(DES)AFECTES

Prosa poètica

Au fènix

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Observant amb suspicàcia vianants acuitats encreuant-se al teu pas, avances satisfeta pel mig del carrer. Aparentment. Sembles, a ulls d’altres, una dona feliç. L’angoixa sorda ressona, com sempre, fent eco en el teu interior. La ignores, com sempre també, creient-la un engany de la ment.

El no res, de sobte, t’etziba un cop sord i duríssim al cap, i caus desplomada al terra, mirant enlaire, enmig d’un estètic bassal de sang. Viscosa. Vermella. Estrident. Segons, minuts, hores, no ho pots concretar, estesa al mig d’una vorera bruta amb llambordes trencades, envoltada de gent. Atuïda pel dolor. No et pots despertar. Esdevenint poc a poc conscient del succés, és probable que vulguis, encara una estona, seguir a terra amb els ulls tancats. Semblar que estàs morta, però respirant.


Entre sospirs alleujats dels transeünts que t’envolten, obres les parpelles i, estabornida encara, mires amunt. La resplendor del sol t’enlluerna i no perceps res més que llum i sofriment. Recolzada en braços amables, incorpores el tronc. T’alces de terra i camines. Apàticament. Les passes, primer vacil·lants, es tornen punyents. El teu caminar dubtós esdevé cada cop més convincent. El culpable, covard, ja no té un lloc entre els teus pensaments. El trau ja no sagna, la sang, s’ha assecat.
I és llavors quan t’adones, perplexa, que l’angoixa sorda, com l’aigua de pluja, s’ha evaporat.

Una habitació amb vistes

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Una gran vidriera amb vistes al mar. Repica la pluja. Obre els ulls, deixondits. De fons, sorolls inequívocs al bany: ell entra a la dutxa. Somriu. L’imagina sense roba, el seu membre, en repòs. Pessigolles manyagues descentren els seus pensaments. El pèl suau del gat negre li acarona els braços.
Tomba el cap mandrós cap a la paret de vidre. La tènue llum d’un matí inclement importuna el sopor dels seus ulls. Li ve al cap una imatge que invoca amb lascívia: és ella mateixa, a les fosques, envestida amb força contra el vidre gèlid. Llumetes dòcils de fons. Tota nua, empesa amb vigor carnal pel darrere, cap al mar somort.  Les mans tenses, immòbils, per la força del mascle. Els pits oprimits contra el mur transparent. El cul cap enfora fent el cop més intens. Crits, grunys, la vols, m’encanta, envestides, més fort, no paris, fins al fons, ja m’escorro, ho sents?
S’aixeca del llit cobrint-se les espatlles amb els llençols que, fa poc, embolcallaven la vida amb la ficció joiosa d’un somni profund. S’atansa a la vidriera i endevina la fredor de l’hivern reflectida en el mar. Anhela volar per sobre les cases, fins arribar a l’aigua glaçada i reposar, agombolada per les onades. Situa la mà sobre l’empremta de la nit precedent. No troba que el vidre sigui ara tan fred com ahir, però el seu cos, llavors tòrrid, ara malda per trobar un caliu suficient. Vaixells de calamars s’alineen a la costa. Arrenglerant-se un al costat de l’altre, parsimoniosament, en una dansa calmosa. Li arriba un missatge que ella entén així: la vida té un ordre que s’ha de seguir.
L’olor de pell neta acompanya el cos que la pren per l’esquena. La tomba amb tendresa i els llençols cauen a terra, vençuts. Un petó llarg, íntim, profund.

Una casa no és una cosa

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

 

Quatre parets, cinc habitacions, tres lavabos, un garatge, un traster, un safareig que també fa de rebost, una cuina equipada, un menjador gran, un jardí petit, una terrassa. Coses. Va i em dius que et sap greu perdre la casa. I jo, que me la vull vendre, et responc que una casa és, només, una cosa.  

Però tothom sap que no és cert. Se m’acut que potser el que volies dir-me és que et costa desprendre’t del que va ser aquesta cosa, un dia: un avet amb llumets de Nadal, uns estius de terrassa amb lectura a la fresca i nens corrent i rient al nostre voltant, esmorzars de diumenge a la cuina, un despatx ple de llibres que era el teu regne, fades i ocells i elefants omplint somnis d’infants, un llit gran on em vas abraçar tantes nits, abans d’adormir-te. Un que feliços que som, un t’estimaré sempre. Un racó on viure junts fent-nos grans. Una llar.  

És això, m’afiguro, del que et sap greu desprendre’t. De tu. De nosaltres. De mi. El que em sap més greu de tot és haver de ser jo qui et digui que tot això del que et costa tant desprendre’t ja fa temps, molt de temps, va deixar d’existir.

Déu és un home, també

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Notícia d’última hora per alguns homes (sortosament, pocs) que volten pel món: no sou Déu. Ja sé que us sentiu importants, i això no és dolent, perquè estimar-se un mateix és la base d’una bona autoestima. Però creure’s el centre del món, així, perquè sí, ha de ser una altra cosa, per força. No us ho voldria haver de dir jo, pobreta de mi, però ja que insistiu, sapigueu que el fet que les vostres mares us hagin permès qualsevol cosa no fa que hagi de ser així amb tota altra dona. Les dones som dones, no mares. I les mares són dones, també.

El fet que siguem físicament més dèbils i us hagueu educat amb contes de cavallers que salven princeses no vol dir que necessitem de la vostra protecció, ni que siguem incapaces de prendre cap decisió sense els vostres savis consells. Les dones som dones, no nenes. I les nenes són dones, també.

El fet que hagueu desenvolupat la vostra sexualitat al voltant de la pornografia no vol dir que  estiguem disposades a renunciar al nostre plaer amb tal de fer posturetes ridícules per fer-vos contents. Les dones som dones, no actrius porno. I les actrius porno són dones, també.

El fet que siguem sexualment actives no fa que haguem d’acceptar qualsevol menyspreu per part vostra com faria una puta, per pura necessitat. Fem sexe perquè volem, i si no volem, no en fem. Les dones som dones, no putes. I les putes són dones, també.

El fet que us cregueu superiors a nosaltres no us fa superiors, us fa menys homes, perquè un home de veritat no necessita ser condescendent, ni agressiu, ni menysprear una dona, per ser un home real. Un home de veritat està tan segur de ser home com una dona ho està de ser dona. Entesos? Vosaltres sou homes, no Déu. Però per si ho dubtàveu, diuen aquells que el coneixen que Déu és un home, també.

Je t’aime, moi non plus

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

“On aime une femme pour ce qu’elle n’est pas, on la quitte pour ce qu’elle est.”
Serge Gainsbourg (1928-1991) 



Van anar-se’n al llit sense haver-se vist mai abans. I van gaudir-ne com bèsties, com havien de fer sempre després d’aquell dia. La dona ideal, li deia ell sovint. Sense pressió ni compromisos, tot just sexe brutal i calent. One in a million, somrient, assentint, lliure com era, feliç de ser així.
S’haurien hagut de conèixer, potser, en un concert de guitarra. Vestida, asseguda amb les cames creuades, el cabell pentinat, maquillatge decent. Potser ell hauria pensat que ella no era la que és ara al seu cap. Seria una dona culta i bonica. No una tia bona massa fàcil que es baixa les calces amb tothom qui pot. Fins i tot ell s’hauria pres la molèstia de saber com era, i després preparar-li un sopar amb espelmes per aconseguir dur-la al llit. Amb esforç.
Però el que va succeir va ser que, després de diverses sessions de sexe salvatge, es van acabar fent amics. Explicant-se les vides amb lleugeresa post-coital. I el seu cor es va obrir com una magrana madura i poc a poc, van anar desgranant-se per donar-se a conèixer com eren, realment. Sense necessitat de fluids per facilitar l’entrada, van fer-se un lloc, ben endins. Van començar a apreciar-se i llavors, llavors tot es va embolicar.
Perquè tots dos descobriren, amb estupor, que els respectius sexes que els donaven plaer formaven part d’una persona que respirava i sentia de veritat, i que, a part de follar, va a concerts de guitarra, i té una vida normal. I té el cor destrossat. Sempre és millor pensar que aquell que et ve al cap quan et masturbes és, només, un cos ben format.
I va resultar que van haver de deixar de veure’s, perquè tots dos, un bon dia, ja eren massa reals.

Keep calm and kill yourself

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Tots alhora, agermanats en la desgràcia, ens podríem suïcidar. Un suïcidi col·lectiu és millor que anar morint un a un, en soledat. Morir en companyia, això és, i acabar, ara sí, amb situacions econòmiques desastroses, primes de risc desbocades i altres desgràcies d’aquestes que ens treuen el son. Un suïcidi de masses és la millor solució a les tristes vides que ens esperen, segons diuen els experts en saber quines vides ens esperen. Deslliurar-nos de la càrrega que ens fa ser infeliços i anar tots a una cap a l’abisme. Tots a una. Si no, no s’hi val. Seria interessant saber quant trigaria tota la població mundial a exterminar-se a ella mateixa.
Jo crec que la iniciativa, ben explicada, podria tenir adeptes. La primera preocupació que tinc respecte a aquesta solució tan ben plantejada és que segur que hi hauria algun rajat. Sempre, facis el que facis, hi ha un rajat. Seria, això sí, el primer que hauria dit “anem tots a prendre pel sac”, i hauria ajudat a recollir les firmes necessàries per arribar a un acord mundial de suïcidi col·lectiu. Anys de manis pro-vida anti-avortament, i així, com si res, d’un dia per l’altre, decideix que té una causa per la qual lluitar: que morim tots. I hauria imposat la moda de posar de portada del facebook “Keep calm and kill yourself” i hauria fet campanya a twitter, i tant que sí: #collectivesuicide, trending topic seguríssim.
Però a l’hora de la veritat, veient que la cosa anava de debò, s’hauria acollonit. Peix al cove, hauria dit, més val estar viu, encara que sol. I els altres, els que s’havien sacrificat pel bé de la humanitat, haurien acabat morts amb les samarretes de “Keep calm...”. I ell xiulant, i fent veure que la desaparició de la raça humana no anava amb ell.
Però tots els que tenim una mica d’experiència vital sabem que aquest seria el llest. Imaginem, per exemple, que no és l’únic rajat, que també s’ha escaquejatuna noia de bon veure, una tia bona, vaja. Llavors ja poden repoblar la humanitat i amb més calma, on vas a parar, sense primes de risc ni bancs dolents ni fons monetaris ni torracollons de torn dient que tot se’n va a prendre pel cul. La seva única dedicació diària seria follar com cabrons i repoblar-ho tot. L’ideal seria, no només per ells, sinó per la perfectibilitat genòmica dels futurs humans, que s’hagués  escapat de la campanya suïcida una altra parella de calents. Entre els quatre podrien anar fent. Ara tu, ara jo, per afegir varietat a l’espècie i no avorrir-se de tant procrear. Per evitar síndromes de famílies reials. Ep! Que seria pel bé de tothom. L’operació de repoblament es podria anomenar Fucking for life, o un nom així molón, en anglès, que és més cool. I segur que triomfa molt més a la xarxa.
Podria donar-se el cas que ni l’un ni l’altre no fossin gaire guapos, que fossin lletjos, vaja. Tindrien l’obligació moral de fer-ho igualment, repoblar la humanitat vull dir (gran eufemisme per referir-se al coit). Però és clar, sempre tindrien l’opció de fer com la resta, és a dir, tornar al pla A, és a dir: palmar-la. Però no ens enganyem, l’un i l’altre haurien de ser horrorosos per arribar a aquest extrem. Sempre és millor viure i repoblar amb els ulls tancats que morir perquè sí, ara que els altres ja s’han emportat a la sepultura rescats, intervencions i banquers corruptes.
Segon tema que em preocupa: ordre i concert en el procediment mortal.  Perquè és clar, no et pots suïcidar de qualsevol manera, a la babalà. Hauria de ser un suïcidi col·lectiu seriós, ben preparat, una flash mob. Tots a una hora i un lloc. I tots igual. Si bossa, bossa, si pastilles, pastilles, si pistola, pistola. El de la pistola seria un tema complicat, perquè reconeguem-ho: qui no, abans de treure’s la vida, li fotria un tret al cap a aquell fill de puta que t’ha fet la vida impossible? I el que havia de ser un comiat de la vida amb classe i glamour es convertiria en una pel·lícula del Tarantino, i podria acabar fatal: un que no se sap d’on li ha vingut la bala, l’altre sense orella. Un desastre. I molt important: tot molt brut, ple de sang. Els quatre supervivents rajats haurien de passar la mopa un cop hagués acabat la fal·lera suïcida, anys i anys fregant, i la sang que no marxa així com així. La repoblació mundial en perill.
No em negareu que el millor seria, sens dubte, pastilles i alcohol (l’alcohol que no falti el dia del judici final, per favor). Anar empastillant-nos i emborratxant-nos fins que caiguem en rodó. Un mig pet imitant l’Eugenio, l’altre fotent-se de la prima de risc, els calents de torn al racó aprofitant la lascívia de les pastilles. Un putiferi ben divertit, la manera més feliç de morir.
Jo m’ho plantejaria, perquè posats a ser apocalíptics, siguem-ho del tot. Si igualment, com diuen els savis, tot se’n va a fer punyetes, acabem-ho tot ja, ells els primers. Començo ara mateix la recollida de signatures, que ho sapigueu. Si hi ha algun tio bo voluntari entre el públic, que m’acompanyi al cotxe a buscar les pastilles, mentre els altres es van matant. Feu, feu, ara tornem. 

Flirteig

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Sotjant rostres somrients amb el recel que provoca el desconegut, anhelem impacientment l’esgarrap del destí. Mirem de trencar gels imaginaris glaçats per segles de sospita.  Amb escalfors supèrflues de vespres planyívols. Sospitem arestes en l’altre que són estelles als nostres topants. Furguem amb calma mots traçats abans per trobadors pretèrits entre escorrialles brusents en jardins apedaçats i esquerps. Molles de mitges veritats que voldríem senceres decoren la taula del nostre sopar. Xops de raons indignes papallonegem per obtenir un caramull de vides que no som. Obtenim, ens sembla, nueses esbadellades i espases en baina. Realment, som sols i llunes apamant les nostres penoses soledats.

Espiant una puta

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

L’eco dels seus talons ressonant pels carrers encara adormits. Traient la clau i obrint la porta del carrer. Evitant mirar-se al mirall de l’ascensor. Recolzant l’espatlla dreta a un cantoner mentre arriba el seu pis. Llençant la bossa al terra del rebedor, amb el lliscar de la cremallera de les botes com a soroll de fons. El fred de la rajola traspassant la fina i negra mitja. La planta sencera del peu tocant, per fi, a terra. Respirant profundament, esgotada.

Agafant-se els cabells llargs i encrespats en un monyo que descobreix un rostre bonic i ullerat. Posant l’aixeta de la dutxa en la posició més calenta. Enretirant amb cura les pintures de guerra que l’han encobert durant la nit. L’aigua bullint recorrent finalment el seu cos. Olor del sabó de civada escampant-se pels plecs de la pell. Tan fina, tan blanca, tan suau. Tan jove, encara. Observant-se les espatlles fines i rectes, els colzes de préssec, els pits rodons amb els mugrons trempats, i acaronant-se el ventre tendre, bla.

Palpant-se amb afecte els plecs de la vulva i sentint com encara, una mica, li cou. Recuperant amb dos dits memòries tendres de plaers reals. L’escalfor de l’aigua resseguint-li l’esquena. El front contra la paret. Abandonant-se a la voluptat del propi cos. Gaudint, ara sí, del sexe amb amor. 

Després d’assecar-se, delectant-se amb la flaire de crema untuosa escampada amb zel per tots els racons (pijama d’ànecs grocs, cara dolça, cabells pentinats cap enrere), el mirall retornant la imatge de la nena de vuit anys que hi ha a l’interior d’una dona de quaranta.  

Esfondrant-se al sofà amb un te calent a les mans. La bergamota omplint l’estança de pau.  

Agafant un llibre. Llegint: 

Ombres de tudons que canten,
però no mitiguen res.
 

Corre pel bosc

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Corre pel bosc quan ja es fa de nit, guaitant de reüll el capvespre rogenc de tardor. Corre pel bosc amb música a les orelles que acompanya el ritme dels peus. Pensa en la vida que porta, superficial i vàcua, però és que ara viu el moment. Pensa que afronta el buit de la seva existència escrivint, i fent sexe, bevent, ballant i rient. Pensa que sovint se sent perduda. I molt sola. Pensa, sense cap dubte, que és una supervivent.  

Corre pel bosc amb la seguretat que dóna saber que mai més tornaràs a patir. Ni a voler-te morir. Ni a tenir aquella angoixa que et parteix l’ànima en dos. I això la fa sentir forta i seguir. I mantenir-se a redós. Pensa en la carcassa de ferro que l’envolta, que, quan la vida fa mal, deixa sortir.  

Corre pel bosc, ara ja de nit, i plora, perquè sap que el que pensa no és cert. Sap que l’armadura caurà un dia, i haurà de tornar a viure amb el seu cos, tendre i fràgil, al descobert. De fet, i per això plora, sap que ara ja, de vegades, petites punxades exactes arriben a tocar pell. Sap que la cuirassa poc a poc va caient, i que és ella mateixa qui la va deixant caure, de pur cansament. 

Corre pel bosc, esbufegant exhausta, en un inspirar i expirar que li sembla etern. Amb la vida circulant dins seu, llença per fi la cuirassa, i amb el delicat cos, ja lliure, corrent, sent l’aire fred a la cara, anunciant l’hivern. 

Corre pel bosc, i la música de les orelles acompanya el ritme, ara ja plàcid, dels peus.
 

Carta a Gonzalo

~ Núria Busquet Molist ~ 1 comentari
 
Tu nombre, Gonzalo, me traslada a la planície mesetaria que se expande por las tierras de Castilla. Desde las montañosas y fértiles tierras de Cataluña, que fueron los paisajes de mi infancia, mi amiga Q. me hizo partícipe de tu existencia, con la que llenas de gozo las noches y días de nuestra Ciudad Condal, Barcelona.
 
(No em crec a mi mateixa. Pfff, això sona més carca que la secció religiosa de l’ABC. Com puc escriure així en castellà, què em passa? Comencem de nou, a veure.)
 
Querido Gonzalo, no sé si llamarte “querido”, porque “querido” implica querer, quizás en castellano se dice “estimado”, pero “estimado” suena como muy formal, y aunque parece que eres un tío formal, seguro, nuestra relación todavía inexistente no tiene por qué serlo. Perdona que me enrolle tanto, però es que yo en castellano no escribo mucho que digamos, y seguro que se nota porque lo llamo castellano y no español, como lo llaman los que lo hablan así, de normal.
 
(Ai, que malament! Torno a començar. Em sortirà millor en català.)
 
Estimat Gonzalo, t’escric en català perquè em castellà no em surt, tot i que el parlo, i és una llengua que m’agrada, encara que m’agradaria més si no fos la llengua d’aquells que intenten que els meus fills, algun dia, no parlin la meva, de llengua.
 
(D’acord, d’acord, m’adono que no he començat gaire bé si vull caure bé a un tio de Madrid… Discursos pro-CUP per un altre dia, siusplau. Tornem-hi, a veure si ara em surt millor. )
 
Estimat Gonzalo, t’escric en català perquè en castellà em surt un xurro.
 
(Ara sí, molt millor. Continuem.)
 
La nostra amiga en comú, que anomenarem Q., i que em té en gran consideració (i jo la tinc a ella), porta ja una temporada intentant que et fixis en mi. I publicitant-te perquè jo em fixi en tu. Ella diu que ets un tio intel.ligent i culte, ben guapo i ben plantat, i que ets un home de possibles. Que tens pasta, vaja. Per si això no fos prou, sembla que ets sensible i educat. Jo no et conec, ni t’he vist, i no sé si és veritat això que diu ella, perquè reconeguem-ho, la seva tendència a l’exageració podria properament ser reconeguda com a patrimoni de la humanitat. Però no sé per què me la crec, suposo també perquè tinc ganes de creure que hi ha passejant-se per Barcelona (no per Londres, no per Nova York, no per Tòquio) un tio tan i tan interessant, i perquè no tinc cap motiu que em faci sospitar que no siguis com ella diu que ets.
 
No sé què t’haurà explicat ella de mi, però suposo que haurà fet també molta propaganda de les meves dots intel.lectuals, de la meva intel.ligència i simpatia , i sobretot (coneixent-la), dels meus pits, del meu cul, del meu sex appeal, i de com en sóc, de facilona. Doncs vull que sàpigues que té raó. Però també tinc altres coses que em fan extraordinària, que són, en aquest ordre exacte: m’agrada el fúcsia i el vermell (bé, no sé si això son qualitats que tu destacaries en una dona però per mi són qualitats que em fan única i especial). Porto talons i les ungles pintades. Tinc roba interior sexy de tots els colors. I m’agrada la sopa, el pernil i el formatge. I les olives. I el vi. I el cafè. I els xiclets de menta. Les banyes de diablessa i la capa de bruixa les utilitzo només d’atrezzo. Escric tot el que puc i més. La música em fa caure les llàgrimes, els escriptors russos m’entusiasmen, i llegeixo la poesia amb el cor, no amb el cap.
 
Sóc conscient que és possible que siguis un malparit, un psicòpata assassí o un tarat.  D’altra banda, podries ser un tio maco i normal, amb les teves manies i les teves històries, com tots. Que em fessis riure, em portessis a un japonès o ballessis salsa la mar de bé. Podria ser que fessis l’amor amb l’ànima i me la clavessis amb la profunditat exacta que demana el meu orgasme.
 
El que sí sé segur és que per molt que la pobra Q. s’esforci, tu no dius res, i jo començo a veure’t com un ésser fantàstic, com un follet o un mag que fa sortilegis, com anar amb helicòpter per Manhattan i coses així. I que podria ser que pensés que ets un tio tan i tan excepcional que em tallés el primer dia que quedés amb tu. I llavors ballaria salsa sense ganes i no et riuria les gràcies i semblaria que no sóc tan fantàstica com sóc.
 
Per tant, Gonzalo, estimado, querido o com es digui en el teu idioma, des d’aquí et demano que, pel bé de la nostra relació, et manifestis en el menor termini de temps possible. És fàcil, escolta: has d’aplicar-te a tu mateix la funció “pedir móvil de N. a Q.” (en castellà –español-, si vols) i ja em tens. Quedem per sopar. I llestos.  
 
Una catalana de las tierras peninsulares del Norte se despide de ti con el eco de tu nombre, Gonzalo, resonando por la planície del centro de la tierra hispánica.
 
O sigui, Adéu.
 
N.
 
PS: Me puedes hablar en castellano, que lo entiendo y lo hablo en la intimidad, nen…

Highway to hell. Amen.

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
 
No voldria que et pensessis que m’importes, que no és el cas. És fàstic, només. I reconec que el fet de dedicar-te un post al meu bloc potser deu voler dir que, d’alguna manera, estàs en els meus pensaments. Perquè diuen que l’odi enganxa més que l’amor, i que quan pots perdonar una persona és que ja ho has superat. Collonades. Hi ha hòsties, noieta, que portes dins teu fins que et mors, ho captes? Kaputt grr. T’asseguro que me la pela tot el que ets o el que eres, o el que seràs, ja posats a pelar-me-la. M’estimo molt més que a cap altre i ja no em fa mal el record. I no torno enrere ni borratxa, creu-me, i de fet, em vas fer un favor, ho entens?
 
Però, noia,  la teva existència em toca ben tocats els collons. De filles de puta n’hi ha moltes, però la meva, ets tu. The one. I encara ara, després de tant de temps, penso que t’hauria d’haver partit la mandíbula amb el puny tancat, ho saps? Però ara ja és tard, i sobretot, no tinc cap ganes de tornar-te a veure aquella cara de peix bullit o sentir aquelles raons d’actriu dolenta de segona amb ínfules d’estrella. Em fas fàstic, recordes? I avui que és tan tard i estic tan cansada, i tenia al davant una pàgina en blanc, em venia de gust, molt de gust, cagar-me en la puta imbècil que em va fer patir. Del pal hòstia simbòlica, ho pilles? I dir-te què penso quan penso en la cabrona que es passeja pel món fent cara de pena quan és ella la que em va apunyalar. Mirant-me als ulls. A parir mones, porca. A cagar-la. Que et donin. Pel sac.
 
Va, al gra que es fa tard: deixa que acabi dient-te que te’n vagis a prendre pel cul. Així, sense floritures, a pèl. Que t’aprofiti la vida que t’has merescut. Que et follin. Bye bye. Saionara. Agur.
 
Sobretot, no voldria que et pensessis que m’importes, que no és el cas. És fàstic, només. Però molt fàstic, de tu.
 
(I un avís per amics de sotanes i gent benpensant: se me’n refot si no vaig al cel per mala nena i em cremo a l’infern. Per poc cristiana, i per dir paraulotes, i per no tenir compassió dels que es martiritzen amb la culpa d’haver-me fet mal. A l’infern ja m’esperen amb la reserva feta, per xunga, capisce? Que jo jugo al pòquer amb el diable la nit de nadal amb un puro a la boca i un bourbon a la mà. Tranquils tots, que sóc de sucre, les flames em fan pessigolles, no mal.)

Lliure per força

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
  

 


M’aixeco del llit. He dormit. O he fet sexe. He descansat, m’he relaxat, he tingut malsons o un somni eròtic, potser, o he compartit el meu cos amb algú altre. Pel cas és el mateix: m’aixeco del llit. Passo per davant del mirall i la imatge que em retorna és la d’una medusa. Els meus cabells fan sempre, des de petita, una mica el que volen. Ben curts, que me’ls tallaven. Una nena de vuit anys plorant a l’entrada de l’escola amb la caputxa de l’anorac blanc posada: els nens em diran que sóc un nen, jo que sóc una nena tan nena. Una nena que és una dona ara, i els meus rínxols voleien en l’aire feliços desafiant el vent, la pluja, la boira i el fred, i la calor, l’aigua del mar i qualsevol inclemència que gosi reptar-los. Si els volgués controlar, en podeu estar segurs, es deixarien, s’adaptarien, no fugirien dels clips o de les gomes. Són manifestament indòmits, rebels, però si es despisten, es tornen esclaus. Se’ls ha d’empènyer a volar, obligar-los.
Tenen por, els meus tirabuixons vermells, por que no els estimin i que es quedin sols. Temen que la seva llibertat faci basarda als altres. Que s’espantin quan els vegin, tan lleugers, alegres i desimbolts, tan satisfets d’existir. Però ja tenen edat i expertesa, i ja són sabedors que qualsevol intent de sotmetre’ls els convertirà en una trossa sense forma, una cua de cavall mal girbada.
Ho ha intentat, el meu cabell tan arrissat, molt, amb molta força, durant molt de temps. Va provar de semblar més llis, va esforçar-se per adaptar el pentinat al que se n’esperava (un clip en una banda, amb serrell, enganxat amb una agulla grossa al cap). I fes el que fes, no s’agradava, no era el que havia de ser. 
I ara ja no recordo l’últim cop que vaig sortir de casa amb el cabell recollit. Quan passo davant del mirall de l’entrada carregada amb jaquetes i bosses i claus i em veig la tofa estarrufada que porto al cap feliç i lleugera, deixo tot el que pesa a terra, doblego la cintura cap per avall i passo els dits per entre els rissos perquè es facin més grans. Lliures, per força, com jo.

Dualitat enyorant la unitat

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Deixa la porta entreoberta quan torni a venir. No pateixis, no trigaré gaire a pujar per l’ascensor. Després de prémer el botó del primer pis i mentre es tanquen les portes em trauré les calcetes, les negres, aquelles que no et mires mai perquè me les treus amb pressa. I pensaré el que m’espera, quan entri al teu cau. L’olor de desig sexual que s’hi respira.
Espera’m estirat al llit, a punt per rebre’m. Jo deixaré les coses al rebedor, com faig sempre, la bossa, l’abric. Em trauré les botes de camí a l’habitació, i res més. Les mitges a les cuixes, sense calcetes, faran fàcil l’entrada. No ens direm hola fins que no et tingui dins meu. Sobre teu, fins al fons, et miraré altre cop als ulls i et diré sense dir-te que et volia, més que res, des de fa dies, i que les ganes de tenir-te no em deixaven pensar en res més. Et trauré els cabells de la cara i te’ls passaré per darrera l’orella acostant-te els llavis a la boca buscant la teva llengua. Molla, tova, i per fi, meva.
Et començaràs a moure a poc a poc i seguiré el teu ritme pausat, desitjant cada entrada i cada sortida, fent-te lliscar amb facilitat pels racons més pregons del meu cos. Només llavors ens direm hola, amb plaer a la mirada i els cossos enllaçats. Serà fàcil treure’m el vestit, i tu desfaràs els lligams de la roba interior que em restava posada i et mostraré els meus pits, caient sobre el teu cos que em busca ansiós. I et sentiré dir el meu nom fluixet, suau, com només tu ho fas, i jo em perdré en el plaer de sentir-me completa. M’abraçaràs amb força amb els teus braços ferms, plens de pèl, i notarem, en tocar-nos, la calor de la pell de l’altre. La pressió intensa i ofegadora, la necessitat immensa i aclaparadorament viva de ser un.
Em diràs que no corri, que vagi a poc a poc, que gaudim d’aquell moment. I et faré cas, malgrat la urgència de l’anhel, la determinació de l’instint. I anirem fent lentament, durant molta estona, concentrats en el dedins, no en el dessota. I finalment, quan la inevitabilitat ens apressi, la cadència dels cossos movent-se alhora acreixerà. Una, dues, tres, sis, deu envestides fortes i la vida sortirà de tu per entrar a mi, calenta, espessa, volguda. I descansarem units, un cop més, observant en silenci, encuriosits i relaxats, com el que érem aleshores passa a ser el que som ara. Dos cossos units pel desig. El desig de dos cossos per la unió. La unitat del desig de dos cossos. I la nostra dualitat, enyorant-la.

L’àlien

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

De vegades dubtes
Si no seria millor
Cridar, cridar.

Cridar sense cap fre! 

I no quedar-se
Atrapada dins
Un silenci culpable
 

Montserrat Abelló (1918-), “El fred íntim del silenci”

– Explica’m què et passa, per què ets aquí.
– Crec que estic sonada.
– Per què creus que estàs sonada? Què t’ho fa pensar?
– La gent m’admira.
– Això no em sembla una raó per creure’t sonada.
– M’admiren perquè no veuen el que tinc dins.
– I què és el que tens dins?
– Un àlienque em té subjugada.
– Explica-m’ho.
– Doncs la gent diu que tinc fills i haig de ser forta i lluitar per ells. I em feliciten per l’energia que gasto i les ganes de viure que demostro tenir. Aplaudeixen que hagi trigat tan poc a superar una ruptura tan dolorosa i tan cruel. I em fan bromes sobre els nois amb qui quedo i amb les cites “poc serioses” que tinc amb ells. Envegen la meva capacitat per somriure i ser feliç. Em donen copets a l’espatlla i es compadeixen de la feinada que tinc cada dia. Em conviden a cafès, a sopars, i comparteixen temps i espai amb mi. I després, tornen a casa seva, a les seves vides, amb les seves misèries, també.
– On vols anar a parar?
– Espera’t.  Jo banyo els nens, els dono el sopar, els llegeixo un conte i els poso a dormir. I em quedo sola, amb mi mateixa, asseguda al sofà.

– I estàs trista? Et sents sola?

– Doncs no, no estic trista, realment, ni em sento sola, de debò que no. M’agrada estar amb mi mateixa. És l’àlien, el problema. L’àlien que porto dins em fa tenir ganes de fer coses.
– Quin tipus de coses?
– No ho diguis a ningú, entesos? Però el que tinc ganes de fer és cridar, cridar ben fort perquè algú, algú em senti. Tinc ganes de fer un forrest gumpi córrer fins arribar al Pol Nord sense parar. I ficar-me dins del llit tapada fins dalt i plorar fins que sembli que desapareix tot el dolor que tinc a dins i encara fa mal, de vegades. Tinc ganes de picar el timbre d’una casa del meu poble i partir-li la cara a algú, amb el puny ben tancat, directe a la mandíbula, mentre dic paraulotes molt grosses de les que et deixen relaxat. Tinc ganes de ser creient i culpar déu per l’any fastigós que m’ha fet viure i exigir-li explicacions assenyalant-lo amb el dit. Tinc ganes de fer sexe amb tots els tios bons que em trobi pel carrer, i donar el meu cos a la ciència després. Em ve de gust, de veritat, emborratxar-me de vodka fins a perdre els sentits, escoltar la música a tot drap fins que em sagnin les orelles, i conduir a 200 per hora per l’autopista emportant-me per davant els putos peatges de merda. Això és el que tinc ganes de fer, engegar-ho tot a prendre pel cul i començar de nou. Tornar a néixer. Renéixer.
– Bé, tampoc és tan estrany, que pensis això.
– Que no, que no ho entens, no sóc jo qui pensa això, és l’àlien.
– I tu, doncs? Tu què penses? Què tens ganes de fer tu?
– Jo només tinc ganes que algú m’abraci ben fort i em faci petons al front, i a les galtes, i a la boca. I que m’estimi, aquest sí, que m’estimi. I que apreciï l’amor que vaig regalant, perquè me’n sobra.
– Això passarà, tard o d’hora, no creus?
– Vols dir? No n’estic tan segura, però no passa res, tampoc tinc pressa. Tenen tots raó, tinc fills i amb això n’haig de tenir prou. I m’haig d’estimar més, i fer-me respectar. I ho porto admirablement bé, ho sé. I me’n congratulo, de debò. I doncs, creus que ja estic curada?
– No ho sé, ho estàs?
– Tu ets el psicòleg.
– I tu la pacient.
– És clar, la pacient.

Petons i abraçades

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
 
Existeix encara, dins nostre, aquell nen petit desemparat que buscava l’escalf de la mare amb desesperació animal. Al voltant d’aquest ésser hem bastit una vida, que creiem important i majúscula. Un dia s’esdevé després de l’altre, i anem incorporant experiències, persones, amors i desamors, patiments i alegries, teixint amb paciència una capa de maduresa que creiem que ens protegirà dels llops i les bruixes. I ens sentim, a voltes, invencibles: els batzacs de la vida no ens suposen un trastorn , blindats com estem de les envestides. Ens recloem més i més, aprenent a viure així, a l’abric del dolor. Deixant de banda, sovint, la tendresa, la sensibilitat, l’amor. Ens conformem amb la vacuïtat, la lleugeresa, la frivolitat. Per por de fer-nos mal o de reconèixer-nos en el patiment dels altres. Per evitar sentir amb la profunditat que caldria el turment que algú ja ens ha causat.
En algun moment cal obrir la porta, per pura necessitat. Per airejar el dedins que ens incomoda, per obligar aquell que vas deixar entrar a sortir-ne sense demora, perquè reconeixem en un altre aquell caràcter que ens complementa i volem mostrar-li com som, en realitat. Perquè la soledat ens sotja d’aprop i se’ns fa insuportable. Aleshores, en la fredor de la intempèrie, emergeix, de la cuirassa magnífica que havíem confegit amb tant d’esforç, l’infant que vàrem ser, reclamant, a crits, petons i abraçades.

El que et podria dir i no et diré i el que et diré i no et voldria haver de dir (i uns quants consells de propina)

~ Núria Busquet Molist ~ 1 comentari

Podria dir-te que serà un camí de roses, i que mai sentiràs dolor, ni pena, ni infelicitat. Podria afirmar sense cap mena de dubte que et protegiré del patiment i de la desgràcia, que estaré al teu costat a tothora vigilant que ningú et faci mal. Podria assegurar-te que faré el que sigui per impedir que et passi res dolent, fins i tot cometre un assassinat, si és necessari.
Podria dir-te que la vida és meravellosa, o que hem vingut aquí a patir i que has d’estar preparada. Cap de les dues coses t’ajudaria, crec jo.
El que sí que et diré, però, en la perspectiva dels meus (quasi) 38 anys, és que no serà fàcil. Però que de tu en dependrà el resultat. Serà una marató llarga i dura i cansada i plena d’obstacles. Hauràs de tenir ganes de córrer, i no sempre les tindràs. T’hauràs d’arriscar de vegades, i ben sovint en pagaràs el preu. Faràs coses que et faran avergonyir i d’altres que et faran sentir orgullosa. Prendràs decisions estúpides que et canviaran la vida i d’altres, que creies transcendentals, no tindran la més mínima importància. Bones i males persones t’acompanyaran un tros del camí o inclús fins al final. Estimaràs, odiaràs, humiliaràs i t’humiliaran, seràs cruel amb gent que estimes, donaràs amor i en rebràs, riuràs com una boja, enyoraràs moments i persones, seràs tan feliç que et costarà respirar, et sentiràs morir per culpa d’algun desgraciat que et trencarà el cor en mil bocins. Et barallaràs, t’enrabiaràs, menjaràs fins a rebentar, t’emborratxaràs, ballaràs donant voltes amb cara de felicitat, faràs sexe amb desconeguts, em faràs enfadar molt, i més d’una vegada, segur, em diràs que sóc mala mare.
T’avergonyiràs, amb els teus germans, de la mare que us ha tocat. Em criticareu i us riureu de com n’estic, de sonada. Vindràs al meu llit a la nit a explicar-me que hi ha un noi que t’agrada. M’abraçaràs i em diràs que m’estimes. Em faràs el buit perquè no t’agrada la parella que he triat. Tard o d’hora marxaràs de casa i vindràs a veure’m, de tant en tant. I em trucaràs per explicar-me com t’ha anat el dia. I em demanaràs (a mi, d’entre totes les dones) que t’aconselli què fer. Potser tindràs problemes a la feina, o amb la parella, o amb algun amic. I patiràs, és clar que sí, i el dolor et servirà d’aprenentatge, i et farà millor persona.
Avui, que fas cinc anys i tot just comences, deixa que la teva mare, que et porta una mica d’avantatge, et doni uns quants consells. Gaudeix del trajecte. Aprofundeix en les coses. No et perdis res. Viu a fons i arrisca’t sempre, sigues protagonista de cada moment. Fes el que sents i no deixis que mai ningú et digui el que has de fer, ni tan sols jo mateixa. No sacrifiquis la teva felicitat per cap altre, per molt important que creguis que és per tu. Escolta l’altra gent i valora’n les opinions, però sigues tu qui prengui les decisions. I les decisions que prenguis, pren-les amb el cor i amb l’estómac, i amb el sexe. Només aquestes les podràs justificar sigui quin en sigui el resultat. Fes que el que sents, el que penses, el que fas i el que dius estiguin en harmonia. No et prenguis res massa seriosament, perquè no hi ha res realment seriós. Somriu, encara que pensin que ets ximple. Sigues molt feliç, sabent que, en algun moment, hauràs de fer un esforç per ser-ho. La vida serà una mala puta, de vegades, tingues-ho present. Però d’altres, serà extraordinària. Valdrà la pena, segur.

Ho vull tot

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

“La història de l’home no és la batalla del bé que intenta superar el mal. La història de l’home és la batalla del gran mal que intenta aixafar la llavor de la humanitat.”
Vassili Grossman (1905-1964), “Vida i destí”

Dono voltes aquest matí al bé i la bondat. La diferència sembla subtil, però és de vital importància: el bé és un una entelèquia, un concepte racional, només cal pensar-lo i permet fàcilment la generalització. La bondat, en canvi, surt de dins, és el que ens fa humans, només té sentit si es porta a la pràctica i això s’ha de fer un a un, en cada persona individual.
Parlar de la bondat genera frases com “en el món en què vivim s’ha d’aprendre a ser dolent”, “s’ha de mirar sempre primer per tu i els teus”, “el que és de tots no és de ningú, en el fons”, “la unió fa la força, potser sí, però és una font inesgotable de conflictes”. “Ja maduraràs”, “ja et faràs gran”, “ja ho entendràs quan tinguis fills”, “ja ho entendràs quan siguis vell”. Avís per a navegants: jo encara no ho he entès, i tic tac tic tac, ja sóc una mica (una mica molt estupenda, tot sigui dit) però una mica, gran. He naufragat ja unes quantes vegades i he après a nedar.
Fins i tot els que prediquen amb el cinisme del quedar-se com estem saben que només de la unió de tots per pura bondat i generositat en sorgeixen els més grans beneficis per tota la humanitat. Mai l’individualisme o el filldeputisme ens ha ajudat a progressar, mai. En canvi, la generositat de cadascú amb als seus semblants eleva el sentit de la vida humana a la màxima expressió.
Perdoneu-me si avui, potser pel dia grisot que fa a fora, espessejava de mala manera amb aquests pensaments tot esmorzant, mentre llegia al diari els programes dels partits polítics de cara a les eleccions de diumenge.
Fa vint anys que exerceixo el dret a vot. Ja no sóc la noieta de 18 anys que creia que el món es podia canviar només volent-ho, i portava una estelada a la carpeta de l’institut, al costat de la foto d’en Carles Sabater (tots tenim un passat, nois…). Aquella carpeta vermella plena de papers, que portava enganxada a uns pits que aleshores, que eren ferms i turgents, volia dissimular, i que ara, després de tres fills, mostro amb desinvoltura. Però és que ara sóc la dona de 38 anys que creu que la voluntat és el primer pas necessari per canviar les coses. Penso, encara ara, i amb més força que mai, que s’ha de somiar i s’ha de viure amb alegria. Per això fujo dels partits que demanen peix al cove, els que ens diuen que hi ha el que hi ha i que canviar-ho és impossible. Els que ens asseguren que hem de tenir por del que ens pot passar si som el que volem ser. Els que ens repeteixen que hem de ser realistes. Què vol dir que hem de ser realistes? Com s’atreveixen? La realitat es fa cada dia, a cada moment. Ser realistes vol dir que ja ens està bé el que hi ha. Hem de ser capaços de buscar una realitat millor, no adaptar-nos a la que tenim, essent, com és, imperfecta. Asseure’ns a contemplar el que s’ha aconseguit i dir que no cal canviar res per por de perdre-ho és de covards i no és generós de cara a les generacions futures. Mereixen una societat més justa, millor. Si no avancem, retrocedim. Si la gent bona no lluita, obre les portes de bat a bat perquè entri la gent dolenta.
Diumenge aniré a votar. I el cap potser em diu que haig de ser intel.ligent, que haig de fer un vot útil. Però el cor, massa acostumat als barrots de la presó on ha viscut tants anys, per fi alliberat, em diu: “somia, somia!” Sabeu què passa? Que, de vegades, cal escoltar el cor i deixar de banda el cap. Ens enganya, ens fa trampes al solitari. Jo votaré amb el cor, amb el ventre, amb el sexe. I quan posi el paperet dins l’urna pensaré que no vull triar, que vull que el món sigui dels qui somien, com jo.
Vull veure al parlament del meu país els saltimbanquis somiatruites amb cabells llargs que creuen, realment, que les coses es poden canviar amb generositat i voluntat i que estan disposats a lluitar per fer-ho possible. Aquells que, en lloc de dedicar el temps i l’energia a pentinar-se la clenxa mentre es prenen un gintònic amb la bandereta catalana a la butxaca a punt per cridar amb la boca petita a favor d’una independència per la que no han lluitat mai i que ara, de sobte, els interessa, dediquen el seu temps i la seva energia a fer possible un projecte esbojarrat i molt il.lusionant sense tenir ni un duro a la cartera. Els que, com la major part de tots nosaltres, estan enfadats amb el que hi ha, però que en lloc de cagar-se en tot mentre mengen l’escudella de Nadal per acabar reconeixent davant dels canelons de Sant Esteve que és el que toca i que hem de ser realistes i que no s’hi pot fer res, que tots els polítics son iguals, es pentinen les rastes, s’arremanguen les samarretes arrugades de “No al Quart Cinturó” i creen, del no res, un partit polític que estigui d’acord amb el que pensen. Aquests, vull que siguin els meus. Els que no s’omplen la boca amb el bé de tots i practiquen amb la bondat, que és el que ens fa, de debò, humans. Estimats amics meus, aquest cop ho tinc clar, claríssim: Jo ho vull tot. Teniu el meu vot. Somiem! #hovolemtot

Espero esperar

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
 
Espero sentir aquest neguit de l’espera una vegada i una altra al llarg del camí que em queda per endavant. Espero tenir sempre el cor tan ple de vida com ara. Espero que el meu país sigui un dia independent. Espero que persisteixi la capacitat dels humans de somiar i lluitar per un món millor. Espero que aquells que s’amaguen rere el cinisme del que és possible puguin percebre dins seu la brillantor encegadora de la il.lusió per l’impossible.
Espero que els meus fills aprenguin a valorar la vida que els he regalat. Espero que els meus pares estiguin orgullosos de mi. Espero que les persones que estimo m’estimin tant com jo a elles. Espero que les que ja no m’estimen tinguin el valor de dir-m’ho i no em facin patir més. Espero poder riure (no només somriure) cada dia, almenys, tres vegades. Espero moments de soledat i moments de companyia. Espero viatges en la llunyania i d’altres a dins meu. Espero recordar fins l’últim dia aquells que enyoro. Espero sexe salvatge, i sexe amb tendresa, i sexe amb amor. Espero ser capaç de fer florir el sofriment que, certament, m’espera en algun moment. Espero no perdre mai aquesta plenitud i aquesta alegria que m’enlluerna, encara.
Espero que arribi el vespre. Espero que demà el sol t’il.lumini el rostre quan obri els ulls i torni d’allà on hagi estat. Espero poder esperar sense perdre mai l’esperança. 

La vida és música

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
El gest quotidià de posar-me els auriculars a les orelles. Pitjar el triangle de “play” que vol dir endavant, engega’t, estic preparada per entrar. Una guitarra i una veu, res més. Tancar els ulls i sentir la música endinsant-se directament al meu cor, sense intermediaris.
Em pregunto com és possible. Una nota darrere l’altra, posades al lloc correcte, i les emocions, aquelles que últimament m’esforço per no controlar, surten disparades per totes bandes, s’apoderen de mi i em submergeixen en l’escalfor de la melodia. La música. Acompanya cada moment del dia, modifica la realitat segons la cançó que sona quan l’estàs vivint. Eleva cada partícula del que sóc, penetrant els meus racons més inaccessibles. Aquell tros del cor on no arriba la sang, aquell bocí del pulmó on l’aire no s’infiltra, aquella parcel.la del meu úter que cap espermatozou ha visitat. S’escampa com un fum, com un líquid molt poc dens. S’introdueix dins meu traspassant els porus de la pell, donant sentit a cadascun dels minuts de la meva existència.
I m’imagino una vida sense això. La respiració profunda que et fa saber tan viu, el poema curt amb les paraules justes (Emmarco amb quatre fustes / un pany de cel i el penjo a la paret), riure a crits parlant d’homes amb una cervesa a la mà, sentir la persona que va sortir amb tant dolor de les teves entranyes dir-te, mentre t’abraça, “t’estimo, mama”, arraulir-te al sofà sota una manta, amb un Kieslowski i una copa de vi, córrer pel bosc tan ràpid que el cor et surt per la boca, la carícia de l’amant tocant-te la pell, un orgasme llarg i profund. I per descomptat, la música. No es pot viure sense això. La vida és música, sí, ho és.

Ciutadà del món

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Ciutadà del món. Com si jo visqués en un altre planeta. Em diu que ell és un ciutadà del món, i que no creu en banderes, ni en himnes, ni en separatismes inútils. Que tots som germans i que hem de caminar units. I em mira amb cara satisfeta, de condescendència. Jo no sóc ciutadana del món, jo sóc d’una espècie particular. D’aquells que volen crear fronteres quan el que s’ha de fer és desfer-les, d’aquells que es vesteixen amb la bandera per esmorzar, per dinar, per sopar. D’aquells que, tossudament, s’entesten a voler ser relíquies del passat i parlar un idioma innecessari. I s’asseu amb les mans creuades sobre el pit, esperant resposta. I tot això m’ho diu un noi molt guapo i molt simpàtic de 37 anys que ha estudiat una carrera i que va venir de Granada fa un any.
I quan acaba de vomitar tota la llista de frases que tinc més que sentides i algunes noves però no menys sorprenents, li dic sense immutar-me que no es tracta del que sóc, sinó del que sento. I jo no em sento espanyola. I escolta, noi, no és que us tingui mania, és que no és agradable ser el que no sents que ets. Que t’obliguin a ser-ho. Que no és que no estimi el món i tots els ciutadans que hi viuen. Realment estimo molt el món, a tothom, però és que sento que pertanyo a una part del món i que aquesta part l’estimo més que la resta, perquè és la meva part. I que la vull lliure, i feliç, i que vull que els que hi viuen puguin decidir què són sense cap imposició.
I que no és necessari explicar-li les raons per les quals t’has de sentir orgullós de ser el que ets, perquè la meva llengua i la meva cultura són al pinyol de la meva ànima i són l’arrel que em sosté a terra, i són el que m’uneix als meus besavis i rebesavis que no vaig conèixer. I que puc anar a qualsevol lloc i ser feliç, però no deixaré de sentir aquesta pertinença.
I que l’amor pel meu país no és dolent, que no vol l’enfrontament contra l’altre, sinó l’autoafirmació necessària per sentir-te bé amb tu mateix. I que no es pot viure amb la frustració de no poder ser el que sents que ets. Que aquesta frustració, tard o d’hora, acaba sortint per alguna banda.
Em diu una vegada i una altra que ell és un ciutadà del món. D’un món on ell té una llengua i una cultura amb un estat al darrere. I jo, que reclamo el mateix per nosaltres, sóc una secessionista perillosa i molt equivocada.  Al meu balcó hi ha una bandera amb una estrella, li dic.
I prenem una cervesa, i riem, i ens agradem, de veritat. I quedem un altre dia, i ja està.