que queda serà bufar i fer ampolles. Aquest trosset que quedarà serà tot per tu, tot. Sempre ho ha estat. Si lluites dur i fort, si et mantens ferm en els teus compromisos, si ets capaç de donar-me el que jo necessito, serà teu de nou. I, llavors, ja no tindré el cor de gel.

L’aire, entrant als pulmons

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Fa una mica més de dos dies que vaig tornar a respirar, després de dos mesos i mig de no fer-ho, potser més, no n’estic segura. M’havia aguantat la respiració tant de temps que pensava que era normal, anar obrint la boca, fent petites respiracions acompassades, fins que els pulmons semblaven plens. Però es veu que no, es veu que el normal és aspirar ben fort amb el nas, que els pulmons s’omplin del tot, i llavors anar traient l’aire a poc a poc, expirar, que en diuen. I jo ni me n’havia adonat, que feia tant de temps, que no ho feia. I quan ho vaig tornar a fer altra vegada, fa dos dies, em va semblar meravellós. Aire, entrant als pulmons, omplint-los. Fins i tot em vaig marejar. I amb l’aire que entrant pels narius omplia els pulmons també va entrar-hi l’olor de la menta i la de l’espígol del jardí. I em vaig asseure a l’esglaó ple de pedretes que havien deixat allà els meus fills, i vaig mirar endavant, cap al Montseny. I em va semblar entreveure, amagada allà a la llunyania, la meva felicitat futura. I em vaig saber, per fi, en pau.

Els dracs més grossos també moren

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari


Sant Jordi va matar un drac que tothom creia indestructible. El rei havia intentat per tots els mitjans que morís, sembrava el terror a la seva contrada, i fins i tot estava a punt de sacrificar la pròpia filla per poder saciar la fam del drac. Molts cavallers ho havien intentat, però no se n’havien sortit. Massa fort, era aquell drac, massa dolent, massa salvatge. Tenia massa gana.

I va arribar Sant Jordi, tan segur d’ell mateix, va agafar la llança, i com qui no vol la cosa, va clavar-la al lloc just, entre dues escates, i va enfonsar-la fins arribar al cor. I així, va matar el drac. I conte contat, ja s’ha acabat. 

Els dracs grossos, ferotges i molt molt cruels també moren. És qüestió de trobar el lloc just entre les escates i ben segur d’un mateix, sense dubtar-ho ni un moment, clavar la llança ben fort, amb confiança, fins arribar al cor.  

Un any més és Sant Jordi i haurem de matar un drac molt gros. Voldria que fos fàcil i ràpid però em temo que no ho serà. Confio que almenys trobem el lloc just, entre les escates, i que arribem al cor. I que puguem, així, matar-lo per sempre i que, de la sang que en brolli, neixi una rosa vermella, que ens permeti recordar, si mai apareix un altre drac indestructible, que els dracs més grossos també moren.

Què vull

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari


Vull ser lliure de prendre les meves pròpies decisions com una adulta, i no ser considerada una nena menor d’edat.

Vull estar amb els meus fills el temps necessari per no sentir que no participo del seu creixement.

Vull compartir les tasques de la llar amb la meva parella, sense haver de sentir que tot el pes de les decisions recau sobre meu.

Vull disposar dels meus diners lliurement, sense haver de donar explicacions a ningú de com me’ls gasto.

Vull treballar i realitzar-me a la feina, i no cobrar menys que un altre que val menys que jo però que, ves per on, té un penis entre les cames. O una altra que, ves per on, li agrada més físicament que jo al jefe de torn.

Vull donar la meva opinió sense que els altres de la taula (homes la majoria, però no tots) em mirin amb condescendència.

Vull que les dones majors de 50 anys que m’envolten, deixin d’emocionar-se perquè la meva parella un dia al mes agafa una planxa. I que deixin de recordar-me la sort que tenim i que poc que em puc queixar. I que deixin de dir-me que elles mai van tenir la SORT que jo tinc.

Vull que la meva família deixi de pretendre que seré jo qui s’ocuparà de comprar tots els regals de Nadal, i els d’aniversari, i tots els regals que facin falta.

Vull que em reconeguin la feinada que suposa passar les tardes amb tres nens petits.

Vull estar sola de tant en tant. Vull ser egoïsta més sovint.

Vull ballar. Vull riure. Vull veure les meves amigues.

Vull que em deixin de recordar constantment que sóc una dona. Ja ho sé, demano massa.